tag:blogger.com,1999:blog-71564051011554116382024-03-05T05:47:26.405+01:00A sol colgantperò, al menys, parlem-ne.
A sol colgant, entre besars humits
.--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.comBlogger67125tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-80034842000452700002009-04-03T00:12:00.003+02:002009-04-03T00:22:30.131+02:00Les novel·les de Shakespeare_________<br /><br />Escoltant la Ràdio. RAC1. L'anunci d'una pel·lícula que fan a la seva emissora de TV. El film és <em>Molt soroll per no res</em>, l'adaptació de Kenneth Branagh de l'obra de Shakespeare.<br /><br />L'anunci qualifica la pel·lícula com: "La genial adaptació de la novel·la de William Shakespeare".<br /><br />No sabíem això de <strong>les novel·les de Shakespeare</strong>. Si ho diu la ràdio, deu ser veritat.<br /><br />Haurem de consultar l'Enciclopèdia Britànica, a veure si en diu res.<br /><br />(Es pon, es pon, es pon)<br /><br />________--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-24473210030572022602009-03-24T11:21:00.008+01:002009-03-24T18:52:40.379+01:00Ligeti autor de música de pel·lícules?<span style="font-family:arial;">_______<br /><br />A vegades va bé entrar a treballar d'hora. </span><span style="font-family:arial;">Pocs minuts abans de les set del matí, a RAC1, han donat la notícia de l'estrena de "El gran Macabre", l'òpera de György Ligeti que posa en escena la Fura dels Baus. I per parlar del compositor han dit que era l'autor de la banda sonora de "2001 Odissea de l'espai", de Stanley Kubrik.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">Ligeti autor de música de pel·lícules?</span> Sí. I tant! Es veu que Kubrik li va encarregar a Ligeti una música per la pel·lícula. Com també va encarregar a Händel que composés alguna coseta per "Barry Lyndon". De la mateixa manera que —com també és sabut— Coppola va encarregar a Wagner uns compassos per l'escena de l'atac dels helicòpters, o Brian de Palma va demanar a Mozart una cançoneta de bressol per "La fira de les vanitats", i el jove Amadeu li va fer una peça que va titular "Eine kleine Nachtmusic".<br /><br />Ai els periodistes...!<br /><br />Amb ells sí que el sol es va ponent de pressa.<br /><br />_______ </span>--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-61604050149219680212009-03-23T12:53:00.005+01:002009-03-23T13:20:09.052+01:00Els premis Cavall Verd____<br /><br />D'aquí a quatre dies es donen els premis Cavall Verd corresponents a les obres editades el 2008: El premi Rafel Jaume, de traducció poètica, i el premi Josep M. Llompart, de poesia.<br /><br />Els organitzadors aprofiten l'esdeveniment per fer un homenatge a Damià Huguet, cosa que celebrem i ens omple de joia.<br /><br /><strong>Els premis Cavall Verd</strong>, ho sap tothom, reben el nom de la petita i extra-ordinària llibreria de Palma, dedicada exclusivament a la poesia, que mantingué Rafael Jaume contra impediments de tota mena. Ell, allà rere el taulell, coneixent cada un dels llibres que hi tenia, i estimant-los un a un, és encara una mostra d'allò que voldríem que fossin tots els llibreters. I els premis han estat fins ara uns premis de prestigi i reconeguts per pràcticament tothom.<br /><br />Però anem pels premis: Aquest cap de setmana hem estat discutint sobre els premis i especulant sobre què pot passar en aquesta convocatòria.<br /><br />Hi ha qui deia que l'ediciò anterior, que tingué de guardonats Joan Margarit i Susanna Rafart va ser la culminació d'una deriva i davallada important dels premis, que començà fa cinc o sis anys quan es va canviar el jurat sense ni comunicar-ho als seus membres. Deia que d'aquell moment ençà el prestigi que havien tingut els premis ha anat minvant i que s'han donat algunes bastonades de cec, alguns premis a llibres que no s'ho mereixien prou, o gens, mentre que alguns d'excel·lents es quedaven fora dels premis.<br /><br />La veritat és que la memòria no ens va respondre, i el google no ens va saber trobar una relació completa dels darrers premiats. Per això ens vam quedar sense saber si tenia raó o no el nostre contertuli.<br /><br />De tota manera, sí que vam estar d'acord que si l'any passat van guanyar el Margarit i la Rafart, aquest any pot ser que guanyin lo Gaiter del Llobregat i la Pilarín Bayés.<br /><br />Esperem que no, que això se'ns va ponent més de pressa del que sembla.<br />________--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-47209742487912609662009-03-19T03:20:00.005+01:002009-03-19T11:26:49.414+01:00porres contra llibres<strong>__________</strong><br /><strong></strong><br /><strong>Porres contra llibres</strong>. Qui provoca a qui?<br /><br /><a href="http://blocs.mesvilaweb.cat/davidcc">http://blocs.mesvilaweb.cat/davidcc</a><br /><br /><a href="http://domingo.balearweb.net/">http://domingo.balearweb.net/</a><br /><br /><a href="http://www.kaosenlared.net/noticia/video-policia-autonomica-desaloja-violencia-extrema-estudiantes-rector">http://www.kaosenlared.net/noticia/video-policia-autonomica-desaloja-violencia-extrema-estudiantes-rector</a><br /><br /><br />Els estudiants feia mesos que demanaven, pacíficament, diàleg.<br />Les "forces defensores de la democràcia" en pocs minuts han donat una lliçó de feixisme, d'intolerància, de violència gratuïta i desmesurada, que aquest país no pot oblidar.<br />(Però que no volen veure i que ja han oblidat els governants, que es diuen demòcrates, responsables d'aquesta policia només digna d'una dictadura.)<br /><br /><br />Porres contra llibres. Ens pensàvem que no ho hauríem de veure mai més. I un govern, dit d'esquerres, ho ha propiciat i continua dient que ha estat una actuació policial "mesurada" i "raonable" malgrat totes les proves i evidències de violenta brutalitat injustificable. I els mitjans de comunicació (també els "progressistes"), o callaran com uns morts limitant-se a allò que ells en diuen "informació objectiva" (silenci còmplice) o diran que sí, que calia aquesta actuació.<br /><br />Que potser ens acostem a la "democràcia orgànica"?<br /><br /><br />Avui s'ha post un sol.<br /><br />_____--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-70152220210444691982009-03-17T00:03:00.004+01:002009-03-17T00:28:22.306+01:00On és el teatre amb majúscules?____<br /><br />Ho diuen els diaris: "Barcelona aposta per la comèdia". Els teatres de Barcelona majoritàriament estan oferint comèdies, teatre còmic, inocu, teatre comercial i acomodat, teatre convencional i tradicional, teatre sense risc ni experimentació, teatre que no remogui gaire res i tranquil·litzi consciències, teatre balsàmic i d'evasió, teatre amb estètiques i idees més que caduques i que ja crèiem superades.<br /><br /><strong>On és el teatre amb majúscules?</strong> On és el teatre experimental? On és el risc? On són les idees noves? On és la contemporaneïtat? On és aquell teatre que enlluernava Europa i el món amb les seves innovacions i les seves gosadies? S'ha fos la tradició teatral contemporània catalana?<br /><br />Els programadors i productors no estan d'històries i ofereixen al públic el que ells han decidit que el públic vol. I han decidit que el públic català (gairebé TOT el públic català) vol l'equivalent al segle XXI de la comèdia burgesa del XIX i el XX, ja sigui en forma de pretès teatre d'idees, teatre d'humor, teatre musical o altres fórmules.<br /><br />La qüestió és divertir-se; sense pensar, sense plantejar-se res, sense qüestionar-se res, sense cap mirada al món real. Amb l'excusa que "ja és prou trist el món, anem al teatre a evadir-nos", estem convertint el teatre (i totes les arts) en un portaventura que no fa altra funció que la d'opi del poble. I oblidem que la gran missió de l'art és despertar sensibilitats i consciències; que "passar-s'ho bé" realment és l'antítesi de la diversió superficial; que "passar-s'ho bé" realment és sinònim de cultivar-nos, en l'accepció plena del mot.