les reaccions dels escriptors i escriptorets al Diccionari

_____

No podem dir gaire res d’aquest Diccionari de la Literatura Catalana que s’acaba de publicar a Proa, dirigit per Àlex Broch. L’hem vist a les llibreries, però tan ben plastificat que no l’hem pogut fullejar. Haurem d’esperar a ser rics o que el tinguin a les biblioteques.

(Per cert: algú faria una juguesca sobre quin percentatge de biblioteques —municipals, comarcals, de la Diputació, de la Generalitat, escolars...— adquirirà aquest diccionari? Amb tantes revistes com compren —de mecànica, de cotxes, de motos, de parapsicologia, de punt de creu i patchwork, de moda, de decoració, de xafarderies del cor, de gimnàstica, d’informàtica, d’arts marcials, de maquetisme, de militars, de música, de rock & pop, d’adolescents, de televisió, de jocs virtuals...— i tants llibres d’autoajuda i bestsellers americans, no els quedaran diners per aquest diccionari. Segur.)

De moment, però, el que esperem amb candeletes són les reaccions que provocarà aquesta obra. És evident que un treball així no pot agradar a tothom. Per exemple, ja sabem que no li ha agradat al senyor Lluís Bonada ( http://www.eltemps.net/art2.php?num_id=166 ). L’únic que es demana és que tingui uns criteris clars, clarament exposats i fidelment seguits. Sabem que tracta autors nascuts fins el 1975, que incorpora personatges literaris (suposem, per exemple, el Sr. Esteve, la Colometa, Blanquerna, Plaerdemavida, Manelic...), que també incorpora obres, i que hi ha hagut una distribució crítica i racional de l’espai que ha d’ocupar cada autor.

I aquí volíem anar. Esperem amb delit les reaccions dels escriptors i escriptorets al diccionari, davant de l’article que els dedica i davant la mida de l'article. Encara hi ha qui recorda les reaccions d’aquesta mena que va suposar l’aparició del Diccionari de Literatura d’Edicions 62. Reaccions del tipus: “A aquell li han dedicat vint-i-tres ratlles i a mi només disset!!”.

Està clar que, com aquella vegada, la majoria d’aquestes reaccions no seran públiques. Haurem d’estar molt a l’aguait, afinar l’orella i llegir entre línies. Però ens ho passarem molt bé, esperem. Ja veiem els escriptors comptant línies i paraules, mesurant i calibrant adjectius... Rictus d’enveja, de satisfacció, d’autocomplaença... Ens agradaria tant de veure la cara de cada un (sobretot d’alguns i algunes) davant del seu article i davant del d’alguns altres!!!!! Però no ho veurem. Ens haurem de conformar amb els rumors i les confidències.

I, tot sigui dit, felicitem als artífex del diccionari. Els que surten amb lletres grosses i sobretot als que surten amb lletres petites (o potser que ni surten). Ara que anem cap a la posta, al menys anem-hi amb un inventari ben correcte.

______

Poeta amb majúscules: Jordi Domènech

_____

Deu ser cosa dels astres, però tot es conxorxa perquè aquest hivern sigui el de les obres completes o, el que és el mateix, dels desgreuges als morts. Després de l’obra completa de Damià Huguet (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html), que encara no hem vist al Principat, però els informes diuen que ja corre per les Illes, i la d’Andreu Vidal (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/11/tot-andreu-vidal.html), ara li toca el torn a un altre Poeta amb majúscules: Jordi Domènech.

Hem de confessar que fins ara el nom de Jordi Domènech ens remetia sobretot a un antic volum dels Llibres del Mall, En comptes de la revolució, que en llegir-lo, anys després de la seva publicació, ens va impactar molt i ens va ensenyar algunes coses sobre la poesia i la modernitat. I també a un dels primers volums de la col·lecció “Jardins de Samarcanda”, Història de l’arquitectura, que no es quedava gens enrere en les seves propostes i disparava directe al mateix objectiu: construir la modernitat poètica a casa nostra. I encertava de ple el tret.

És Nostra Culpa que no en sabéssim res més i que no el seguíssim amb més tenacitat. Ens va posar sobre la pista del poeta i d’aquesta Obra Completa una crítica de Pere Ballart a l’Avui (http://multimedia.avui.cat/pdf/08/1213/081213sup_a015.pdf ) i el vam trobar de seguida al taulell de les novetats de poesia.

Ara, un cop llegit el volum del començament al final, ens veiem en cor de defensar aquest poeta i la seva poètica fins al final: de defensar-lo com a un dels pocs poetes “moderns” que ha tingut aquest país. I posem “moderns” entre cometes per donar èmfasi al concepte i per apartar-lo, en aquesta frase, de tanta pretesa modernitat i de tants pretesos poetes i teòrics de la modernitat com hem tingut i continuem tenint en aquesta nostra pobra, bruta i desgraciada terra.

El llibre, Obra poètica 1971-2002, reuneix els sis llibres publicats per l’autor. I en la seva lectura hi trobem realment, com diu Pere Ballart, “una operació intel·lectual audaç i engrescadora”.

Audaç perquè llibre a llibre anem veient la construcció d’una poètica radical, extremadament exigent, absolutament coherent i lluny de poses fictícies. Una poètica en la qual l’autor es devia trobar bastant sol en aquest país, només acompanyat per set o vuit altres poetes (i potser és una xifra exagerada). Una poètica que es fonamenta en la modernitat europea i hi fa les seves contribucions (com en el pròleg demostra Sam Abrams, a qui per una vegada no podem acusar d’hiperbòlic).

Engrescadora perquè és, llibre a llibre, un monument a la poesia, un dictat de sensibilitat, una mostra de la contemporaneïtat sense trampes ni disfresses. I crítica política, social, cultural; autocrítica; airejament de dimonis personals; universalització d’allò particular; control i domini de la llengua i la forma poètica... És a dir, tot el que hi pot haver en la bona poesia. I sense ni una engruna de concessió, de complaença o d’autocomplaença, de melifluïtat, amb què ens turmenten tants poetes oficials del país. Engrescadora perquè és una obra que incita a la confiança en la poesia.

Una obra que ens porta a pensar que si la crítica i la història les escrivissin unes altres mans i, sobretot, uns altres poders i uns altres gustos, podríem haver dibuixat un mapa de la poesia catalana per ensenyar orgullosos a tot el món; un mapa inserit de ple en la literatura contemporània universal, i no un mapa de petits pobles de províncies amb aspiració de ser petites ciutats de províncies, que és el que anem ensenyat pel món. On eren les obres de Jordi Domènech, Andreu Vidal o Joan Navarro (per dir-ne tres) mentre tanta gent ensenyava les seves migradeses a Frankfurt?

I és que és així: l’edició de llibres com aquest és una gota de pluja al desert. Mentrestant, tot se’ns va ponent.

______

Però... Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?

_____

Si hem de ser sincers, crèiem que a l'Alzamora ja li havíen donat el Carles Riba.

I no és estrany que ens ho penséssim. En primer lloc, perquè amb la repartició de premis, guardons, càrrecs, consideracions i títols honorífics que s'està donant en aquest país, un ja perd els papers i la memòria i no recorda si a "aquest" li han donat el premi de poesia o un càrrec institucional; si a "aquell" l'han fet president d'una institució o membre d'un jurat o li han donat un premi nacional; o si és "aquell altre" el que ha rebut el premi important o el càrrec públic.

En segon lloc perquè aquests llibres de poemes s'assemblen com un ou i un altre ou. Ens és difícil destriar entre aquesta brossa. Entre altres coses, perquè un cop llegits no ens en queda res, tot se'ns escola com l'aigua entre les mans; no hi ha res que valgui la pena de retenir; llibres per donar a les biblioteques, deixar als bancs públics o revendre als llibreters de vell. Hi ha una generació de poetes, aquesta, que va fent ous nials (i va rebent honors).

I en tercer lloc perquè no parem gaire atenció als premis. Va com va. Però ara ho hem llegit al diari i ens hem demanat: "Però...Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?". I es veu que no. O potser sí, però ningú ja no se'n recorda, ni el jurat.

I com que darrerament els llibres premiats amb el Carles Riba solen ser tan poca cosa, al cap d'un quant temps ja ningú no se'n recorda.

Però el que recordem és un altre premi de poesia que li van donar a l'Alzamora, amb un llibre que es deia El benestar, i que, ben mirat i ben llegit, no valia gaire res, i ningú no se'n recorda. I també recordem un parell o tres de premis de narrativa, La pell de la princesa, Sara i Jeremies, que han resultat ser també, i amb justícia, llibres oblidats. I els jurats, vinga!, vinga donar-li premis. Doncs molt bé; ja ho sabem, anar contribuint al descrèdit dels premis i de la literatura.

I així se'ns va ponent tot, de mica en mica.


NOTA :
ens estaviem de comentar el que s'ha dit sobre el llibre premiat. Diu l'AVUI:

[és una] revisitació del Llibre d’Amic e Amat i El llibre de les bèsties de Ramon Llull. Amb el títol de La part visible, 65 poemes protagonitzats per una singular parella, un mico i un caribú, són l’excusa d’Alzamora per reflexionar sobre les relacions entre homes i dones en l’actualitat. Sam Abrams, membre del jurat, no ha dubtat a afirmar que si Llull fos viu hauria escrit exactament d’aquesta manera el Llibre d’Amic e Amat.



Potser el sol no se'ns pon tan a poc a poc com ens sembla

______

Mirin, mirin:

______

És que no tenim ganes d'escriure.

Darrerament només llegim.

I de tant en tant mirem blocs.

Mirin, mirin:


http://llunatic.blogspot.com/2008/11/clcul-destructures-de-joan-margarit.html

http://criticadepoesia.blogspot.com/2008/10/joan-margarit-casa-de-misericordia.html

Ens demanàvem: Per què les crítiques negatives no existeixen? Per què els mitjans de comunicació no gosen o no volen publicar críques com aquestes, que són molt més objectives (creiem) que les que hi ha als diaris, a les revistes, a les ràdios i als altaveus? Ja ho deia en Raimon: "Qui pregunta ja respon".

Algun dia podrem trobar en els mitjans majoritaris crítiques intel·ligents, independents, neutres, objectives i que posin les coses al seu lloc? (ja ho deia en Raimon...)

i així se'ns va ponent aquest sol d'hivern.

_________

Tot Andreu Vidal

_______


Feia dies que no anàvem per les llibreries, i ahir ens va sorprendre a la taula de novetats un volum consistent (522 pàgines), de portada negra, austera, on hi vam llegir:

Andreu Vidal

Obra poètica

i altres escrits

I ens va fer un salt el cor. Per fi! Ja era hora! Anys i anys esperant, escoltant notícies i rumors sobre aquest volum que reuneix tot Andreu Vidal. Que si hi havia problemes entre la gent que volien fer-ne l'edició, que si l'editor el tenia desidiosament encallat en un calaix, que si... (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html)

Però ara ja està. Fa goig. El pròleg de Margalida Pons ens ha complagut molt. Entre la crítica exegètica i d'edició i el testimoni en primera persona, equilibrat i molt aclaridor. Encara no hem llegit el text d'Albert Roig ni el de Josep M. Lluró. Hem preferit passar pàgina i començar a llegir, de dalt a baix, pàgina a pàgina, aquesta obra rica, enlluernadora, vital, extraordinària.

No seria cap exageració ni un error gaire gran dir que les grans obres de la poesia catalana de les darreres generacions es troba fonamentalment en dos volums: Llengua abolida, l'obra de M. Mercè Marçal, i aquest volum per fi editat.

No volem parlar-ne més. Ara toca llegir-lo.El que cal és rellegir l'obra de Vidal, i llegir els molts inèdits que incorpora l'edició. Un plaer en aquest novembre gris i fosc.

