_________
Escoltant la Ràdio. RAC1. L'anunci d'una pel·lícula que fan a la seva emissora de TV. El film és Molt soroll per no res, l'adaptació de Kenneth Branagh de l'obra de Shakespeare.
L'anunci qualifica la pel·lícula com: "La genial adaptació de la novel·la de William Shakespeare".
No sabíem això de les novel·les de Shakespeare. Si ho diu la ràdio, deu ser veritat.
Haurem de consultar l'Enciclopèdia Britànica, a veure si en diu res.
(Es pon, es pon, es pon)
________
03 d’abril, 2009
24 de març, 2009
Ligeti autor de música de pel·lícules?
_______
A vegades va bé entrar a treballar d'hora. Pocs minuts abans de les set del matí, a RAC1, han donat la notícia de l'estrena de "El gran Macabre", l'òpera de György Ligeti que posa en escena la Fura dels Baus. I per parlar del compositor han dit que era l'autor de la banda sonora de "2001 Odissea de l'espai", de Stanley Kubrik.
Ligeti autor de música de pel·lícules? Sí. I tant! Es veu que Kubrik li va encarregar a Ligeti una música per la pel·lícula. Com també va encarregar a Händel que composés alguna coseta per "Barry Lyndon". De la mateixa manera que —com també és sabut— Coppola va encarregar a Wagner uns compassos per l'escena de l'atac dels helicòpters, o Brian de Palma va demanar a Mozart una cançoneta de bressol per "La fira de les vanitats", i el jove Amadeu li va fer una peça que va titular "Eine kleine Nachtmusic".
Ai els periodistes...!
Amb ells sí que el sol es va ponent de pressa.
_______
A vegades va bé entrar a treballar d'hora. Pocs minuts abans de les set del matí, a RAC1, han donat la notícia de l'estrena de "El gran Macabre", l'òpera de György Ligeti que posa en escena la Fura dels Baus. I per parlar del compositor han dit que era l'autor de la banda sonora de "2001 Odissea de l'espai", de Stanley Kubrik.
Ligeti autor de música de pel·lícules? Sí. I tant! Es veu que Kubrik li va encarregar a Ligeti una música per la pel·lícula. Com també va encarregar a Händel que composés alguna coseta per "Barry Lyndon". De la mateixa manera que —com també és sabut— Coppola va encarregar a Wagner uns compassos per l'escena de l'atac dels helicòpters, o Brian de Palma va demanar a Mozart una cançoneta de bressol per "La fira de les vanitats", i el jove Amadeu li va fer una peça que va titular "Eine kleine Nachtmusic".
Ai els periodistes...!
Amb ells sí que el sol es va ponent de pressa.
_______
23 de març, 2009
Els premis Cavall Verd
____
D'aquí a quatre dies es donen els premis Cavall Verd corresponents a les obres editades el 2008: El premi Rafel Jaume, de traducció poètica, i el premi Josep M. Llompart, de poesia.
Els organitzadors aprofiten l'esdeveniment per fer un homenatge a Damià Huguet, cosa que celebrem i ens omple de joia.
Els premis Cavall Verd, ho sap tothom, reben el nom de la petita i extra-ordinària llibreria de Palma, dedicada exclusivament a la poesia, que mantingué Rafael Jaume contra impediments de tota mena. Ell, allà rere el taulell, coneixent cada un dels llibres que hi tenia, i estimant-los un a un, és encara una mostra d'allò que voldríem que fossin tots els llibreters. I els premis han estat fins ara uns premis de prestigi i reconeguts per pràcticament tothom.
Però anem pels premis: Aquest cap de setmana hem estat discutint sobre els premis i especulant sobre què pot passar en aquesta convocatòria.
Hi ha qui deia que l'ediciò anterior, que tingué de guardonats Joan Margarit i Susanna Rafart va ser la culminació d'una deriva i davallada important dels premis, que començà fa cinc o sis anys quan es va canviar el jurat sense ni comunicar-ho als seus membres. Deia que d'aquell moment ençà el prestigi que havien tingut els premis ha anat minvant i que s'han donat algunes bastonades de cec, alguns premis a llibres que no s'ho mereixien prou, o gens, mentre que alguns d'excel·lents es quedaven fora dels premis.
La veritat és que la memòria no ens va respondre, i el google no ens va saber trobar una relació completa dels darrers premiats. Per això ens vam quedar sense saber si tenia raó o no el nostre contertuli.
De tota manera, sí que vam estar d'acord que si l'any passat van guanyar el Margarit i la Rafart, aquest any pot ser que guanyin lo Gaiter del Llobregat i la Pilarín Bayés.
Esperem que no, que això se'ns va ponent més de pressa del que sembla.
________
D'aquí a quatre dies es donen els premis Cavall Verd corresponents a les obres editades el 2008: El premi Rafel Jaume, de traducció poètica, i el premi Josep M. Llompart, de poesia.
Els organitzadors aprofiten l'esdeveniment per fer un homenatge a Damià Huguet, cosa que celebrem i ens omple de joia.
Els premis Cavall Verd, ho sap tothom, reben el nom de la petita i extra-ordinària llibreria de Palma, dedicada exclusivament a la poesia, que mantingué Rafael Jaume contra impediments de tota mena. Ell, allà rere el taulell, coneixent cada un dels llibres que hi tenia, i estimant-los un a un, és encara una mostra d'allò que voldríem que fossin tots els llibreters. I els premis han estat fins ara uns premis de prestigi i reconeguts per pràcticament tothom.
Però anem pels premis: Aquest cap de setmana hem estat discutint sobre els premis i especulant sobre què pot passar en aquesta convocatòria.
Hi ha qui deia que l'ediciò anterior, que tingué de guardonats Joan Margarit i Susanna Rafart va ser la culminació d'una deriva i davallada important dels premis, que començà fa cinc o sis anys quan es va canviar el jurat sense ni comunicar-ho als seus membres. Deia que d'aquell moment ençà el prestigi que havien tingut els premis ha anat minvant i que s'han donat algunes bastonades de cec, alguns premis a llibres que no s'ho mereixien prou, o gens, mentre que alguns d'excel·lents es quedaven fora dels premis.
