La reedició de la Bernat Metge pot ser un miratge

______

Anunciat a la tv, a la ràdio, a la premsa... A la fi la Fundació Bernat Metge fa alguna cosa per ressuscitar el seu fons i posar-lo a l'abast de qualsevol públic.

Una aliança amb Altaya, una filial de Planeta dedicada als fascicles i al col·leccionisme, fa que als quioscos es pugui anar trobant, setmana rere setmana, una selecció d'un centenar de volums de traduccions de clàssics grecs i llatins en l'edició bilingüe de la Fundació.

No criticarem pas la iniciativa. Estem cansats de voltar per les botiges i mercats de segona mà a la recerca de volums de la col·lecció i pagar-los a uns preus inhumans. I ja fa temps que s'alçaven veus des de tot arreu demanant una edició assequible d'aquests llibres.

Però sí que volem dir-hi coses:

Dins de la tapa dura forrada en tela, com a la col·lecció original, s'hi troba una operació d'impremta molt barroera. Les pàgines no són altra cosa que la reproducció fotogràfica de les pàgines amb la tipografia original dels volums. La gran diferència és que aquesta mena de tipografia, estampada en tipus (suposem de plom) directament sobre el paper és noble, bella i de qualitat. Tanta qualitat que avui dia ja no es fan aquesta mena de coses. Però aquesta mateixa pàgina reproduïda en ofset sobre un paper normalet fa l'efecte d'una feina pobra i deixada a mig. Els tipus es veuen ratats, irregulars... Aquests efectes en impressió directa dels tipus no són cap problema, però ho són, i molt, en offset. I si no, consultin a qualsevol tipògraf o impressor conscient.

Amb els mitjans que hi ha actualment, és relativament fàcil convertir aquestes pàgines en un document susceptible de ser imprès amb qualsevol tipografia en offset (i potser hagués calgut canviar la tipografia per adequar-la al sistema offset d'impressió. Demanin als tipògrafs i impressors). Però aquí s'ha optat per la via directa i irreverent.

Una altra cosa és la qüestió de les traduccions. Publicaran, per exemple, Catul. I serà la traducció de la col·lecció, que és la de Miquel Dolç, home tan culte com estret de mires, que va omplir el llibre d'asteriscs per substiutir les paraules i expressions que ell considerava innobles o impròpies. Faran res per pal·liar aquest despropòsit? Ens quedarem sense traducció de versos com "Pedicabo eo uos et irrumabo" o "nouem continuas fututiones" o "nam dextra pater inquinatiore, / culo filius est uoratiore"? Ho veurem.

Una altra cosa és la selecció. Suposem que està ben feta. No tenim prou coneixements, i ens fiem de qui l'ha feta. Però no consta enlloc cap nom de cap responsable de res. En cap paper de promoció no hi ha ni un nom, a part del dels autors dels textos.

Ni un nom: ni el dels traductors. En una col·lecció que es vol (i sovint és) un paradigma de les col·leccions de traduccions de clàssics, no esmentar enlloc el nom dels traductors és una manca de respecte, una manca de consideració i d'ètica, un error d'editor i una ocultació d'informació que no tenen perdó. Possiblement a qui està al capdavant d'aquesta operació li importa un rave qui són els traductors, però al públic no.

I una altra cosa, greu també, és la decisió d'encomanar aquestes reedicions a una editorial especialitzada en fascicles. Això implica que aquests llibres mai no seran llibres de fons de les llibreries. Per exemple: L'Orestea, d'Èsquil, o vostè se la compra al quiosc la setmana del 9 al 15 de febrer, o ja ha begut oli. Qui vulgui l'Orestea el 26 de maig, per exemple, que la pagui cara, que aquesta edició ja no existirà. Això és posar la col·lecció a l'abast de tots els públics? Això és només un miratge.

I ara estem temptats a concloure que, pels motius que hem explicat i, segurament, per d'altres que se'ns escapen, la reedició de la Bernat Metge pot ser un miratge.

Ara que ens semblava que havíem aturat el sol una mica, resulta que no, que continua ponent-se.
_____

Per què aquests premis es diuen "Gaudí"?

_______

Estem contents per la decisió de l'Acadèmia del Cinema Català de celabrar una gala del cinema català amb premis i tot el que convingui. Deu ser així com s'ha de fer perquè el cinema català comenci a existir.

Estem contents pel premi Gaudí de l'acadèmia del cinema català a la millor pel·lícula catalana, donat a El cant dels ocells, d'Albert Serra.

Sabem que és una pel·lícula que en aquests moments han vist unes mil persones a tot Catalunya (que vol dir un sol cinema de Barcelona), i sabem que ens agraden la pel·lícula i el director.

I ens demanem el per què de la decisió del jurat de premiar un treball tan especial i minoritari, quan hi havia treballs molt dignes i més populars. No dubtem de l'honestedat i de la professionalitat del jurat, ni del seu bon gust. Però ens ensumem que, sense voler, molts dels membres de l'Acadèmia han optat per un vot que els faci veure com uns "moderns" i "alternatius"; que han volgut donar una imatge concreta de l'acadèmia. Ja ens està bé. Però... voleu dir que això no respon a una estratègia? "És que som els més moderns", "Nosaltres sí que entenem el cinema compromès", "Nosaltres sí que estem per un cinema de risc i alternatiu" etc. etc.

Sigui com sigui, estem contents. Per nosaltres sí que és la millor pel·lícula. I si ho és per tothom, doncs molt millor.

Una altra cosa: Per què aquests premis es diuen "Gaudí"? Què té a veure Gaudí amb el cinema? Posats a donar-li un nom de persona, no tenim cineastes indiscutibles en aquest país? Ja no parlem de contemporanis morts (tot i que Miquel Porter potser sí que s'ho mereixeria), sinó dels indiscutibles clàssics. "Premi Fructuós Gelabert", "Francesc Elías" o "Belio", per exemple.

Sembla que no és més que una inexcusable amnca de imaginació, i apuntar-se al carro del que es porta i el que pòt donar un nom conegut, quan potser un altre nom faria conèixer un altre català important. Però no: només tenim en Gaudí.

Tota la imaginació i el risc que han posat a premiar El cant dels ocells, on era a l'hora de triar el nom dels premis?

I és que tot es va ponent.
__________