____
Potser no ho hem vist enlloc perquè a vegades no ens fixem prou en els coses, però només ho hem vist ressenyat en una revista (El Temps), a la pàgina de l'editorial (Cossetània) i prou. Ens referim a la reedició dels dos llibres de contes de Diego (o Dídac) Ruiz. Els Contes d'un filòsof i els Contes de glòria i d'infern. El primer el tenim, des de fa un munt d'anys, en la vella edició dels Quaderns literaris (1936), que reprodueix el pròleg que Maragall (sí. Maragall!!) va escriure per a la primera ecició, el 1908. El segon, seguit de Diàlegs i màximes del Super-Christ, en una edició de 1911 de la Bibioteca Joventut ens va arribar fa uns mesos com a regal d'un amic que ens sap els gustos i les febleses (gràcies de nou).
De Diego Ruiz encara ens en falta un bon estudi biogràfic i crític. Després de la novel·la-venjança de Prudenci Bertrana, que en féu una biografia apassionada (amb mala llet, però apassionada) a "Jo!", les memòries d'un metge filòsof, i després de l'estudi de Joaquim Jubert dins el volum Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i "La locura de Álvarez de Castro", encara ens falta un estudi sencer i complert d'aquest filòsof, escriptor i psiquiatre que forma part dels catalans arrauxats i genials. De tota manera, la introducció de Lurdes Malgrat a aquesta reedició és ja una molt bona aproximació a aquest català malagueny.
De moment, però, gaudim amb la lectura d'aquests contes, tan revindicats per Palau i Fabre, tan denostats pels noucentistes, tan oblidats per la historiografia i tan menystinguts per la crítica. A veure si al menys aquest genial Diego Ruiz té tanta sort com Francesc Pujols (però, sisplau, que no li surtin tants devots, escolanets i capelletes com a ell). A veure si anem recomponent el mapa de la nostra història de la literatura i de la cultura sense entrebancs ni omissions.
I, és clar. Qui ha fet l'aposta per editar aquest llibre no ha estat cap gran editorial, de les que s'omplen la boca parlant de la seva contribució a la cultura; ha estat Cossetània, una petita editorial. Volem dir : Qui ha editat el llibre no ha estat una editorialeta mediocre d'aquestes tan grans i potents i que ja no saben què és un llibre. Qui l'ha editat ha estat una gran editorial, de mida petita; de mida petita com totes les grans editorials d'aquest país.
Una mostra més que tot se'ns va ponent.
Més a :
http://premsacossetania.blogspot.com/2009/02/cossetania-recupera-lescriptor-diego.html
______
23 de febrer, 2009
14 de febrer, 2009
Ad vivum? No: Mortis
__
Ho vam veure en una llibreria i ens va fer rumiar, buscar-ne les causes. Vam pensar que: o bé era una acció del llibreter, fruit de les ganes de donar un bon servei i oferir llibres difícils de trobar, o bé que era una estratègia de l'editorial per col·locar uns llibres que ja no es venen i fa temps que no es mouen del magatzem.
Però coincidir amb una altra persona que ha vist el mateix en una altra llibreria, ens fa pensar que es tracta d'una estratègia editorial per guanyar uns calerons; cosa, per altra banda, gens il·lícita ni abominable en una empresa, però en aquest cas creiem que, com a mínim, immoral.
Es tracta d'haver trobat a les taules de novetats el llibre Ad vivum, d'Andreu Vidal. Un llibre que durant anys no es trobava en cap llibreria. Ad vivum és del 1999. L'editor (Empúries) va tardar tant a treure'l que l'autor no el va poder veure editat (va morir l'estiu del 1998). I no se'n va fer cap promoció ni es van fer gaires esforços per donar-lo a conèixer, ni que fos per un interès estrictament comercial i econòmic.
La mateixa editorial és la que va tenir encallada l'Obra poètica completa de l'autor, que ha acabat sortint en una altre segell (Edicions del Salobre) en una edició magnífica.
I ara, ara que per fi ha sortit l'Obra Poètica d'Andreu Vidal, ens temem que el que ha passat és que Empúries ha mirat el magatzem, hi ha trobat la pila de llibres d'Ad vivum que no va saber ni va voler promocionar, i ha pensat: "Home... Ara que Edicions del Salobre ha tret l'Obra poètica completa, potser podrem vendre algun d'aquests llibres que tenim al magatzem. Tornem-los a treure a la circulació".
És a dir:
1. Una editorial no cuida un llibre, el darrer llibre, pòstum, d'un dels grans poetes contemporanis.
2. La mateixa editorial deixa encallat i mort als despatxos el llibre de l'Obra completa d'aquest autor; tan encallat que al final els responsables de l'edició se l'enduen i el porten a una altra editorial que realment creu en la poesia i en l'edició. I aquesta segona editorial l'edita, amb un esforç molt més gran, ja que el llibre és costós i aquesta editorial és molt petita en comparació a la primera.