La veritat és que la memòria no ens va respondre, i el google no ens va saber trobar una relació completa dels darrers premiats. Per això ens vam quedar sense saber si tenia raó o no el nostre contertuli.
De tota manera, sí que vam estar d'acord que si l'any passat van guanyar el Margarit i la Rafart, aquest any pot ser que guanyin lo Gaiter del Llobregat i la Pilarín Bayés.
Esperem que no, que això se'ns va ponent més de pressa del que sembla.
________
19 de març, 2009
porres contra llibres
__________
Porres contra llibres. Qui provoca a qui?
http://blocs.mesvilaweb.cat/davidcc
http://domingo.balearweb.net/
http://www.kaosenlared.net/noticia/video-policia-autonomica-desaloja-violencia-extrema-estudiantes-rector
Els estudiants feia mesos que demanaven, pacíficament, diàleg.
Les "forces defensores de la democràcia" en pocs minuts han donat una lliçó de feixisme, d'intolerància, de violència gratuïta i desmesurada, que aquest país no pot oblidar.
(Però que no volen veure i que ja han oblidat els governants, que es diuen demòcrates, responsables d'aquesta policia només digna d'una dictadura.)
Porres contra llibres. Ens pensàvem que no ho hauríem de veure mai més. I un govern, dit d'esquerres, ho ha propiciat i continua dient que ha estat una actuació policial "mesurada" i "raonable" malgrat totes les proves i evidències de violenta brutalitat injustificable. I els mitjans de comunicació (també els "progressistes"), o callaran com uns morts limitant-se a allò que ells en diuen "informació objectiva" (silenci còmplice) o diran que sí, que calia aquesta actuació.
Que potser ens acostem a la "democràcia orgànica"?
Avui s'ha post un sol.
_____
Porres contra llibres. Qui provoca a qui?
http://blocs.mesvilaweb.cat/davidcc
http://domingo.balearweb.net/
http://www.kaosenlared.net/noticia/video-policia-autonomica-desaloja-violencia-extrema-estudiantes-rector
Els estudiants feia mesos que demanaven, pacíficament, diàleg.
Les "forces defensores de la democràcia" en pocs minuts han donat una lliçó de feixisme, d'intolerància, de violència gratuïta i desmesurada, que aquest país no pot oblidar.
(Però que no volen veure i que ja han oblidat els governants, que es diuen demòcrates, responsables d'aquesta policia només digna d'una dictadura.)
Porres contra llibres. Ens pensàvem que no ho hauríem de veure mai més. I un govern, dit d'esquerres, ho ha propiciat i continua dient que ha estat una actuació policial "mesurada" i "raonable" malgrat totes les proves i evidències de violenta brutalitat injustificable. I els mitjans de comunicació (també els "progressistes"), o callaran com uns morts limitant-se a allò que ells en diuen "informació objectiva" (silenci còmplice) o diran que sí, que calia aquesta actuació.
Que potser ens acostem a la "democràcia orgànica"?
Avui s'ha post un sol.
_____
17 de març, 2009
On és el teatre amb majúscules?
____
Ho diuen els diaris: "Barcelona aposta per la comèdia". Els teatres de Barcelona majoritàriament estan oferint comèdies, teatre còmic, inocu, teatre comercial i acomodat, teatre convencional i tradicional, teatre sense risc ni experimentació, teatre que no remogui gaire res i tranquil·litzi consciències, teatre balsàmic i d'evasió, teatre amb estètiques i idees més que caduques i que ja crèiem superades.
On és el teatre amb majúscules? On és el teatre experimental? On és el risc? On són les idees noves? On és la contemporaneïtat? On és aquell teatre que enlluernava Europa i el món amb les seves innovacions i les seves gosadies? S'ha fos la tradició teatral contemporània catalana?
Els programadors i productors no estan d'històries i ofereixen al públic el que ells han decidit que el públic vol. I han decidit que el públic català (gairebé TOT el públic català) vol l'equivalent al segle XXI de la comèdia burgesa del XIX i el XX, ja sigui en forma de pretès teatre d'idees, teatre d'humor, teatre musical o altres fórmules.
La qüestió és divertir-se; sense pensar, sense plantejar-se res, sense qüestionar-se res, sense cap mirada al món real. Amb l'excusa que "ja és prou trist el món, anem al teatre a evadir-nos", estem convertint el teatre (i totes les arts) en un portaventura que no fa altra funció que la d'opi del poble. I oblidem que la gran missió de l'art és despertar sensibilitats i consciències; que "passar-s'ho bé" realment és l'antítesi de la diversió superficial; que "passar-s'ho bé" realment és sinònim de cultivar-nos, en l'accepció plena del mot.
S'ha acabat la contemporaneïtat. El teatre català s'està enfonsant en formes i idees teatrals antigues, caduques i conformistes. Tornem enrere, enrere i més enrere.
I no ens podem deixar enlluernar per segons quines produccions falsament contemporànies i falsament arriscades, de concepte o de forma. A vegades la provocació més explícita dissimula un teatre més ranci del que ens podríem imaginar. Fem-ne una anàlisi a consciència i li veurem el llautó. Només serveix per tranquil·litzar consciències i construir falses modernitats.
Voleu noms? Mireu la cartellera. En dos o tres anys hem reculat dècades.
I és que tot se'ns va ponent.
______
Ho diuen els diaris: "Barcelona aposta per la comèdia". Els teatres de Barcelona majoritàriament estan oferint comèdies, teatre còmic, inocu, teatre comercial i acomodat, teatre convencional i tradicional, teatre sense risc ni experimentació, teatre que no remogui gaire res i tranquil·litzi consciències, teatre balsàmic i d'evasió, teatre amb estètiques i idees més que caduques i que ja crèiem superades.
On és el teatre amb majúscules? On és el teatre experimental? On és el risc? On són les idees noves? On és la contemporaneïtat? On és aquell teatre que enlluernava Europa i el món amb les seves innovacions i les seves gosadies? S'ha fos la tradició teatral contemporània catalana?
Els programadors i productors no estan d'històries i ofereixen al públic el que ells han decidit que el públic vol. I han decidit que el públic català (gairebé TOT el públic català) vol l'equivalent al segle XXI de la comèdia burgesa del XIX i el XX, ja sigui en forma de pretès teatre d'idees, teatre d'humor, teatre musical o altres fórmules.