I el que cal és convidar tothom a comprar-lo i llegir-lo. Que una editorial petita com Edicions del Salobre hagi fet aquest esforç mereix tota la consideració, tot el reconeixement i sobretot el recolzament en forma de compra del volum. Compreu-lo, regaleu-lo, feu-vos-el vostre i feu-lo a mans de la gent que estimeu i que estima la poesia. Andreu Vidal ha d'escampar-se pel món dels lectors per assolir el lloc que li pertoca en el mapa de la poesia contemporània.

Una alegria de tant en tant, sempre va bé.

A vegades sembla anar més a poc a poc aquest sol ponent-se.


________

ja ho dèiem

____________

http://paper.avui.cat/article/cultura/144682/homenatges/marti/pol/cinc/anys/la/seva/mort.html

En tots aquests anys ja s'han aconseguit una sèrie de reconeixements fixos [a Miquel Martí i Pol]: 58 carrers, places o avingudes que duen el seu nom, 2 biblioteques, 10 escoles, 10 escultures i, fins i tot, un hospital, també batejats amb el seu nom. Ramon Besora, president de l'AAMMP, afirma que es vol seguir "estimulant tots els municipis del territori perquè s'afegeixin a aquesta iniciativa".

Ja ho dèiem:

http://asolcolgant.blogspot.com/2008/07/pobre-miquel-mart-i-pol-que-oblidat-que.html


ponent, ponent, com t'acostes amb el vent!
_______________

No només nosaltres

_________

http://paper.avui.cat/article/cultura/144681/despertador/la/cultura.html

que ve a ser:

El despertador de la cultura
Ignasi Aragay / iaragay@avui.cat

La frase de Joan Sales, extreta d'una carta a Mercè Rodoreda, que dimarts reproduïa Ada Castells en un article en aquesta secció de Cultura resulta impagable: "Escriure en català és un drama en diversos actes. Primer acte, premis que no funcionen; segon acte, públic que dorm; tercer acte, editors estrangers que no entenen el català (¿i per què l'entendrien, si els mateixos catalans sembla que no l'entenen?)". En un article de Ferran Mascarell publicat el mateix dimarts a les pàgines de Diàleg, l'historiador i exconseller de Cultura advertia que Catalunya i el catalanisme només tenen sentit si es construeixen des de la cultura: "Un país és una cultura; no és només un conjunt més o menys eficient d'infraestructures".
De les paraules de Sales, escrites fa unes quantes dècades, i de les de Mascarell, en podem deduir que un país no es construeix només amb bons gestors, siguin polítics, editors o el que sigui. Un país necessita una cultura en el sentit fort de la paraula, i necessita gent que s'hi identifiqui i hi cregui. Gent preparada i il·lusionada. Després de dècades de fer el ridícul, els EUA han apostat finalment per aquest perfil, el perfil d'Obama. Ja era hora. A veure quan aquí trobarem alguna cosa semblant. Algú que desperti de l'apatia el nostre país, que cregui en els escriptors, en la gent de teatre i cine, en els mestres, en tots aquells que dia a dia posen les bases d'una cultura, la catalana, que segueix sent rebuda amb recel. Com deia Sales, el públic segueix dormint. Cal convicció, autoritat i valentia per despertar-lo. Com diu Mascarell, cal posar la cultura (ep, en català, si pot ser, afegeixo) al centre del debat. Sense complexos.

Avui. 6 de novembre de 2008


Afegiríem més noms i càrrecs a la llista dels qui estan dormint des del temps de Joan Sales (i de més abans). Però bé. Ens reconforta l'article. No només nosaltres veiem que el sol es va ponent.
__________

Damià Huguet per sempre

___________

Per fi.

Dotze anys després de la seva mort s'ha publicat l'obra poètica de Damià Huguet. Si hem de ser sincers, havíem sentit campanes d'aquesta publicació, però no ens ho acabàvem de creure. Estem massa acostumats a frustracions d'aquesta mena (i encara esperem l'obra d'Andreu Vidal després que sembla que l'arrenquessin de les inútils mans d'edicions 62 per portar-la a una petita editorial mallorquina que se'n farà càrrec).

Damià Huguet és un gran poeta. I ara ho podran veure tots els qui no ho van voler veure en vida seva. Un home íntegre i fidel a una cultura, una tradició (que ell es va fer pas a pas), a una llengua, a un poble. Però per sobre de tot un "home" viu i glatint, i un poeta com pocs.

No va tenir el ressò que havia de tenir al Principat, ofuscats com estaven aquí, crítics i lectors, amb focs d'encenalls que ara s'han ben apagat; ni a les Illes (ningú no és profeta a la seva terra), també ocultat per noms potser massa grandiloquents i la mena d'autoodi que tots portem a sobre.

Ell, l'home de Campos, de la terra salinitzada, de la terra roja, del guaret de macs; l'home de París i del cinema valent; l'home sensible i sentimental, l'home de l'Esquena de Ganivet, que li van dedicar Pep Tossar i el Teatre de Ciutat. Ell, el Damià Huguet que encara llegim amb mans tremoloses en els llibres que ens agrada de guardar i esguardar; ell, ara, per fi, veurà la seva obra completa editada.

I amb nou llibres inèdits. Tot un regal que ens conhorta de la seva absència.

Damià Huguet, per sempre.


http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/huguet-de-principi-a-fi.html

(avui, potser, el sol no es pon tant de pressa)
________________

En contra de "El nen del pijama de ratlles"

____

Ja està escrit l’èxit que tindrà la pel·lícula de El nen del pijama de ratlles. Tothom hi anirà, tothom plorarà molt, i els productors faran molts diners. Passarà el mateix que va passar amb el llibre. És indignant que entre tanta literatura i tants films que hi ha sobre els camps de concentració i extermini, allò que més èxit té siguin els llibres i pel·lícules amb més trampa i més engany, i els més immorals. És indignant, però no és estrany. I no és estrany perquè el que fan aquests productes és tocar només la superfície del tema, edulcorar-lo i desculpabilitzar tothom d’aquests fets. No s’arriba al fons, a l’arrel; no es tracten les coses com són, com van ser; no es demanen responsabilitats (al contrari, sembla que no hi hagués culpables); no es parla de l’horror i de la mort, sinó que se'n mostra una caricatura inofensiva i com de Walt Disney; no es veu la realitat, sinó una mena de conte de fades una mica trist. I que consti que parlem d’horror, no de por, ni de malvestats. "Horror", amb majúscula.

Amb bona o mala fe, aquest llibre i la pel·lícula (com La vida és bella, de Begnini) són absolutament immorals. I ho són perquè amaguen la història i l’endolceixen. És un argument on la guerra i l’extermini hi són com per art de màgia, sense qüestionar-los, i no hi ha culpables ni dolents, i gairebé res a recriminar. A l’espectador o al lector li sap greu i li fa pena, perquè la gent pateix i es mor, però tot això és donat igual que les morts a la carretera o una catàstrofe natural. La ingenuïtat del nen protagonista, que és innocent, es traspassa a l’autor i al lector. I aquesta ingenuïtat ja no és innocent, ja és culpable. És culpable en l’autor, perquè narcotitza i encega el lectors i espectadors, els amaga la realitat; i és culpable en el lector i en l’espectador, perquè es converteixen en falsificadors i mistificadors de la història (culpables i víctimes alhora).

Tothom sap (o hauria de saber) que l’horror no es pot narrar, no es pot mostrar en ficció. Això ja ho sabien els grecs, que no deixen que la mort o l’horror es converteixin en anècdota superficial i circumstancial, i per això en les tragèdies aquests episodis no passen mai en escena, sinó que són donats per la paraula, per un testimoni (i què és el film “Shoa” sinó això?). Només d’aquesta manera allò que no es pot ni comprendre, allò inenarrable, pot aparèixer a escena. A la mínima que es vulgui “representar”, per bé que es vulgui fer, quedarà una anècdota de teatre amateur. Perquè estem tractant amb allò irrepresentable, inenarrable. Però, és clar, els productors de cinema, els guionistes, els novel·listes inconscients no saben res de tot això, i estan cometent un dels errors més grans de la història de la ficció en el món contemporani.

D’un dels pitjors episodis de la nostra història (“nostra”, és a dir: de nosaltres, de cada un de nosaltres), segurament el pitjor episodi, que té unes circumstàncies concretes, uns antecedents i uns culpables, se’n fa un episodi simplement malaurat i trist; així de simple. Això és immoral, profundament immoral. I és la via més clara per esborrar la memòria, falsificar-la i convertir-nos a tots en uns sensecervell, cada vegada més a punt d’assolir les condicions idònies per a repetir la història.

Per això estem en contra de “El nen del pijama de ratlles”. Simplement, no s’hauria d’haver escrit el llibre, ni filmat la pel·lícula. Per dignitat, per l’educació de les generacions presents i futures i per respecte històric.

I aquest camí cap a la posta sí que és profundament preocupant.
__________

Dos temes

______

De les sobretaules del cap de setmana en traiem dos temes.

— Que no en teníem prou a convertir Barcelona en una ciutat ocupada pel turisme de xancletes i borratxeres, que ara des de la Generalitat de Catalunya s’està anunciant que el “model Barcelona” s’ha d’aplicar a tot Catalunya. En les seves darreres declaracions, la conselleria de torn de la Generalitat diu que això és el que ens convé. Que hem de eixamplar l’oferta turística del país a tot l’any, i fer-ho amb els paràmetres amb què ho han fet a Barcelona.
Què? Comencem a mirar a quin país ens exilem?

— Que l’Ajuntament de Barcelona és bo. Molt bo. I creu en la democràcia. Hi creu molt. Després d’anunciar als quatre vents que faran una consulta per decidir què fan amb la Diagonal, es mig tiren enrere i diuen que no serà vinculant (doncs, per què la volen fer si faran el que voldran?). I després, ja sense cap mena remordiment ni de sentit de culpabilitat ni del ridícul, diuen que no la faran. I es queden tan amples. El que ens demanem és si aquests demòcrates creuen en la democràcia o no. Perquè qui hi creu no té por de les consultes populars. I si té motius per tenir-hi por, és que governa una població a la qual ell mateix, el governant, no ha sabut donar prou bona educació (ciutadana, política, cultural, estètica...). És clar, ja se sap: un poble educat a consciència pot treure de la poltrona els mals governs.

I així anem fent. Cap a la posta.

_______

La cultura et pertenay

____

Un vagó de les línies de rodalies de renfe, 19 de setembre :

I segurament ningú no dirà res; cap organisme ni institució no agafaran els del diari "Público" i els explicaran que hi ha diccionaris, correctors, serveis lingüístics i, sobretot, uns conceptes com els de respecte, consideració o, simplement, rigor, consciència i professionalitat. I qui diu els del diari, diu l'agència de publicitat i també la Renfe, que permet que aquests cartells viatgin per tot el país.

Hauria pogut passar una cosa així en un text en castellà? Hauria aguantat tants dies exposat al públic aquest maltracte a una llengua i, per tant a una gent i a un país? No s'haurien remogut cels i terra?...

(ah! ens n'oblidàvem: definitivament, aquest diari no és el nostre ni ens pertenay)

I així, de mica en mica, però sense pausa, tot se'ns va ponent

____

A qui se li va acudir encomanar l'actuació musical de l'onze de setembre a la Lídia Pujol?

_____________
Ens fem nostre el comentari que va sortir en una sobretaula aquests dies de festa:

A qui se li va acudir encomanar l'actuació musical de l'onze de setembre a la Lídia Pujol? Segurament que a algun membre de l'Ajuntament o de la Generalitat que, fent gala del seu poc gust musical, va confiar en aquesta noia que canta (i van dir que l'alcalde Hereu era un gran fan d'aquesta noia).