<br /><br />S'ha acabat la contemporaneïtat. El teatre català s'està enfonsant en formes i idees teatrals antigues, caduques i conformistes. Tornem enrere, enrere i més enrere.<br /><br />I no ens podem deixar enlluernar per segons quines produccions falsament contemporànies i falsament arriscades, de concepte o de forma. A vegades la provocació més explícita dissimula un teatre més ranci del que ens podríem imaginar. Fem-ne una anàlisi a consciència i li veurem el llautó. Només serveix per tranquil·litzar consciències i construir falses modernitats.<br /><br />Voleu noms? Mireu la cartellera. En dos o tres anys hem reculat dècades.<br /><br />I és que tot se'ns va ponent.<br /><br />______--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-20145555306701693252009-03-14T23:40:00.003+01:002009-03-14T23:57:13.783+01:00"El País" i el respecte a l'art___<br /><br />No sabem què passaven al televisor. Recordem que tot plegat arribà un anunci del diari El País. Es veu que fan una col·lecció de vídeos de pel·lis eròtiques. I van, i diuen que la primera pel·lícula és <em>Porter de nit</em>, el film de Liliana Cavani amb Charlotte Rampling i Dirk Bogarde.<br /><br />Posar aquesta pel·lícula, i <em>Casanova</em> de Fellini o <em>2046</em> de Wong Kar-Wai, en una col·lecció titulada "de cinema eròtic" al costat de la Bo Derek i d'altres coses d'aquestes ens sembla, com a mínim, irresponsable.<br /><br />Ni Liliana Cavani, ni Wong Kar-Wai ni Fellini no es mereixen aquests tractes ni aquests reclams.<br /><br /><strong>"El País" i el respecte a l'art</strong>. El respecte envers l'art que tenen els mitjans de comunicació.<br /><br />posta, posta i més posta.<br />______________--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-36795495023421871742009-03-07T10:35:00.006+01:002009-03-07T12:18:59.763+01:00Bolaño, la mort___<br /><br />Es veu que els marmessors de Roberto Bolaño han trobat a casa seva un munt d'inèdits: tres novel·les, contes, diaris, una gran quantitat de notes i també poemes (recordem aquell interessantíssim llibre de poemes, <em>Tres</em>).<br /><br />Els editors ja es freguen les mans pensant en els diners que podran fer. I volem suposar que els hereus intel·lectuals es posen les mans al cap pensant a veure com destriaran el gra de la palla. Sembla que hi ha una novel·la que sí que tenia en ment de publicar, ja que l'estava copiant del manuscrit a l'ordinador, i un llibre de contes també força enllestit, uns quants dels quals ja havia publicat en revistes o altres mitjans.<br /><br />Ja veurem què passarà. Sigui com sigui, no volíem pas parlar d'això. Juntament amb la notícia d'aquestes troballes, les agències de premsa ens recorden que Bolaño actualment és un èxit editorial a molts indrets. Els Estats Units d'Amèrica, Anglaterra, Itàlia i França estan entre els països on Bolaño és un habitual de les llistes de més venuts (llistes que només volen dir això: que algú vol que es digui que són els més venuts).<br /><br />Al darrere d'això hi ha el tema de sempre: la legitimitat de publicar textos que l'autor no va donar a l'edició. Però llegint la notícia nosaltres ens demanàvem sobretot: Seria igual si Bolaño encara fos viu? Fins a quin punt aquest èxit està directament vinculat a la seva mort?<br /><br />I la resposta que ens temem certa és la pitjor: que, a <strong>Bolaño, la mort</strong> l'ha fet bo per al món. Qui en vida no era més que un pària que escrivia coses rares que només interessaven a quatre lletraferits, un cop mort és un gran escriptor maleït, un mite d'aquells que ens justifiquen la inòpia i la dependència de factors tan extraliteraris com la necrofília i les agències de premsa i els moviments col·lectius gregaris.<br /><br />I ens demanem també: Quants Bolaños tenim encara vius? Quants escriptors tenim a qui pràcticament ningú no fa cas i que se'l mereixerien tot? I més: Quants escriptors tenim, els catalans, d'alçades impressionants, i que mai, ni vius ni morts, tindran el ressò i la crítica que es mereixen? Si ens poséssim a comptar ens faltarien dits. Segur.<br /><br />I és que tot se'ns pon tan de pressa!<br /><br />_____--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-49043949251126120732009-02-23T22:42:00.004+01:002009-02-23T23:11:01.468+01:00De Diego Ruiz____<br /><br />Potser no ho hem vist enlloc perquè a vegades no ens fixem prou en els coses, però només ho hem vist ressenyat en una revista (El Temps), a la pàgina de l'editorial (Cossetània) i prou. Ens referim a la reedició dels dos llibres de contes de Diego (o Dídac) Ruiz. Els <em>Contes d'un filòsof</em> i els <em>Contes de glòria i d'infern</em>. El primer el tenim, des de fa un munt d'anys, en la vella edició dels Quaderns literaris (1936), que reprodueix el pròleg que Maragall (sí. Maragall!!) va escriure per a la primera ecició, el 1908. El segon, seguit de<em> Diàlegs i màximes del Super-Christ</em>, en una edició de 1911 de la Bibioteca Joventut ens va arribar fa uns mesos com a regal d'un amic que ens sap els gustos i les febleses (gràcies de nou).<br /><br /><strong>De Diego Ruiz</strong> encara ens en falta un bon estudi biogràfic i crític. Després de la novel·la-venjança de Prudenci Bertrana, que en féu una biografia apassionada (amb mala llet, però apassionada) a <em>"Jo!", les memòries d'un metge filòsof</em>, i després de l'estudi de Joaquim Jubert dins el volum <em>Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i "La locura de Álvarez de Castro"</em>, encara ens falta un estudi sencer i complert d'aquest filòsof, escriptor i psiquiatre que forma part dels catalans arrauxats i genials. De tota manera, la introducció de Lurdes Malgrat a aquesta reedició és ja una molt bona aproximació a aquest català malagueny.<br /><br />De moment, però, gaudim amb la lectura d'aquests contes, tan revindicats per Palau i Fabre, tan denostats pels noucentistes, tan oblidats per la historiografia i tan menystinguts per la crítica. A veure si al menys aquest genial Diego Ruiz té tanta sort com Francesc Pujols (però, sisplau, que no li surtin tants devots, escolanets i capelletes com a ell). A veure si anem recomponent el mapa de la nostra història de la literatura i de la cultura sense entrebancs ni omissions.<br /><br />I, és clar. Qui ha fet l'aposta per editar aquest llibre no ha estat cap gran editorial, de les que s'omplen la boca parlant de la seva contribució a la cultura; ha estat Cossetània, una petita editorial. Volem dir : Qui ha editat el llibre no ha estat una editorialeta mediocre d'aquestes tan grans i potents i que ja no saben què és un llibre. Qui l'ha editat ha estat una gran editorial, de mida petita; de mida petita com totes les grans editorials d'aquest país.<br /><br />Una mostra més que tot se'ns va ponent.<br /><br /><br />Més a :<br /><a href="http://premsacossetania.blogspot.com/2009/02/cossetania-recupera-lescriptor-diego.html">http://premsacossetania.blogspot.com/2009/02/cossetania-recupera-lescriptor-diego.html</a><br />______--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-42224875545163693512009-02-14T12:55:00.004+01:002009-02-14T13:28:31.948+01:00Ad vivum? No: Mortis__<br /><br />Ho vam veure en una llibreria i ens va fer rumiar, buscar-ne les causes. Vam pensar que: o bé era una acció del llibreter, fruit de les ganes de donar un bon servei i oferir llibres difícils de trobar, o bé que era una estratègia de l'editorial per col·locar uns llibres que ja no es venen i fa temps que no es mouen del magatzem.<br /><br />Però coincidir amb una altra persona que ha vist el mateix en una altra llibreria, ens fa pensar que es tracta d'una estratègia editorial per guanyar uns calerons; cosa, per altra banda, gens il·lícita ni abominable en una empresa, però en aquest cas creiem que, com a mínim, immoral.