La qüestió és divertir-se; sense pensar, sense plantejar-se res, sense qüestionar-se res, sense cap mirada al món real. Amb l'excusa que "ja és prou trist el món, anem al teatre a evadir-nos", estem convertint el teatre (i totes les arts) en un portaventura que no fa altra funció que la d'opi del poble. I oblidem que la gran missió de l'art és despertar sensibilitats i consciències; que "passar-s'ho bé" realment és l'antítesi de la diversió superficial; que "passar-s'ho bé" realment és sinònim de cultivar-nos, en l'accepció plena del mot.
S'ha acabat la contemporaneïtat. El teatre català s'està enfonsant en formes i idees teatrals antigues, caduques i conformistes. Tornem enrere, enrere i més enrere.
I no ens podem deixar enlluernar per segons quines produccions falsament contemporànies i falsament arriscades, de concepte o de forma. A vegades la provocació més explícita dissimula un teatre més ranci del que ens podríem imaginar. Fem-ne una anàlisi a consciència i li veurem el llautó. Només serveix per tranquil·litzar consciències i construir falses modernitats.
Voleu noms? Mireu la cartellera. En dos o tres anys hem reculat dècades.
I és que tot se'ns va ponent.
______
14 de març, 2009
"El País" i el respecte a l'art
___
No sabem què passaven al televisor. Recordem que tot plegat arribà un anunci del diari El País. Es veu que fan una col·lecció de vídeos de pel·lis eròtiques. I van, i diuen que la primera pel·lícula és Porter de nit, el film de Liliana Cavani amb Charlotte Rampling i Dirk Bogarde.
Posar aquesta pel·lícula, i Casanova de Fellini o 2046 de Wong Kar-Wai, en una col·lecció titulada "de cinema eròtic" al costat de la Bo Derek i d'altres coses d'aquestes ens sembla, com a mínim, irresponsable.
Ni Liliana Cavani, ni Wong Kar-Wai ni Fellini no es mereixen aquests tractes ni aquests reclams.
"El País" i el respecte a l'art. El respecte envers l'art que tenen els mitjans de comunicació.
posta, posta i més posta.
______________
No sabem què passaven al televisor. Recordem que tot plegat arribà un anunci del diari El País. Es veu que fan una col·lecció de vídeos de pel·lis eròtiques. I van, i diuen que la primera pel·lícula és Porter de nit, el film de Liliana Cavani amb Charlotte Rampling i Dirk Bogarde.
Posar aquesta pel·lícula, i Casanova de Fellini o 2046 de Wong Kar-Wai, en una col·lecció titulada "de cinema eròtic" al costat de la Bo Derek i d'altres coses d'aquestes ens sembla, com a mínim, irresponsable.
Ni Liliana Cavani, ni Wong Kar-Wai ni Fellini no es mereixen aquests tractes ni aquests reclams.
"El País" i el respecte a l'art. El respecte envers l'art que tenen els mitjans de comunicació.
posta, posta i més posta.
______________
07 de març, 2009
Bolaño, la mort
___
Es veu que els marmessors de Roberto Bolaño han trobat a casa seva un munt d'inèdits: tres novel·les, contes, diaris, una gran quantitat de notes i també poemes (recordem aquell interessantíssim llibre de poemes, Tres).
Els editors ja es freguen les mans pensant en els diners que podran fer. I volem suposar que els hereus intel·lectuals es posen les mans al cap pensant a veure com destriaran el gra de la palla. Sembla que hi ha una novel·la que sí que tenia en ment de publicar, ja que l'estava copiant del manuscrit a l'ordinador, i un llibre de contes també força enllestit, uns quants dels quals ja havia publicat en revistes o altres mitjans.
Ja veurem què passarà. Sigui com sigui, no volíem pas parlar d'això. Juntament amb la notícia d'aquestes troballes, les agències de premsa ens recorden que Bolaño actualment és un èxit editorial a molts indrets. Els Estats Units d'Amèrica, Anglaterra, Itàlia i França estan entre els països on Bolaño és un habitual de les llistes de més venuts (llistes que només volen dir això: que algú vol que es digui que són els més venuts).
Al darrere d'això hi ha el tema de sempre: la legitimitat de publicar textos que l'autor no va donar a l'edició. Però llegint la notícia nosaltres ens demanàvem sobretot: Seria igual si Bolaño encara fos viu? Fins a quin punt aquest èxit està directament vinculat a la seva mort?
I la resposta que ens temem certa és la pitjor: que, a Bolaño, la mort l'ha fet bo per al món. Qui en vida no era més que un pària que escrivia coses rares que només interessaven a quatre lletraferits, un cop mort és un gran escriptor maleït, un mite d'aquells que ens justifiquen la inòpia i la dependència de factors tan extraliteraris com la necrofília i les agències de premsa i els moviments col·lectius gregaris.
I ens demanem també: Quants Bolaños tenim encara vius? Quants escriptors tenim a qui pràcticament ningú no fa cas i que se'l mereixerien tot? I més: Quants escriptors tenim, els catalans, d'alçades impressionants, i que mai, ni vius ni morts, tindran el ressò i la crítica que es mereixen? Si ens poséssim a comptar ens faltarien dits. Segur.
I és que tot se'ns pon tan de pressa!
_____
Es veu que els marmessors de Roberto Bolaño han trobat a casa seva un munt d'inèdits: tres novel·les, contes, diaris, una gran quantitat de notes i també poemes (recordem aquell interessantíssim llibre de poemes, Tres).
Els editors ja es freguen les mans pensant en els diners que podran fer. I volem suposar que els hereus intel·lectuals es posen les mans al cap pensant a veure com destriaran el gra de la palla. Sembla que hi ha una novel·la que sí que tenia en ment de publicar, ja que l'estava copiant del manuscrit a l'ordinador, i un llibre de contes també força enllestit, uns quants dels quals ja havia publicat en revistes o altres mitjans.