Fer versions de clàssics o de cançons populars és lícit i interessant, enriqueix el patrimoni musical i és una mostra que aquella peça és un clàssic. El testament d'Amèlia és una bellíssima cançó popular, i ha estat versionada moltes vegades i des de diferents conceptes musicals, des del pop al jazz. Però el que va fer Lídia Pujol l'onze de setembre no era versionar-la, era senzillament cantar-la malament. La versió i els arranjaments no eren cap gran cosa, mediocres i d'una previsibilitat exagerada. Amb una bona interpretació hauria pogut quedar simplement correcta. Però per art de Lídia Pujol va resultar una catàstrofe important. Si és una peça del seu darrer disc, ja sabem què no cal escoltar.

L'any passat o fa dos anys hi va haver una gran polèmica perquè hi cantava Mayte Martín, una noia de Barcelona que canta en la tradició de la cançó espanyola i andalusa, "tonadilla" i "bolero". Personalment, no és la música que ens agrada. No ens agrada gens. Però Mayte Martín interpreta molt i molt bé aquesta mena de música. Estils a part, la qualitat estava assegurada. (I una nota més: I si en lloc de ser una noia de Barcelona que canta en la tradició espanyola i andalusa hagués estat una noia de Barcelona que hagués cantat en la tradició japonesa o amazigh, hi hagués hagut la mateixa polèmica?)

I si aquella vegada al menys la qualitat hi era, aquest any, com ja ens tenen acostumats en tot, Ajuntament i Generalitat han preferit allò més modernet, "fashion" i que vesteixi, que surti als diaris i tot això. En aquest país hi ha centenars de persones capaces de cantar un Testament d'Amèlia meravellós o simplement digne. Però no; hem hagut d'anar a buscar el producte "de disseny" amb una etiqueta molt bonica, però molt mal dissenyat. I així tot el país va veure per televisió com es destrossava una bella cançó; o, el que és pitjor, es va quedar amb una impressió ben pobre d'una cançó ben bella. (I encara més: en tot moment els rètols i els locutors no es referien al la cançó pel seu titol real, sinó que al van batejar com a "La cançó d'Amèlia" o "Amèlia". Així es conserva i es fa la cultura!)

És que ens les foten per tots cantons! I per tots cantons tot es va ponent.
__________

Pobre Rodoreda!!!

______

Han fet pública la nova programació del Teatre Nacional de Catalunya. I es veu que les dues produccions estrella fan honor a dos grans escriptors: Frederico García Lorca i Mercè Rodoreda. Fins aquí, molt bé. Ja ens comença a mosquejar tant servilisme a la cultura castellana. Posats a fer, el Teatre Nacional de Catalunya es podria dedicar a promocionar el teatre anglès, o el polonès, o repartir-ho una mica. O, simplement, promocionar el teatre català.

Però bé; quedem que ja ens està bé que es dediquin a García Lorca i Rodoreda. I què han fet? Doncs, de García Lorca, una obra important: La casa de Bernarda Alba, dirigida per Lluís Pasqual i interpretada per dues dames com Núria Espert i Anna Lizaran. És a dir: un Lorca de luxe, amb garantia de qualitat i tractat de la manera més digna i respectuosa possible, se suposa. (Tot i que l'Espert no és santa de la nostra devoció.)

I de la Rodoreda? Doncs el TNC programa el grup Dagoll-Dagom interpretant a la seva manera la novel·la Aloma en una obra de teatre musical. Aloma, precisament Aloma, que no és una novel·leta qualsevol, vestida de cançons i coreografies i tota aquesta història superficial i antiquada a què ens té acostumats Dagoll-Dagom.

La diferència és, com a mínim, notable; si no significativa i reveladora.

De La plaça del Diamant ja en van fer un monstre grandiloquent, excessiu en tot i dramatúrgicament fallit. Ara, d'Aloma en farem una bagatel·la insubstancial i, a més a més, amb cançonetes a l'estil Broadway o del West end. Pobre Rodoreda!!!

I si algú torna a dir que això de jutjar una obra abans de veure-la no es fa, que buqui el post del 13 de gener de 2008 en aquest blog, dedicat a La batalla de Walter Stamm, de Melcior Comes, premi Josep Pla, i el compari amb les crítiques que va tenir la novel·la. I els recomanem la recent crítica que en va fer Joan Daniel Bezsonoff al número de "El Temps" del 12 d'agost, o la de Xavier Pla a l'"Avui" del 20 de març (que va provocar el nostre post del 24 de març). Ens temem que amb Aloma tornarem a tenir raó. I és que això se'ns va ponent.
___________________

Steiner, no fotem!!!

_____

Hi ha savis i savis. I savis poc informats. I savis que en algunes qüestions naveguen. O naufraguen.
Hem de Confessar que George Steiner ens cau bé. Que el seguim i que ens alimenta. Però, ja se sap, no hi ha amors perfectes. Reproduïm un tros d’una entrevista apareguda aquest diumenge, 24 d’agost, al suplement de “El País” (Sí, a vegades comprem El País i tot. Nostra Culpa). Diu això:

¡Pero no me compare el catalán con el gallego! El catalán es un idioma importante, con una literatura impresionante. Pero el gallego ¿por qué ha de ser obligatorio en una universidad?

Vam quedar morts, glaçats, de pedra, atordits, de pasta filipina, estorats.

Qui no es consola és perquè no vol. Per això després de l’ensurt ens vam consolar pensant que tot això de la projecció exterior de la cultura catalana funciona (o al menys funciona més bé que la de la gallega). Però, Steiner, no fotem!!! Que ets un home culte, savi i mesurat.

És ben cert que en això de les llengües anem molt despistats. Segurament perquè la majoria de pensadors i gent que té opinió pertanyen a cultures amb llengües majoritàries, o es mouen en aquestes cultures, i des d’aquestes altes poltrones es deu fer difícil de pensar sobre el poble baix (encara tindran raó els que diuen que la intel·ligència emocional hi té alguna cosa a veure). Però continuen essent imperdonables aquestes idees sobre les llengües. Després aniran pel món fent antropologia i sociologia i defensant la “biodiversitat cultural”. Doncs, potser que comencessin per eliminar els propis prejudicis culturals i lingüístics. Steiner: Cap a escola!!


Anem cap a la posta, sí, però no ens hi portem nosaltres sols, que el món també ens hi arrossega.


---

I pel que fa a tantes queixes sobre l’anonimat que es veuen en els comentaris. No entenem res. La gent vol noms? I què els diran els noms? No som gent coneguda, no estem en el món de l’escriptura ni de la crítica ni de l’edició. Som simples lectors, i anònims. Anònims, però no amagats; no ens hem d’amagar de res. Els noms no diran res a ningú. Tan és que siguem Josep Plans, Lluís Mirambell o Fina Muntal, com si som Miquel Pahissa, Andrea Corrius i Carme Vergés. Poseu-hi el nom que vulgueu, que serà igual que una xifra, o que si diguéssim l’alçada o el color de cabells. Ara bé, si és tan important saber qui som, hi penjarem noms, cognoms, dni, adreça i una fotografia i tot. Ens pensàvem que allò important eren les idees, el debat, parlar, opinar, discutir. Ens pensàvem que una idea era el que era per ella mateixa i no pel nom del qual venia; ens pensàvem que un blog era un espai d’opinió i no una carta personal.

Tampoc no entenem que s’usi tant la paraula “atac” parlant dels nostres comentaris. Potser no en sabem prou, però procurem ser objectius, exposar fets. En un post anterior vam intentar de mostrar-ho, però es veu que no va quedar prou clar. Ara bé, si els fets no agraden, això ja és una altra cosa (abans en deien “matar el missatger”).

Ni tampoc tenim cap ganes que aquest blog es converteixi en una mena de fòrum per discutir com es defensa millor la cultura, si torpedinant-la des de dintre o mostrant les seves febleses.
____

La Vanguardia en català?

____

A la conversa d'havent dinat, parlant de parents i amics, hem anat d'un tema a l'altre i hem acabat amb una idea d'aquelles que, de tan clares i netes, no se'ns havien acudit encara mai:

Si el suplement Culturas, de La Vanguardia, s'escrivís en català, què passaria? Segur que més del 90% dels seus lectors saben llegir el català i l'entenen. I la majoria de col·laboradors, no només el saben escriure, sinó que és la seva llengua habitual. Possiblement, si fos en català caldria traduir menys articles (ja sigui traduir-los un cop escrits, o bé dins del cap de l'autor mentre els escriu), cosa que en milloraria la qualitat. I segurament contribuiria en alguna cosa més a la cultura catalana.

Però no. Es publica en castellà. (I després encara diran que no es volen posar en política.)

És clar que la llengua no ho és tot; que l'esperit també compta, i molt. Per això no només caldria canviar la llengua, sobretot en els temes que afecten a la literatura.

I, és clar, d'aquí hem anat a parlar del diari en general, el de cada dia. La Vanguardia en català? Què passaria? Se'n vendrien menys, sí. Però, quants menys? I si fessin dues edicions, com El Periódico? Ai, és clar, que ells no en fan, de política. (I en el diari de cada dia sí que caldria canviar l'esperit.)

Són tants els esforços que fem entre tots perquè el sol es vagi ponent...!

______

I gràcies, als lectors que tenim, per tots els comentaris que heu deixat als posts anteriors. I gràcies també als que van dir que "dir que un inepte és un inepte" és atacar la cultura i alinear-se amb personal com el d'El Mundo. Ha anat molt bé per acalrir les coses i per generar més opinions i reaccions. Procurarem anar fent i no defraudar-vos, mentre no es faci nit del tot.

____

atacar la cultura?

_____

Reproduïm els dos últims comentaris al penúltim post. Són aquests:

Anònim ha dit...
Potser el que ens sobra és mala llet i blogs com aquest que podrien servir per al debat i l'intercanvi d'idees acaben convertint-se en caus de ressentiment i enveges. És una llàstima perquè l'autor sembla que sap escriure, però només disparant indiscriminadament contra gent que ho fa bé. Espero que a mi no m'insultin

Anònim ha dit...
Tens raó, en aquesta web només parlen dels escriptors catalans per posar-los a parir. Deuen ser del diari El Mundo, una colla de ressentits, que mai no donen la cara. Ben amagadets i cagadets. Si no fos per articles com els del Castillo no es podria ni obrir el diari.


Vam obrir aquest blog per fer comentaris, debat i intercanvi d’idees. No tenim ni idea de contra qui podem estar ressentits ni de qui (o de què) podem tenir enveges. Vam obrir el blog per dir coses, i ens vam anar adonant que en aquesta cultura només hi ha floretes i lloances mútues i que ningú no gosa posar sobre la taula veritats que no agraden. Aquí ningú no diu mai públicament evidències que van ressonant en veu baixa. Mostrar les mancances d’una cultura, assenyalar les trampes, les impostures i les mentides, intentar posar les coses al seu lloc no és atacar aquesta cultura; és, simplement, defensar-la. Si a un escriptor mediocre se’l tracta d’escriptor excel·lent, denunciar aquesta falsedat és defensar la literatura i la cultura.

