ja no són editors, ara són fabricants de llibres

Dijous passat el suplement de l'avui convidava els lectors a opinar sobre aquesta mena de llibre que és Un món sense fi, de Ken Follet. http://media.avui.cat/pdf/08/0117/080117sup_a002.pdf
A més d'algun de ben encertat i amb benhumorada resignació, dos o tres lectors es queixen dels errors gramaticals (no només ortogràfics) i de traducció. Se'n queixen, però com un mal acceptat i sense fer-ne gaire cas.

I és que ja ens hi hem acostumat. Ens hem acostumat a empassar-nos llibres editats sense cap mena de respecte per la llengua ni per l'edició en si. És el cas d'aquest Món sense fi, o del Celler, i de tants d'altres que no han sortit a la llum pública i que se'ns venen com a llibres ben fets.

Si anem a comprar uns pantalons i un cop a casa resulta que estan mal cosits, o tarats, bé que els tornarem i n'exigirem uns que compleixin la seva feina i que estiguin, simplement, ben fets. I el mateix amb qualsevol cosa, des del diari (si surt amb pàgines il·legibles) fins a un ordinador, un cotxe o un pis. I si no n'hi ha d'altre per bescanviar, tornem el defectuós i no ens el quedem.

Però un llibre no; un llibre ens l'empassem estoicament, esclavament. Si ara nosaltres tinguéssim a les mans el llibre del Follet, tan ple d'errors de traducció com de follets d'impremta (i perdonin la broma fàcil), no faríem altra cosa que tornar-lo a la llibreria. Segurament el llibreter quedaria perplex i diria que no és retornable. Doncs el retornem a l'editorial; que no volem pagar per bo un producte en mal estat, defectuós i produït amb irresponsabilitat.

Però no. Som mesells. I els editors (que ja no són editors, ara són fabricants de llibres) van fent la seva impunement, trepitjant la llengua, trepitjant els drets dels lectors i trepìtjant el prestigi i la tradició dels antics editors i dels pocs editors de debò que encara queden. (i que consti que encara no hem fet el rànquing d'editors més irresponsables, però està a la ment de tots.)

Ara tocaria cridar al boicot, cridar a la revolta i esquinçar-se les vestidures. Però no. Ja ens hi hem acostumat a tanta mediocritat embolicada amb vels de prestigi. I ja sabem que el món editorial, molt bona part del món editorial, és una de tantes causes que fa que el sol se'ns vagi ponent irremissiblement.

Parlem d'escriure, sisplau

Hem vist una "circular informativa" de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (de desembre de 2007) que es queixa que les institucions que convoquen premis literaris fan passar els diners del premi com a avançament dels drets d'autor. L'Associació fa una mena de crida a aquestes institucions que no ho facin així, i diu que no repartirà les convocatòries dels premis que continuïn en aquesta tònica, i ve a cridar contra aquesta pràctica.

Suposem que duen tenir raó. Però la veritat és que no ens agrada el to. Ni la forma. Ni el fet.

Si cal qüestionar els premis literaris, fem-ho. Però fem-ho bé, i a totes. Qüestionem els servilismes, l'absurditat de molts premis, la seva necessitat, la funció literària, cultural i social que tenen o no tenen; l'efecte real sobre el panorama de la creació literària i l'edició, la contribució a la normalització de la literatura... Els premis literaris, en el seu conjunt, tenen glòries, però també tenen moltes misèries.

Però no. Ara només ens queixarem d'una qüestió econòmica i mercantilista. Potser si qüestionessim els premis de dalt a baix conclouriem que molts d'ells haurien de desaparèixer, i desapareixeria una mena de comerç malsà de títols i guardons, medalles i currículums, que pinta un panorama literari i una jerarquia de creadors premiats que no té res a veure amb la jerarquia de creadors bons o interessants. Segurament, si qüestionéssim els premis literaris i actuéssim en conseqüència, molts escriptors deixarien de tenir més guardons als currículums i tants llibres editats en tant que premis (i unes pessetones menys a la bossa, però això és el de menys). És allò de: "remoguem una mica les aigües, però només una mica, no fos cas".

Però el que ens fa posar més nerviosos és aquesta visió que tenen les associacions de creadors, en aquest cas de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. S'han convertit en associacions gairebé estrictament professionals, com el gremi de fusters, posem per cas. I les seves accions sembla que vagin destinades sobretot a aquestes qüestions gremials i mercantilistes, proteccionistes al capdavall.