Ja veurem què passarà. Sigui com sigui, no volíem pas parlar d'això. Juntament amb la notícia d'aquestes troballes, les agències de premsa ens recorden que Bolaño actualment és un èxit editorial a molts indrets. Els Estats Units d'Amèrica, Anglaterra, Itàlia i França estan entre els països on Bolaño és un habitual de les llistes de més venuts (llistes que només volen dir això: que algú vol que es digui que són els més venuts).
Al darrere d'això hi ha el tema de sempre: la legitimitat de publicar textos que l'autor no va donar a l'edició. Però llegint la notícia nosaltres ens demanàvem sobretot: Seria igual si Bolaño encara fos viu? Fins a quin punt aquest èxit està directament vinculat a la seva mort?
I la resposta que ens temem certa és la pitjor: que, a Bolaño, la mort l'ha fet bo per al món. Qui en vida no era més que un pària que escrivia coses rares que només interessaven a quatre lletraferits, un cop mort és un gran escriptor maleït, un mite d'aquells que ens justifiquen la inòpia i la dependència de factors tan extraliteraris com la necrofília i les agències de premsa i els moviments col·lectius gregaris.
I ens demanem també: Quants Bolaños tenim encara vius? Quants escriptors tenim a qui pràcticament ningú no fa cas i que se'l mereixerien tot? I més: Quants escriptors tenim, els catalans, d'alçades impressionants, i que mai, ni vius ni morts, tindran el ressò i la crítica que es mereixen? Si ens poséssim a comptar ens faltarien dits. Segur.
I és que tot se'ns pon tan de pressa!
_____
23 de febrer, 2009
De Diego Ruiz
____
Potser no ho hem vist enlloc perquè a vegades no ens fixem prou en els coses, però només ho hem vist ressenyat en una revista (El Temps), a la pàgina de l'editorial (Cossetània) i prou. Ens referim a la reedició dels dos llibres de contes de Diego (o Dídac) Ruiz. Els Contes d'un filòsof i els Contes de glòria i d'infern. El primer el tenim, des de fa un munt d'anys, en la vella edició dels Quaderns literaris (1936), que reprodueix el pròleg que Maragall (sí. Maragall!!) va escriure per a la primera ecició, el 1908. El segon, seguit de Diàlegs i màximes del Super-Christ, en una edició de 1911 de la Bibioteca Joventut ens va arribar fa uns mesos com a regal d'un amic que ens sap els gustos i les febleses (gràcies de nou).
De Diego Ruiz encara ens en falta un bon estudi biogràfic i crític. Després de la novel·la-venjança de Prudenci Bertrana, que en féu una biografia apassionada (amb mala llet, però apassionada) a "Jo!", les memòries d'un metge filòsof, i després de l'estudi de Joaquim Jubert dins el volum Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i "La locura de Álvarez de Castro", encara ens falta un estudi sencer i complert d'aquest filòsof, escriptor i psiquiatre que forma part dels catalans arrauxats i genials. De tota manera, la introducció de Lurdes Malgrat a aquesta reedició és ja una molt bona aproximació a aquest català malagueny.
De moment, però, gaudim amb la lectura d'aquests contes, tan revindicats per Palau i Fabre, tan denostats pels noucentistes, tan oblidats per la historiografia i tan menystinguts per la crítica. A veure si al menys aquest genial Diego Ruiz té tanta sort com Francesc Pujols (però, sisplau, que no li surtin tants devots, escolanets i capelletes com a ell). A veure si anem recomponent el mapa de la nostra història de la literatura i de la cultura sense entrebancs ni omissions.
I, és clar. Qui ha fet l'aposta per editar aquest llibre no ha estat cap gran editorial, de les que s'omplen la boca parlant de la seva contribució a la cultura; ha estat Cossetània, una petita editorial. Volem dir : Qui ha editat el llibre no ha estat una editorialeta mediocre d'aquestes tan grans i potents i que ja no saben què és un llibre. Qui l'ha editat ha estat una gran editorial, de mida petita; de mida petita com totes les grans editorials d'aquest país.
Una mostra més que tot se'ns va ponent.
Més a :
http://premsacossetania.blogspot.com/2009/02/cossetania-recupera-lescriptor-diego.html
______
Potser no ho hem vist enlloc perquè a vegades no ens fixem prou en els coses, però només ho hem vist ressenyat en una revista (El Temps), a la pàgina de l'editorial (Cossetània) i prou. Ens referim a la reedició dels dos llibres de contes de Diego (o Dídac) Ruiz. Els Contes d'un filòsof i els Contes de glòria i d'infern. El primer el tenim, des de fa un munt d'anys, en la vella edició dels Quaderns literaris (1936), que reprodueix el pròleg que Maragall (sí. Maragall!!) va escriure per a la primera ecició, el 1908. El segon, seguit de Diàlegs i màximes del Super-Christ, en una edició de 1911 de la Bibioteca Joventut ens va arribar fa uns mesos com a regal d'un amic que ens sap els gustos i les febleses (gràcies de nou).
De Diego Ruiz encara ens en falta un bon estudi biogràfic i crític. Després de la novel·la-venjança de Prudenci Bertrana, que en féu una biografia apassionada (amb mala llet, però apassionada) a "Jo!", les memòries d'un metge filòsof, i després de l'estudi de Joaquim Jubert dins el volum Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i "La locura de Álvarez de Castro", encara ens falta un estudi sencer i complert d'aquest filòsof, escriptor i psiquiatre que forma part dels catalans arrauxats i genials. De tota manera, la introducció de Lurdes Malgrat a aquesta reedició és ja una molt bona aproximació a aquest català malagueny.
De moment, però, gaudim amb la lectura d'aquests contes, tan revindicats per Palau i Fabre, tan denostats pels noucentistes, tan oblidats per la historiografia i tan menystinguts per la crítica. A veure si al menys aquest genial Diego Ruiz té tanta sort com Francesc Pujols (però, sisplau, que no li surtin tants devots, escolanets i capelletes com a ell). A veure si anem recomponent el mapa de la nostra història de la literatura i de la cultura sense entrebancs ni omissions.