<br /><br />Es tracta d'haver trobat a les taules de novetats el llibre <em>Ad vivum</em>, d'Andreu Vidal. Un llibre que durant anys no es trobava en cap llibreria. <em>Ad vivum</em> és del 1999. L'editor (Empúries) va tardar tant a treure'l que l'autor no el va poder veure editat (va morir l'estiu del 1998). I no se'n va fer cap promoció ni es van fer gaires esforços per donar-lo a conèixer, ni que fos per un interès estrictament comercial i econòmic.<br /><br />La mateixa editorial és la que va tenir encallada l'Obra poètica completa de l'autor, que ha acabat sortint en una altre segell (Edicions del Salobre) en una edició magnífica.<br /><br />I ara, ara que per fi ha sortit l'Obra Poètica d'Andreu Vidal, ens temem que el que ha passat és que Empúries ha mirat el magatzem, hi ha trobat la pila de llibres d'<em>Ad vivum</em> que no va saber ni va voler promocionar, i ha pensat: "Home... Ara que Edicions del Salobre ha tret l'Obra poètica completa, potser podrem vendre algun d'aquests llibres que tenim al magatzem. Tornem-los a treure a la circulació".<br /><br />És a dir:<br /><br />1. Una editorial no cuida un llibre, el darrer llibre, pòstum, d'un dels grans poetes contemporanis.<br /><br />2. La mateixa editorial deixa encallat i mort als despatxos el llibre de l'Obra completa d'aquest autor; tan encallat que al final els responsables de l'edició se l'enduen i el porten a una altra editorial que realment creu en la poesia i en l'edició. I aquesta segona editorial l'edita, amb un esforç molt més gran, ja que el llibre és costós i aquesta editorial és molt petita en comparació a la primera.<br /><br />3. I quan surt aquesta Obra Completa, l'editorial primera torna a posar en circulació el llibre pòstum que no va cuidar gens amb la intenció d'aprofitar-se de la inèrcia que pot tenir l'edició de l'Obra Completa i així vendre uns quants dels seus llibrets.<br /><br />Voleu més cinisme? Voleu més necrofília? Voleu més immoralitat? <strong>Ad vivum? No: Mortis</strong><br /><strong></strong><br />Ara bé: també podria ser que dues llibreries d'aquest país vulguin oferir als seus clients un bon servei, i posin a les taules de novetats altres llibres d'Andreu Vidal aprofitant l'edició de l'Obra Completa. Potser sí. Però...<br /><br />És que amb les editorials que tenim, tot se'ns va ponent.<br /><br />______--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-62303753279621855402009-02-08T19:58:00.006+01:002009-02-08T20:45:10.326+01:00Benjamin Button: sempre anem enrere___________<br /><br />Encara no hem anat a veure <em>The curious case of Benjamin Button</em>, la llarguíssima peli de David Fincher. Però ja ens l'han explicada.<br /><br />Com que tots els papers promocionals diuen que està basada en un conte de F. Scott Fizzgerald, hi ha un munt de crítics i periodistes que ho han anat repetint (no costa gaire llegir els papers i repetir). Però no hem llegit enlloc que algú hagi parlat encara de la novel·la d'Andrew Sean Greer, <em>The confessions of Max Tivoli</em>, del 2004, publicada en Castellà per Destino el mateix any (en traducció de Bianca Southwood), i aclamada per John Updike com una obra mestra comparable a Proust o Nabokov.<br /><br />Ens la va recomanar un bon amic, i li hem agraït sempre més. La novel·la parteix del mateix fenomen (fet gens original: també hi ha un conte de Carpentier i, en certa manera, el conte <em>El regressiu</em>, de Pedrolo també toca el tema). I pel que podem deduir, està a anys llum de la pel·lícula. Com sempre: aquesta mena de pel·lícules agafen un fenomen i l'expliquen pel seu vessant més superficial, edulcorat, fàcil i espectacular.<br /><br />La pel·lícula "copia" de la novel·la de Sean Greer el truc narratiu del manuscrit (tot que Sean Greer és mil vegades més subtil, interessant i intens, ja que mostra el protagonista escrivint-lo). Però no en copia les reflexions belles i profundes sobre l'amor, el pas del temps, el fat, la impossibilitat de viure el desig... La pel·lícula necessita espectacle. I per això hi ha de fer sortir la guerra i mil aventures més que no deuen fer sinó posar ornamentacions supèrflues per salvar una història que tractada a fons no necessita cap gran escenari.<br /><br />Sean Greer fa un fris magnífic de l'Europa de finals del XIX i de la primera meitat del XX. Construeix una novel·la amb la precisió d'un enginyer, ja que la complexitat de la combinació cronològica argumental ho demana, i amb mil detalls que no es copsen sinó en una relectura. És subtil i profund, crea uns personatges meravellosos, que es poden tocar amb les mans, unes situacions intenses. Té un component emocional gens adotzenat ni superficial... I la pel·lícula... Ja ho veurem.<br /><br />El que és més greu és que si algú redescobreix la novel·la la considerarà un subproducte de la pel·lícula, i dirà allò tan conegut: "Ja sé de què va; ja he vist una peli igual". I és ben al revés. La peli és un reflex feble del que es pot fer amb aquest argument, i el llibre és més, molt més. ¿Per què els guionistes o productors de la peli no es van fixar en aquesta novel·la i no van intentar de fer una cosa semblant amb llenguatge cinematogràfic? Simplement: la qualitat, l'estil, la profunditat, la reflexió no interessa. Volem espectacle i negoci, i tota la resta fa nosa.<br /><br />Com <strong>Benjamin Button: sempre anem enrere.</strong><br /><strong></strong><br />I el sol es va ponent per a tots.<br /><br />_____________--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-13372471168381159172009-01-28T18:57:00.006+01:002009-01-28T19:39:14.542+01:00La reedició de la Bernat Metge pot ser un miratge______<br /><br />Anunciat a la tv, a la ràdio, a la premsa... A la fi la Fundació Bernat Metge fa alguna cosa per ressuscitar el seu fons i posar-lo a l'abast de qualsevol públic.<br /><br />Una aliança amb Altaya, una filial de Planeta dedicada als fascicles i al col·leccionisme, fa que als quioscos es pugui anar trobant, setmana rere setmana, una selecció d'un centenar de volums de traduccions de clàssics grecs i llatins en l'edició bilingüe de la Fundació.<br /><br />No criticarem pas la iniciativa. Estem cansats de voltar per les botiges i mercats de segona mà a la recerca de volums de la col·lecció i pagar-los a uns preus inhumans. I ja fa temps que s'alçaven veus des de tot arreu demanant una edició assequible d'aquests llibres.<br /><br />Però sí que volem dir-hi coses:<br /><br />Dins de la tapa dura forrada en tela, com a la col·lecció original, s'hi troba una operació d'impremta molt barroera. Les pàgines no són altra cosa que la reproducció fotogràfica de les pàgines amb la tipografia original dels volums. La gran diferència és que aquesta mena de tipografia, estampada en tipus (suposem de plom) directament sobre el paper és noble, bella i de qualitat. Tanta qualitat que avui dia ja no es fan aquesta mena de coses. Però aquesta mateixa pàgina reproduïda en ofset sobre un paper normalet fa l'efecte d'una feina pobra i deixada a mig. Els tipus es veuen ratats, irregulars... Aquests efectes en impressió directa dels tipus no són cap problema, però ho són, i molt, en offset. I si no, consultin a qualsevol tipògraf o impressor conscient.<br /><br />Amb els mitjans que hi ha actualment, és relativament fàcil convertir aquestes pàgines en un document susceptible de ser imprès amb qualsevol tipografia en offset (i potser hagués calgut canviar la tipografia per adequar-la al sistema offset d'impressió. Demanin als tipògrafs i impressors). Però aquí s'ha optat per la via directa i irreverent.<br /><br />Una altra cosa és la qüestió de les traduccions. Publicaran, per exemple, Catul. I serà la traducció de la col·lecció, que és la de Miquel Dolç, home tan culte com estret de mires, que va omplir el llibre d'asteriscs per substiutir les paraules i expressions que ell considerava innobles o impròpies. Faran res per pal·liar aquest despropòsit? Ens quedarem sense traducció de versos com "Pedicabo eo uos et irrumabo" o "nouem continuas fututiones" o "nam dextra pater inquinatiore, / culo filius est uoratiore"? Ho veurem.