És evident que s'està en el dret (i el deure) de defensar-se i protegir-se, i de millorar les condicions de treball. Naturalment. Però d'una Associació d'Escriptors n'esperaríem més.

Ara ens ve al cap la macroenquesta que es va fer als escriptors a finals de l'any passat; el primer estudi sobre la condició d'escriptor en aquest país. El tema sobre el qual gira el treball és "L'estat de la professionalització". I això, ben legítim com és, sap greu. Qui té interès a parlar de debò (diem "de debò") del tema de la llengua? i del tema de les tradicions literàries? i dels problemes de la recepció? i de les polítiques culturals i de lectura? i de creació i estètica? i del públic i els mitjans de comunicació?... Que s'hagi triat la professionalització com a tema únic d'aquesta enquesta és simptomàtic d'una manera d'entendre la creació literària i els creadors.

No estem predicant les excel·lències de l'amateurisme ni dels sacrificis (siguin per la pàtria o per la literatura). De cap manera. Hi ha per damunt de tot la dignitat d'una tasca de creació, però mentre les grans preocupacions i els gran temes de debat siguin aquests que són, la literatura pot anar de mal borràs. I tornem al tema de sempre: escriptura vs literatura. La majoria dels que es diuen (o volen ser) "escriptors professionals" no són pas els noms de primera fila en el mapa literari. Tot plegat...

És cert que no hi entenem gaire, que ens estem ficant on no ens demanen, en un terreny difícil (í més encara quan l'Assciació d'Escriptors en Llengua Catalana fa anys que té com una mena de lluita interna entre defensors i detractors de la gent que hi remena les cireres). De tota manera, com a mínim, haureu de convenir que tot plegat no fa gaire bona cara. Parlem d'escriure, sisplau; parlemne bé. I, si de cas, després (o al mateix temps) parlem de tot això altre. Però no oblidem que el més important és la lletra, i que de la resta, al capdavall, se'n farà fum. I el sol, ja ho sabem, es va colgant.

Lúcida i poderosa [sic]

El títol, que és el que ens ha inspirat aquest post, no és nostre; ni tan sols de qui ens l'ha dictat.

Als comentaris del post anterior (agraïts fins al cim n'estem, de tots, i del del mestre llibreter no cal dir-ho), "subal" va dir que esperava els nostres comentaris sobre el darrer premi Josep Pla. Al post següent, "el llegidor pescador" va escriure: "Lúcida i poderosa, potser?".

La veritat és que no ho vam entendre, però el pare Goggle ens va treure del dubte. "Lúcida i poderosa" són els adjectius que l'autor premiat amb el premi Josep Pla donava a la seva novel·la en una i altra intervenció (o en una de sola que la premsa ha multiplicat fent-ne variacions).

I això és, molt ens temem tots (al menys el llegidor pescador, i els colgants i uns quants més), el que dirà la premsa i la crítica. Que, desenganyem-nos, de la crítica val més dir-ne "les gacetilles".

Perquè el periodista de ressenyes i gacetilles el que fa és això: anar llegint el que ha dit l'autor al llarg dels temps i fer un refregit. I això és el que sortirà. (el google i internet van molt bé, però encara fan més mal).

Ara bé, aquí, nosaltres, sempre dubtant i sempre veient la cara fosca de les coses, sempre buscant-la, ens preguntàvem: Si aquesta és una novel·la lúcida i poderosa sobre els camps de concentració, què cosa deuen ser els llibres de Primo Levi, de Semprún, o aquella que han traduït fa poc i que ara no ens surt el títol ni l'autor?

Demanar-se si una persona nascuda l'any 1980 (28 anys) pot escriure una novel·la lúcida i poderosa sobre aquest tema deu estar fora de to. Però nosaltres ens ho demanem. I la resposta no acaba de sortir de seguida. Estaria bé un debat sobre això. Però d'aquí a una mica se'ns omplirà la casa de gent que ve a passar la tarda i no és el moment d'encetar-lo (cosa que ja hem fet, d'altra banda).

Ara bé, remetem el sofert lector que hagi arribat fins aquí al post del 20 de desembre (creiem) que es titula "escriptura vs literatura". I aplicaríem aquest dilema al llibre de Melcior Comes.

I ens agrada haver encetat, sense voler-ho, la crítica de llibres que encara no s'han llegit (ni publicat!). Nosaltres, al menys, ho confessem.

