Aquí mai no es passa factura

Fa un temps, en un post, el 20 de desembre passat, parlàvem de la relació entre literatura i escriptura, i ens queixavam que molts dels llibres que es publiquen expliquen històries, conten coses, però en ells no sabem trobar-hi literatura; és a dir, idees, alguna cosa més enllà de la superfície externa del relat...

Un temps després, el 13 de gener, arran d'un altre post, parlant del darrer premi Josep Pla, la novel·la de Melcior Comes sobre els camps de concentració, La batalla de Walter Stamm, ens preguntàvem que: si aquesta és una novel·la lúcida i poderosa sobre els camps de concentració, què cosa deuen ser els llibres de Primo Levi, de Semprún?. Ens demanàvem si Demanar-se si una persona nascuda l'any 1980 (28 anys) pot escriure una novel·la lúcida i poderosa sobre aquest tema deu estar fora de to. I continuàvem tot fent una paròdia de les crítiques que suposàvem que els criticaires dels diaris farien a aquest llibre, que encara no s'havia publicat.

I ara ens agrada haver-nos equivocat. Ep! només en l'especulació de com seria la crítica. No ens vam equivocar en el dubte de si aquesta podia ser una bona novel·la.

El dijous passat, 20 de març, vam llegir la segona crítica a aquest llibre. Xavier Pla li dedicava una pàgina al suplement de l'avui. I també ve a dir el que ens temíem: que l'autor no se'n surt, que és una novel·la fallida, que l'horror no es relata d'aquesta manera (si és que es pot relatar), que és una novella sense idees, feta de tòpics, que es queda a la superfície de tot...

Menys mal. Gràcies, senyor Pla. Com que ja és la segona o tercera crítica que surt d'aquest caire, i contundent, suposem que la crítica farà com sempre: seguir els primers que parlen, i així ens estalviarem crítiques laudatòries i buides com les que aventuràvem i parodiàvem fa uns mesos.

Però el que no ens estaviarem és la qualificació d'aquest autor. Aquest país és tan mesell que és l'únic que davant d'un fracàs evident i estrepitós (o d'uns quants de seguits) d'algun autor o creador, fa com si no passés res i continua donant-los confiança absoluta i encomanant-los obres (sovint pagades amb diner públic), i considerant-los com els millors. O, si no, penseu en músics, en directors de teatre, en directors de cinema, en escriptors...

Perquè aquí mai no es passa factura, de res. i gent manifestament mediocre o dolenta continua tenint totes les confiances i etiquetes de qualitat i llaors, com si obra rere obra anessin demostrant una gran vàlua, quan és exactament el contrari. I Melcior Comes en pot començar a ser un altre exemple.

És a dir, que davant de l'evidència, no passarà res.
El jurat que li va donar el premi Josep Pla (que no és un premi de barri qualsevol), no dimitirà ni demanarà disculpes ni res de res.
El llibre continuarà lluint la faixa del "premi J. Pla. Una novel·la lúcida i poderosa sobre els camps de concentració" (el text ens l'hem inventat, però si fa o no fa deu ser així).
Els venedors de llibres (no confondre amb "llibreters", que és una altra categoria) continuaran recomanant-lo, perquè n'han sentit a parlar, perquè té un premi o perquè el comercial de l'editorial els ha dit que "surt molt, es ven molt bé" i "és molt bo".
El lector despistat continuarà empassant-se gripaus.
L'autor seguirà essent considerat un autor molt bo, i fins i tot representarà els narradors catalans en alguns congressos o trobades, com si hagués escrit una bona novel·la. I... quina imatge donarà d'aquest país?

Doncs, d'un país on tot es va ponent.
Com és aquest.

Digital, sí. Però, literatura?

Tirant carretera amunt, parem en un poblet. A sobre la taula del bar hi ha, bastant grapejat i arrugat, el suplement Babèlia de El País de la setmana passada. S'hi anuncia a la primera plana el tema monogràfic: La literatura digital, allò que ens ha de canviar la vida, diuen. I en comencem a llegir els articles.