<br /><br />Una altra cosa és la selecció. Suposem que està ben feta. No tenim prou coneixements, i ens fiem de qui l'ha feta. Però no consta enlloc cap nom de cap responsable de res. En cap paper de promoció no hi ha ni un nom, a part del dels autors dels textos.<br /><br />Ni un nom: ni el dels traductors. En una col·lecció que es vol (i sovint és) un paradigma de les col·leccions de traduccions de clàssics, no esmentar enlloc el nom dels traductors és una manca de respecte, una manca de consideració i d'ètica, un error d'editor i una ocultació d'informació que no tenen perdó. Possiblement a qui està al capdavant d'aquesta operació li importa un rave qui són els traductors, però al públic no.<br /><br />I una altra cosa, greu també, és la decisió d'encomanar aquestes reedicions a una editorial especialitzada en fascicles. Això implica que aquests llibres mai no seran llibres de fons de les llibreries. Per exemple: L'<em>Orestea</em>, d'Èsquil, o vostè se la compra al quiosc la setmana del 9 al 15 de febrer, o ja ha begut oli. Qui vulgui l'Orestea el 26 de maig, per exemple, que la pagui cara, que aquesta edició ja no existirà. Això és posar la col·lecció a l'abast de tots els públics? Això és només un miratge.<br /><br />I ara estem temptats a concloure que, pels motius que hem explicat i, segurament, per d'altres que se'ns escapen, <strong>la reedició de la Bernat Metge pot ser un miratge</strong>.<br /><br />Ara que ens semblava que havíem aturat el sol una mica, resulta que no, que continua ponent-se.<br />_____--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com11tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-6466481237504942852009-01-20T12:35:00.004+01:002009-01-20T12:51:44.678+01:00Per què aquests premis es diuen "Gaudí"?_______<br /><br />Estem contents per la decisió de l'Acadèmia del Cinema Català de celabrar una gala del cinema català amb premis i tot el que convingui. Deu ser així com s'ha de fer perquè el cinema català comenci a existir.<br /><br />Estem contents pel premi Gaudí de l'acadèmia del cinema català a la millor pel·lícula catalana, donat a <em>El cant dels ocells</em>, d'Albert Serra.<br /><br />Sabem que és una pel·lícula que en aquests moments han vist unes mil persones a tot Catalunya (que vol dir un sol cinema de Barcelona), i sabem que ens agraden la pel·lícula i el director.<br /><br />I ens demanem el per què de la decisió del jurat de premiar un treball tan especial i minoritari, quan hi havia treballs molt dignes i més populars. No dubtem de l'honestedat i de la professionalitat del jurat, ni del seu bon gust. Però ens ensumem que, sense voler, molts dels membres de l'Acadèmia han optat per un vot que els faci veure com uns "moderns" i "alternatius"; que han volgut donar una imatge concreta de l'acadèmia. Ja ens està bé. Però... voleu dir que això no respon a una estratègia? "És que som els més moderns", "Nosaltres sí que entenem el cinema compromès", "Nosaltres sí que estem per un cinema de risc i alternatiu" etc. etc.<br /><br />Sigui com sigui, estem contents. Per nosaltres sí que és la millor pel·lícula. I si ho és per tothom, doncs molt millor.<br /><br />Una altra cosa: <strong>Per què aquests premis es diuen "Gaudí"?</strong> Què té a veure Gaudí amb el cinema? Posats a donar-li un nom de persona, no tenim cineastes indiscutibles en aquest país? Ja no parlem de contemporanis morts (tot i que Miquel Porter potser sí que s'ho mereixeria), sinó dels indiscutibles clàssics. "Premi Fructuós Gelabert", "Francesc Elías" o "Belio", per exemple.<br /><br />Sembla que no és més que una inexcusable amnca de imaginació, i apuntar-se al carro del que es porta i el que pòt donar un nom conegut, quan potser un altre nom faria conèixer un altre català important. Però no: només tenim en Gaudí.<br /><br />Tota la imaginació i el risc que han posat a premiar <em>El cant dels ocells</em>, on era a l'hora de triar el nom dels premis?<br /><br />I és que tot es va ponent.<br />__________--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-7500394787900133082008-12-30T20:11:00.004+01:002008-12-30T20:26:25.724+01:00les reaccions dels escriptors i escriptorets al Diccionari<span style="font-family:arial;">_____</span><br /><span style="font-family:arial;"></span><br /><span style="font-family:arial;">No podem dir gaire res d’aquest <em>Diccionari de la Literatura Catalana</em> que s’acaba de publicar a Proa, dirigit per Àlex Broch. L’hem vist a les llibreries, però tan ben plastificat que no l’hem pogut fullejar. Haurem d’esperar a ser rics o que el tinguin a les biblioteques.<br /><br />(Per cert: algú faria una juguesca sobre quin percentatge de biblioteques —municipals, comarcals, de la Diputació, de la Generalitat, escolars...— adquirirà aquest diccionari? Amb tantes revistes com compren —de mecànica, de cotxes, de motos, de parapsicologia, de punt de creu i patchwork, de moda, de decoració, de xafarderies del cor, de gimnàstica, d’informàtica, d’arts marcials, de maquetisme, de militars, de música, de rock & pop, d’adolescents, de televisió, de jocs virtuals...— i tants llibres d’autoajuda i bestsellers americans, no els quedaran diners per aquest diccionari. Segur.)<br /><br />De moment, però, el que esperem amb candeletes són les reaccions que provocarà aquesta obra. És evident que un treball així no pot agradar a tothom. Per exemple, ja sabem que no li ha agradat al senyor Lluís Bonada ( http://www.eltemps.net/art2.php?num_id=166 ). L’únic que es demana és que tingui uns criteris clars, clarament exposats i fidelment seguits. Sabem que tracta autors nascuts fins el 1975, que incorpora personatges literaris (suposem, per exemple, el Sr. Esteve, la Colometa, Blanquerna, Plaerdemavida, Manelic...), que també incorpora obres, i que hi ha hagut una distribució crítica i racional de l’espai que ha d’ocupar cada autor.<br /><br />I aquí volíem anar. Esperem amb delit <strong>les reaccions dels escriptors i escriptorets al diccionari,</strong> davant de l’article que els dedica i davant la mida de l'article. Encara hi ha qui recorda les reaccions d’aquesta mena que va suposar l’aparició del <em>Diccionari de Literatura</em> d’Edicions 62. Reaccions del tipus: “A aquell li han dedicat vint-i-tres ratlles i a mi només disset!!”.<br /><br />Està clar que, com aquella vegada, la majoria d’aquestes reaccions no seran públiques. Haurem d’estar molt a l’aguait, afinar l’orella i llegir entre línies. Però ens ho passarem molt bé, esperem. Ja veiem els escriptors comptant línies i paraules, mesurant i calibrant adjectius... Rictus d’enveja, de satisfacció, d’autocomplaença... Ens agradaria tant de veure la cara de cada un (sobretot d’alguns i algunes) davant del seu article i davant del d’alguns altres!!!!! Però no ho veurem. Ens haurem de conformar amb els rumors i les confidències.<br /><br />I, tot sigui dit, felicitem als artífex del diccionari. Els que surten amb lletres grosses i sobretot als que surten amb lletres petites (o potser que ni surten). Ara que anem cap a la posta, al menys anem-hi amb un inventari ben correcte.</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">______</span>--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-50869415145244244312008-12-28T21:59:00.006+01:002008-12-30T20:21:14.015+01:00Poeta amb majúscules: Jordi Domènech<div align="left"><span style="font-family:arial;">_____</span></div><div align="left"><span style="font-family:Arial;"></span></div><div align="left"><span style="font-family:arial;"></span></div><div align="left"><span style="font-family:arial;">Deu ser cosa dels astres, però tot es conxorxa perquè aquest hivern sigui el de les obres completes o, el que és el mateix, dels desgreuges als morts. Després de l’obra completa de Damià Huguet (</span><a href="http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html"><span style="font-family:arial;">http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html</span></a><span style="font-family:arial;">), que encara no hem vist al Principat, però els informes diuen que ja corre per les Illes, i la d’Andreu Vidal (</span><a href="http://asolcolgant.blogspot.com/2008/11/tot-andreu-vidal.html"><span style="font-family:arial;">http://asolcolgant.blogspot.com/2008/11/tot-andreu-vidal.html</span></a><span style="font-family:arial;">), ara li toca el torn a un altre <strong>Poeta amb majúscules: Jordi Domènech</strong>.