I, és clar. Qui ha fet l'aposta per editar aquest llibre no ha estat cap gran editorial, de les que s'omplen la boca parlant de la seva contribució a la cultura; ha estat Cossetània, una petita editorial. Volem dir : Qui ha editat el llibre no ha estat una editorialeta mediocre d'aquestes tan grans i potents i que ja no saben què és un llibre. Qui l'ha editat ha estat una gran editorial, de mida petita; de mida petita com totes les grans editorials d'aquest país.
Una mostra més que tot se'ns va ponent.
Més a :
http://premsacossetania.blogspot.com/2009/02/cossetania-recupera-lescriptor-diego.html
______
14 de febrer, 2009
Ad vivum? No: Mortis
__
Ho vam veure en una llibreria i ens va fer rumiar, buscar-ne les causes. Vam pensar que: o bé era una acció del llibreter, fruit de les ganes de donar un bon servei i oferir llibres difícils de trobar, o bé que era una estratègia de l'editorial per col·locar uns llibres que ja no es venen i fa temps que no es mouen del magatzem.
Però coincidir amb una altra persona que ha vist el mateix en una altra llibreria, ens fa pensar que es tracta d'una estratègia editorial per guanyar uns calerons; cosa, per altra banda, gens il·lícita ni abominable en una empresa, però en aquest cas creiem que, com a mínim, immoral.
Es tracta d'haver trobat a les taules de novetats el llibre Ad vivum, d'Andreu Vidal. Un llibre que durant anys no es trobava en cap llibreria. Ad vivum és del 1999. L'editor (Empúries) va tardar tant a treure'l que l'autor no el va poder veure editat (va morir l'estiu del 1998). I no se'n va fer cap promoció ni es van fer gaires esforços per donar-lo a conèixer, ni que fos per un interès estrictament comercial i econòmic.
La mateixa editorial és la que va tenir encallada l'Obra poètica completa de l'autor, que ha acabat sortint en una altre segell (Edicions del Salobre) en una edició magnífica.
I ara, ara que per fi ha sortit l'Obra Poètica d'Andreu Vidal, ens temem que el que ha passat és que Empúries ha mirat el magatzem, hi ha trobat la pila de llibres d'Ad vivum que no va saber ni va voler promocionar, i ha pensat: "Home... Ara que Edicions del Salobre ha tret l'Obra poètica completa, potser podrem vendre algun d'aquests llibres que tenim al magatzem. Tornem-los a treure a la circulació".
És a dir:
1. Una editorial no cuida un llibre, el darrer llibre, pòstum, d'un dels grans poetes contemporanis.
2. La mateixa editorial deixa encallat i mort als despatxos el llibre de l'Obra completa d'aquest autor; tan encallat que al final els responsables de l'edició se l'enduen i el porten a una altra editorial que realment creu en la poesia i en l'edició. I aquesta segona editorial l'edita, amb un esforç molt més gran, ja que el llibre és costós i aquesta editorial és molt petita en comparació a la primera.
3. I quan surt aquesta Obra Completa, l'editorial primera torna a posar en circulació el llibre pòstum que no va cuidar gens amb la intenció d'aprofitar-se de la inèrcia que pot tenir l'edició de l'Obra Completa i així vendre uns quants dels seus llibrets.
Voleu més cinisme? Voleu més necrofília? Voleu més immoralitat? Ad vivum? No: Mortis
Ara bé: també podria ser que dues llibreries d'aquest país vulguin oferir als seus clients un bon servei, i posin a les taules de novetats altres llibres d'Andreu Vidal aprofitant l'edició de l'Obra Completa. Potser sí. Però...
És que amb les editorials que tenim, tot se'ns va ponent.
______
Ho vam veure en una llibreria i ens va fer rumiar, buscar-ne les causes. Vam pensar que: o bé era una acció del llibreter, fruit de les ganes de donar un bon servei i oferir llibres difícils de trobar, o bé que era una estratègia de l'editorial per col·locar uns llibres que ja no es venen i fa temps que no es mouen del magatzem.
Però coincidir amb una altra persona que ha vist el mateix en una altra llibreria, ens fa pensar que es tracta d'una estratègia editorial per guanyar uns calerons; cosa, per altra banda, gens il·lícita ni abominable en una empresa, però en aquest cas creiem que, com a mínim, immoral.
Es tracta d'haver trobat a les taules de novetats el llibre Ad vivum, d'Andreu Vidal. Un llibre que durant anys no es trobava en cap llibreria. Ad vivum és del 1999. L'editor (Empúries) va tardar tant a treure'l que l'autor no el va poder veure editat (va morir l'estiu del 1998). I no se'n va fer cap promoció ni es van fer gaires esforços per donar-lo a conèixer, ni que fos per un interès estrictament comercial i econòmic.
La mateixa editorial és la que va tenir encallada l'Obra poètica completa de l'autor, que ha acabat sortint en una altre segell (Edicions del Salobre) en una edició magnífica.
I ara, ara que per fi ha sortit l'Obra Poètica d'Andreu Vidal, ens temem que el que ha passat és que Empúries ha mirat el magatzem, hi ha trobat la pila de llibres d'Ad vivum que no va saber ni va voler promocionar, i ha pensat: "Home... Ara que Edicions del Salobre ha tret l'Obra poètica completa, potser podrem vendre algun d'aquests llibres que tenim al magatzem. Tornem-los a treure a la circulació".
És a dir:
1. Una editorial no cuida un llibre, el darrer llibre, pòstum, d'un dels grans poetes contemporanis.
2. La mateixa editorial deixa encallat i mort als despatxos el llibre de l'Obra completa d'aquest autor; tan encallat que al final els responsables de l'edició se l'enduen i el porten a una altra editorial que realment creu en la poesia i en l'edició. I aquesta segona editorial l'edita, amb un esforç molt més gran, ja que el llibre és costós i aquesta editorial és molt petita en comparació a la primera.
3. I quan surt aquesta Obra Completa, l'editorial primera torna a posar en circulació el llibre pòstum que no va cuidar gens amb la intenció d'aprofitar-se de la inèrcia que pot tenir l'edició de l'Obra Completa i així vendre uns quants dels seus llibrets.
Voleu més cinisme? Voleu més necrofília? Voleu més immoralitat? Ad vivum? No: Mortis
Ara bé: també podria ser que dues llibreries d'aquest país vulguin oferir als seus clients un bon servei, i posin a les taules de novetats altres llibres d'Andreu Vidal aprofitant l'edició de l'Obra Completa. Potser sí. Però...
