Si... de Kipling!!!

Mig endormiscat tinc obert el televisor. I sento una veu que en castellà diu un text que em sona. L'escolto, i sí: és el poema Si... de R. Kipling!!! Obro els ulls i em trobo tot d'imatges d'esportistes, pilots de cotxes i motos que acompanyen la lectura del text (no sé si sencer, però gairebé). I penso: "Però que perversos!". Fins que al final del poema, a la darrera frase, "...i el que val més que això: ets un home, fill meu!" apareix amb tot el seu esplendor un exemplar de mascle-pilot-de-fórmula1.

Que n'arriben a ser de malparits!!!! Això és portar la manipulació i la perversió a uns extrems inconcebibles per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat o que conegui només un xic el poema de Kipling.

Ja estem acostumats que els publicistes facin a miques qualsevol creació de la ment humana, que són capaços de tragiversar de tot, d'utilitzar qualsevol cosa i, naturalment, qualsevol creació artística, per destrossar-la i manipular-la només en funció de vendre els valors que els interessen; és dir: de vendre el seu producte (o, millor: de vendre's ells mateixos).

Sí, hi estem acostumats. Però aquest cop la perversió és suprema: agafar un text tan bell (moralment bell, vull dir) per fer-li dir exactament el contrari, per vendre uns valors exactament a les antípodes del que el text diu i vol, no és només una falta de respecte absoluta a l'autor, a la cultura i a la seva tradició. És menysprear l'autor a qui utilitzen, és manipular-lo a consciència, és trair-lo, és fer-li mal, i és fer mal a la cultura i a tota la tradició literària que hi ha al darrere (i a la que la segueix).

Perquè aquests senyors saben perfectament que d'aquí dos dies mig món recitarà trossos del poema, i els sabrà de memòria, i els associaràper sempre més amb aquests valors que li són contraris. Això és pervers, això és dolent, això és el mal. Això és una punta més de l'iceberg-càncer de la nostra cultura.

I tots tan amples, i encara diran que són els bons perquè promocionen Kipling i la Poesia. Quimèrics!!!

I així, de mica en mica, el sol va avançant cap a la posta.

i sobre campana, una

Sort que vaig escriure l'anterior post dimecres a la nit.
Perquè el dijous al matí, agafo l'Avui i em trobo un article de Pere Ballart titulat "Campana sobre Campana" (és que entre tots som tan originals posant títols!) on fa el que jo reclamava que hauria de fer algú entenimentat i coneixedor.
Gràcies, senyor Ballart.

Ara ja tenim, que parla de les dues traduccions i SOBRE CAMPANA, UNA veu autoritzada que diu les coses pel seu nom.

Però em continuo demanant: i els altres articulistes, que van dir que la traducció de la Susanna Rafart era tan bona i tan excelsa, se l'havien llegida? O parlaven d'oïda? Havien contrastat l'original i la traducció? O realment creuen que la traducció desferra de la Susanna Rafart és bona? Tots els articles els fan amb el mateix rigor aquests senyors? Ens podria explicar, per exemple, el senyor Llovet, per què diu que és tan bona la traducció de la Senyora Rafart?

Ai déu dels cels! Que mentre el sol s'està colgant, nosaltres jugant jugant com si fossim migdia.

Campana sobre Campana

Dino Campana. Els cants Òrfics. Un llibre dels de debò. Un llibre important i molt complex, difícil. Una experiència radical de creació i de lectura. Un gran pas endavant en la poesia del segle XX (o XXI?).

Doncs bé. Acaben de sortir dues traduccions al català d'aquest monument. Posem-les una sobre l'altra: Campana sobre Campana. Què passa? Que "sobre campana, una". Vull dir que només es parla d'una de les dues traduccions, de la que ha fet (o ha "malfet") Susanna Rafart. De l'altra, la del poeta i assagista Arnau Pons, ningú no en parla.

Jo no sóc molt entès en italià, ni tampoc un erudit de la poesia. Però me les he mirades totes dues, aquestes traduccions. I les he comparades. I, sabeu què us dic? que trobo que la de la Susanna Rafart és molt inferior, lingüísticament pobra, poèticament fluixa, amb errors de traducció garrafals (ja ho va dir Pere Ballart a l'Avui). Una traducció d'estudiant de primer d'italià i d'aprenentet de poeta. No respira, no hi ha la poesia de Dino Campana. Hi ha uns textos que més o menys se li assemblen de lluny.

En canvi, Arnau Pons, sovint polèmic, però sempre rigorós com ningú, mostra una traducció compromesa, treballada, arriscada, valenta. Que porta Campana al Català. A la manera de Pons, sí. Tal com féu amb Celan o amb Luiza Neto Jorge. Però dóna el to just de Campana. Ens permet llegir Campana en català tal i com el llegeix un italià en la seva llengua. I això no passa amb la raducció de Rafart, que es queda tan curta tan curta, que en comptes de Campana sembla un cascavellet rovellat (i permeti'm la broma). Pons, a més, anota profusament el text i aclareix molt i molt de la poesia de Campana sovint titllada sense raó d'incomprensible o gratuïta. I,a més, ens regala els poemes de Campana noinclosos en els Cants. I un parell d'articles (de Rossend Arqués i Brunella Servidei) que ens ajude molt. I, deixeu-m'ho dir, l'edició d'aquesta traducció, l'objecte-llibre, vull dir, és una edició cuidada i mimada de debò.

Però, em demano, per què tothom parla de Susanna Rafart i la seva traïció i ningú no parla d'Arnau Pons i la seva traducció? Per què hi ha crítics que han gosat dir que la traducció de Rafart és tan bona quan és clar que conté errades monumentals i que no funciona? Per què cap dels qui han parlat de la traducció de Rafart no fa esment de la de Pons?

No ho sé, però m'ho imagino. Alguna cosa estranya hi deu haver per aquí el mig. Tampoc no vaig entendre mai per què un llibre com "Un cor grec. Memòries i notes d'un viatge", tan insuls, mal escrit i buit, ple de tòpics i llocs comuns i del tot superficial, i que desparofita un tema que podria ser prou interessant, va ser objecte de tan bones crìtiques i fins i tot se li va donar un premi. No. No s'entén. Només s'entendria per l'analfabetisme dels crítics (cosa que no crec) o per altres motius.

Però en aquesta cultura em sembla que no hi ha res per entendre. Ja se sap: el sol s'està colgant. I tots tan feliços.

Que trist...!

M'ho van dir així: "Que trist...!"

Es veu que era una poeta que no es va trobar a les llistes de Frankfurt. I es veu que ella tenia molt clar que hi havia de ser, que sense ella la Cultura Catalana es representava coixa a Alemanya.
I no se li va acudir altra cosa que (tota dolorosa) agafar el telèfon i telefonar al Director de l'Institut Ramon Llull per demanar-li explicacions (i no per fotre-li un miquel) : "I com és que no m'heu posat a la llista?". I el senyor Director (amb el qual comparteixen procedència geogràfica, diuen), vés a saber què li va dir. El cas és que la poeta va anar a Frankfurt amb tots els honors.

I jo vaig dir: "Trist, no. Patètic i demencial"

Així m'agrada aquest país! Així és com es fan les coses! D'això se'n diu rigor!


Ai!