3. I quan surt aquesta Obra Completa, l'editorial primera torna a posar en circulació el llibre pòstum que no va cuidar gens amb la intenció d'aprofitar-se de la inèrcia que pot tenir l'edició de l'Obra Completa i així vendre uns quants dels seus llibrets.
Voleu més cinisme? Voleu més necrofília? Voleu més immoralitat? Ad vivum? No: Mortis
Ara bé: també podria ser que dues llibreries d'aquest país vulguin oferir als seus clients un bon servei, i posin a les taules de novetats altres llibres d'Andreu Vidal aprofitant l'edició de l'Obra Completa. Potser sí. Però...
És que amb les editorials que tenim, tot se'ns va ponent.
______
Ho vam veure en una llibreria i ens va fer rumiar, buscar-ne les causes. Vam pensar que: o bé era una acció del llibreter, fruit de les ganes de donar un bon servei i oferir llibres difícils de trobar, o bé que era una estratègia de l'editorial per col·locar uns llibres que ja no es venen i fa temps que no es mouen del magatzem.
Però coincidir amb una altra persona que ha vist el mateix en una altra llibreria, ens fa pensar que es tracta d'una estratègia editorial per guanyar uns calerons; cosa, per altra banda, gens il·lícita ni abominable en una empresa, però en aquest cas creiem que, com a mínim, immoral.
Es tracta d'haver trobat a les taules de novetats el llibre Ad vivum, d'Andreu Vidal. Un llibre que durant anys no es trobava en cap llibreria. Ad vivum és del 1999. L'editor (Empúries) va tardar tant a treure'l que l'autor no el va poder veure editat (va morir l'estiu del 1998). I no se'n va fer cap promoció ni es van fer gaires esforços per donar-lo a conèixer, ni que fos per un interès estrictament comercial i econòmic.
La mateixa editorial és la que va tenir encallada l'Obra poètica completa de l'autor, que ha acabat sortint en una altre segell (Edicions del Salobre) en una edició magnífica.
I ara, ara que per fi ha sortit l'Obra Poètica d'Andreu Vidal, ens temem que el que ha passat és que Empúries ha mirat el magatzem, hi ha trobat la pila de llibres d'Ad vivum que no va saber ni va voler promocionar, i ha pensat: "Home... Ara que Edicions del Salobre ha tret l'Obra poètica completa, potser podrem vendre algun d'aquests llibres que tenim al magatzem. Tornem-los a treure a la circulació".
És a dir:
1. Una editorial no cuida un llibre, el darrer llibre, pòstum, d'un dels grans poetes contemporanis.
2. La mateixa editorial deixa encallat i mort als despatxos el llibre de l'Obra completa d'aquest autor; tan encallat que al final els responsables de l'edició se l'enduen i el porten a una altra editorial que realment creu en la poesia i en l'edició. I aquesta segona editorial l'edita, amb un esforç molt més gran, ja que el llibre és costós i aquesta editorial és molt petita en comparació a la primera.
3. I quan surt aquesta Obra Completa, l'editorial primera torna a posar en circulació el llibre pòstum que no va cuidar gens amb la intenció d'aprofitar-se de la inèrcia que pot tenir l'edició de l'Obra Completa i així vendre uns quants dels seus llibrets.
Voleu més cinisme? Voleu més necrofília? Voleu més immoralitat? Ad vivum? No: Mortis
Ara bé: també podria ser que dues llibreries d'aquest país vulguin oferir als seus clients un bon servei, i posin a les taules de novetats altres llibres d'Andreu Vidal aprofitant l'edició de l'Obra Completa. Potser sí. Però...
És que amb les editorials que tenim, tot se'ns va ponent.
______
08 de febrer, 2009
Benjamin Button: sempre anem enrere
___________
Encara no hem anat a veure The curious case of Benjamin Button, la llarguíssima peli de David Fincher. Però ja ens l'han explicada.
Com que tots els papers promocionals diuen que està basada en un conte de F. Scott Fizzgerald, hi ha un munt de crítics i periodistes que ho han anat repetint (no costa gaire llegir els papers i repetir). Però no hem llegit enlloc que algú hagi parlat encara de la novel·la d'Andrew Sean Greer, The confessions of Max Tivoli, del 2004, publicada en Castellà per Destino el mateix any (en traducció de Bianca Southwood), i aclamada per John Updike com una obra mestra comparable a Proust o Nabokov.
Ens la va recomanar un bon amic, i li hem agraït sempre més. La novel·la parteix del mateix fenomen (fet gens original: també hi ha un conte de Carpentier i, en certa manera, el conte El regressiu, de Pedrolo també toca el tema). I pel que podem deduir, està a anys llum de la pel·lícula. Com sempre: aquesta mena de pel·lícules agafen un fenomen i l'expliquen pel seu vessant més superficial, edulcorat, fàcil i espectacular.