Hem repassat els darrers temes de què hem parlat:
Mostrar que un article que mereix mitja pàgina de diari és mal escrit i buit. I poc decent i interessat.
Denunciar una traducció a totes llums mal feta i mal editada (i subvencionada amb diner públic).
Ironitzar sobre el fet que es digui que cal reivindicar i popularitzar Miquel Martí i Pol (el poeta més llegit, venut i conegut) mentre s’obliden els grans noms de la poesia contemporània.
Queixar-nos de la condició de doble peatge a què ens obliga la política de traduccions de les editorials.
Denunciar la tasca demolidora de Rosa Cullell i Joan Francesc Marco en totes les empreses que se’ls han confiat, i la imatge de bons gestors que tenen.
Evidenciar la manca de crítica seriosa i de mecanismes per a al seva difusió.
Felicitar la Montserrat Abelló pel premi i per la seva reacció.
Incidir sobre la categoria d’escriptor de l’artista Antoni Llena.
Plànyer la mort de Josep Vicent Marquès.
Queixar-nos de la poca representativitat evident dels poetes catalans presents al Festival de Poesia de Barcelona.
Denunciar la substitució dels grans autors per autors mediocres en l’imaginari literari i en el cànon.
Fer-nos ressò de les paraules de Carles Santos sobre la desnaturalització, domesticació i falsejament de Joan Brossa.

Algú pot dir que parlar d’això és atacar la cultura?
Qui parla dels enemics del país o de la cultura potser hauria d’obrir els ulls i adonar-se que l’enemic, sobretot, és el cofoisme, és l’engany, és la trampa, és el poc rigor, és la feina mal feta, és la manca de crítica, és l’exaltació de la mediocritat, és el manteniment d’un estat de les coses que només beneficia els interessos d’alguns grups o individus i, sobretot, que ens porta a tots cap al no res; que ens porta a morir (i morirem dient que som els millors i immortals). Que ens porta cap a una posta. Esplendorosa, això sí, però posta.

_______

un "entusiasta hrabalià"

___________

Ara mateix, tot esmorzant, escoltàvem a la ràdio el senyor Vicent Sanchís que incitava a anar a veure la pel·lícula de Jiri Menzel sobre Jo he servit al rei d’Anglaterra. I demanava als editors (Destino) la reedició de la novel·la, que està exhaurida o bé feta pasta de paper.

No ens podíem creure que una novel·la com aquesta no es pugui trobar. Si és, com és, una de les millor novel·les de Hrabal, com és que no es troba?

I aleshores ens demanem com és que el senyor Castillo quan parla d’Andreu Teixidor (l’editor de Destino) en parla com d’un “entusiasta hrabalià”.
Si fos tan hrabalià, procuraria que mai dels mais hi hagués un títol de Hrabal exhaurit.
Si fos tan hrabalià, hauria reeditat la novel·la ara que se’n fa la pel·lícula.
Si fos tan hrabalià i tan bon editor no hauria fet allò tan lleig que va fer d’encomanar traduccions de Hrabal a altres traductors en lloc de Monica Zgustová, la traductora de Hrabal d’una eficiència més que provada, traductora excel·lent, biògrafa i molt bona coneixedora de l’obra i la persona de Hrabal (la millor al nostre país); posant per damunt de la qualitat literària algunes qüestions personals o econòmiques.
Si fos tan bon editor no hauria deixat passar l’oportunitat de fer una reedició de la novel·la amb alguna clara referència a la pel·lícula.

Per què el senyor Castillo en lloc de tirar-li floretes no deia les coses pel seu nom i li exigia el que se li ha d’exigir?

En Raimon ja ho deia: "Qui pregunta ja respon".

I de pregunta en pregunta, el sol se’ns pon.

______________

Jo he fet unes cerveses amb Bohumil Hrabal

_________

Diumenge havent dinat. Baixem a fer el cafè en una terrassa, amb uns quants diaris. Agafo l’Avui. Tot plegat em trobo un article de David Castillo que parla de la pel·lícula de Jiri Menzel sobre Jo he servit el rei d’Anglaterra, una les novel·les imprescindibles de Bohumil Hrabal. http://paper.avui.cat/article/cultura/135177/jo/he/servit/rei/hrabal.html

He dit que l’article parla de la pel·licula?. Cal dubtar-ne. El primer terç és dedicat a explicar que el senyor Castillo un dia va compartir taula i cervesa amb Hrabal. Jo he servit el rei d’Anglaterra es converteix en Jo he fet unes cerveses amb Bohumil Hrabal. Que ho sàpiga tothom: El senyor Castillo va fer unes cerveses amb Hrabal.

I això quan tothom que hagi llegit o escoltat la Monika Zgustová o que conegui algú que hagi tingut el privilegi de coincidir amb Hrabal al bar on passava les tardes a Praga, sap què vol dir asseure’s a una taula amb Hrabal: l’home silent, sorrut i “no-m’atabalis-i-deixa’m-en-pau”.

I després de fer propaganda d’una marca de cervesa i de recuperar una mica l’engruna que encara li queda d’adolescent anarquistoide (si és que n’hi queda alguna i si és que mai n’ha tingut res), què més diu en senyor Castillo a l’article?

Doncs ja res més. Obvietats, vaguetats, res que no sigui previsible o conegut per la majoria dels lectors, res que no es trobi en una font d’informació general sobre txecoslovàquia, res que no haguem sentit mil vegades (incloses les referències al comunisme i les obligades al·lusions al PSUC i a la seva defensa de comunisme txec després del 68).

Al final, quatre vaguetats més sobre la pel·lícula (que per escriure-les no calia ni veure-la) i un final ritornello de les cerveses amb Hrabal.

Un gran article, sí senyor.

Ah! i digueu-li al corrector de l’Avui que es miri bé els articles del senyor Castillo, que no es fiï de la seva llengua:
El primer punt i seguit de l’article no ho hauria de ser.
El pronom feble a la frase “quan va ser-hi aquí” és redundant i sobra (deu ser perquè algú li va dir al senyor Castillo que no es mengés els pronoms febles, i ara en posa fins i tot quan no toca).
També és greu que no sàpiga escriure bé el cognom de Monika Zgustová (una visita a la lleixa on hi ha els seus llibres o les traduccions, o una vista al google ho haguessin solventat fàcilment).
I ens sembla una mica massa petulant que el senyor Castillo digui que Jo he servit el rei d'Anglaterra és "per mi la millor novel·la del txec", és a dir: que si és la millor novel·la de Hrabal és a causa de (o gràcies a) ell mateix, gràcies al senyor Castillo. Devia voler dir "per a mi, la millor novel·la del txec". És que les As són importants.
Per altra banda, no serien sobreres unes correccions d’estil a les frases llargues, en les quals enllaça idees amb uns connectors causals i consecutius realment sospitosos.

I dir-li surrealista a Joan Miró... Què voleu que us digui? No crec que “surrealista” sigui el terme més adequat per a la seva pintura ni per a la seva actitud.

Amb articles com aquest, és normal que cada dia llegim menys diaris. Amb articulistes com aquest, no ens calen manifiestos ni atacs externs a la cultura i a la llengua; ja ens ho fem sols. Nosaltres mateixos empenyem el sol cap a ponent.

________

Manuel Lobo i editors de Funabulista: Torneu-nos els diners

_______

Se suposa que un editor és algú que estima els llibres, estima la llengua i estima la literatura. I se suposa que respecta la llengua, respecta la literatura i respecta els llibres.

Se suposa que un traductor és una persona que coneix, com a mínim, dues llengües, les estima i les respecta.

Se suposa que les editorials tenen correctors, que són persones que repassen els llibres per tal que no hi hagi errades, degudes a oblits, errors, casualitats... i se suposa que fan la seva feina eficientment.

Tot això se suposa. I no només se suposa, sinó que és així, o ha de ser així.

Així doncs, ens demanem:
Per què l'edició d'Els Maia, de J. M. Eça de Queiroz, editada per l'editorial Funabulista i traduïda per Manuel Lobo està tan plena d'errors?

Però és que n'hi ha molts, molts molts. No hi ha pàgina que no se n'escapi. Ortogràfics, d'estil, sintàctics... I alguns de tan elementals que un nen de la ESO els podria corregir.

El que encara no sabem és per què en lloc de tornar-lo a la llibreria i que ens abonessin els calés l'hem tirat al contenidor del paper per a reciclar (no és una metàfora, és literal).

Manuel Lobo i editors de Funambulista: Torneu-nos els diners i plegueu. Sisplau. O repenseu-vos-ho deu vegades abans de treure al carrer un llibre. I retireu aquest de la circulació i feu-ne pasta de paper per a imprimir la segona edició un cop hagi passat per un corrector que sàpiga de què va.

Amb traductors i editors d'aquesta mena, la posta s'accelera de manera inusitada.

______

Nostra culpa, Nostra culpa, Nostra grandissima culpa!

_________

Hem provat de llegir tantes coses que no hem pogut acabar!

Tants llibres que ens han recomanat els crítics o que ens han seduït per les declaracions dels autors o periodistes, o des de les llistes de vendes!

Hem deixat tants llibres no acabats a les lleixes! N'hem deixat tants al carrer per veure si alguna ànima caritativa els acollia! Ens hem penedit tantes vegades d'haver caigut (i recaigut)!

Hem callat tantes vegades, a la llibreria, en reunions d'amics, a la feina, a l'autobús, al tren...! Hem callat tantes vegades en converses sobre llibres sentint comentaris errats, fora de lloc, sense criteri, sense fonament, repetint les idees de les agències de premsa...!

Hem deixat dir tantes ximpleries sense obrir boca!

Hem contribuït tant a mantenir autors i editors que no ens agraden i dels quals no ens agrada la seva feina!

Nostra culpa, Nostra culpa, Nostra grandissima culpa!
Perdona'ns, Senyor. Perdona'ns.

Nosaltres també empenyem el sol cap a la posta!

_________

Pobre Miquel Martí i Pol, que oblidat que està!

______

De debò que no ens ho podíem creure. Titular de l'Avui, de fa uns quants dies:

El Museu d'Art de Girona ofereix un recital per reivindicar la figura de Miquel Martí i Pol
El Museu d'Art de Girona oferirà un recital de poesia dramatitzada aquest dimecres titulat 'Potser ja seré lluny' per reivindicar la figura del poeta Miquel Martí i Pol com un dels valors de la literatura catalana contemporània.
http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/35785/museu/dart/girona/ofereix/recital/reivindicar/la/figura/miquel/marti/pol.html#opi

Ostres! I tant que s'ha de reivindicar la figura de Miquel Martí i Pol!!
Ningú no en parla, ningú no diu que és el gran (i potser únic) poeta contemporani català. Ningú no el llegeix, ningú no l'edita, ningú no compra els seus llibres, les editorials no el volen publicar, ningú no pretén fer negoci amb ell i la seva obra, les escoles no en parlen, no surt als llibres de text ni als programes escolars, mai no se cita un vers seu enlloc, éstà del tot oblidat, no té una camarilla de seguidors i devots que el santifiquin a cada cantonada, no està de moda, ningú no posa textos seus a les targes de casaments, comunions, enterraments i actes socials, no té un grup de gent que treballa per la difusió i perpetuació de la seva obra, no es publiquen llibres dubtosament escrits per ell aprofitant l'èxit de vendes que el seu nom genera, no es publiquen les seves memòries, cap cantant no el canta, no hi ha cap projecte de recordar-lo en forma de museu, biblioteca, rutes literàries, premis... És cert, està caient en un oblit profund.

Sort que el Museu d'Art de Girona, atent a reparar injustícies, ara farà els possibles i impossibles per reivindicar-lo i fer que sigui present a la vida cultural i literària, que el té tan oblidat.
Pobre Miquel Martí i Pol, que oblidat que està!

I potser que ja està bé de tant parlar de poetets com Salvador Espriu, Carles Riba, Gabriel Ferrater, Màrius Torres, Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli... D'aquests en parlem massa, surten a tot arreu, tothom els cita, a les escoles només es parla d'ells, només es llegeixen els seus poemes, hi ha altars seus a tot arreu, en tenim estudis, biografies, edicions de tota mena, els cantants només fan que cantar poemes seus, els posem a les targes de casaments, d'enterraments...
Potser que deixem de parlar d'aquests, que se'n parla massa, i parlem del poeta de qui ningú no parla mai, de Miquel Martí i Pol, que es mor en l'oblit i la pols.