</span></div><span style="font-family:arial;"><div align="left"><br />Hem de confessar que fins ara el nom de Jordi Domènech ens remetia sobretot a un antic volum dels Llibres del Mall, <em>En comptes de la revolució</em>, que en llegir-lo, anys després de la seva publicació, ens va impactar molt i ens va ensenyar algunes coses sobre la poesia i la modernitat. I també a un dels primers volums de la col·lecció “Jardins de Samarcanda”, <em>Història de l’arquitectura</em>, que no es quedava gens enrere en les seves propostes i disparava directe al mateix objectiu: construir la modernitat poètica a casa nostra. I encertava de ple el tret.</div><div align="left"><br />És Nostra Culpa que no en sabéssim res més i que no el seguíssim amb més tenacitat. Ens va posar sobre la pista del poeta i d’aquesta Obra Completa una crítica de Pere Ballart a l’Avui (</span><a href="http://multimedia.avui.cat/pdf/08/1213/081213sup_a015.pdf"><span style="font-family:arial;">http://multimedia.avui.cat/pdf/08/1213/081213sup_a015.pdf</span></a><span style="font-family:arial;"> ) i el vam trobar de seguida al taulell de les novetats de poesia.</span></div><span style="font-family:arial;"><div align="left"><br />Ara, un cop llegit el volum del començament al final, ens veiem en cor de defensar aquest poeta i la seva poètica fins al final: de defensar-lo com a un dels pocs poetes “moderns” que ha tingut aquest país. I posem “moderns” entre cometes per donar èmfasi al concepte i per apartar-lo, en aquesta frase, de tanta pretesa modernitat i de tants pretesos poetes i teòrics de la modernitat com hem tingut i continuem tenint en aquesta nostra pobra, bruta i desgraciada terra.</div><div align="left"><br />El llibre, Obra poètica 1971-2002, reuneix els sis llibres publicats per l’autor. I en la seva lectura hi trobem realment, com diu Pere Ballart, “una operació intel·lectual audaç i engrescadora”.</div><div align="left"> </div><div align="left"></div><div align="left">Audaç perquè llibre a llibre anem veient la construcció d’una poètica radical, extremadament exigent, absolutament coherent i lluny de poses fictícies. Una poètica en la qual l’autor es devia trobar bastant sol en aquest país, només acompanyat per set o vuit altres poetes (i potser és una xifra exagerada). Una poètica que es fonamenta en la modernitat europea i hi fa les seves contribucions (com en el pròleg demostra Sam Abrams, a qui per una vegada no podem acusar d’hiperbòlic).<br /><br />Engrescadora perquè és, llibre a llibre, un monument a la poesia, un dictat de sensibilitat, una mostra de la contemporaneïtat sense trampes ni disfresses. I crítica política, social, cultural; autocrítica; airejament de dimonis personals; universalització d’allò particular; control i domini de la llengua i la forma poètica... És a dir, tot el que hi pot haver en la bona poesia. I sense ni una engruna de concessió, de complaença o d’autocomplaença, de melifluïtat, amb què ens turmenten tants poetes oficials del país. Engrescadora perquè és una obra que incita a la confiança en la poesia.<br /><br />Una obra que ens porta a pensar que si la crítica i la història les escrivissin unes altres mans i, sobretot, uns altres poders i uns altres gustos, podríem haver dibuixat un mapa de la poesia catalana per ensenyar orgullosos a tot el món; un mapa inserit de ple en la literatura contemporània universal, i no un mapa de petits pobles de províncies amb aspiració de ser petites ciutats de províncies, que és el que anem ensenyat pel món. On eren les obres de Jordi Domènech, Andreu Vidal o Joan Navarro (per dir-ne tres) mentre tanta gent ensenyava les seves migradeses a Frankfurt?<br /><br />I és que és així: l’edició de llibres com aquest és una gota de pluja al desert. Mentrestant, tot se’ns va ponent.</div><div align="left"></div><div align="left">______</span></div>--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-3979083192046396682008-12-21T20:15:00.009+01:002008-12-22T01:25:49.089+01:00Però... Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?_____<br /><span style="font-family:arial;"></span><br /><span style="font-family:arial;">Si hem de ser sincers, crèiem que a l'Alzamora ja li havíen donat el Carles Riba.</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">I no és estrany que ens ho penséssim. En primer lloc, perquè amb la repartició de premis, guardons, càrrecs, consideracions i títols honorífics que s'està donant en aquest país, un ja perd els papers i la memòria i no recorda si a "aquest" li han donat el premi de poesia o un càrrec institucional; si a "aquell" l'han fet president d'una institució o membre d'un jurat o li han donat un premi nacional; o si és "aquell altre" el que ha rebut el premi important o el càrrec públic.</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">En segon lloc perquè aquests llibres de poemes s'assemblen com un ou i un altre ou. Ens és difícil destriar entre aquesta brossa. Entre altres coses, perquè un cop llegits no ens en queda res, tot se'ns escola com l'aigua entre les mans; no hi ha res que valgui la pena de retenir; llibres per donar a les biblioteques, deixar als bancs públics o revendre als llibreters de vell. Hi ha una generació de poetes, aquesta, que va fent ous nials (i va rebent honors).</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">I en tercer lloc perquè no parem gaire atenció als premis. Va com va. Però ara ho hem llegit al diari i ens hem demanat: "<strong>Però...Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?".</strong> I es veu que no. O potser sí, però ningú ja no se'n recorda, ni el jurat.</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">I com que darrerament els llibres premiats amb el Carles Riba solen ser tan poca cosa, al cap d'un quant temps ja ningú no se'n recorda.</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">Però el que recordem és un altre premi de poesia que li van donar a l'Alzamora, amb un llibre que es deia <em>El benestar</em>, i que, ben mirat i ben llegit, no valia gaire res, i ningú no se'n recorda. I també recordem un parell o tres de premis de narrativa, <em>La pell de la princesa</em>, <em>Sara i Jeremies</em>, que han resultat ser també, i amb justícia, llibres oblidats. I els jurats, vinga!, vinga donar-li premis. Doncs molt bé; ja ho sabem, anar contribuint al descrèdit dels premis i de la literatura.</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">I així se'ns va ponent tot, de mica en mica.</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">NOTA :</span><br /><span style="font-family:Arial;">ens estaviem de comentar el que s'ha dit sobre el llibre premiat. Diu l'AVUI:</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:times new roman;">[és una]<em> revisitació del Llibre d’Amic e Amat i El llibre de les bèsties de Ramon Llull. Amb el títol de</em> La part visible<em>, 65 poemes protagonitzats per una singular parella, un mico i un caribú, són l’excusa d’Alzamora per reflexionar sobre les relacions entre homes i dones en l’actualitat. Sam Abrams, membre del jurat, no ha dubtat a afirmar que si Llull fos viu hauria escrit exactament d’aquesta manera el Llibre d’Amic e Amat.