12 de desembre, 2007

Deixeu en pau els morts, deixeu en pau Miquel Martí i Pol

Els dos diaris que he llegit avui en el meu país es feien ressò d'un nou volum d'una biografia de Miquel Martí i Pol, escrita per Ignasi Pujades. I tots dos diaris posen l'accent en el fet que la biografia desenterra una mena d'història d'amor del poeta de Roda de Ter; un episodi d'amor (platònic o no, no queda clar) extramatrimonial d'un home casat, que generà un centenar de cartes del poeta a la senyora. I el llibre en publica algunes i tot. Que els dos diaris coincideixin en ressaltar axò ens fa pensar que aquest és l'ham que l'editorial posa per pescar lectors, i vés a saber fins a quin punt l'autor de la biografia no hi és en aquesta operació.

Independentment del que penso de la poesia de Miquel Martí i Pol, li tinc un gran respecte, com a persona i com a autor, i per això em fa fàstic veure com hi ha tanta necrofília al seu voltant.

Fa uns anys va aparèixer del no res un llibre "inèdit", del qual molts crítics deien (en veu baixa, això sí) que era de dubtosa autoria; es parlava d'operació comercial, de dubtes sobre si el poeta hauria aprovat la seva publicació en llibre...

Fa unes setmanes ha aparegut una mena de "missal" per a martipolians. Algú s'ha dedicat a extreure de la seva obra frases, fragments de vers, retalls, imatges... i les ha aplegades sota l'epígraf de "pensaments" del poeta. I en realitat és només això: retalls de la seva obra, imatges, fragments, tot descontextualitzat, fragmentat, desnaturalitzat... Allò que fan els adolescents quan un tros de poema els agrada i se l'escriuen a la carpeta o a l'agenda. Sí. Allò mateix, però amb la categoria de "llibre". Segurament l'autor ho ha fet amb bona voluntat. Però de bones voluntats l'infern n'és ple. No només destrossem els textos del poeta, especejant-los i enrunant-los, sinó que continuem servint a la necrofília més impúdica.

I impúdic (i immoral, diríem també) és això de desenterrar una història d'amor, exhumar les cartes i exhibir-les a tot el món. Necrofília pura i dura. Si les cartes fossin un prodigi d'estil, si fossin una obra mestra, tindria algun sentit publicar-les (segurament més tard, no pas ara). Però l'experiència en tot allò que concerneix a l'entorn de Martí i Pol ens fa dubtar d'això i ens fa pensar una vegada més que les raons es troben en la necrofília, la morbositat i en les ganes de fer rendible el poeta per qualsevol camí. Fins i tot en aquesta intromissió salvatge irrespectuosa i despietada en la seva vida privada. A la gent que s'estima, se la respecta; em deia sempre la meva mare.

Sisplau: Deixeu en pau els morts, deixeu en pau Miquel Martí i Pol. Deixeu que parli la seva obra, i deixeu que ell reposi en pau, sense corbs, sense voltors, en un jardí de paraules, al costat de la gent i els poetes que estimava. (Que si no, encara acabareu fent un parc d'atraccions martipolià a la vora de riu Ter). Només ens faltava això, que mentre el sol va morint anem xuclant dels morts.

1 comentari:

Anònim ha dit...

No puc estar més d'acord amb tu (o amb vostè).
Només que, pel que sembla, no heu vist el llibre i no heu pogut veure que gairebé tot es basa en aquestes cartes, que no se'n publiquen algunes, sinó una bona colla, moltes.
És efectivament un acte desvergonyit de necrofília. Realment no és justificable la seva publicació en nom d'un "interès general".
Crec que si el biògraf pensa que les cartes aporten elements interessants pel gran públic, podria havier publicat només els fragments esencials i deixar la resta per la intimitat del poeta i en un arxiu per si a algun especialista li interessa.
I també estic d'acord amb el judici que fas (que feu) del llibre de "pensaments". Em sebla un despropòsit d'aprofitadors. No sé si "immoral" és la paraula, però diria que sí.
Al voltant de Miquel Martí i Pol hi deu haver molt més marro i molta més ambició del que sembla. Però sobretot el que fa pena és veure com després de la mort del poeta, els editors, els hereus i el cercle proper no en tenen prou
i volen exprémer-lo fins al final. Bé han fet al llarg de la història tots els escriptors que abans de morir han fet desaparèixer tot allò que no volíen que fos vist. ´(És clar que les cartes de la dona al poeta no han aparegut; les publicades són les que ha anat guardant la dona, i ara se n'ha servit. Hi ha cada cosa de la qual en diuen amor!)