30 de setembre, 2008

En contra de "El nen del pijama de ratlles"

____

Ja està escrit l’èxit que tindrà la pel·lícula de El nen del pijama de ratlles. Tothom hi anirà, tothom plorarà molt, i els productors faran molts diners. Passarà el mateix que va passar amb el llibre. És indignant que entre tanta literatura i tants films que hi ha sobre els camps de concentració i extermini, allò que més èxit té siguin els llibres i pel·lícules amb més trampa i més engany, i els més immorals. És indignant, però no és estrany. I no és estrany perquè el que fan aquests productes és tocar només la superfície del tema, edulcorar-lo i desculpabilitzar tothom d’aquests fets. No s’arriba al fons, a l’arrel; no es tracten les coses com són, com van ser; no es demanen responsabilitats (al contrari, sembla que no hi hagués culpables); no es parla de l’horror i de la mort, sinó que se'n mostra una caricatura inofensiva i com de Walt Disney; no es veu la realitat, sinó una mena de conte de fades una mica trist. I que consti que parlem d’horror, no de por, ni de malvestats. "Horror", amb majúscula.

Amb bona o mala fe, aquest llibre i la pel·lícula (com La vida és bella, de Begnini) són absolutament immorals. I ho són perquè amaguen la història i l’endolceixen. És un argument on la guerra i l’extermini hi són com per art de màgia, sense qüestionar-los, i no hi ha culpables ni dolents, i gairebé res a recriminar. A l’espectador o al lector li sap greu i li fa pena, perquè la gent pateix i es mor, però tot això és donat igual que les morts a la carretera o una catàstrofe natural. La ingenuïtat del nen protagonista, que és innocent, es traspassa a l’autor i al lector. I aquesta ingenuïtat ja no és innocent, ja és culpable. És culpable en l’autor, perquè narcotitza i encega el lectors i espectadors, els amaga la realitat; i és culpable en el lector i en l’espectador, perquè es converteixen en falsificadors i mistificadors de la història (culpables i víctimes alhora).

Tothom sap (o hauria de saber) que l’horror no es pot narrar, no es pot mostrar en ficció. Això ja ho sabien els grecs, que no deixen que la mort o l’horror es converteixin en anècdota superficial i circumstancial, i per això en les tragèdies aquests episodis no passen mai en escena, sinó que són donats per la paraula, per un testimoni (i què és el film “Shoa” sinó això?). Només d’aquesta manera allò que no es pot ni comprendre, allò inenarrable, pot aparèixer a escena. A la mínima que es vulgui “representar”, per bé que es vulgui fer, quedarà una anècdota de teatre amateur. Perquè estem tractant amb allò irrepresentable, inenarrable. Però, és clar, els productors de cinema, els guionistes, els novel·listes inconscients no saben res de tot això, i estan cometent un dels errors més grans de la història de la ficció en el món contemporani.

D’un dels pitjors episodis de la nostra història (“nostra”, és a dir: de nosaltres, de cada un de nosaltres), segurament el pitjor episodi, que té unes circumstàncies concretes, uns antecedents i uns culpables, se’n fa un episodi simplement malaurat i trist; així de simple. Això és immoral, profundament immoral. I és la via més clara per esborrar la memòria, falsificar-la i convertir-nos a tots en uns sensecervell, cada vegada més a punt d’assolir les condicions idònies per a repetir la història.

Per això estem en contra de “El nen del pijama de ratlles”. Simplement, no s’hauria d’haver escrit el llibre, ni filmat la pel·lícula. Per dignitat, per l’educació de les generacions presents i futures i per respecte històric.

I aquest camí cap a la posta sí que és profundament preocupant.
__________

29 de setembre, 2008

Dos temes

______

De les sobretaules del cap de setmana en traiem dos temes.

— Que no en teníem prou a convertir Barcelona en una ciutat ocupada pel turisme de xancletes i borratxeres, que ara des de la Generalitat de Catalunya s’està anunciant que el “model Barcelona” s’ha d’aplicar a tot Catalunya. En les seves darreres declaracions, la conselleria de torn de la Generalitat diu que això és el que ens convé. Que hem de eixamplar l’oferta turística del país a tot l’any, i fer-ho amb els paràmetres amb què ho han fet a Barcelona.
Què? Comencem a mirar a quin país ens exilem?

— Que l’Ajuntament de Barcelona és bo. Molt bo. I creu en la democràcia. Hi creu molt. Després d’anunciar als quatre vents que faran una consulta per decidir què fan amb la Diagonal, es mig tiren enrere i diuen que no serà vinculant (doncs, per què la volen fer si faran el que voldran?). I després, ja sense cap mena remordiment ni de sentit de culpabilitat ni del ridícul, diuen que no la faran. I es queden tan amples. El que ens demanem és si aquests demòcrates creuen en la democràcia o no. Perquè qui hi creu no té por de les consultes populars. I si té motius per tenir-hi por, és que governa una població a la qual ell mateix, el governant, no ha sabut donar prou bona educació (ciutadana, política, cultural, estètica...). És clar, ja se sap: un poble educat a consciència pot treure de la poltrona els mals governs.

I així anem fent. Cap a la posta.

