On és la crítica?

_____

Potser ens equivoquem, però cada dia trobem més a faltar la crítica literària i cultural. Fora d'una revista especialitzada i de poquíssima difusió que es fa amb gran esforç i estoïcisme a València (Caràcters), ja no ens queda gaire res. El suplement de El Periódico és pràcticament inexistent per la seva nul·litat. El de l'Avui ja es comença a confondre amb un suplement de varietés, xafarderies i articles sense substància o articles sobre llibres o temes sense substància. El de La Vanguardia ignora (si no menysprea) el català i tot el que fa olor de Catalunya. Babelia és un fulletó de propaganda massa sovint pesat i petulant. I què més ens queda? Unes pàgines de Serra d'Or (suposem. fa temps que no la llegim), Els Marges, que és una revista especialitzada i no per grans públics...

I la ràdio i la televisió? A la ràdio pràcticament només hi podrem sentir com algú llegeix les notes de premsa de les editorials (Hi ha alguna excepció, sí. Però una agulla en un paller). A la televisió, les derives i els canvis ofereixen un panorama lamentable. El senyor Manzano fa el que pot, però amb uns criteris molt castellans i sense furgar gaire per dins de l'stablishment o el cànon dominant, sense anar més enllà de l'ordre constitucional, funcionarial, administratiu i mediàtic, no fos cas. I parem de comptar.

No tenim res. On és la crítica?

Necessitem crítica de debò, la necessitem com el pa que mengem. I no tenim ni engrunes. On hem d'anar així? És normal, doncs, que el desgavell imperi i que qualsevol fulletó es presenti com una novel·la excepcional ique qualsevol redactoret sigui pres com un gran novel·lista.

Sense crítica no hi ha cultura, no hi ha progrés, no hi ha res.

No tenim res.

Només una gran posta cap a la fosca.

____

Montserrat Abelló. A cadascú el que es mereix

________

Ella, que s’ha passat més de mitja vida treballant a l’ombra. Ella, que ha incorporat al català les veus femenines més fonamentals de la lírica anglosaxona. Ella, autora d’una obra poètica de gruix i fondària. Ella, que ha impartit docència i saviesa. Ella, que ha treballat en els sistemes lingüístics per a l’aprenentatge de l’anglès pels catalans. Ella, que ha estat dona, i activa, quan la dona no existia. Ella, que ha treballat amb el feminisme des de sempre. Ella, que fins molt tard anava publicant la seva obra de mica en mica, en petits editors i de manera callada i humil. Ella, que s’ha sabut guanyar el respecte i l’afecte de totes les generacions que l’han coneguda.

Ella, la Montserrat Abelló, quan rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, diu que sí, que sí que creu que s’ho mereix.

Davant de tanta falsa modèstia, davant de tant “No, no. Jo no m’ho mereixo”, aquesta afirmació, que pot sorprendre en principi, ens apareix d’una sinceritat esclatant. Tota la vida treballant per no-res, treballant per un país que no sol agrair res, i un dia que t’ho agraeixen no diràs pas que no et pertoca.

Molt bé, Montserrat Abelló. A cadascú el que es mereix.

I anar fent. Malgrat premis merescuts com aquest, malgrat alguna altra coseta, de mica en mica ens anem ponent.

__________

l'escriptor Antoni Llena

__

La lectura (encara no acabada) de Per l'ull de l'art, el darrer llibre d'Antoni Llena, ens ha confirmat allò que ja sabíem, i possiblement els qui llegeixin això també: que Antoni Llena no és només un gran artista plàstic, sinó que és també un gran escriptor.

No parlem d'un pintor que a "més a més" escriu, sinó d'una persona que és un artista plàstic i que és un escriptor. Només cal llegir uns quants articles del llibre per adonar-se'n (o un de sol: amb la introducció n'hi ha de sobres), per adonar-se de la llengua que usa, de la sintaxi, del vocabulari, de l'estil, de la bellesa del seu text. I un text, naturalment, prenyat d'idees i de lucidesa. Un text bell i intel·ligent, ben escrit, ben raonat, ben pensat, amb amor a la llengua i amor a les idees. Si des de fa uns nou anys La gana de l'artista ens ha anat acompanyant i alimentant, a partir d'ara ja tenim un altre llibre de Llena a la pila dels indispensables i de lectura recurrrent.

A la nòmina d'artistes escriptors, doncs, al costat d'Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada o Perejaume, cal posar-hi, amb lletres ben grosses l'escriptor Antoni Llena.

Ara bé, aquesta dualitat sembla que no es perdona o no s'accepta, ja que a cap dels nostres artistes i escriptors no se'ls reconeix el doble vessant, i un dels dos se sol oblidar. I, cosa greu de debò, són els escriptors i els crítics literaris els que menystenen la part literària d'aquells que a més de ser escriptors són artistes visuals. Ells, que hi tenen tant a aprendre!

És que tot se'ns va ponent...!

___

Josep Vicent Marquès

Allò que en diuen "una llarga malaltia" s'ha endut Josep Vicent Marquès. Demà i l'altre demà i l'altre alguns diaris en parlaran i diran coses d'ell; de les seves idees compromeses, del País perplex, de la seva activitat política nacionalista i d'esquerres (que molts diaris ens escatimaran en la necrològica), del que va suposar per unes quantes generacions un llibre com Qué hace el poder en tu cama? o els seus articles. Des d'aquí només voldríem recordar-lo en un aspecte poc valorat i poc difós.

Josep Vicent Marquès va ser també un excel·lent narrador, conreador de contes curts, àgils, intel·ligents, mordaços, irònics. Els dos volums dels seus Amors impossibles són tota una lliçó de com aplicar el pensament lliure, compromès i d'esquerres a la narrativa. Àgils, didàctics, divertits, suggerents, qüestionadors... Un luxe de llibres. Per ells hi desfilen el nàufrag professional, el gnom sense cognom, el rei que tenia tres fills, el pastor i el llop, el sofòcrata i el cratòsof, l'avi que no sabia contar rondalles i tot un reguitzell d'històries a les quals cal tornar sovint.

(Quan se'n va gent d'aquesta, el sol se'ns va ponent, també.)

Eliseu: Quan ho reeditaràs en un volum ben bufó?