</em></span><br /><br /><br /><br /><span style="font-family:arial;">Potser el sol no se'ns pon tan a poc a poc com ens sembla</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">______</span>--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-73227199867353635302008-12-08T13:12:00.004+01:002008-12-08T13:23:52.198+01:00Mirin, mirin:______<br /><br />És que no tenim ganes d'escriure.<br /><br />Darrerament només llegim.<br /><br />I de tant en tant mirem blocs.<br /><br /><strong>Mirin, mirin:</strong><br /><br /><br /><a href="http://llunatic.blogspot.com/2008/11/clcul-destructures-de-joan-margarit.html">http://llunatic.blogspot.com/2008/11/clcul-destructures-de-joan-margarit.html</a><br /><br /><a href="http://criticadepoesia.blogspot.com/2008/10/joan-margarit-casa-de-misericordia.html">http://criticadepoesia.blogspot.com/2008/10/joan-margarit-casa-de-misericordia.html</a><br /><br />Ens demanàvem: Per què les crítiques negatives no existeixen? Per què els mitjans de comunicació no gosen o no volen publicar críques com aquestes, que són molt més objectives (creiem) que les que hi ha als diaris, a les revistes, a les ràdios i als altaveus? Ja ho deia en Raimon: "Qui pregunta ja respon". <br /><br />Algun dia podrem trobar en els mitjans majoritaris crítiques intel·ligents, independents, neutres, objectives i que posin les coses al seu lloc? (ja ho deia en Raimon...)<br /><br />i així se'ns va ponent aquest sol d'hivern.<br /><br />_________--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-51608571511514503822008-11-23T12:51:00.006+01:002008-11-23T13:17:38.048+01:00Tot Andreu Vidal<span style="font-family:arial;">_______</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:arial;"></span><br /><span style="font-family:arial;">Feia dies que no anàvem per les llibreries, i ahir ens va sorprendre a la taula de novetats un volum consistent (522 pàgines), de portada negra, austera, on hi vam llegir:</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><div align="center"><span style="font-family:times new roman;font-size:180%;">Andreu Vidal</span></div><div align="center"><span style="font-family:times new roman;font-size:180%;"><strong>Obra poètica</strong></span></div><div align="center"><span style="font-family:times new roman;font-size:180%;">i altres escrits</span></div><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">I ens va fer un salt el cor. Per fi! Ja era hora! Anys i anys esperant, escoltant notícies i rumors sobre aquest volum que reuneix<strong> tot Andreu Vidal</strong>. Que si hi havia problemes entre la gent que volien fer-ne l'edició, que si l'editor el tenia desidiosament encallat en un calaix, que si... (<a href="http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html">http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html</a>) </span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">Però ara ja està. Fa goig. El pròleg de Margalida Pons ens ha complagut molt. Entre la crítica exegètica i d'edició i el testimoni en primera persona, equilibrat i molt aclaridor. Encara no hem llegit el text d'Albert Roig ni el de Josep M. Lluró. Hem preferit passar pàgina i començar a llegir, de dalt a baix, pàgina a pàgina, aquesta obra rica, enlluernadora, vital, extraordinària.</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">No seria cap exageració ni un error gaire gran dir que les grans obres de la poesia catalana de les darreres generacions es troba fonamentalment en dos volums: <em>Llengua abolida</em>, l'obra de M. Mercè Marçal, i aquest volum per fi editat.</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">No volem parlar-ne més. Ara toca llegir-lo.</span><span style="font-family:Arial;">El que cal és rellegir l'obra de Vidal, i llegir els molts inèdits que incorpora l'edició. Un plaer en aquest novembre gris i fosc. </span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">I el que cal és convidar tothom a comprar-lo i llegir-lo. Que una editorial petita com Edicions del Salobre hagi fet aquest esforç mereix tota la consideració, tot el reconeixement i sobretot el recolzament en forma de compra del volum. Compreu-lo, regaleu-lo, feu-vos-el vostre i feu-lo a mans de la gent que estimeu i que estima la poesia. Andreu Vidal ha d'escampar-se pel món dels lectors per assolir el lloc que li pertoca en el mapa de la poesia contemporània.</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">Una alegria de tant en tant, sempre va bé.</span><br /><span style="font-family:Arial;"></span><br /><span style="font-family:Arial;">A vegades sembla anar més a poc a poc aquest sol ponent-se.</span><br /><span style="font-family:arial;"></span><br /><br />________<br /><br /><br /><span style="font-family:arial;"></span>--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-72838632870924915082008-11-10T00:10:00.003+01:002008-11-10T00:16:02.763+01:00ja ho dèiem____________<br /><br /><a href="http://paper.avui.cat/article/cultura/144682/homenatges/marti/pol/cinc/anys/la/seva/mort.html">http://paper.avui.cat/article/cultura/144682/homenatges/marti/pol/cinc/anys/la/seva/mort.html</a><br /><br /><div align="justify"><em>En tots aquests anys ja s'han aconseguit una sèrie de reconeixements fixos</em> [a Miquel Martí i Pol]<em>: 58 carrers, places o avingudes que duen el seu nom, 2 biblioteques, 10 escoles, 10 escultures i, fins i tot, un hospital, també batejats amb el seu nom. Ramon Besora, president de l'AAMMP, afirma que es vol seguir "estimulant tots els municipis del territori perquè s'afegeixin a aquesta iniciativa".</em></div><br /><br /><strong>Ja ho dèiem</strong>:<br /><br /><a href="http://asolcolgant.blogspot.com/2008/07/pobre-miquel-mart-i-pol-que-oblidat-que.html">http://asolcolgant.blogspot.com/2008/07/pobre-miquel-mart-i-pol-que-oblidat-que.html</a><br /><br /><br />ponent, ponent, com t'acostes amb el vent!<br />_______________--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-55668055648910136992008-11-07T19:17:00.002+01:002008-11-07T19:23:35.509+01:00No només nosaltres_________
<br />
<br /><a href="http://paper.avui.cat/article/cultura/144681/despertador/la/cultura.html">http://paper.avui.cat/article/cultura/144681/despertador/la/cultura.html</a>
<br />
<br />que ve a ser:
<br />
<br /><strong>El despertador de la cultura</strong>
<br />Ignasi Aragay / <a href="mailto:iaragay@avui.cat">iaragay@avui.cat</a>
<br />
<br />La frase de Joan Sales, extreta d'una carta a Mercè Rodoreda, que dimarts reproduïa Ada Castells en un article en aquesta secció de Cultura resulta impagable: "Escriure en català és un drama en diversos actes. Primer acte, premis que no funcionen; segon acte, públic que dorm; tercer acte, editors estrangers que no entenen el català (¿i per què l'entendrien, si els mateixos catalans sembla que no l'entenen?)". En un article de Ferran Mascarell publicat el mateix dimarts a les pàgines de Diàleg, l'historiador i exconseller de Cultura advertia que Catalunya i el catalanisme només tenen sentit si es construeixen des de la cultura: "Un país és una cultura; no és només un conjunt més o menys eficient d'infraestructures".
<br />De les paraules de Sales, escrites fa unes quantes dècades, i de les de Mascarell, en podem deduir que un país no es construeix només amb bons gestors, siguin polítics, editors o el que sigui. Un país necessita una cultura en el sentit fort de la paraula, i necessita gent que s'hi identifiqui i hi cregui. Gent preparada i il·lusionada. Després de dècades de fer el ridícul, els EUA han apostat finalment per aquest perfil, el perfil d'Obama. Ja era hora. A veure quan aquí trobarem alguna cosa semblant. Algú que desperti de l'apatia el nostre país, que cregui en els escriptors, en la gent de teatre i cine, en els mestres, en tots aquells que dia a dia posen les bases d'una cultura, la catalana, que segueix sent rebuda amb recel. Com deia Sales, el públic segueix dormint. Cal convicció, autoritat i valentia per despertar-lo. Com diu Mascarell, cal posar la cultura (ep, en català, si pot ser, afegeixo) al centre del debat. Sense complexos.