Sí. És una novel·la lúcida i poderosa on es relata de manera profunda la capacitat de l'individu per a sobreviure i suportar al mal sense perdre la dignitat que li confereix la naturalesa humana. La prosa, vigorosa i enèrgica és alhora continguda per a transmetre l'essència del dolor i les interioritats morals que es van descabdellant. Un bon testimoni d'una època, i un treball de documentació modèlic que fa versemblant la més petita cosa. Detalls, aspectes, ambients... tot hi és minuciós i expressionista a la vegada. Una mostra de la salut de la narrativa catalana que amb aquesta novel·la entra de ple dret en les literatures que han narrat l'horror del segle XX. Uns personatges, sobretot el protagonista, que ixen del paper escrit per entrar en la vida i en el més profund del lector. Un lector que se sentirà inquiet i a la vegada veurà com se li il·lumina el seu interior amb una força moral inusitada en un narrador tan jove.

Doncs sí. Reteniu aquesta crítica (gacetilla) i quan toqui compareu-la amb les de debò.

I apa, que truqen a la porta. I el sol ja va de baixada.

de les traduccions

En un dels darrers números de "El Temps", a la pàgina 84, Lluís Bonada dedica un article a les noves col·leccions de traduccions. Després d'afirmar la gran veritat que els mitjans de comunicació (TV3 inclosa) discriminen les traduccions al català en favor de les traduccions al castellà, parla d'aquestes noves col·leccions (d'Ara llibres, Viena, Fragmenta i Accent).

El que ens ha mogut a escriure, però, és la il·lustraciò de l'article: una foto d'Oriol Ponsatí-Murià, traductor de El nebot de Rameau de Diderot. Il·lustrar un article amb una fotografia del traductor d'un llibre és molt rar. Normalment als traductors no se'ls té gaire en compte, excepte en alguns casos especials (com el d'Alonso amb Montaigne). Per això ens va alegrar la foto.

Però no hi ha goig sense alegria. Anem a les llibreries i continuem veient com el nom del traductor no apareix gairebé mai a la coberta i fins i tot en alguns casos cal buscar-lo petit a la pàgina on hi ha els crèdits editorials. Llegim resenyes de llibres i pràcticament mai no hi ha esment a la traducció ni al traductor... Un desastre. Com si el traductor fos poc important.

Hi ha editorials que sí que ho tenen en compte i fan aparèixer el nom del traductor a la coberta, però la majoria no ho fan. I darrerament sembla que hi hagi com categories de traductors: n'hi ha alguns que tenen el dret d'aparèixer a la coberta i alguns que no. Com si aquestes editorials reflectissin un rànking de traductors, o com si volguessin crear-lo.

Sembla que s'estigui creant un star system de traductors, que per altra banda no té massa a veure amb la seva vàlua objectiva, i que segur que acabarà imposant-se. Ara bé, abans d'això, el que ens convé realment és que els traductors siguin tractats com el que són: una part important del llibre i, per tant, que el seu nom aparegui a la coberta. Després ja farem carreres i rànquings i star-sytems, però abans, sisplau, justícia.

Justícia en el seu esment al llibre, i justícia amb els tractes empresarials. El traductor en aquests moments deu ser el professional més mal pagat de tot el procés editorial. I no només és una injustícia i una explotació indignant, sinó que és una càrrega de profunditat contra la llengua i la cultura. ¿Quin professional té ganes d'exigir-se al màxim si sap que cobrarà una misèria i que a l'editorial li importa bem poc el resultat final de la seva tasca? (I així el sol es va colgant, a poc a poc.)

Rodoreda, Bernat Metge, Jaume I : mala peça al teler

Ahir a la nit vam poder reveure el progama de TV3 de la sèrie "El meu avi" dedicat a la Mercè Rodoreda. Ens va sobtar la presència tan gran d'una de les biògrafes de l'escriptora, Montserrat Casals, al costat de la poca presència de l'altra estudiosa de Rodoreda: Carme Arnau.

Diem que ens va sorprendre, i ens va sorprendre gratament. La consideració dels treballs sobre Rodoreda és un d'aquells casos que no es poden entendre, o que no s'entenen en una situació normal. La biografia de la Rodoreda que va publicar Montserrat Casals el 1991 (Mercè Rodoreda, contra la vida, la literatura) sempre ha estat considerada en un segon terme, igual que els altres estudis de Casals sobre aquesta autora, com l'edició i estudi del seu teatre. I és que aquí qui s'ocupa de la Rodoreda és la Carme Arnau (i se n'ha ocupat molt, i molt bé; indubtablement) i sembla que ningú més no en pugui parlar, o que mai ningú més no serà una veu tan autoritzada, com si només una persona fos la legitimada per una temàtica.