És que amb les editorials que tenim, tot se'ns va ponent.
______
08 de febrer, 2009
Benjamin Button: sempre anem enrere
___________
Encara no hem anat a veure The curious case of Benjamin Button, la llarguíssima peli de David Fincher. Però ja ens l'han explicada.
Com que tots els papers promocionals diuen que està basada en un conte de F. Scott Fizzgerald, hi ha un munt de crítics i periodistes que ho han anat repetint (no costa gaire llegir els papers i repetir). Però no hem llegit enlloc que algú hagi parlat encara de la novel·la d'Andrew Sean Greer, The confessions of Max Tivoli, del 2004, publicada en Castellà per Destino el mateix any (en traducció de Bianca Southwood), i aclamada per John Updike com una obra mestra comparable a Proust o Nabokov.
Ens la va recomanar un bon amic, i li hem agraït sempre més. La novel·la parteix del mateix fenomen (fet gens original: també hi ha un conte de Carpentier i, en certa manera, el conte El regressiu, de Pedrolo també toca el tema). I pel que podem deduir, està a anys llum de la pel·lícula. Com sempre: aquesta mena de pel·lícules agafen un fenomen i l'expliquen pel seu vessant més superficial, edulcorat, fàcil i espectacular.
La pel·lícula "copia" de la novel·la de Sean Greer el truc narratiu del manuscrit (tot que Sean Greer és mil vegades més subtil, interessant i intens, ja que mostra el protagonista escrivint-lo). Però no en copia les reflexions belles i profundes sobre l'amor, el pas del temps, el fat, la impossibilitat de viure el desig... La pel·lícula necessita espectacle. I per això hi ha de fer sortir la guerra i mil aventures més que no deuen fer sinó posar ornamentacions supèrflues per salvar una història que tractada a fons no necessita cap gran escenari.
Sean Greer fa un fris magnífic de l'Europa de finals del XIX i de la primera meitat del XX. Construeix una novel·la amb la precisió d'un enginyer, ja que la complexitat de la combinació cronològica argumental ho demana, i amb mil detalls que no es copsen sinó en una relectura. És subtil i profund, crea uns personatges meravellosos, que es poden tocar amb les mans, unes situacions intenses. Té un component emocional gens adotzenat ni superficial... I la pel·lícula... Ja ho veurem.
El que és més greu és que si algú redescobreix la novel·la la considerarà un subproducte de la pel·lícula, i dirà allò tan conegut: "Ja sé de què va; ja he vist una peli igual". I és ben al revés. La peli és un reflex feble del que es pot fer amb aquest argument, i el llibre és més, molt més. ¿Per què els guionistes o productors de la peli no es van fixar en aquesta novel·la i no van intentar de fer una cosa semblant amb llenguatge cinematogràfic? Simplement: la qualitat, l'estil, la profunditat, la reflexió no interessa. Volem espectacle i negoci, i tota la resta fa nosa.
Com Benjamin Button: sempre anem enrere.
I el sol es va ponent per a tots.
_____________
Encara no hem anat a veure The curious case of Benjamin Button, la llarguíssima peli de David Fincher. Però ja ens l'han explicada.
Com que tots els papers promocionals diuen que està basada en un conte de F. Scott Fizzgerald, hi ha un munt de crítics i periodistes que ho han anat repetint (no costa gaire llegir els papers i repetir). Però no hem llegit enlloc que algú hagi parlat encara de la novel·la d'Andrew Sean Greer, The confessions of Max Tivoli, del 2004, publicada en Castellà per Destino el mateix any (en traducció de Bianca Southwood), i aclamada per John Updike com una obra mestra comparable a Proust o Nabokov.
Ens la va recomanar un bon amic, i li hem agraït sempre més. La novel·la parteix del mateix fenomen (fet gens original: també hi ha un conte de Carpentier i, en certa manera, el conte El regressiu, de Pedrolo també toca el tema). I pel que podem deduir, està a anys llum de la pel·lícula. Com sempre: aquesta mena de pel·lícules agafen un fenomen i l'expliquen pel seu vessant més superficial, edulcorat, fàcil i espectacular.
La pel·lícula "copia" de la novel·la de Sean Greer el truc narratiu del manuscrit (tot que Sean Greer és mil vegades més subtil, interessant i intens, ja que mostra el protagonista escrivint-lo). Però no en copia les reflexions belles i profundes sobre l'amor, el pas del temps, el fat, la impossibilitat de viure el desig... La pel·lícula necessita espectacle. I per això hi ha de fer sortir la guerra i mil aventures més que no deuen fer sinó posar ornamentacions supèrflues per salvar una història que tractada a fons no necessita cap gran escenari.
Sean Greer fa un fris magnífic de l'Europa de finals del XIX i de la primera meitat del XX. Construeix una novel·la amb la precisió d'un enginyer, ja que la complexitat de la combinació cronològica argumental ho demana, i amb mil detalls que no es copsen sinó en una relectura. És subtil i profund, crea uns personatges meravellosos, que es poden tocar amb les mans, unes situacions intenses. Té un component emocional gens adotzenat ni superficial... I la pel·lícula... Ja ho veurem.
El que és més greu és que si algú redescobreix la novel·la la considerarà un subproducte de la pel·lícula, i dirà allò tan conegut: "Ja sé de què va; ja he vist una peli igual". I és ben al revés. La peli és un reflex feble del que es pot fer amb aquest argument, i el llibre és més, molt més. ¿Per què els guionistes o productors de la peli no es van fixar en aquesta novel·la i no van intentar de fer una cosa semblant amb llenguatge cinematogràfic? Simplement: la qualitat, l'estil, la profunditat, la reflexió no interessa. Volem espectacle i negoci, i tota la resta fa nosa.
Com Benjamin Button: sempre anem enrere.
I el sol es va ponent per a tots.
_____________
28 de gener, 2009
La reedició de la Bernat Metge pot ser un miratge
______
Anunciat a la tv, a la ràdio, a la premsa... A la fi la Fundació Bernat Metge fa alguna cosa per ressuscitar el seu fons i posar-lo a l'abast de qualsevol públic.