<br />
<br />Avui. 6 de novembre de 2008
<br />
<br />
<br />Afegiríem més noms i càrrecs a la llista dels qui estan dormint des del temps de Joan Sales (i de més abans). Però bé. Ens reconforta l'article. <strong>No només nosaltres</strong> veiem que el sol es va ponent.
<br />__________
<br />--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-84636897441355749562008-10-29T00:01:00.005+01:002008-10-30T19:00:55.600+01:00Damià Huguet per sempre___________<br /><br />Per fi.<br /><br />Dotze anys després de la seva mort s'ha publicat l'obra poètica de Damià Huguet. Si hem de ser sincers, havíem sentit campanes d'aquesta publicació, però no ens ho acabàvem de creure. Estem massa acostumats a frustracions d'aquesta mena (i encara esperem l'obra d'Andreu Vidal després que sembla que l'arrenquessin de les inútils mans d'edicions 62 per portar-la a una petita editorial mallorquina que se'n farà càrrec).<br /><br />Damià Huguet és un gran poeta. I ara ho podran veure tots els qui no ho van voler veure en vida seva. Un home íntegre i fidel a una cultura, una tradició (que ell es va fer pas a pas), a una llengua, a un poble. Però per sobre de tot un "home" viu i glatint, i un poeta com pocs.<br /><br />No va tenir el ressò que havia de tenir al Principat, ofuscats com estaven aquí, crítics i lectors, amb focs d'encenalls que ara s'han ben apagat; ni a les Illes (ningú no és profeta a la seva terra), també ocultat per noms potser massa grandiloquents i la mena d'autoodi que tots portem a sobre.<br /><br />Ell, l'home de Campos, de la terra salinitzada, de la terra roja, del guaret de macs; l'home de París i del cinema valent; l'home sensible i sentimental, l'home de l'Esquena de Ganivet, que li van dedicar Pep Tossar i el Teatre de Ciutat. Ell, el Damià Huguet que encara llegim amb mans tremoloses en els llibres que ens agrada de guardar i esguardar; ell, ara, per fi, veurà la seva obra completa editada.<br /><br />I amb nou llibres inèdits. Tot un regal que ens conhorta de la seva absència.<br /><br /><strong>Damià Huguet, per sempre.</strong><br /><strong></strong><br /><strong></strong><br /><strong><a href="http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/huguet-de-principi-a-fi.html">http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/huguet-de-principi-a-fi.html</a></strong><br /><br />(avui, potser, el sol no es pon tant de pressa)<br />________________--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-86490931745898624582008-09-30T20:20:00.004+02:002008-09-30T20:26:48.216+02:00En contra de "El nen del pijama de ratlles"____<br /><br />Ja està escrit l’èxit que tindrà la pel·lícula de <em>El nen del pijama de ratlles</em>. Tothom hi anirà, tothom plorarà molt, i els productors faran molts diners. Passarà el mateix que va passar amb el llibre. És indignant que entre tanta literatura i tants films que hi ha sobre els camps de concentració i extermini, allò que més èxit té siguin els llibres i pel·lícules amb més trampa i més engany, i els més immorals. És indignant, però no és estrany. I no és estrany perquè el que fan aquests productes és tocar només la superfície del tema, edulcorar-lo i desculpabilitzar tothom d’aquests fets. No s’arriba al fons, a l’arrel; no es tracten les coses com són, com van ser; no es demanen responsabilitats (al contrari, sembla que no hi hagués culpables); no es parla de l’horror i de la mort, sinó que se'n mostra una caricatura inofensiva i com de Walt Disney; no es veu la realitat, sinó una mena de conte de fades una mica trist. I que consti que parlem d’horror, no de por, ni de malvestats. "Horror", amb majúscula.<br /><br />Amb bona o mala fe, aquest llibre i la pel·lícula (com <em>La vida és bella</em>, de Begnini) són absolutament immorals. I ho són perquè amaguen la història i l’endolceixen. És un argument on la guerra i l’extermini hi són com per art de màgia, sense qüestionar-los, i no hi ha culpables ni dolents, i gairebé res a recriminar. A l’espectador o al lector li sap greu i li fa pena, perquè la gent pateix i es mor, però tot això és donat igual que les morts a la carretera o una catàstrofe natural. La ingenuïtat del nen protagonista, que és innocent, es traspassa a l’autor i al lector. I aquesta ingenuïtat ja no és innocent, ja és culpable. És culpable en l’autor, perquè narcotitza i encega el lectors i espectadors, els amaga la realitat; i és culpable en el lector i en l’espectador, perquè es converteixen en falsificadors i mistificadors de la història (culpables i víctimes alhora).<br /><br />Tothom sap (o hauria de saber) que l’horror no es pot narrar, no es pot mostrar en ficció. Això ja ho sabien els grecs, que no deixen que la mort o l’horror es converteixin en anècdota superficial i circumstancial, i per això en les tragèdies aquests episodis no passen mai en escena, sinó que són donats per la paraula, per un testimoni (i què és el film “Shoa” sinó això?). Només d’aquesta manera allò que no es pot ni comprendre, allò inenarrable, pot aparèixer a escena. A la mínima que es vulgui “representar”, per bé que es vulgui fer, quedarà una anècdota de teatre amateur. Perquè estem tractant amb allò irrepresentable, inenarrable. Però, és clar, els productors de cinema, els guionistes, els novel·listes inconscients no saben res de tot això, i estan cometent un dels errors més grans de la història de la ficció en el món contemporani.<br /><br />D’un dels pitjors episodis de la nostra història (“nostra”, és a dir: de nosaltres, de cada un de nosaltres), segurament el pitjor episodi, que té unes circumstàncies concretes, uns antecedents i uns culpables, se’n fa un episodi simplement malaurat i trist; així de simple. Això és immoral, profundament immoral. I és la via més clara per esborrar la memòria, falsificar-la i convertir-nos a tots en uns sensecervell, cada vegada més a punt d’assolir les condicions idònies per a repetir la història.<br /><br />Per això estem <strong>en contra de “El nen del pijama de ratlles”.</strong> Simplement, no s’hauria d’haver escrit el llibre, ni filmat la pel·lícula. Per dignitat, per l’educació de les generacions presents i futures i per respecte històric.<br /><br />I aquest camí cap a la posta sí que és profundament preocupant.<br />__________--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-12752423936189941742008-09-29T17:10:00.001+02:002008-09-29T17:13:37.077+02:00Dos temes______<br /><br />De les sobretaules del cap de setmana en traiem <strong>dos temes.</strong><br /><br />— Que no en teníem prou a convertir Barcelona en una ciutat ocupada pel turisme de xancletes i borratxeres, que ara des de la Generalitat de Catalunya s’està anunciant que el “model Barcelona” s’ha d’aplicar a tot Catalunya. En les seves darreres declaracions, la conselleria de torn de la Generalitat diu que això és el que ens convé. Que hem de eixamplar l’oferta turística del país a tot l’any, i fer-ho amb els paràmetres amb què ho han fet a Barcelona.<br />Què? Comencem a mirar a quin país ens exilem?<br /><br />— Que l’Ajuntament de Barcelona és bo. Molt bo. I creu en la democràcia. Hi creu molt. Després d’anunciar als quatre vents que faran una consulta per decidir què fan amb la Diagonal, es mig tiren enrere i diuen que no serà vinculant (doncs, per què la volen fer si faran el que voldran?). I després, ja sense cap mena remordiment ni de sentit de culpabilitat ni del ridícul, diuen que no la faran. I es queden tan amples. El que ens demanem és si aquests demòcrates creuen en la democràcia o no. Perquè qui hi creu no té por de les consultes populars. I si té motius per tenir-hi por, és que governa una població a la qual ell mateix, el governant, no ha sabut donar prou bona educació (ciutadana, política, cultural, estètica...). És clar, ja se sap: un poble educat a consciència pot treure de la poltrona els mals governs.