Aquí hi té molt a veure, segur, la Universitat. Arnau és a dins la Universitat i Casals n'és fora. Arnau té una aurèola i té uns ressorts que Casals no té. I la Universitat legitima, i sobretot crea uns regnes de taifes que s'autoprotegeixen i s'autoproclamen els legítims. Pura supervivència, sí, però injusta.

És el mateix que passa amb els estudis sobre l'edat mitjana. Una obra tan important, innovadora i necessària com l'edició de Lo somni de Bernat Metge, feta per Stefano Cingolani (2006) no ha obtingut l'aquiescència de les forces vives universitàries (tant les antigues -Riquer- com les més noves -Badia-) senzillament perquè posa en dubte algunes de les interpretacions que aquests corrents han fet del text, de la persona i les idees de Bernat Metge).

En un país normal, les interpretacions diferents sobre els clàssics són a l'ordre del dia i es fan en públic, als mitjans més o menys especialitzats (revistes, llibres...). Aquí sembla que no hi hagi lloc per al debat. Surt l'estudi de Cingolani i tothom calla, l'ignora perquè no els interessa. No se l'ha convidat a cap universitat, no s'han debatut les seves interpretacions. (Ignora i venceràs?)

Aquesta no és la manera de fer ciència. Però, és clar, és la manera de conservar les cadires a la universitat i als lloc de poder. I un personatge com Cingolani, amb uns coneixements, una erudidició i unes interessantíssimes idees, de sobres demostrats, no té accés a la palestra pública i és com si no existís.

No sabem si és el mateix cas, però aquest senyor, italià afincat a a Catalunya, acaba de publicar una biografia novel·lada de Jaume I (Jaume I, Història i mite d'un rei, ed.62), on exposa de manera amena i clara la figura d'aquest rei, el seu temps, les seves idees, i la construcció del mite sobre la seva figura. Un llibre més que excel·lent. Al mateix temps Antoni Furió ha publicat un gros llibre, una biografia il·lustrada del rei Jaume I (Jaume I, ed. Bromera). Està molt bé, i és gran un llibre de regal, però no deixa de ser una biografia a l'ús.

El que volíem dir és que tothom parla del llibre de Furió i gairebé ningú no parla del de Cingolani. I no ens acabem de creure que sigui només una qüestió de l'esforç que cada editorial posa en la promoció dels seus productes. Alguna cosa més hi deu haver.

Vaja. Que la Rodoreda, Bernat Metge i Jaume I sembla que tenen mala peça al teler. Una mala peça que són les lluites, les parcel·les de poder, els recels, les malfiances, les capalletes, el regnes de taifes, les envejes... les estratègies per conservar un pam de terra al sol, en un país on, també per culpa d'això, el sol es va colgant cada vegada més de pressa.

I si només fossin aquests tres autors rai! "Tot n'és ple", que deia mestre Foix.

Res... sobretaula amb amics

Que un sopar d'aquests "de Nadal" acabi amb una discussió sobre literatura, fa reconciliar amb el món. Ara voldríem recollir-ne algunes idees.

Va començar sobre la revindicació que s'està fent d'Artur Bladé i Desumvila (és el seu centenari). Un autor oblidat (anava a escriure "massa oblidat", però és que és simplement oblidat). I la cosa va anar per molts viaranys diferents:

Que si els autors perifèrics sempre tindran les de perdre. I aquí es va parlar dels perifèrics geogràfics, com Bladé o Sebastià Juan Arbó o Màrius Torres (o Ruyra o Bertrana), dels perifèrics ideològicament o estèticament, com Puig i Ferreter o Joan Sales, i dels perifèrics de genere, com Rosa Leveroni o Clementina Arderiu

Que hi ha una mena d'imposició del tan anomenat "estil" de Josep Pla que fa que escriptors tant o més (jo crec que més) elegants, fins, precisos, estilísticament bells i contundents, estiguin menystinguts a la seva ombra. Ruyra n'és un cas flagrant, i Bladé un altre. Els paisatges i els personatges de Pla no tenen gaire res a fer al costat dels de Bladé i, absolutament res, al costat dels de Ruyra, que aquest sí que ens va salvar la llengua.