Una aliança amb Altaya, una filial de Planeta dedicada als fascicles i al col·leccionisme, fa que als quioscos es pugui anar trobant, setmana rere setmana, una selecció d'un centenar de volums de traduccions de clàssics grecs i llatins en l'edició bilingüe de la Fundació.
No criticarem pas la iniciativa. Estem cansats de voltar per les botiges i mercats de segona mà a la recerca de volums de la col·lecció i pagar-los a uns preus inhumans. I ja fa temps que s'alçaven veus des de tot arreu demanant una edició assequible d'aquests llibres.
Però sí que volem dir-hi coses:
Dins de la tapa dura forrada en tela, com a la col·lecció original, s'hi troba una operació d'impremta molt barroera. Les pàgines no són altra cosa que la reproducció fotogràfica de les pàgines amb la tipografia original dels volums. La gran diferència és que aquesta mena de tipografia, estampada en tipus (suposem de plom) directament sobre el paper és noble, bella i de qualitat. Tanta qualitat que avui dia ja no es fan aquesta mena de coses. Però aquesta mateixa pàgina reproduïda en ofset sobre un paper normalet fa l'efecte d'una feina pobra i deixada a mig. Els tipus es veuen ratats, irregulars... Aquests efectes en impressió directa dels tipus no són cap problema, però ho són, i molt, en offset. I si no, consultin a qualsevol tipògraf o impressor conscient.
Amb els mitjans que hi ha actualment, és relativament fàcil convertir aquestes pàgines en un document susceptible de ser imprès amb qualsevol tipografia en offset (i potser hagués calgut canviar la tipografia per adequar-la al sistema offset d'impressió. Demanin als tipògrafs i impressors). Però aquí s'ha optat per la via directa i irreverent.
Una altra cosa és la qüestió de les traduccions. Publicaran, per exemple, Catul. I serà la traducció de la col·lecció, que és la de Miquel Dolç, home tan culte com estret de mires, que va omplir el llibre d'asteriscs per substiutir les paraules i expressions que ell considerava innobles o impròpies. Faran res per pal·liar aquest despropòsit? Ens quedarem sense traducció de versos com "Pedicabo eo uos et irrumabo" o "nouem continuas fututiones" o "nam dextra pater inquinatiore, / culo filius est uoratiore"? Ho veurem.
Una altra cosa és la selecció. Suposem que està ben feta. No tenim prou coneixements, i ens fiem de qui l'ha feta. Però no consta enlloc cap nom de cap responsable de res. En cap paper de promoció no hi ha ni un nom, a part del dels autors dels textos.
Ni un nom: ni el dels traductors. En una col·lecció que es vol (i sovint és) un paradigma de les col·leccions de traduccions de clàssics, no esmentar enlloc el nom dels traductors és una manca de respecte, una manca de consideració i d'ètica, un error d'editor i una ocultació d'informació que no tenen perdó. Possiblement a qui està al capdavant d'aquesta operació li importa un rave qui són els traductors, però al públic no.
I una altra cosa, greu també, és la decisió d'encomanar aquestes reedicions a una editorial especialitzada en fascicles. Això implica que aquests llibres mai no seran llibres de fons de les llibreries. Per exemple: L'Orestea, d'Èsquil, o vostè se la compra al quiosc la setmana del 9 al 15 de febrer, o ja ha begut oli. Qui vulgui l'Orestea el 26 de maig, per exemple, que la pagui cara, que aquesta edició ja no existirà. Això és posar la col·lecció a l'abast de tots els públics? Això és només un miratge.
I ara estem temptats a concloure que, pels motius que hem explicat i, segurament, per d'altres que se'ns escapen, la reedició de la Bernat Metge pot ser un miratge.
Ara que ens semblava que havíem aturat el sol una mica, resulta que no, que continua ponent-se.
_____
Anunciat a la tv, a la ràdio, a la premsa... A la fi la Fundació Bernat Metge fa alguna cosa per ressuscitar el seu fons i posar-lo a l'abast de qualsevol públic.
Una aliança amb Altaya, una filial de Planeta dedicada als fascicles i al col·leccionisme, fa que als quioscos es pugui anar trobant, setmana rere setmana, una selecció d'un centenar de volums de traduccions de clàssics grecs i llatins en l'edició bilingüe de la Fundació.
No criticarem pas la iniciativa. Estem cansats de voltar per les botiges i mercats de segona mà a la recerca de volums de la col·lecció i pagar-los a uns preus inhumans. I ja fa temps que s'alçaven veus des de tot arreu demanant una edició assequible d'aquests llibres.
Però sí que volem dir-hi coses:
Dins de la tapa dura forrada en tela, com a la col·lecció original, s'hi troba una operació d'impremta molt barroera. Les pàgines no són altra cosa que la reproducció fotogràfica de les pàgines amb la tipografia original dels volums. La gran diferència és que aquesta mena de tipografia, estampada en tipus (suposem de plom) directament sobre el paper és noble, bella i de qualitat. Tanta qualitat que avui dia ja no es fan aquesta mena de coses. Però aquesta mateixa pàgina reproduïda en ofset sobre un paper normalet fa l'efecte d'una feina pobra i deixada a mig. Els tipus es veuen ratats, irregulars... Aquests efectes en impressió directa dels tipus no són cap problema, però ho són, i molt, en offset. I si no, consultin a qualsevol tipògraf o impressor conscient.
Amb els mitjans que hi ha actualment, és relativament fàcil convertir aquestes pàgines en un document susceptible de ser imprès amb qualsevol tipografia en offset (i potser hagués calgut canviar la tipografia per adequar-la al sistema offset d'impressió. Demanin als tipògrafs i impressors). Però aquí s'ha optat per la via directa i irreverent.
Una altra cosa és la qüestió de les traduccions. Publicaran, per exemple, Catul. I serà la traducció de la col·lecció, que és la de Miquel Dolç, home tan culte com estret de mires, que va omplir el llibre d'asteriscs per substiutir les paraules i expressions que ell considerava innobles o impròpies. Faran res per pal·liar aquest despropòsit? Ens quedarem sense traducció de versos com "Pedicabo eo uos et irrumabo" o "nouem continuas fututiones" o "nam dextra pater inquinatiore, / culo filius est uoratiore"? Ho veurem.