Déu dels cels! Hi pot haver una quimera més gran?

És que tot se'ns pon. I tan de pressa!

_____

la traducció castellana i la catalana

____

Que ens perdoni l'absència, si algú hi ha que segueix aquests escrits. No hem estat de vacances, però hem tingut a casa gent que estava de vacances; i això sí que és cansat.

Però ens han donat tema per més d'un post. Ells, estrangers, es miraven la biblioteca i tot d'un plegat fan el comentari de per què tenim tantes traduccions doblades, de per què de tantes traduccions en tenim dues edicions diferents.

I nosaltres: "No, no. Fora d'alguns casos execpcionals els llibres es tradueixen una vegada".

I ells ens comencen a ensenyar volums doblats: Ulisses, de joyce, Tristram Shandy, alguns llibres de Thomas Bernhard, Shakespeares, Conrad, Dickens, Yourcenar, alguns clàssics grecs i llatins... Una llarga mostra

I els hem de donar la raó.

I els hem d'explicar que no estan pas doblats, que en tenim la traducció castellana i la catalana.

I ens demanen: I per què?

Doncs per què quan tenim la castellana surt la catalana i també la comprem (i a vegades no la llegim). I els ensenyem les dues flamants i encara no llegides versions de Llámale sueño/Digueu-ne son. Fan veure que ho entenen, però no entenen res. I ens passem el sopar intentant que ho entenguin.

És que la gent civilitzada això ho pot entendre, però no ho poden concebre. I nosaltres ho trobem tan normal. Estem pagant dues cultures, dues traduccions, quan la nostra amb prou feines pot pagar-se-les sola. Algú més al món ho fa? (I si els diners que els lectors gastem en traduccions al castellà els invertíssim en traduccions al català, en podrien sortir moltes més.)

Així no anem bé. així anem només cap a un ponent. Dolcíssim, però ponent.

_____

El bulldozer Marco-Cullell

______

Joan Francesc Marco, ara al Liceu.

Molt bé. Després d'haver desmantellat i desgraciat l'Institut del Teatre i el Teatre Nacional de Catalunya, i de fer no-res a la Ciutat de la Música de Sabadell, aquest individu està disposat a acabar la labor de destrucció de Rosa Cullell al Liceu.

Tant en Marco com la Cullell semblen disposats a desmuntar les infrastructures culturals catalanes. I així que n'han destrossat una, els posen a una altra. Cada cop més amunt, i cada cop més importants. Després d'Edicions 62 (que va convertir en una empresa sense cap esperit cultural i editor i amb criteris purament econòmics i de rendabilitat) i el Liceu (a la deriva cada vegada més), ara la labor de la Cullell ja dóna els seus fruits a la Coroporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (vegi's, per exemple, Bassas). I Marco li va al darrere.

Aquesta és la política cultural del PSC? Sembla que sí. Si no, per què cada cop posen més amunt uns personatges tan destructors i nefastos com aquests?

El bulldozer Marco-Cullell és imparable. Però: qui hi ha al darrere? I quin objectiu final hi ha?

Definitivament, amb gent com aquesta, el país es pon més de pressa que mai.

______

On és la crítica?

_____

Potser ens equivoquem, però cada dia trobem més a faltar la crítica literària i cultural. Fora d'una revista especialitzada i de poquíssima difusió que es fa amb gran esforç i estoïcisme a València (Caràcters), ja no ens queda gaire res. El suplement de El Periódico és pràcticament inexistent per la seva nul·litat. El de l'Avui ja es comença a confondre amb un suplement de varietés, xafarderies i articles sense substància o articles sobre llibres o temes sense substància. El de La Vanguardia ignora (si no menysprea) el català i tot el que fa olor de Catalunya. Babelia és un fulletó de propaganda massa sovint pesat i petulant. I què més ens queda? Unes pàgines de Serra d'Or (suposem. fa temps que no la llegim), Els Marges, que és una revista especialitzada i no per grans públics...

I la ràdio i la televisió? A la ràdio pràcticament només hi podrem sentir com algú llegeix les notes de premsa de les editorials (Hi ha alguna excepció, sí. Però una agulla en un paller). A la televisió, les derives i els canvis ofereixen un panorama lamentable. El senyor Manzano fa el que pot, però amb uns criteris molt castellans i sense furgar gaire per dins de l'stablishment o el cànon dominant, sense anar més enllà de l'ordre constitucional, funcionarial, administratiu i mediàtic, no fos cas. I parem de comptar.

No tenim res. On és la crítica?

Necessitem crítica de debò, la necessitem com el pa que mengem. I no tenim ni engrunes. On hem d'anar així? És normal, doncs, que el desgavell imperi i que qualsevol fulletó es presenti com una novel·la excepcional ique qualsevol redactoret sigui pres com un gran novel·lista.

Sense crítica no hi ha cultura, no hi ha progrés, no hi ha res.

No tenim res.

Només una gran posta cap a la fosca.

____

Montserrat Abelló. A cadascú el que es mereix

________

Ella, que s’ha passat més de mitja vida treballant a l’ombra. Ella, que ha incorporat al català les veus femenines més fonamentals de la lírica anglosaxona. Ella, autora d’una obra poètica de gruix i fondària. Ella, que ha impartit docència i saviesa. Ella, que ha treballat en els sistemes lingüístics per a l’aprenentatge de l’anglès pels catalans. Ella, que ha estat dona, i activa, quan la dona no existia. Ella, que ha treballat amb el feminisme des de sempre. Ella, que fins molt tard anava publicant la seva obra de mica en mica, en petits editors i de manera callada i humil. Ella, que s’ha sabut guanyar el respecte i l’afecte de totes les generacions que l’han coneguda.

Ella, la Montserrat Abelló, quan rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, diu que sí, que sí que creu que s’ho mereix.

Davant de tanta falsa modèstia, davant de tant “No, no. Jo no m’ho mereixo”, aquesta afirmació, que pot sorprendre en principi, ens apareix d’una sinceritat esclatant. Tota la vida treballant per no-res, treballant per un país que no sol agrair res, i un dia que t’ho agraeixen no diràs pas que no et pertoca.

Molt bé, Montserrat Abelló. A cadascú el que es mereix.

I anar fent. Malgrat premis merescuts com aquest, malgrat alguna altra coseta, de mica en mica ens anem ponent.

__________

l'escriptor Antoni Llena

__

La lectura (encara no acabada) de Per l'ull de l'art, el darrer llibre d'Antoni Llena, ens ha confirmat allò que ja sabíem, i possiblement els qui llegeixin això també: que Antoni Llena no és només un gran artista plàstic, sinó que és també un gran escriptor.

No parlem d'un pintor que a "més a més" escriu, sinó d'una persona que és un artista plàstic i que és un escriptor. Només cal llegir uns quants articles del llibre per adonar-se'n (o un de sol: amb la introducció n'hi ha de sobres), per adonar-se de la llengua que usa, de la sintaxi, del vocabulari, de l'estil, de la bellesa del seu text. I un text, naturalment, prenyat d'idees i de lucidesa. Un text bell i intel·ligent, ben escrit, ben raonat, ben pensat, amb amor a la llengua i amor a les idees. Si des de fa uns nou anys La gana de l'artista ens ha anat acompanyant i alimentant, a partir d'ara ja tenim un altre llibre de Llena a la pila dels indispensables i de lectura recurrrent.

A la nòmina d'artistes escriptors, doncs, al costat d'Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada o Perejaume, cal posar-hi, amb lletres ben grosses l'escriptor Antoni Llena.

Ara bé, aquesta dualitat sembla que no es perdona o no s'accepta, ja que a cap dels nostres artistes i escriptors no se'ls reconeix el doble vessant, i un dels dos se sol oblidar. I, cosa greu de debò, són els escriptors i els crítics literaris els que menystenen la part literària d'aquells que a més de ser escriptors són artistes visuals. Ells, que hi tenen tant a aprendre!

És que tot se'ns va ponent...!

___

Josep Vicent Marquès

Allò que en diuen "una llarga malaltia" s'ha endut Josep Vicent Marquès. Demà i l'altre demà i l'altre alguns diaris en parlaran i diran coses d'ell; de les seves idees compromeses, del País perplex, de la seva activitat política nacionalista i d'esquerres (que molts diaris ens escatimaran en la necrològica), del que va suposar per unes quantes generacions un llibre com Qué hace el poder en tu cama? o els seus articles. Des d'aquí només voldríem recordar-lo en un aspecte poc valorat i poc difós.

Josep Vicent Marquès va ser també un excel·lent narrador, conreador de contes curts, àgils, intel·ligents, mordaços, irònics. Els dos volums dels seus Amors impossibles són tota una lliçó de com aplicar el pensament lliure, compromès i d'esquerres a la narrativa. Àgils, didàctics, divertits, suggerents, qüestionadors... Un luxe de llibres. Per ells hi desfilen el nàufrag professional, el gnom sense cognom, el rei que tenia tres fills, el pastor i el llop, el sofòcrata i el cratòsof, l'avi que no sabia contar rondalles i tot un reguitzell d'històries a les quals cal tornar sovint.

(Quan se'n va gent d'aquesta, el sol se'ns va ponent, també.)

Eliseu: Quan ho reeditaràs en un volum ben bufó?

Som allò que ens representa

Som allò que ens representa? Per a nosaltres potser no, però per als altres...

Fem aquesta pregunta en motiu del passat (i passadíssim) Festival de Poesia de Barcelona. La poesia catalana hi va ser representada per: Maria Josep Escrivà, Amat Baró i Joan Vergés.

Tenim tot el respecte per a tots tres, i sobretot per l'històric Joan Vergés, de qui les circumstàncies han fet un poeta oblidat, més conegut a través de Toti Soler, Ovidi Montllor o Joan Manuel Serrat que no pas directament a través de la lectura de la seva obra. Ara bé, malgrat aquest respecte la pregunta que ens fem és: Aquesta tríade és la representació de la poesia catalana davant del món? La nostra poesia és això? I ens neguem a acceptar-ho. Com a lectors de poesia, i de poesia catalana, no podem acceptar que aquestes tres veus siguin,a hores d'ara l'aparador de la poesia catalana davant del món, i a casa nostra.

Una altra acte que ens va fer "gràcia" va ser l'acte inaugural de la setmana, allò que en van dir "tres poetes clàssics". Aquests eren:
El poeta caducat i caduc Luís Alberto de Cuenca, un ego superlatiu àvid de festivals, que fa una poesia prima com el paper de fumar, insubstancial com el pa amb aigua i inflada com un globus de fira.
El poeta Luís Garcia Montero, més interessant, representant d'un moviment acabat i força estèril, que ja no té el seu temps, que s'ha mostrat força incapaç de respondre als reptes reals de la poesia contemporània pel que fa a la llengua, l'ètica i la tradició (tot i que encara és llegible).
La poetessa Marta Pessarodona, que fa trenta anys que fa el mateix llibre, cada vegada més inconsistent i cada vegada més pobre, i que tothom tracta com a la gran poetessa. Potser és uan dona culta, segurament, però una gran poetessa? La nostra lectura no ens ho ha mostrat mai.

Això eren els "tres clàssics"?

I per què els clàssics són dos de castellans i un de català? És que els espanyols són millors? És que aquí no hi ha poetes clàssics? (la llista seria llarga.) És que hem de pagar algun peatge a la cultura castellana? És que els catalans no podem anar sols pel món? És que no posem ensenyar al món la nostra poesia? Quina mena de complex tenim? Això forma part de la política dels socialistes? Hi ha hagut mai un festival de poesia a Madrid, a Sevilla o a León on es convidi poetes catalans amb el mateix rang dels poetes castellans? (o a París, o a Florència, o a Berlín.)
Quina raó té això si no és servilisme, complex d'inferioritat i provincianisme? Que ens ho expliqui el programador de la Setmana de poesia.