La pel·lícula "copia" de la novel·la de Sean Greer el truc narratiu del manuscrit (tot que Sean Greer és mil vegades més subtil, interessant i intens, ja que mostra el protagonista escrivint-lo). Però no en copia les reflexions belles i profundes sobre l'amor, el pas del temps, el fat, la impossibilitat de viure el desig... La pel·lícula necessita espectacle. I per això hi ha de fer sortir la guerra i mil aventures més que no deuen fer sinó posar ornamentacions supèrflues per salvar una història que tractada a fons no necessita cap gran escenari.
Sean Greer fa un fris magnífic de l'Europa de finals del XIX i de la primera meitat del XX. Construeix una novel·la amb la precisió d'un enginyer, ja que la complexitat de la combinació cronològica argumental ho demana, i amb mil detalls que no es copsen sinó en una relectura. És subtil i profund, crea uns personatges meravellosos, que es poden tocar amb les mans, unes situacions intenses. Té un component emocional gens adotzenat ni superficial... I la pel·lícula... Ja ho veurem.
El que és més greu és que si algú redescobreix la novel·la la considerarà un subproducte de la pel·lícula, i dirà allò tan conegut: "Ja sé de què va; ja he vist una peli igual". I és ben al revés. La peli és un reflex feble del que es pot fer amb aquest argument, i el llibre és més, molt més. ¿Per què els guionistes o productors de la peli no es van fixar en aquesta novel·la i no van intentar de fer una cosa semblant amb llenguatge cinematogràfic? Simplement: la qualitat, l'estil, la profunditat, la reflexió no interessa. Volem espectacle i negoci, i tota la resta fa nosa.
Com Benjamin Button: sempre anem enrere.
I el sol es va ponent per a tots.
_____________
Encara no hem anat a veure The curious case of Benjamin Button, la llarguíssima peli de David Fincher. Però ja ens l'han explicada.
Com que tots els papers promocionals diuen que està basada en un conte de F. Scott Fizzgerald, hi ha un munt de crítics i periodistes que ho han anat repetint (no costa gaire llegir els papers i repetir). Però no hem llegit enlloc que algú hagi parlat encara de la novel·la d'Andrew Sean Greer, The confessions of Max Tivoli, del 2004, publicada en Castellà per Destino el mateix any (en traducció de Bianca Southwood), i aclamada per John Updike com una obra mestra comparable a Proust o Nabokov.
Ens la va recomanar un bon amic, i li hem agraït sempre més. La novel·la parteix del mateix fenomen (fet gens original: també hi ha un conte de Carpentier i, en certa manera, el conte El regressiu, de Pedrolo també toca el tema). I pel que podem deduir, està a anys llum de la pel·lícula. Com sempre: aquesta mena de pel·lícules agafen un fenomen i l'expliquen pel seu vessant més superficial, edulcorat, fàcil i espectacular.
La pel·lícula "copia" de la novel·la de Sean Greer el truc narratiu del manuscrit (tot que Sean Greer és mil vegades més subtil, interessant i intens, ja que mostra el protagonista escrivint-lo). Però no en copia les reflexions belles i profundes sobre l'amor, el pas del temps, el fat, la impossibilitat de viure el desig... La pel·lícula necessita espectacle. I per això hi ha de fer sortir la guerra i mil aventures més que no deuen fer sinó posar ornamentacions supèrflues per salvar una història que tractada a fons no necessita cap gran escenari.
Sean Greer fa un fris magnífic de l'Europa de finals del XIX i de la primera meitat del XX. Construeix una novel·la amb la precisió d'un enginyer, ja que la complexitat de la combinació cronològica argumental ho demana, i amb mil detalls que no es copsen sinó en una relectura. És subtil i profund, crea uns personatges meravellosos, que es poden tocar amb les mans, unes situacions intenses. Té un component emocional gens adotzenat ni superficial... I la pel·lícula... Ja ho veurem.
El que és més greu és que si algú redescobreix la novel·la la considerarà un subproducte de la pel·lícula, i dirà allò tan conegut: "Ja sé de què va; ja he vist una peli igual". I és ben al revés. La peli és un reflex feble del que es pot fer amb aquest argument, i el llibre és més, molt més. ¿Per què els guionistes o productors de la peli no es van fixar en aquesta novel·la i no van intentar de fer una cosa semblant amb llenguatge cinematogràfic? Simplement: la qualitat, l'estil, la profunditat, la reflexió no interessa. Volem espectacle i negoci, i tota la resta fa nosa.
Com Benjamin Button: sempre anem enrere.
I el sol es va ponent per a tots.
_____________
Subscriure's a:
Missatges (Atom)