_______

21 de setembre, 2008

La cultura et pertenay

____

Un vagó de les línies de rodalies de renfe, 19 de setembre :






I segurament ningú no dirà res; cap organisme ni institució no agafaran els del diari "Público" i els explicaran que hi ha diccionaris, correctors, serveis lingüístics i, sobretot, uns conceptes com els de respecte, consideració o, simplement, rigor, consciència i professionalitat. I qui diu els del diari, diu l'agència de publicitat i també la Renfe, que permet que aquests cartells viatgin per tot el país.
Hauria pogut passar una cosa així en un text en castellà? Hauria aguantat tants dies exposat al públic aquest maltracte a una llengua i, per tant a una gent i a un país? No s'haurien remogut cels i terra?...
(ah! ens n'oblidàvem: definitivament, aquest diari no és el nostre ni ens pertenay)

I així, de mica en mica, però sense pausa, tot se'ns va ponent
____

15 de setembre, 2008

A qui se li va acudir encomanar l'actuació musical de l'onze de setembre a la Lídia Pujol?

_____________
Ens fem nostre el comentari que va sortir en una sobretaula aquests dies de festa:

A qui se li va acudir encomanar l'actuació musical de l'onze de setembre a la Lídia Pujol? Segurament que a algun membre de l'Ajuntament o de la Generalitat que, fent gala del seu poc gust musical, va confiar en aquesta noia que canta (i van dir que l'alcalde Hereu era un gran fan d'aquesta noia).

Fer versions de clàssics o de cançons populars és lícit i interessant, enriqueix el patrimoni musical i és una mostra que aquella peça és un clàssic. El testament d'Amèlia és una bellíssima cançó popular, i ha estat versionada moltes vegades i des de diferents conceptes musicals, des del pop al jazz. Però el que va fer Lídia Pujol l'onze de setembre no era versionar-la, era senzillament cantar-la malament. La versió i els arranjaments no eren cap gran cosa, mediocres i d'una previsibilitat exagerada. Amb una bona interpretació hauria pogut quedar simplement correcta. Però per art de Lídia Pujol va resultar una catàstrofe important. Si és una peça del seu darrer disc, ja sabem què no cal escoltar.

L'any passat o fa dos anys hi va haver una gran polèmica perquè hi cantava Mayte Martín, una noia de Barcelona que canta en la tradició de la cançó espanyola i andalusa, "tonadilla" i "bolero". Personalment, no és la música que ens agrada. No ens agrada gens. Però Mayte Martín interpreta molt i molt bé aquesta mena de música. Estils a part, la qualitat estava assegurada. (I una nota més: I si en lloc de ser una noia de Barcelona que canta en la tradició espanyola i andalusa hagués estat una noia de Barcelona que hagués cantat en la tradició japonesa o amazigh, hi hagués hagut la mateixa polèmica?)

I si aquella vegada al menys la qualitat hi era, aquest any, com ja ens tenen acostumats en tot, Ajuntament i Generalitat han preferit allò més modernet, "fashion" i que vesteixi, que surti als diaris i tot això. En aquest país hi ha centenars de persones capaces de cantar un Testament d'Amèlia meravellós o simplement digne. Però no; hem hagut d'anar a buscar el producte "de disseny" amb una etiqueta molt bonica, però molt mal dissenyat. I així tot el país va veure per televisió com es destrossava una bella cançó; o, el que és pitjor, es va quedar amb una impressió ben pobre d'una cançó ben bella. (I encara més: en tot moment els rètols i els locutors no es referien al la cançó pel seu titol real, sinó que al van batejar com a "La cançó d'Amèlia" o "Amèlia". Així es conserva i es fa la cultura!)

És que ens les foten per tots cantons! I per tots cantons tot es va ponent.
__________

06 de setembre, 2008

Pobre Rodoreda!!!

______

Han fet pública la nova programació del Teatre Nacional de Catalunya. I es veu que les dues produccions estrella fan honor a dos grans escriptors: Frederico García Lorca i Mercè Rodoreda. Fins aquí, molt bé. Ja ens comença a mosquejar tant servilisme a la cultura castellana. Posats a fer, el Teatre Nacional de Catalunya es podria dedicar a promocionar el teatre anglès, o el polonès, o repartir-ho una mica. O, simplement, promocionar el teatre català.

Però bé; quedem que ja ens està bé que es dediquin a García Lorca i Rodoreda. I què han fet? Doncs, de García Lorca, una obra important: La casa de Bernarda Alba, dirigida per Lluís Pasqual i interpretada per dues dames com Núria Espert i Anna Lizaran. És a dir: un Lorca de luxe, amb garantia de qualitat i tractat de la manera més digna i respectuosa possible, se suposa. (Tot i que l'Espert no és santa de la nostra devoció.)

I de la Rodoreda? Doncs el TNC programa el grup Dagoll-Dagom interpretant a la seva manera la novel·la Aloma en una obra de teatre musical. Aloma, precisament Aloma, que no és una novel·leta qualsevol, vestida de cançons i coreografies i tota aquesta història superficial i antiquada a què ens té acostumats Dagoll-Dagom.

La diferència és, com a mínim, notable; si no significativa i reveladora.

De La plaça del Diamant ja en van fer un monstre grandiloquent, excessiu en tot i dramatúrgicament fallit. Ara, d'Aloma en farem una bagatel·la insubstancial i, a més a més, amb cançonetes a l'estil Broadway o del West end. Pobre Rodoreda!!!

I si algú torna a dir que això de jutjar una obra abans de veure-la no es fa, que buqui el post del 13 de gener de 2008 en aquest blog, dedicat a La batalla de Walter Stamm, de Melcior Comes, premi Josep Pla, i el compari amb les crítiques que va tenir la novel·la. I els recomanem la recent crítica que en va fer Joan Daniel Bezsonoff al número de "El Temps" del 12 d'agost, o la de Xavier Pla a l'"Avui" del 20 de març (que va provocar el nostre post del 24 de març). Ens temem que amb Aloma tornarem a tenir raó. I és que això se'ns va ponent.
___________________