Van parlant del llibre digital, dels llibres, que aviat seran pda, telèfon, ordinador portàtil, llibre i encara més coses. Parlen dels autors que posen les seves obres a la xarxa, abans de la publicació en llibre, per temptar els lectors o per fer tests sobre l'argument i els personatges mentre la novel·la encara no està definitiva. Parlen dels canvis en l'edició material dels llibres, en la distribució, etc. Parlen dels blogs i de totes aquestes coses. Però no hem sabut trobar que s'hi parlés de literatura.

I demanaríem als coordinadors d'aquest suplement, i a tots els periodistes i articulistes que van parlant de literaura digital, que, sisplau, si diuen que parlen de literatura, que parlin de literatura. Però que si només parlen del món del llibre, de l'edició, que canviïn el títol. Perquè el suplement del qual parlem no està gaire malament, atenent als estàndards d'aquesta mena de suplements, no diu gaire res que ja no sapiguéssim, però tampoc no diu bajanades; el normal. Ara bé, s'hi parla del món digital, sí. Però, literatura? Ni rastre.

Cada cosa té un nom, i bé els hauríem de fer servir bé. Si no, ja se sap... El ponent serà més ràpid encara.

Quico: no et rendeixis!!

Contava el diari l'altre dia la situació d'assetjament immobiliari que viu Quico Pi de la Serra, des de tots cantons injusta i cruel, una mostra més de qui mana a casa nostra.

I recordàvem que fa uns mesos el mateix va passar a una institució de la cultura catalana: la llibreria Catalònia. Aleshores la cultura i la política del país es van organitzar i es van mobilitzar per aturar aquell desastre, i es va aconseguir.

Ara bé, Pi de la Serra no és una llibreria, no és un negoci. És un senyor que va tenir un paper importantíssim en la transició, i que encara pensa, encara canta i encara diu el que pensa, que encara va contra el poder injust. I això no agrada a qui el té.

Qui s'aixecarà per salvar-li el pis i la dignitat? Qui s'aixecarà per salvar la dignitat de tots plegats? Els mateixos que l'aplaudien fa una colla d'anys i que ara seuen a les poltrones municipals i "generalitàries"? Faran alguan cosa? La resposta és fàcil de preveure.

Pi de la Serra té un problema. Per aquells que manen (als quals ell mateix va fer molt per possibilitar que manessin) Pi de la Serra només té un problema: que és viu. Si fos mort, seria un heroi nacional i tots lamentarien la seva pèrdua, i els joves cantarien les seves cançons/himne a cops d'ska, de rock o de heavy. Però mentre sigui viu no tindrà ni pa ni aigua ni un gest a favor. I si no, digue: com estaria ara l'Ovidi si fos viu? La resposta també és fàcil de preveure.

Escriptors, cantants polítics, gent de base, d'associacions... Tots ells van servir mentre van servir, i la classe política, que els ho devia tot, quan ha manat un cop se'n va haver servit els ha arraconat amb un menyspreu miserable.

Aquella cançó, agre manifest: "Quico, Rendeix-te!" és ara més viva que mai, viva i soferta en la pell i en les entranyes. Què farà aquest poble per un dels seus capdavanters? És fàcil de preveure. Les immobiliàries i el capital no entenen ni d'idees, ni d'història, ni de serveis prestats. Però qui té a la mà la solució del problema, el polític, amb una mica d'esforç sí que podria entendre de tot això i posar-hi remei. Però, és clar, són sords. I segurament li diran una cosa així com: "és que no hi podem fer res, ens sap molt greu... Quico: rendeix-te."


A cap altre país del món els que l'han forjat són oblidats, trepitjats i menystinguts. I aquest oblit fa que sol es pongui de pressa de pressa.


Quico: No et rendeixis!!

Palau

El mot
més
breu
serà
sanglot
d'adéu.




PALAU



I ara, asseiem-nos al turó i contemplem, amb la posta, tots els corbs que s'hi acostaran, grallant i ensenyant-se, cínics incontinents.

literatura?

Quedem parats de nou en veure la cobertura que els mitjans dediquen a l'aparició d'un altre volum de Harry Potter. Però no pas pel fet en si. És evident que d'un esdeveniment qualsevols els mitjans en parlaran molt i en parlaran bé sempre que els promotors tinguin capacitat de convicció i de seducció, que vol dir capacitat econòmica.

El que ens sorprèn (encara) és que la premsa, la televisió i la ràdio parlen d'aquests llibres sota l'epígraf de "Cultura", i en aquestes cròniques contínuament usen la paraula "literatura".

