Més Frontera que Carrers?

Anit vaig estar a casa d'A. Un sopar amable, com sempre, conversa suggerent, com sempre, tempesta d'idees, com sempre, i acabar a hores petites, com sempe.

Allà, a sobre la tauleta de la sala, hi havia el volum (gran volum) Carrers de frontera, recull d'estudis sobre la influència de la cultura germànica en la cultura catalana, que es va editar en ocasió de la fira de Frankfurt per explicar als alemanys i a Europa que els catalans som molt i molt germanòfils.

No puc parlar del contingut del llibre. Vaig passar els ulls per sobre d'uns quants articles i no gaire res més. Intueixo que en general està molt bé (tot i que vaig veure alguns articles, s'ha de dir, molt fluixos), i em fio, d'entrada, dels curadors, Arnau Pons i Simona Skrabek.

Volia parlar, això sí, del llibre en si, del disseny, de l'edició material. Potser els entesos diran que és molt bo i molt bonic, i és cert, però crec que aquest excés de luxe li és perjudicial. La veritat és que jo m'hauria estimat més un volum com els que s'acostumen a publicar quan s'editen actes de congressos o col·loquis. ¿Hem d'anar pel món, els catalans, amb aquests aires i malbarataments de nou ric?

Contraportada de vellut, papers de colors entremig del llibre, moltes i moltes il·lustracions a tutti colori, etc etc. Cal? Realment, és bonic el llibre. Però ens preguntàvem, amb A., si això no era contraproduent. si aquests Carrers de frontera, presentats així, feien més frontera que carrers. Per altra banda, ens vam adonar que no enteníem l'índex, que no enteníem les categoritzacions tipogràfiques que hi ha. Hi ha noms en tinta de color, com a única entrada, hi ha alguns noms en color però dins d'un text més llarg (dins del títol de l'article)... També dins del volum el tractament és difícil d'entendre: autors o articles que tenen portadella i/o fotografia i/o les pàgines en paper de color... Intentàvem trobar-hi una raó, però no en vam saber. Potser som una mica rucs, però si quatre persones no ho saben trobar en una bona estona, deu voler dir que la funció que han de fer aquestes categoritzacions no està ben aconseguida.

De tota manera, el que més m'inquieta és aquest aspecte de luxe desmesurat. Perquè no crec que aquesta sigui una bona manera d'explicar-nos a fora. La feina ben feta, sí, però sense estridències, sense voler ser més del que som, sense provincianismes. Amb dignitat i rigor (que crec que hi són, ho repeteixo), però també amb mesura i control. Crec. (I també crec que un llibre així es llegeix menys que un de més convencional).

Perquè en temps de sols colgants no deu ser bo llançar castells de focs.