Una altra cosa és la selecció. Suposem que està ben feta. No tenim prou coneixements, i ens fiem de qui l'ha feta. Però no consta enlloc cap nom de cap responsable de res. En cap paper de promoció no hi ha ni un nom, a part del dels autors dels textos.
Ni un nom: ni el dels traductors. En una col·lecció que es vol (i sovint és) un paradigma de les col·leccions de traduccions de clàssics, no esmentar enlloc el nom dels traductors és una manca de respecte, una manca de consideració i d'ètica, un error d'editor i una ocultació d'informació que no tenen perdó. Possiblement a qui està al capdavant d'aquesta operació li importa un rave qui són els traductors, però al públic no.
I una altra cosa, greu també, és la decisió d'encomanar aquestes reedicions a una editorial especialitzada en fascicles. Això implica que aquests llibres mai no seran llibres de fons de les llibreries. Per exemple: L'Orestea, d'Èsquil, o vostè se la compra al quiosc la setmana del 9 al 15 de febrer, o ja ha begut oli. Qui vulgui l'Orestea el 26 de maig, per exemple, que la pagui cara, que aquesta edició ja no existirà. Això és posar la col·lecció a l'abast de tots els públics? Això és només un miratge.
I ara estem temptats a concloure que, pels motius que hem explicat i, segurament, per d'altres que se'ns escapen, la reedició de la Bernat Metge pot ser un miratge.
Ara que ens semblava que havíem aturat el sol una mica, resulta que no, que continua ponent-se.
_____
20 de gener, 2009
Per què aquests premis es diuen "Gaudí"?
_______
Estem contents per la decisió de l'Acadèmia del Cinema Català de celabrar una gala del cinema català amb premis i tot el que convingui. Deu ser així com s'ha de fer perquè el cinema català comenci a existir.
Estem contents pel premi Gaudí de l'acadèmia del cinema català a la millor pel·lícula catalana, donat a El cant dels ocells, d'Albert Serra.
Sabem que és una pel·lícula que en aquests moments han vist unes mil persones a tot Catalunya (que vol dir un sol cinema de Barcelona), i sabem que ens agraden la pel·lícula i el director.
I ens demanem el per què de la decisió del jurat de premiar un treball tan especial i minoritari, quan hi havia treballs molt dignes i més populars. No dubtem de l'honestedat i de la professionalitat del jurat, ni del seu bon gust. Però ens ensumem que, sense voler, molts dels membres de l'Acadèmia han optat per un vot que els faci veure com uns "moderns" i "alternatius"; que han volgut donar una imatge concreta de l'acadèmia. Ja ens està bé. Però... voleu dir que això no respon a una estratègia? "És que som els més moderns", "Nosaltres sí que entenem el cinema compromès", "Nosaltres sí que estem per un cinema de risc i alternatiu" etc. etc.
Sigui com sigui, estem contents. Per nosaltres sí que és la millor pel·lícula. I si ho és per tothom, doncs molt millor.
Una altra cosa: Per què aquests premis es diuen "Gaudí"? Què té a veure Gaudí amb el cinema? Posats a donar-li un nom de persona, no tenim cineastes indiscutibles en aquest país? Ja no parlem de contemporanis morts (tot i que Miquel Porter potser sí que s'ho mereixeria), sinó dels indiscutibles clàssics. "Premi Fructuós Gelabert", "Francesc Elías" o "Belio", per exemple.
Sembla que no és més que una inexcusable amnca de imaginació, i apuntar-se al carro del que es porta i el que pòt donar un nom conegut, quan potser un altre nom faria conèixer un altre català important. Però no: només tenim en Gaudí.
Tota la imaginació i el risc que han posat a premiar El cant dels ocells, on era a l'hora de triar el nom dels premis?
I és que tot es va ponent.
__________
Estem contents per la decisió de l'Acadèmia del Cinema Català de celabrar una gala del cinema català amb premis i tot el que convingui. Deu ser així com s'ha de fer perquè el cinema català comenci a existir.
Estem contents pel premi Gaudí de l'acadèmia del cinema català a la millor pel·lícula catalana, donat a El cant dels ocells, d'Albert Serra.
Sabem que és una pel·lícula que en aquests moments han vist unes mil persones a tot Catalunya (que vol dir un sol cinema de Barcelona), i sabem que ens agraden la pel·lícula i el director.
I ens demanem el per què de la decisió del jurat de premiar un treball tan especial i minoritari, quan hi havia treballs molt dignes i més populars. No dubtem de l'honestedat i de la professionalitat del jurat, ni del seu bon gust. Però ens ensumem que, sense voler, molts dels membres de l'Acadèmia han optat per un vot que els faci veure com uns "moderns" i "alternatius"; que han volgut donar una imatge concreta de l'acadèmia. Ja ens està bé. Però... voleu dir que això no respon a una estratègia? "És que som els més moderns", "Nosaltres sí que entenem el cinema compromès", "Nosaltres sí que estem per un cinema de risc i alternatiu" etc. etc.
Sigui com sigui, estem contents. Per nosaltres sí que és la millor pel·lícula. I si ho és per tothom, doncs molt millor.
Una altra cosa: Per què aquests premis es diuen "Gaudí"? Què té a veure Gaudí amb el cinema? Posats a donar-li un nom de persona, no tenim cineastes indiscutibles en aquest país? Ja no parlem de contemporanis morts (tot i que Miquel Porter potser sí que s'ho mereixeria), sinó dels indiscutibles clàssics. "Premi Fructuós Gelabert", "Francesc Elías" o "Belio", per exemple.
Sembla que no és més que una inexcusable amnca de imaginació, i apuntar-se al carro del que es porta i el que pòt donar un nom conegut, quan potser un altre nom faria conèixer un altre català important. Però no: només tenim en Gaudí.
Tota la imaginació i el risc que han posat a premiar El cant dels ocells, on era a l'hora de triar el nom dels premis?
I és que tot es va ponent.
__________
Subscriure's a:
Missatges (Atom)