A qui se li va acudir encomanar l'actuació musical de l'onze de setembre a la Lídia Pujol?

_____________
Ens fem nostre el comentari que va sortir en una sobretaula aquests dies de festa:

A qui se li va acudir encomanar l'actuació musical de l'onze de setembre a la Lídia Pujol? Segurament que a algun membre de l'Ajuntament o de la Generalitat que, fent gala del seu poc gust musical, va confiar en aquesta noia que canta (i van dir que l'alcalde Hereu era un gran fan d'aquesta noia).

Fer versions de clàssics o de cançons populars és lícit i interessant, enriqueix el patrimoni musical i és una mostra que aquella peça és un clàssic. El testament d'Amèlia és una bellíssima cançó popular, i ha estat versionada moltes vegades i des de diferents conceptes musicals, des del pop al jazz. Però el que va fer Lídia Pujol l'onze de setembre no era versionar-la, era senzillament cantar-la malament. La versió i els arranjaments no eren cap gran cosa, mediocres i d'una previsibilitat exagerada. Amb una bona interpretació hauria pogut quedar simplement correcta. Però per art de Lídia Pujol va resultar una catàstrofe important. Si és una peça del seu darrer disc, ja sabem què no cal escoltar.

L'any passat o fa dos anys hi va haver una gran polèmica perquè hi cantava Mayte Martín, una noia de Barcelona que canta en la tradició de la cançó espanyola i andalusa, "tonadilla" i "bolero". Personalment, no és la música que ens agrada. No ens agrada gens. Però Mayte Martín interpreta molt i molt bé aquesta mena de música. Estils a part, la qualitat estava assegurada. (I una nota més: I si en lloc de ser una noia de Barcelona que canta en la tradició espanyola i andalusa hagués estat una noia de Barcelona que hagués cantat en la tradició japonesa o amazigh, hi hagués hagut la mateixa polèmica?)

I si aquella vegada al menys la qualitat hi era, aquest any, com ja ens tenen acostumats en tot, Ajuntament i Generalitat han preferit allò més modernet, "fashion" i que vesteixi, que surti als diaris i tot això. En aquest país hi ha centenars de persones capaces de cantar un Testament d'Amèlia meravellós o simplement digne. Però no; hem hagut d'anar a buscar el producte "de disseny" amb una etiqueta molt bonica, però molt mal dissenyat. I així tot el país va veure per televisió com es destrossava una bella cançó; o, el que és pitjor, es va quedar amb una impressió ben pobre d'una cançó ben bella. (I encara més: en tot moment els rètols i els locutors no es referien al la cançó pel seu titol real, sinó que al van batejar com a "La cançó d'Amèlia" o "Amèlia". Així es conserva i es fa la cultura!)

És que ens les foten per tots cantons! I per tots cantons tot es va ponent.
__________