Que hi ha un oblit immoral envers una colla d'escripors que no només s'hi van jugar la pell sinó que es van proposar de construir una literatura en una llengua d'un país que estava acabant-se. Que molts d'ells en tornar de l'exili (o, els que es van quedar, quan van poder sortir a la llum) es van trobar oblidats i menystinguts, arraconats, en un exercici col·lectiu de menyspreu que hauria de fer caure la cara de vergonya a aquest país. Artur Bladé n'és un cas claríssim. I Estanislau Torres, i Riera Llorca, Anna Murià, una mica Agustí Bartra, i tants i tants. (I Pere Calders, si no arriba a ser per l'èxit d'una obra de teatre amb contes seus).

Que el mateix passa amb autors més propers en el temps. I aquí va sortir Pedrolo com a cas emblemàtic. De ben segur que algunes de les seves nombroses obres ara resulten llunyanes i passades de temps, però n'hi ha moltes i moltes i moltes que s'aguanten perfectament. I ningú no se'n recorda. ni de la seva acció cultural, ideològica i olítica, ni dels seus esforços per portar la literatura catalana a la modernitat (amb obres molt i molt interessants i reeixides) i de portar-la a la normalitat, ni de les seves traduccions, que van importar la novel·la contemporània a aquest país, ni de la seva producció de contes... ni de res.

I més coses.... Res... sobretaula amb amics mentre el sol es va apagant.

Literatura vs Escriptura

Sabedors que se'ns dirà que només veiem la cara negra de les coses, comencem aquest nou comentari. No és que només vegem la cara negra; és que la blanca tothom la proclama i l'escriu, i algú deu haver d'exercir de mala consciència, o de descobridor de la cara fosca de la lluna.

Es tracta del premi Sant Jordi de novel·la. Vam sentir el veredicte: "Pep Coll?" vam demanar-nos. I era que sí. I després: "Maria Dolors Farrés?" I era que sí, també.

D'entrada, i que no sigui dit, felicitem-los. Però... Aquest deu ser el premi literari de més prestigi en novel·la de les lletres catalanes. I noi...

Maria Dolors Farrés va publicar anys ha, a columna, Ciutat Ambre, un primer llibre molt i molt primicer, amb voluntat, però sense un resultat gaire brillant; més aviat fallit. I no n'havíem sabut res més. De cop surt amb una novel·la ambientada en un convent al segle XIV i amb un tema d'homosexualitat entre dos frares. Ui!!! Quina mala espina! Si la novel·la històrica ja és difícil i és difícil fer-la creïble i versemblant, aquí el repte és molt superior encara. Quina por!!! No. No l'hem llegit, naturalment, però el més natural és témer el pitjor. La literatura catalana està ben farcida de novel·les històriques que qualsevol historiador desautoritza en cinc minuts. I tots tan contents.

I en Pep Coll? Escriu bé. És un bon narrador, un bon contista, eficaç. Les seves obres no ens cauen de les mans. Però... Limitat de registre, un xic cançoner... De tota manera, ens cau bé. Però un Sant Jordi? Voleu dir...? I sobre la Bernardette de Lourdes!! De veritat que ens fa por. Molta. Però de moment, esperarem. (refelxionant si veiem en les obres anteriors de Pep Coll tot allò que demanaríem a un autor perquè de les seves mans en sortís una novel·la sobre aquest tema que ens pogués satisfer).

Ai! Que això ens fa posar nerviosos. És clar que aquesta mena de premis ja no té res a veure amb la literatura sinó només amb el comerç dels llibres, amb el mercat i el món editorial. La pena és que això es confon amb la literatura. Mai no hem entès, per exemple, que un llibre com El pont dels jueus pugui ser etiquetat de literatura, i que el seu autor vagi pel món al costat de Baltasar Porcel o vagi a les llistes d'autors catalans al costat de Llorenç Villalonga (per exemple). I qui diu Martí Gironell, diu una llarguíssima llista d'escriptors.

Un professor ens deia que caldria cercar nous noms. Que de la literatura en continuéssim dient "literatura" i de les altres coses en diguéssim simplement "llibres" o "escriptura". És veritat: Literatura vs Escriptura. Ens estalviaríem moltes confusions i aclariríem les coses. Però aquí totes ens ponen i tenim uns literats de primera que fan llibres tan "excel·lents" com La filla del Ganges o Memòries! o Tor, tretze cases i tres morts o Judici final. Totes ens ponen. I el sol també, es va ponent.