Benjamin Button: sempre anem enrere

___________

Encara no hem anat a veure The curious case of Benjamin Button, la llarguíssima peli de David Fincher. Però ja ens l'han explicada.

Com que tots els papers promocionals diuen que està basada en un conte de F. Scott Fizzgerald, hi ha un munt de crítics i periodistes que ho han anat repetint (no costa gaire llegir els papers i repetir). Però no hem llegit enlloc que algú hagi parlat encara de la novel·la d'Andrew Sean Greer, The confessions of Max Tivoli, del 2004, publicada en Castellà per Destino el mateix any (en traducció de Bianca Southwood), i aclamada per John Updike com una obra mestra comparable a Proust o Nabokov.

Ens la va recomanar un bon amic, i li hem agraït sempre més. La novel·la parteix del mateix fenomen (fet gens original: també hi ha un conte de Carpentier i, en certa manera, el conte El regressiu, de Pedrolo també toca el tema). I pel que podem deduir, està a anys llum de la pel·lícula. Com sempre: aquesta mena de pel·lícules agafen un fenomen i l'expliquen pel seu vessant més superficial, edulcorat, fàcil i espectacular.

La pel·lícula "copia" de la novel·la de Sean Greer el truc narratiu del manuscrit (tot que Sean Greer és mil vegades més subtil, interessant i intens, ja que mostra el protagonista escrivint-lo). Però no en copia les reflexions belles i profundes sobre l'amor, el pas del temps, el fat, la impossibilitat de viure el desig... La pel·lícula necessita espectacle. I per això hi ha de fer sortir la guerra i mil aventures més que no deuen fer sinó posar ornamentacions supèrflues per salvar una història que tractada a fons no necessita cap gran escenari.

Sean Greer fa un fris magnífic de l'Europa de finals del XIX i de la primera meitat del XX. Construeix una novel·la amb la precisió d'un enginyer, ja que la complexitat de la combinació cronològica argumental ho demana, i amb mil detalls que no es copsen sinó en una relectura. És subtil i profund, crea uns personatges meravellosos, que es poden tocar amb les mans, unes situacions intenses. Té un component emocional gens adotzenat ni superficial... I la pel·lícula... Ja ho veurem.

El que és més greu és que si algú redescobreix la novel·la la considerarà un subproducte de la pel·lícula, i dirà allò tan conegut: "Ja sé de què va; ja he vist una peli igual". I és ben al revés. La peli és un reflex feble del que es pot fer amb aquest argument, i el llibre és més, molt més. ¿Per què els guionistes o productors de la peli no es van fixar en aquesta novel·la i no van intentar de fer una cosa semblant amb llenguatge cinematogràfic? Simplement: la qualitat, l'estil, la profunditat, la reflexió no interessa. Volem espectacle i negoci, i tota la resta fa nosa.

Com Benjamin Button: sempre anem enrere.

I el sol es va ponent per a tots.

_____________