<br /><br />I així anem fent. Cap a la posta.<br /><br />_______--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-20631159966038198302008-09-21T11:18:00.006+02:002008-09-21T11:41:31.119+02:00La cultura et pertenay____<br /><br />Un vagó de les línies de rodalies de renfe, 19 de setembre :<br /><br /><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi3z6L6c9jrPveLx0kjoYuL8eV9rKLJJ9chyphenhyphen38p-SO_4oCJsm6PJQaCC7zwkRazDwHDFgLB9F2zWBJoUgUzfNmaveM-ym5aKakckr5CBiZw387dV_AMs4K68HZNptuLQZuqtZdMYdKFGLc/s1600-h/IMG_6073.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5248402260791333986" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi3z6L6c9jrPveLx0kjoYuL8eV9rKLJJ9chyphenhyphen38p-SO_4oCJsm6PJQaCC7zwkRazDwHDFgLB9F2zWBJoUgUzfNmaveM-ym5aKakckr5CBiZw387dV_AMs4K68HZNptuLQZuqtZdMYdKFGLc/s320/IMG_6073.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br />I segurament ningú no dirà res; cap organisme ni institució no agafaran els del diari "Público" i els explicaran que hi ha diccionaris, correctors, serveis lingüístics i, sobretot, uns conceptes com els de respecte, consideració o, simplement, rigor, consciència i professionalitat. I qui diu els del diari, diu l'agència de publicitat i també la Renfe, que permet que aquests cartells viatgin per tot el país.</div><div align="justify"> </div><div align="justify"></div><div align="justify">Hauria pogut passar una cosa així en un text en castellà? Hauria aguantat tants dies exposat al públic aquest maltracte a una llengua i, per tant a una gent i a un país? No s'haurien remogut cels i terra?...</div><div align="justify"> </div><div align="justify"></div><div align="justify">(ah! ens n'oblidàvem: definitivament, aquest diari no és el nostre ni ens pertenay) </div><div align="justify"><br /> </div><div align="justify"></div><div align="justify">I així, de mica en mica, però sense pausa, tot se'ns va ponent</div><div align="justify">____<br /></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div>--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-39483681767083456012008-09-15T23:44:00.004+02:002008-09-16T00:16:04.761+02:00A qui se li va acudir encomanar l'actuació musical de l'onze de setembre a la Lídia Pujol?_____________<br />Ens fem nostre el comentari que va sortir en una sobretaula aquests dies de festa:<br /><br /><strong>A qui se li va acudir encomanar l'actuació musical de l'onze de setembre a la Lídia Pujol?</strong> Segurament que a algun membre de l'Ajuntament o de la Generalitat que, fent gala del seu poc gust musical, va confiar en aquesta noia que canta (i van dir que l'alcalde Hereu era un gran fan d'aquesta noia).<br /><br />Fer versions de clàssics o de cançons populars és lícit i interessant, enriqueix el patrimoni musical i és una mostra que aquella peça és un clàssic<em>. </em><em>El testament d'Amèlia</em> és una bellíssima cançó popular, i ha estat versionada moltes vegades i des de diferents conceptes musicals, des del pop al jazz. Però el que va fer Lídia Pujol l'onze de setembre no era versionar-la, era senzillament cantar-la malament. La versió i els arranjaments no eren cap gran cosa, mediocres i d'una previsibilitat exagerada. Amb una bona interpretació hauria pogut quedar simplement correcta. Però per art de Lídia Pujol va resultar una catàstrofe important. Si és una peça del seu darrer disc, ja sabem què no cal escoltar.<br /><br />L'any passat o fa dos anys hi va haver una gran polèmica perquè hi cantava Mayte Martín, una noia de Barcelona que canta en la tradició de la cançó espanyola i andalusa, "tonadilla" i "bolero". Personalment, no és la música que ens agrada. No ens agrada gens. Però Mayte Martín interpreta molt i molt bé aquesta mena de música. Estils a part, la qualitat estava assegurada. (I una nota més: I si en lloc de ser una noia de Barcelona que canta en la tradició espanyola i andalusa hagués estat una noia de Barcelona que hagués cantat en la tradició japonesa o amazigh, hi hagués hagut la mateixa polèmica?)<br /><br />I si aquella vegada al menys la qualitat hi era, aquest any, com ja ens tenen acostumats en tot, Ajuntament i Generalitat han preferit allò més modernet, "fashion" i que vesteixi, que surti als diaris i tot això. En aquest país hi ha centenars de persones capaces de cantar un <em>Testament d'Amèlia </em>meravellós o simplement digne. Però no; hem hagut d'anar a buscar el producte "de disseny" amb una etiqueta molt bonica, però molt mal dissenyat. I així tot el país va veure per televisió com es destrossava una bella cançó; o, el que és pitjor, es va quedar amb una impressió ben pobre d'una cançó ben bella. (I encara més: en tot moment els rètols i els locutors no es referien al la cançó pel seu titol real, sinó que al van batejar com a "La cançó d'Amèlia" o "Amèlia". Així es conserva i es fa la cultura!)<br /><br />És que ens les foten per tots cantons! I per tots cantons tot es va ponent.<br />__________--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7156405101155411638.post-74817494696664041462008-09-06T00:52:00.003+02:002008-09-06T01:29:58.826+02:00Pobre Rodoreda!!!______<br /><br />Han fet pública la nova programació del Teatre Nacional de Catalunya. I es veu que les dues produccions estrella fan honor a dos grans escriptors: Frederico García Lorca i Mercè Rodoreda. Fins aquí, molt bé. Ja ens comença a mosquejar tant servilisme a la cultura castellana. Posats a fer, el Teatre Nacional de Catalunya es podria dedicar a promocionar el teatre anglès, o el polonès, o repartir-ho una mica. O, simplement, promocionar el teatre català.<br /><br />Però bé; quedem que ja ens està bé que es dediquin a García Lorca i Rodoreda. I què han fet? Doncs, de García Lorca, una obra important: <em>La casa de Bernarda Alba</em>, dirigida per Lluís Pasqual i interpretada per dues dames com Núria Espert i Anna Lizaran. És a dir: un Lorca de luxe, amb garantia de qualitat i tractat de la manera més digna i respectuosa possible, se suposa. (Tot i que l'Espert no és santa de la nostra devoció.)<br /><br />I de la Rodoreda? Doncs el TNC programa el grup Dagoll-Dagom interpretant a la seva manera la novel·la <em>Aloma</em> en una obra de teatre musical. <em>Aloma</em>, precisament <em>Aloma</em>, que no és una novel·leta qualsevol, vestida de cançons i coreografies i tota aquesta història superficial i antiquada a què ens té acostumats Dagoll-Dagom.<br /><br />La diferència és, com a mínim, notable; si no significativa i reveladora.<br /><br />De <em>La plaça del Diamant</em> ja en van fer un monstre grandiloquent, excessiu en tot i dramatúrgicament fallit. Ara, d'<em>Aloma</em> en farem una bagatel·la insubstancial i, a més a més, amb cançonetes a l'estil Broadway o del West end. <strong>Pobre Rodoreda!!!</strong><br /><br />I si algú torna a dir que això de jutjar una obra abans de veure-la no es fa, que buqui el post del 13 de gener de 2008 en aquest blog, dedicat a <em>La batalla de Walter Stamm,</em> de Melcior Comes, premi Josep Pla, i el compari amb les crítiques que va tenir la novel·la. I els recomanem la recent crítica que en va fer Joan Daniel Bezsonoff al número de "El Temps" del 12 d'agost, o la de Xavier Pla a l'"Avui" del 20 de març (que va provocar el nostre post del 24 de març). Ens temem que amb <em>Aloma</em> tornarem a tenir raó. I és que això se'ns va ponent.<br />___________________--http://www.blogger.com/profile/07072332872845158081noreply@blogger.com0