24 de març, 2008

Aquí mai no es passa factura

Fa un temps, en un post, el 20 de desembre passat, parlàvem de la relació entre literatura i escriptura, i ens queixavam que molts dels llibres que es publiquen expliquen històries, conten coses, però en ells no sabem trobar-hi literatura; és a dir, idees, alguna cosa més enllà de la superfície externa del relat...

Un temps després, el 13 de gener, arran d'un altre post, parlant del darrer premi Josep Pla, la novel·la de Melcior Comes sobre els camps de concentració, La batalla de Walter Stamm, ens preguntàvem que: si aquesta és una novel·la lúcida i poderosa sobre els camps de concentració, què cosa deuen ser els llibres de Primo Levi, de Semprún?. Ens demanàvem si Demanar-se si una persona nascuda l'any 1980 (28 anys) pot escriure una novel·la lúcida i poderosa sobre aquest tema deu estar fora de to. I continuàvem tot fent una paròdia de les crítiques que suposàvem que els criticaires dels diaris farien a aquest llibre, que encara no s'havia publicat.

I ara ens agrada haver-nos equivocat. Ep! només en l'especulació de com seria la crítica. No ens vam equivocar en el dubte de si aquesta podia ser una bona novel·la.

El dijous passat, 20 de març, vam llegir la segona crítica a aquest llibre. Xavier Pla li dedicava una pàgina al suplement de l'avui. I també ve a dir el que ens temíem: que l'autor no se'n surt, que és una novel·la fallida, que l'horror no es relata d'aquesta manera (si és que es pot relatar), que és una novella sense idees, feta de tòpics, que es queda a la superfície de tot...

Menys mal. Gràcies, senyor Pla. Com que ja és la segona o tercera crítica que surt d'aquest caire, i contundent, suposem que la crítica farà com sempre: seguir els primers que parlen, i així ens estalviarem crítiques laudatòries i buides com les que aventuràvem i parodiàvem fa uns mesos.

Però el que no ens estaviarem és la qualificació d'aquest autor. Aquest país és tan mesell que és l'únic que davant d'un fracàs evident i estrepitós (o d'uns quants de seguits) d'algun autor o creador, fa com si no passés res i continua donant-los confiança absoluta i encomanant-los obres (sovint pagades amb diner públic), i considerant-los com els millors. O, si no, penseu en músics, en directors de teatre, en directors de cinema, en escriptors...

Perquè aquí mai no es passa factura, de res. i gent manifestament mediocre o dolenta continua tenint totes les confiances i etiquetes de qualitat i llaors, com si obra rere obra anessin demostrant una gran vàlua, quan és exactament el contrari. I Melcior Comes en pot començar a ser un altre exemple.

És a dir, que davant de l'evidència, no passarà res.
El jurat que li va donar el premi Josep Pla (que no és un premi de barri qualsevol), no dimitirà ni demanarà disculpes ni res de res.
El llibre continuarà lluint la faixa del "premi J. Pla. Una novel·la lúcida i poderosa sobre els camps de concentració" (el text ens l'hem inventat, però si fa o no fa deu ser així).
Els venedors de llibres (no confondre amb "llibreters", que és una altra categoria) continuaran recomanant-lo, perquè n'han sentit a parlar, perquè té un premi o perquè el comercial de l'editorial els ha dit que "surt molt, es ven molt bé" i "és molt bo".
El lector despistat continuarà empassant-se gripaus.
L'autor seguirà essent considerat un autor molt bo, i fins i tot representarà els narradors catalans en alguns congressos o trobades, com si hagués escrit una bona novel·la. I... quina imatge donarà d'aquest país?

Doncs, d'un país on tot es va ponent.
Com és aquest.

5 comentaris:

el llibreter ha dit...

No puc parlar del llibre perquè l'he abandonat a les poques pàgines. Hi ha massa teca de la bona apilada a l'espera d'una mica de temps i m'ha defraudat que Melcior Comes hagi optat per elaborar una novel·la ben feta —com n'hi ha a cabassos— i abandonar, així, el gust per la desmesura formal, que m'agradava més.

Com que no sóc gaire partidari d'anar recomanant res a tort i dret, en casos com aquest em limito a desplaçar el llibre dels llocs de preferència a un altre de més discret. Els venedors de llibres, o llibreters, o comsevulla que vulguis dir-nos, no som inquisidors que censurin un llibre perquè no ens agrada prou ni tenim cap miraculós eixamplador del temps que ens permeti sospesar els mèrits i demèrits de cadascun dels títols que entra a la llibreria.

Salutacions cordials.

El llegidor pecador ha dit...

Vaig llegir les crítiques a l´"Avui" i a "El Periódico" i eren molt semblants, tant que, fins i tot, les dues citaven el llibre "K.L. Reich" del senyor Amat-Piniella. Em va semblar curiós. Potser sí que els crítics es segueixen.

subal ha dit...

O potser, senyor pecador, es cenyeixen als dossiers de premsa de les editorials, que acostumen a donar mastegat el material per produïr crítiques. No fos cas que els crítics hagin de pensar sobre el llibre en qüestió...

-- ha dit...

GRàcies pels comentaris.
Encara resultarà que algú ens llegeix.
I no podem fer més que donar-vos la raó.
I sí. Creiem fermament que la major part de crítiques als diaris són refregits de les notes de premsa o de les declaracions de l'autor. I posar el llibre d'Amat-Piniella al costat d'aquest ens sembla, com a mínim, una greu irresponsabilitat.

Llibreter:
és clar que hi la llibreters al món (i a catalunya). Però hi ha més "venedors de llibres", que és el que entenem per aquells a qui tan és vendre llibres o botifarres o recanvis de cotxe. I aquests, cregui'm, déu n'hi do del mal que fan recomanant llibres i parlant amb els clients. Vostè no deu anar a llibreries de tota mena (perquè ja tre prou feina a la seva) però s'hi sent cada cosa!!!
gràcies. i bon diumenge

El llegidor pecador ha dit...

Només un aclariment: els crítics esmentaven la novel.la d´Amat-Piniella tan sols com a exemple del camí que hauria d´haver pres el senyor Comes.
I sí. Algú us llegeix amb interès.