Sigui el que sigui, no ens agrada gens. Ara som nosaltres ateixos que anem empenyent el sol cap a la posta.

xitxarel·los

Avel·lí Artís, Xavier Benguerel, Pere Calders, Salvador Espriu, Joan Fuster, Sebastià Juan Arbó, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo, Miquel Àngel Riera, Vicenç Riera Llorca, Montserrat Roig, Carles Soldevila, Màrius Torres, Francesc Trabal, Andreu Vidal, Ramon Vinyes...

On són ara que no hi són?

I qui hem posat en el seu lloc?

Xitxarel·los

(i tot es va ponent. El sol i aquesta terra)

Ens han robat Joan Brossa

A l'Avui d'avui diumenge (4 de maig de 2008) Carles Santos parla del seu darrer espectacle, i parla de la seva relació amb Brossa, i parla de Brossa : http://paper.avui.cat/article/cultura/125240/santos/embrossat.html

I diu allò que molts desitjàvem sentir d'alguna persona realment propera a Brossa. Allò que intuïm i que no podem afirmar del tot per desconeixença o per precaució, perquè no tenim totes les cartes.

Per exemple:

"Hi havia un compromís social, una actitud. Jo anava amb ell i teníem una relació fàcil que m'ha condicionat molt, també l'actitud davant de la vida. Sóc molt diferent d'ell, però és qui més m'ha influït. El fet que em produeixi més en espais teatrals que musicals va ser per l'«Ara què fem amb el piano?», o utilitzar disciplines diverses... Brossa n'és culpable."

Molt bé. Això ja ho sap tothom. Però :

"És el personatge més estrany i que més m'ha interessat, i sempre l'he defensat quan se l'ha hagut de defensar. Ara ja no, ara només dic que jo l'he conegut i que el que explico són vivències reals i no el que expliquen altres. El Brossa feia, no predicava, més que res es cagava en tothom, però defensava unes posicions, una manera de treballar."

"Jo recordo un Brossa i la gent n'explica un altre. Del Brossa se n'ha fet un personatge, un personatge amable, fàcil i peculiar. Però això no és el Brossa. A l'obra ho plantejo, el situo fora dels tòpics amb què se l'ha rodejat, fora del confeti, dels jocs de mans, del Fregoli i l'estriptis. Brossa és bastant més transcendental que tot això.
[...]
L'han tancat, l'han fet amable. En aquest país la gent vol coses amables i en Brossa era complicat i gens amable, afortunadament. El sents parlar i és mortal, d'una amargor tremenda, fins i tot desagradable. Després el van convertir en una persona amable i al final es va deixar seduir, necessitava carinyo i la comprensió de la gent. No és el tipus d'aproximació que s'hauria hagut de fer, molt perifèrica, per fora, sense entrar a fons".

i:

Ara hi ha l'Espai Brossa, i gent molt amable amb ell però que són els mateixos que en aquella època no el podien suportar perquè era insuportable, afortunadament i en el bon sentit de la paraula. I després hi ha el públic, que no el va entendre, només un sector que érem brossistes, o brossians, però que ara ha millorat molt i permet que aquestes coses funcionin; i un Premi de les Lletres Catalanes que no li han donat mai, i és un símptoma.

i per acabar, amb més raó que Descartes, diu:

Els artistes d'ara i els de la meva època o la seva són diferents. El compromís ideològic, polític, intel·lectual, ara no el veig. Ho busco, ho busco, i em diuen que ja sóc gran".


Sí, Carles Santos, sí. Ja ets gran. Ets de l'època dels de debò. Ara és l'època dels de plàstic, dels que ho han tornat tot amable, tot producte, tot digerible, tot molt mono, de confetti i carnaval i frègoli de pacotilla. Ara és l'època de mirar només la cara inòcua de l'art i el pensament. I per aquest tub hi passen tots. Des de Brossa a Duchamp. Ja ets gran. Ara manen els xitxarel·los que allò més sublim que han vist és Portaventura, les revistes fashion, i un viatge a NY.

Sí, Carles Santos, sí. Mira la Fundació Brossa, Mira l'Espai Brossa, mira el que de Brossa es diu, s'explica i es recorda... On és Joan Brossa? Ens han robat Joan Brossa, en (i amb) el seu nom.

Sí, Carles Santos, sí. N'hi ha per estar trist, o per dimitir, o per exilar-se (on, però, si tot és igual?). O, sobretot, n'hi ha per no parar, per continuar treballant, com tu, i com aquells que encara no us heu rendit (i ara estava pensant en un altre irreductible: Carles Hac Mor); aquells que no renuncieu a res i a qui els poders van substitïnt per brossetes de cartrópedra, o de brossa pura: modernets, pseudoradicals, pseudorebels, pseudotrencadors, pseudoartistes, en copalta o amb banderes roiginegres o amb americanes grogues, tant li fa (i pensava en tants i tants, que més m'estimo no dir noms).

Sí, Carles (Santos o Hac Mor), sí. Ho hem perdut gairebé tot, o ens ho han pres gairebé tot. Sort que vosaltres continueu i ens doneu per a viure.

Però el més bèstia és pensar que quan ja no hi sigueu, també us "brossificaran", i els qui ho faran seran els mateixos, els que ara us ataquen, els que no us poden veure, o (pitjor encara) els que no us suporten i públicament us han d'acceptar (i uns quants, a més, viuen de vosaltres).

Quina Merdra!!!

(És que això s'acaba. És que ens n'anem de dret a la posta darrera)

fira

Ara que ja anem de ressaca, deixeu-m'ho dir:

Potser que deixem que SantJordi vagi derivant pel pendent per on davalla; deixem que es converteixi d'una vegada i per totes en aquesta mena de fira de mostres, fira de les vanitats, fira dels horrors, fira dels enganys, fira dels aprofitats, fira dels negocis, fira de fireta, fira de ferums, fira de focs artificials, fira de decorats, fira de desferres, fira de forats, fira de vergonyes... i muntem, en un altre dia i d'una altra manera, una festa de la literatura, del llibre com a portador d'alguna cosa més que tinta negra sobre paper blanc.

O potser no. Deixem que SantJordi esdevingui el que va esdevenint i deixem-ho córrer. Que la literatura no necessita festes ni fastos; que és millor que continui dissimulada, camuflada, clandestina fins i tot; així no ens la tornaran a prendre.

I l'any que ve, com aquest any: tancats a casa, sense comprar ni un llibre. Potser els que comprem llibres gairebé cada dia haurem d'instaurar el 23 d'abril com a "dia sense comprar llibres".

Tot plegat, un senyal més d'aquest ocàs profund de tot allò que més estimem i ens fa viure.

el llibre de Joan Margarit i el de Chantal Maillard

Molt breu, que estem a punt de marxar (no res, un diumenge a fora):

Acabem de llegir que els Premios Nacionales de la Crítica (o com se digui) han guardonat Joan Margarit i el seu llibre Casa de Misericòrdia amb el premi de poesia en català.

I ens ha caigut fatal. D'entrada, la poesia de Joan Margarit no ens diu res; és fàcil, previsible, sense gruix literari ni lingüístic i donada a l'efectisme fàcil i superficial. I, a més, sempre hem pensat que Casa de misericòrdia és un llibre fallit, que refregeix els tòpics de l'autor, que no aporta res a la seva obra (ni al lector) i que no deixa de ser un llibre absolutament prescindible fins i tot en la trajectòria ja prou minsa de l'autor.

Però el que ens preocupa és veure que el corresponent premi en llengua castellana ha estat pel llibre Hilos, de Chantal Maillard (encara que el web de l'Avui digui "hijos"). Un llibre excepcional, intens, compromès amb la poesia, amb la llengua, amb el pensament. Un llibre dur i profund, d'una autora sense fissures, que no fa cap concessió; un llibre que ja és un referent en la literatura castellana.

I, és clar, posar de costat el llibre de Joan Margarit i el de Chantal Maillard deixa a la literatura catalana en una situació de migradesa extrema. Si el que la poesia catalana pot posar al costat de Hilos és Casa de Misericòrdia, val més que la poesia catalana plegui veles i vagi cap a casa.

O aquest any ha estat un "annus orribilis" per a l'edició de la poesia catalana, o el jurat s'ha begut l'enteniment o, realment, tenim mala peça al teler.

No sabem quina de les tres raons és la veritable. En qualsevol cas, ens n'anem cap al ponent.

Aquí mai no es passa factura

Fa un temps, en un post, el 20 de desembre passat, parlàvem de la relació entre literatura i escriptura, i ens queixavam que molts dels llibres que es publiquen expliquen històries, conten coses, però en ells no sabem trobar-hi literatura; és a dir, idees, alguna cosa més enllà de la superfície externa del relat...

Un temps després, el 13 de gener, arran d'un altre post, parlant del darrer premi Josep Pla, la novel·la de Melcior Comes sobre els camps de concentració, La batalla de Walter Stamm, ens preguntàvem que: si aquesta és una novel·la lúcida i poderosa sobre els camps de concentració, què cosa deuen ser els llibres de Primo Levi, de Semprún?. Ens demanàvem si Demanar-se si una persona nascuda l'any 1980 (28 anys) pot escriure una novel·la lúcida i poderosa sobre aquest tema deu estar fora de to. I continuàvem tot fent una paròdia de les crítiques que suposàvem que els criticaires dels diaris farien a aquest llibre, que encara no s'havia publicat.

I ara ens agrada haver-nos equivocat. Ep! només en l'especulació de com seria la crítica. No ens vam equivocar en el dubte de si aquesta podia ser una bona novel·la.

El dijous passat, 20 de març, vam llegir la segona crítica a aquest llibre. Xavier Pla li dedicava una pàgina al suplement de l'avui. I també ve a dir el que ens temíem: que l'autor no se'n surt, que és una novel·la fallida, que l'horror no es relata d'aquesta manera (si és que es pot relatar), que és una novella sense idees, feta de tòpics, que es queda a la superfície de tot...

Menys mal. Gràcies, senyor Pla. Com que ja és la segona o tercera crítica que surt d'aquest caire, i contundent, suposem que la crítica farà com sempre: seguir els primers que parlen, i així ens estalviarem crítiques laudatòries i buides com les que aventuràvem i parodiàvem fa uns mesos.

Però el que no ens estaviarem és la qualificació d'aquest autor. Aquest país és tan mesell que és l'únic que davant d'un fracàs evident i estrepitós (o d'uns quants de seguits) d'algun autor o creador, fa com si no passés res i continua donant-los confiança absoluta i encomanant-los obres (sovint pagades amb diner públic), i considerant-los com els millors. O, si no, penseu en músics, en directors de teatre, en directors de cinema, en escriptors...

Perquè aquí mai no es passa factura, de res. i gent manifestament mediocre o dolenta continua tenint totes les confiances i etiquetes de qualitat i llaors, com si obra rere obra anessin demostrant una gran vàlua, quan és exactament el contrari. I Melcior Comes en pot començar a ser un altre exemple.

És a dir, que davant de l'evidència, no passarà res.
El jurat que li va donar el premi Josep Pla (que no és un premi de barri qualsevol), no dimitirà ni demanarà disculpes ni res de res.
El llibre continuarà lluint la faixa del "premi J. Pla. Una novel·la lúcida i poderosa sobre els camps de concentració" (el text ens l'hem inventat, però si fa o no fa deu ser així).
Els venedors de llibres (no confondre amb "llibreters", que és una altra categoria) continuaran recomanant-lo, perquè n'han sentit a parlar, perquè té un premi o perquè el comercial de l'editorial els ha dit que "surt molt, es ven molt bé" i "és molt bo".
El lector despistat continuarà empassant-se gripaus.
L'autor seguirà essent considerat un autor molt bo, i fins i tot representarà els narradors catalans en alguns congressos o trobades, com si hagués escrit una bona novel·la. I... quina imatge donarà d'aquest país?

