13 de gener, 2008

Lúcida i poderosa [sic]

El títol, que és el que ens ha inspirat aquest post, no és nostre; ni tan sols de qui ens l'ha dictat.

Als comentaris del post anterior (agraïts fins al cim n'estem, de tots, i del del mestre llibreter no cal dir-ho), "subal" va dir que esperava els nostres comentaris sobre el darrer premi Josep Pla. Al post següent, "el llegidor pescador" va escriure: "Lúcida i poderosa, potser?".

La veritat és que no ho vam entendre, però el pare Goggle ens va treure del dubte. "Lúcida i poderosa" són els adjectius que l'autor premiat amb el premi Josep Pla donava a la seva novel·la en una i altra intervenció (o en una de sola que la premsa ha multiplicat fent-ne variacions).

I això és, molt ens temem tots (al menys el llegidor pescador, i els colgants i uns quants més), el que dirà la premsa i la crítica. Que, desenganyem-nos, de la crítica val més dir-ne "les gacetilles".

Perquè el periodista de ressenyes i gacetilles el que fa és això: anar llegint el que ha dit l'autor al llarg dels temps i fer un refregit. I això és el que sortirà. (el google i internet van molt bé, però encara fan més mal).

Ara bé, aquí, nosaltres, sempre dubtant i sempre veient la cara fosca de les coses, sempre buscant-la, ens preguntàvem: Si aquesta és una novel·la lúcida i poderosa sobre els camps de concentració, què cosa deuen ser els llibres de Primo Levi, de Semprún, o aquella que han traduït fa poc i que ara no ens surt el títol ni l'autor?

Demanar-se si una persona nascuda l'any 1980 (28 anys) pot escriure una novel·la lúcida i poderosa sobre aquest tema deu estar fora de to. Però nosaltres ens ho demanem. I la resposta no acaba de sortir de seguida. Estaria bé un debat sobre això. Però d'aquí a una mica se'ns omplirà la casa de gent que ve a passar la tarda i no és el moment d'encetar-lo (cosa que ja hem fet, d'altra banda).

Ara bé, remetem el sofert lector que hagi arribat fins aquí al post del 20 de desembre (creiem) que es titula "escriptura vs literatura". I aplicaríem aquest dilema al llibre de Melcior Comes.

I ens agrada haver encetat, sense voler-ho, la crítica de llibres que encara no s'han llegit (ni publicat!). Nosaltres, al menys, ho confessem.

Sí. És una novel·la lúcida i poderosa on es relata de manera profunda la capacitat de l'individu per a sobreviure i suportar al mal sense perdre la dignitat que li confereix la naturalesa humana. La prosa, vigorosa i enèrgica és alhora continguda per a transmetre l'essència del dolor i les interioritats morals que es van descabdellant. Un bon testimoni d'una època, i un treball de documentació modèlic que fa versemblant la més petita cosa. Detalls, aspectes, ambients... tot hi és minuciós i expressionista a la vegada. Una mostra de la salut de la narrativa catalana que amb aquesta novel·la entra de ple dret en les literatures que han narrat l'horror del segle XX. Uns personatges, sobretot el protagonista, que ixen del paper escrit per entrar en la vida i en el més profund del lector. Un lector que se sentirà inquiet i a la vegada veurà com se li il·lumina el seu interior amb una força moral inusitada en un narrador tan jove.

Doncs sí. Reteniu aquesta crítica (gacetilla) i quan toqui compareu-la amb les de debò.

I apa, que truqen a la porta. I el sol ja va de baixada.

3 comentaris:

subal ha dit...

hehehehe!! :-) La compararem, la compararem, sense cap mena de dubte!

L'obra que crec que vostès volen dir i de la qual no recorden el t´tol ni l'autor possiblement sigui Relatos de Kolimá, de Shalamov, ed. Minúscula. Molt recomanable.

El llegidor pecador ha dit...

Llegidor peScador???

Osti! M´agrada, però m´hauré de comprar la barca.

Anònim ha dit...

Trobo interessant aquesta evolució programàtica cap al comentari-oracle: al vostre aire de “connaisseurs” de cul pelat hi afegeix una saludable dosi de frivolitat.