Ens sorprèn, de fet, perquè som uns ingenus. I si ens fem la pregunta: "per què es parla de Harry Potter com a literatura?", la resposta és ben clara: ni els periodistes culturals (una altra denominació hilarant) no saben què és la literatura. O no ho volen saber, o ens volen vendre gat per llebre, o volen convertir els gats en llebres.

Sigui com sigui, tot plegat és ben trist. com la posta en la qual estem immersos.

(i aquesta nota és només una rabieta inútil)

premis a llibres fantasma

Entre les coses que no entenem (o que ens estimem més no entendre) hi ha això dels premis fantasma (o premis a llibres fantasma).

Ara li ha tocat a Jordi Llovet per la traducció de Les flors del mal. Un llibre que no existeix, que encara no ha estat publicat. Estem a feber del 2008 i donem el premi Ciutat de Barcelona 2007 a un llibre que encara no és res més que un títol en un anunci o en una programació editorial. Fantàstic.

Exactament el mateix va passar quan se li va donar a la traducció de Salvador Oliva dels Sonets de Shakespeare, un llibre que encara no havia sortit. (I a més resulta que ara, uns quants anys després de lloar-lo tant, ja es van sentint tot de veus autoritzades que li comencen a trobar defectes, i que comencen a dir que no és pas la millor traducció completa dels sonets de Shakespeare en català).

Davant d'això, no calen comentaris. Calia donar-li el premi al senyor Llovet, i se li ha donat. Que és el que deu ser correcte en aquest país. O no?

I qui hi havia al jurat? i quina editorial encara no ha publicat aquest excels llibre? I com s'ho ha fet el jurat per a donar-li? Com s'ho ha fet per valorar-lo? Amb quines altres traduccions de l'any 2007 se les ha hagut de veure? Quins contactes i relacions i ara-tu-ara-jo hi ha per aquí?

No demanem més, i asseguem-nos, tots tres, a contemplar l'esplendorosa posta que se'ns ofereix.

"a la literatura catalana no hi ha narrativa de terror"

Era el dissabte, dia 9 de febrer, a la nit. Estava conduint i escoltant la ràdio. Rac 1. Era un programa que vol ser de misteris i temes esotèrics que porta el senyor Sebastià d'Arbó.

Entrevistaven a un membre d'una revista de literatura de terror i ciència-fició, "Miasma". (www.miasma.cat)

Tot d'una el membre de la revista, sense com va ni com costa, dispara aquesta afirmació: "És que a la literatura catalana no hi ha narrativa de terror, no n'hi ha hagut mai". I el presentador entrevistador, amb un aplom esfereïdor diu: "No, no". I es queden tots dos tan amples.

I un es queda de pedra i va recordant noms de la literatura catalana que han escrit relats de por (i no diguem de ciència-ficció!!!), des d'alguns medievals i del renaixement fins al Sánchez-Pinyol, passant per un grapat de modernistes (molts!) i romàntics, i un nombre considerable de narradors de la segona meitat del XX.

Però no. No passa res. A la ràdio han dit que no n'hi havia. I això deu ser la veritat. Tota la gent que escoltava la ràdio a aquella hora ara "saben" i estan convençuts que a la literatura catalana no hi ha hagut mai ni hi ha relats de terror. Ho han dit uns senyors que en deuen saber d'això.

Heus aquí els nous periodistes. Heus ací "la veu de la ciència". I ningú no rectificarà aquestes mentides. I ningú no castigarà aquests indocumentats, que seguiran impunes escampant errors i mentides. No hi ha una mena de defensor de l'oient? No hi ha a les emissores un control de qualitat? Un control de la veracitat del que s'emet? Qui els farà pagar per això? Qui els renyarà? qui els farà rectificar des del mateix programa? Res ni ningú, és clar.

Aquí, qualsevol tros de pedra s'erigeix en or, i no hi ha res ni ningú per a desemmascarar els falsaris. I anem escampant errors com veritats absolutes, i anem creant confusió i més confusió. Sempre impunes. Però és igual. Tot sigui per guanyar audiència i fer veure que sabem de tot.

El sol, amics, es colga per tot arreu, i més de pressa del que no sembla.