Doncs, d'un país on tot es va ponent.
Com és aquest.

Digital, sí. Però, literatura?

Tirant carretera amunt, parem en un poblet. A sobre la taula del bar hi ha, bastant grapejat i arrugat, el suplement Babèlia de El País de la setmana passada. S'hi anuncia a la primera plana el tema monogràfic: La literatura digital, allò que ens ha de canviar la vida, diuen. I en comencem a llegir els articles.

Van parlant del llibre digital, dels llibres, que aviat seran pda, telèfon, ordinador portàtil, llibre i encara més coses. Parlen dels autors que posen les seves obres a la xarxa, abans de la publicació en llibre, per temptar els lectors o per fer tests sobre l'argument i els personatges mentre la novel·la encara no està definitiva. Parlen dels canvis en l'edició material dels llibres, en la distribució, etc. Parlen dels blogs i de totes aquestes coses. Però no hem sabut trobar que s'hi parlés de literatura.

I demanaríem als coordinadors d'aquest suplement, i a tots els periodistes i articulistes que van parlant de literaura digital, que, sisplau, si diuen que parlen de literatura, que parlin de literatura. Però que si només parlen del món del llibre, de l'edició, que canviïn el títol. Perquè el suplement del qual parlem no està gaire malament, atenent als estàndards d'aquesta mena de suplements, no diu gaire res que ja no sapiguéssim, però tampoc no diu bajanades; el normal. Ara bé, s'hi parla del món digital, sí. Però, literatura? Ni rastre.

Cada cosa té un nom, i bé els hauríem de fer servir bé. Si no, ja se sap... El ponent serà més ràpid encara.

Quico: no et rendeixis!!

Contava el diari l'altre dia la situació d'assetjament immobiliari que viu Quico Pi de la Serra, des de tots cantons injusta i cruel, una mostra més de qui mana a casa nostra.

I recordàvem que fa uns mesos el mateix va passar a una institució de la cultura catalana: la llibreria Catalònia. Aleshores la cultura i la política del país es van organitzar i es van mobilitzar per aturar aquell desastre, i es va aconseguir.

Ara bé, Pi de la Serra no és una llibreria, no és un negoci. És un senyor que va tenir un paper importantíssim en la transició, i que encara pensa, encara canta i encara diu el que pensa, que encara va contra el poder injust. I això no agrada a qui el té.

Qui s'aixecarà per salvar-li el pis i la dignitat? Qui s'aixecarà per salvar la dignitat de tots plegats? Els mateixos que l'aplaudien fa una colla d'anys i que ara seuen a les poltrones municipals i "generalitàries"? Faran alguan cosa? La resposta és fàcil de preveure.

Pi de la Serra té un problema. Per aquells que manen (als quals ell mateix va fer molt per possibilitar que manessin) Pi de la Serra només té un problema: que és viu. Si fos mort, seria un heroi nacional i tots lamentarien la seva pèrdua, i els joves cantarien les seves cançons/himne a cops d'ska, de rock o de heavy. Però mentre sigui viu no tindrà ni pa ni aigua ni un gest a favor. I si no, digue: com estaria ara l'Ovidi si fos viu? La resposta també és fàcil de preveure.

Escriptors, cantants polítics, gent de base, d'associacions... Tots ells van servir mentre van servir, i la classe política, que els ho devia tot, quan ha manat un cop se'n va haver servit els ha arraconat amb un menyspreu miserable.

Aquella cançó, agre manifest: "Quico, Rendeix-te!" és ara més viva que mai, viva i soferta en la pell i en les entranyes. Què farà aquest poble per un dels seus capdavanters? És fàcil de preveure. Les immobiliàries i el capital no entenen ni d'idees, ni d'història, ni de serveis prestats. Però qui té a la mà la solució del problema, el polític, amb una mica d'esforç sí que podria entendre de tot això i posar-hi remei. Però, és clar, són sords. I segurament li diran una cosa així com: "és que no hi podem fer res, ens sap molt greu... Quico: rendeix-te."


A cap altre país del món els que l'han forjat són oblidats, trepitjats i menystinguts. I aquest oblit fa que sol es pongui de pressa de pressa.


Quico: No et rendeixis!!

Palau

El mot
més
breu
serà
sanglot
d'adéu.




PALAU



I ara, asseiem-nos al turó i contemplem, amb la posta, tots els corbs que s'hi acostaran, grallant i ensenyant-se, cínics incontinents.

literatura?

Quedem parats de nou en veure la cobertura que els mitjans dediquen a l'aparició d'un altre volum de Harry Potter. Però no pas pel fet en si. És evident que d'un esdeveniment qualsevols els mitjans en parlaran molt i en parlaran bé sempre que els promotors tinguin capacitat de convicció i de seducció, que vol dir capacitat econòmica.

El que ens sorprèn (encara) és que la premsa, la televisió i la ràdio parlen d'aquests llibres sota l'epígraf de "Cultura", i en aquestes cròniques contínuament usen la paraula "literatura".

Ens sorprèn, de fet, perquè som uns ingenus. I si ens fem la pregunta: "per què es parla de Harry Potter com a literatura?", la resposta és ben clara: ni els periodistes culturals (una altra denominació hilarant) no saben què és la literatura. O no ho volen saber, o ens volen vendre gat per llebre, o volen convertir els gats en llebres.

Sigui com sigui, tot plegat és ben trist. com la posta en la qual estem immersos.

(i aquesta nota és només una rabieta inútil)

premis a llibres fantasma

Entre les coses que no entenem (o que ens estimem més no entendre) hi ha això dels premis fantasma (o premis a llibres fantasma).

Ara li ha tocat a Jordi Llovet per la traducció de Les flors del mal. Un llibre que no existeix, que encara no ha estat publicat. Estem a feber del 2008 i donem el premi Ciutat de Barcelona 2007 a un llibre que encara no és res més que un títol en un anunci o en una programació editorial. Fantàstic.

Exactament el mateix va passar quan se li va donar a la traducció de Salvador Oliva dels Sonets de Shakespeare, un llibre que encara no havia sortit. (I a més resulta que ara, uns quants anys després de lloar-lo tant, ja es van sentint tot de veus autoritzades que li comencen a trobar defectes, i que comencen a dir que no és pas la millor traducció completa dels sonets de Shakespeare en català).

Davant d'això, no calen comentaris. Calia donar-li el premi al senyor Llovet, i se li ha donat. Que és el que deu ser correcte en aquest país. O no?

I qui hi havia al jurat? i quina editorial encara no ha publicat aquest excels llibre? I com s'ho ha fet el jurat per a donar-li? Com s'ho ha fet per valorar-lo? Amb quines altres traduccions de l'any 2007 se les ha hagut de veure? Quins contactes i relacions i ara-tu-ara-jo hi ha per aquí?

No demanem més, i asseguem-nos, tots tres, a contemplar l'esplendorosa posta que se'ns ofereix.

"a la literatura catalana no hi ha narrativa de terror"

Era el dissabte, dia 9 de febrer, a la nit. Estava conduint i escoltant la ràdio. Rac 1. Era un programa que vol ser de misteris i temes esotèrics que porta el senyor Sebastià d'Arbó.

Entrevistaven a un membre d'una revista de literatura de terror i ciència-fició, "Miasma". (www.miasma.cat)

Tot d'una el membre de la revista, sense com va ni com costa, dispara aquesta afirmació: "És que a la literatura catalana no hi ha narrativa de terror, no n'hi ha hagut mai". I el presentador entrevistador, amb un aplom esfereïdor diu: "No, no". I es queden tots dos tan amples.

I un es queda de pedra i va recordant noms de la literatura catalana que han escrit relats de por (i no diguem de ciència-ficció!!!), des d'alguns medievals i del renaixement fins al Sánchez-Pinyol, passant per un grapat de modernistes (molts!) i romàntics, i un nombre considerable de narradors de la segona meitat del XX.

Però no. No passa res. A la ràdio han dit que no n'hi havia. I això deu ser la veritat. Tota la gent que escoltava la ràdio a aquella hora ara "saben" i estan convençuts que a la literatura catalana no hi ha hagut mai ni hi ha relats de terror. Ho han dit uns senyors que en deuen saber d'això.

Heus aquí els nous periodistes. Heus ací "la veu de la ciència". I ningú no rectificarà aquestes mentides. I ningú no castigarà aquests indocumentats, que seguiran impunes escampant errors i mentides. No hi ha una mena de defensor de l'oient? No hi ha a les emissores un control de qualitat? Un control de la veracitat del que s'emet? Qui els farà pagar per això? Qui els renyarà? qui els farà rectificar des del mateix programa? Res ni ningú, és clar.

Aquí, qualsevol tros de pedra s'erigeix en or, i no hi ha res ni ningú per a desemmascarar els falsaris. I anem escampant errors com veritats absolutes, i anem creant confusió i més confusió. Sempre impunes. Però és igual. Tot sigui per guanyar audiència i fer veure que sabem de tot.

El sol, amics, es colga per tot arreu, i més de pressa del que no sembla.

una "Hola!" de la cultura

Ara mateix parlàvem del suplement dels dijous de l'Avui.

Una opinió diu que si fa temps algú reclamava una "Hola!" de la cultura i la cultureta, aviat ja no caldrà demanar-ho. La majoria de suplements literaris ja fan aquesta feina, i el de l'Avui cada dia s'hi dedica més.

I per avui ja hem dit prou coses.

Però ara em diuen que apunti que això no és pas una revindicació de l'antic director del suplement. Que tampoc.

I així tot se'ns va ponent. ("a la vegada que a alguns totes els ponen", em dicten ara.)

Najat, Laila i Asha

Najat el Hachmi ha guanyat el Ramon Llull. I hem de confessar que això ens reconforta. Fa uns quants anys en les lletres catalanes va aparèixer un producte editorial signat per Asha Miró. Un nom exòtic i un llibre pensat per vendre el seu exotisme i la seva història personal. I la màquina va funcionar. Qualsevol lector una mica llest veia que allò no funcionava, sobretot sentint parlar l'autora; i després s'ha anat escampant la veritat. De l'original presentat per l'autora al llibre publicat hi ha una gran diferència. Els llibres posteriors d'aquesta senyora han anat mostrant la veritat d'un bluf.

Com que el mercat va respondre la mar de bé a aquesta estratègia, una altra editorial es va afanyar a publicar un llibre d'una "altra catalana"; en aquest cas, d'origen magribí. Era Laila Karrouch, i el llibre contava l'experiència d'una nena que passa de viure a Nador, un poblet al nord del Marroc, a Vic, una ciutat a l'interior de Catalunya. Certament, el llibre no acomplia les expectatives. Una narració molt plana, poc emotiva, poc treballada literàriament, poc aprofitada, superficial, sense ni reflexionar en l'emigració i el canvi de cultura, sense cap pregunta... Li devia faltar un bon editor que li traiés tot el suc que segurament tenia l'autora però que ella sola no va saber treure's. Un primer llibre immadur i molt fluixet. Però políticament convenia i va funcionar; i comericalment també.

Molt poc després apareixia Jo també sóc catalana, un llibre de Najat el Hachmi. Aquí ja no era una noia emigrada que provava d'explicar el seu itinerari. Aquí es tractava d'una jove mare, immigrada, que escrivia un llibre per intentar explicar-se i explicar al seu fill la seva situació. I l'escrivia amb una clara voluntat literària molt més enllà d'utilitzar com a base la seva experiència personal (la lectura del primer capítol, on la mare parla al fill, ens ho va ben aclarir de seguida). Un llibre ambiciós, reflexiu, crític, intel·ligent. Un primer llibre, sí; però que apuntava molt més amunt que els altres dos i, certament, arribava molt més amunt. Curiosament aquest llibre i aquesta autora van ser els menys publicitats i els menys anomenats dels tres. Segurament perquè no responien a allò que la població esperava d'un llibre d'una immigrant i es presentava, simplement, com un llibre, gens exòtic, gens folkloritzant, gens convencional, gens previsible. Pel que fa a l'actitud literària i ideològica de l'autora, potser encara algú recordarà la disconformitat que, amb veu baixa, ella manifestava amb el títol que l'editorial va imposar-li al llibre. Ella no es feia cap qüestió de ser o no ser catalana o magribina. Era escriptora.

I ho era. I ho és. El premi ens ho demostra. És possible que el jurat hagi tingut en compte la naturalesa i la persona de l'autora (al capdaval és un premi d'una editorial), però no li hauria donat el premi si no fos un bon llibre. I ara també ella vol defugir etiquetes i circumstàncies. En les entrevistes defensa la novel·la com el retrat d'un tirà, a seques. I es defineix com a escriptora, a seques, i mai com a "escriptora-catalana-d'origen-magribí". I això l'honora i ens la presenta com una persona seriosa, com a una escriptora conscient, ambiciosa i preparada.

A nosaltres ens reconforta aquest premi, perquè sempre l'havíem defensada quan parlant de les tres escriptores, Najat, Laila i Asha, carregàvem contra les altre dues (una per immadura i l'altra per ser un simple producte editorial), i perquè sempre hem cregut en la seva escriptura.

Ara només falta que la premsa i la crítica parlin d'ella com a "una escriptora" o "una escripora catalana", a seques, sense adjectius ni històries.

I ens reconforta perquè, a la fi, potser algú començarà a veure que hi ha noms de debò i noms buits per dins. (Però mentre les editorials s'entestin a anar-nos colocant productes de mercat, el poc sol que hi havia anirà ponent-se.)

ja no són editors, ara són fabricants de llibres

Dijous passat el suplement de l'avui convidava els lectors a opinar sobre aquesta mena de llibre que és Un món sense fi, de Ken Follet. http://media.avui.cat/pdf/08/0117/080117sup_a002.pdf
A més d'algun de ben encertat i amb benhumorada resignació, dos o tres lectors es queixen dels errors gramaticals (no només ortogràfics) i de traducció. Se'n queixen, però com un mal acceptat i sense fer-ne gaire cas.

I és que ja ens hi hem acostumat. Ens hem acostumat a empassar-nos llibres editats sense cap mena de respecte per la llengua ni per l'edició en si. És el cas d'aquest Món sense fi, o del Celler, i de tants d'altres que no han sortit a la llum pública i que se'ns venen com a llibres ben fets.

Si anem a comprar uns pantalons i un cop a casa resulta que estan mal cosits, o tarats, bé que els tornarem i n'exigirem uns que compleixin la seva feina i que estiguin, simplement, ben fets. I el mateix amb qualsevol cosa, des del diari (si surt amb pàgines il·legibles) fins a un ordinador, un cotxe o un pis. I si no n'hi ha d'altre per bescanviar, tornem el defectuós i no ens el quedem.

Però un llibre no; un llibre ens l'empassem estoicament, esclavament. Si ara nosaltres tinguéssim a les mans el llibre del Follet, tan ple d'errors de traducció com de follets d'impremta (i perdonin la broma fàcil), no faríem altra cosa que tornar-lo a la llibreria. Segurament el llibreter quedaria perplex i diria que no és retornable. Doncs el retornem a l'editorial; que no volem pagar per bo un producte en mal estat, defectuós i produït amb irresponsabilitat.

Però no. Som mesells. I els editors (que ja no són editors, ara són fabricants de llibres) van fent la seva impunement, trepitjant la llengua, trepitjant els drets dels lectors i trepìtjant el prestigi i la tradició dels antics editors i dels pocs editors de debò que encara queden. (i que consti que encara no hem fet el rànquing d'editors més irresponsables, però està a la ment de tots.)

Ara tocaria cridar al boicot, cridar a la revolta i esquinçar-se les vestidures. Però no. Ja ens hi hem acostumat a tanta mediocritat embolicada amb vels de prestigi. I ja sabem que el món editorial, molt bona part del món editorial, és una de tantes causes que fa que el sol se'ns vagi ponent irremissiblement.

Parlem d'escriure, sisplau

Hem vist una "circular informativa" de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (de desembre de 2007) que es queixa que les institucions que convoquen premis literaris fan passar els diners del premi com a avançament dels drets d'autor. L'Associació fa una mena de crida a aquestes institucions que no ho facin així, i diu que no repartirà les convocatòries dels premis que continuïn en aquesta tònica, i ve a cridar contra aquesta pràctica.

Suposem que duen tenir raó. Però la veritat és que no ens agrada el to. Ni la forma. Ni el fet.

Si cal qüestionar els premis literaris, fem-ho. Però fem-ho bé, i a totes. Qüestionem els servilismes, l'absurditat de molts premis, la seva necessitat, la funció literària, cultural i social que tenen o no tenen; l'efecte real sobre el panorama de la creació literària i l'edició, la contribució a la normalització de la literatura... Els premis literaris, en el seu conjunt, tenen glòries, però també tenen moltes misèries.

Però no. Ara només ens queixarem d'una qüestió econòmica i mercantilista. Potser si qüestionessim els premis de dalt a baix conclouriem que molts d'ells haurien de desaparèixer, i desapareixeria una mena de comerç malsà de títols i guardons, medalles i currículums, que pinta un panorama literari i una jerarquia de creadors premiats que no té res a veure amb la jerarquia de creadors bons o interessants. Segurament, si qüestionéssim els premis literaris i actuéssim en conseqüència, molts escriptors deixarien de tenir més guardons als currículums i tants llibres editats en tant que premis (i unes pessetones menys a la bossa, però això és el de menys). És allò de: "remoguem una mica les aigües, però només una mica, no fos cas".

Però el que ens fa posar més nerviosos és aquesta visió que tenen les associacions de creadors, en aquest cas de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. S'han convertit en associacions gairebé estrictament professionals, com el gremi de fusters, posem per cas. I les seves accions sembla que vagin destinades sobretot a aquestes qüestions gremials i mercantilistes, proteccionistes al capdavall.

És evident que s'està en el dret (i el deure) de defensar-se i protegir-se, i de millorar les condicions de treball. Naturalment. Però d'una Associació d'Escriptors n'esperaríem més.

Ara ens ve al cap la macroenquesta que es va fer als escriptors a finals de l'any passat; el primer estudi sobre la condició d'escriptor en aquest país. El tema sobre el qual gira el treball és "L'estat de la professionalització". I això, ben legítim com és, sap greu. Qui té interès a parlar de debò (diem "de debò") del tema de la llengua? i del tema de les tradicions literàries? i dels problemes de la recepció? i de les polítiques culturals i de lectura? i de creació i estètica? i del públic i els mitjans de comunicació?... Que s'hagi triat la professionalització com a tema únic d'aquesta enquesta és simptomàtic d'una manera d'entendre la creació literària i els creadors.

No estem predicant les excel·lències de l'amateurisme ni dels sacrificis (siguin per la pàtria o per la literatura). De cap manera. Hi ha per damunt de tot la dignitat d'una tasca de creació, però mentre les grans preocupacions i els gran temes de debat siguin aquests que són, la literatura pot anar de mal borràs. I tornem al tema de sempre: escriptura vs literatura. La majoria dels que es diuen (o volen ser) "escriptors professionals" no són pas els noms de primera fila en el mapa literari. Tot plegat...

És cert que no hi entenem gaire, que ens estem ficant on no ens demanen, en un terreny difícil (í més encara quan l'Assciació d'Escriptors en Llengua Catalana fa anys que té com una mena de lluita interna entre defensors i detractors de la gent que hi remena les cireres). De tota manera, com a mínim, haureu de convenir que tot plegat no fa gaire bona cara. Parlem d'escriure, sisplau; parlemne bé. I, si de cas, després (o al mateix temps) parlem de tot això altre. Però no oblidem que el més important és la lletra, i que de la resta, al capdavall, se'n farà fum. I el sol, ja ho sabem, es va colgant.

Lúcida i poderosa [sic]

El títol, que és el que ens ha inspirat aquest post, no és nostre; ni tan sols de qui ens l'ha dictat.

Als comentaris del post anterior (agraïts fins al cim n'estem, de tots, i del del mestre llibreter no cal dir-ho), "subal" va dir que esperava els nostres comentaris sobre el darrer premi Josep Pla. Al post següent, "el llegidor pescador" va escriure: "Lúcida i poderosa, potser?".

La veritat és que no ho vam entendre, però el pare Goggle ens va treure del dubte. "Lúcida i poderosa" són els adjectius que l'autor premiat amb el premi Josep Pla donava a la seva novel·la en una i altra intervenció (o en una de sola que la premsa ha multiplicat fent-ne variacions).

I això és, molt ens temem tots (al menys el llegidor pescador, i els colgants i uns quants més), el que dirà la premsa i la crítica. Que, desenganyem-nos, de la crítica val més dir-ne "les gacetilles".

Perquè el periodista de ressenyes i gacetilles el que fa és això: anar llegint el que ha dit l'autor al llarg dels temps i fer un refregit. I això és el que sortirà. (el google i internet van molt bé, però encara fan més mal).

Ara bé, aquí, nosaltres, sempre dubtant i sempre veient la cara fosca de les coses, sempre buscant-la, ens preguntàvem: Si aquesta és una novel·la lúcida i poderosa sobre els camps de concentració, què cosa deuen ser els llibres de Primo Levi, de Semprún, o aquella que han traduït fa poc i que ara no ens surt el títol ni l'autor?

Demanar-se si una persona nascuda l'any 1980 (28 anys) pot escriure una novel·la lúcida i poderosa sobre aquest tema deu estar fora de to. Però nosaltres ens ho demanem. I la resposta no acaba de sortir de seguida. Estaria bé un debat sobre això. Però d'aquí a una mica se'ns omplirà la casa de gent que ve a passar la tarda i no és el moment d'encetar-lo (cosa que ja hem fet, d'altra banda).

Ara bé, remetem el sofert lector que hagi arribat fins aquí al post del 20 de desembre (creiem) que es titula "escriptura vs literatura". I aplicaríem aquest dilema al llibre de Melcior Comes.

I ens agrada haver encetat, sense voler-ho, la crítica de llibres que encara no s'han llegit (ni publicat!). Nosaltres, al menys, ho confessem.

Sí. És una novel·la lúcida i poderosa on es relata de manera profunda la capacitat de l'individu per a sobreviure i suportar al mal sense perdre la dignitat que li confereix la naturalesa humana. La prosa, vigorosa i enèrgica és alhora continguda per a transmetre l'essència del dolor i les interioritats morals que es van descabdellant. Un bon testimoni d'una època, i un treball de documentació modèlic que fa versemblant la més petita cosa. Detalls, aspectes, ambients... tot hi és minuciós i expressionista a la vegada. Una mostra de la salut de la narrativa catalana que amb aquesta novel·la entra de ple dret en les literatures que han narrat l'horror del segle XX. Uns personatges, sobretot el protagonista, que ixen del paper escrit per entrar en la vida i en el més profund del lector. Un lector que se sentirà inquiet i a la vegada veurà com se li il·lumina el seu interior amb una força moral inusitada en un narrador tan jove.

Doncs sí. Reteniu aquesta crítica (gacetilla) i quan toqui compareu-la amb les de debò.

I apa, que truqen a la porta. I el sol ja va de baixada.