30 de setembre, 2008

En contra de "El nen del pijama de ratlles"

____

Ja està escrit l’èxit que tindrà la pel·lícula de El nen del pijama de ratlles. Tothom hi anirà, tothom plorarà molt, i els productors faran molts diners. Passarà el mateix que va passar amb el llibre. És indignant que entre tanta literatura i tants films que hi ha sobre els camps de concentració i extermini, allò que més èxit té siguin els llibres i pel·lícules amb més trampa i més engany, i els més immorals. És indignant, però no és estrany. I no és estrany perquè el que fan aquests productes és tocar només la superfície del tema, edulcorar-lo i desculpabilitzar tothom d’aquests fets. No s’arriba al fons, a l’arrel; no es tracten les coses com són, com van ser; no es demanen responsabilitats (al contrari, sembla que no hi hagués culpables); no es parla de l’horror i de la mort, sinó que se'n mostra una caricatura inofensiva i com de Walt Disney; no es veu la realitat, sinó una mena de conte de fades una mica trist. I que consti que parlem d’horror, no de por, ni de malvestats. "Horror", amb majúscula.

Amb bona o mala fe, aquest llibre i la pel·lícula (com La vida és bella, de Begnini) són absolutament immorals. I ho són perquè amaguen la història i l’endolceixen. És un argument on la guerra i l’extermini hi són com per art de màgia, sense qüestionar-los, i no hi ha culpables ni dolents, i gairebé res a recriminar. A l’espectador o al lector li sap greu i li fa pena, perquè la gent pateix i es mor, però tot això és donat igual que les morts a la carretera o una catàstrofe natural. La ingenuïtat del nen protagonista, que és innocent, es traspassa a l’autor i al lector. I aquesta ingenuïtat ja no és innocent, ja és culpable. És culpable en l’autor, perquè narcotitza i encega el lectors i espectadors, els amaga la realitat; i és culpable en el lector i en l’espectador, perquè es converteixen en falsificadors i mistificadors de la història (culpables i víctimes alhora).

Tothom sap (o hauria de saber) que l’horror no es pot narrar, no es pot mostrar en ficció. Això ja ho sabien els grecs, que no deixen que la mort o l’horror es converteixin en anècdota superficial i circumstancial, i per això en les tragèdies aquests episodis no passen mai en escena, sinó que són donats per la paraula, per un testimoni (i què és el film “Shoa” sinó això?). Només d’aquesta manera allò que no es pot ni comprendre, allò inenarrable, pot aparèixer a escena. A la mínima que es vulgui “representar”, per bé que es vulgui fer, quedarà una anècdota de teatre amateur. Perquè estem tractant amb allò irrepresentable, inenarrable. Però, és clar, els productors de cinema, els guionistes, els novel·listes inconscients no saben res de tot això, i estan cometent un dels errors més grans de la història de la ficció en el món contemporani.

D’un dels pitjors episodis de la nostra història (“nostra”, és a dir: de nosaltres, de cada un de nosaltres), segurament el pitjor episodi, que té unes circumstàncies concretes, uns antecedents i uns culpables, se’n fa un episodi simplement malaurat i trist; així de simple. Això és immoral, profundament immoral. I és la via més clara per esborrar la memòria, falsificar-la i convertir-nos a tots en uns sensecervell, cada vegada més a punt d’assolir les condicions idònies per a repetir la història.

Per això estem en contra de “El nen del pijama de ratlles”. Simplement, no s’hauria d’haver escrit el llibre, ni filmat la pel·lícula. Per dignitat, per l’educació de les generacions presents i futures i per respecte històric.

I aquest camí cap a la posta sí que és profundament preocupant.
__________

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Gàcies. M'ho heu tret de la boca. No sé si ho hauria sabut explicar millor, però això és el que anava pensant sense concretar-ho. Crec que teniu tota la raó, i potser encara us quedeu curt.

El llegidor pecador ha dit...

Jo, almenys, estic fart de "la vella desconfiança que torna a brollar en la denúncia que la lectura de determinats llibres fomenta l´estupidesa del públic, espatlla el gust o incrementa l´alienació individual o col·lectiva."

Que es tracta d´una faula edulcorada? I què? Jo ja ho sé, sóc perfectament capaç d´adonarme´n tot solet, no necessito cap mena de "comissaris culturals" que em prohibeixin llibres i pel·lícules.

Com deia un savi del meu barri:

"A mí no me molesta que haya chopped, es más, a veces lo compro. Lo que me fastidia es que te den chopped como si fuera jamón ibérico."

I no és el cas.

Anònim ha dit...

Sou tan patètics, amb les vostres rabietes i lliçonetes morals,que no és estrany no entri ningú al bloc. Lliçonetes, d'altra banda, mal escrites i amb faltes. Cal anar tot el dia dient el que s'ha de fer o el que no, qui és bo i qui és dolent? Sou els guardians de les essències o simplement sou uns "colgats", uns penjats. O com diu el company uns comissaris, de pacotilla, per cert...

El llegidor pecador ha dit...

Potser no són gens necessaris els "comissaris culturals" però el que és segur que necessitem són veus, com la vostra, que mostrin "les mancances d’una cultura, assenyalin les trampes, les impostures i les mentides", això sí.

Ara bé, i ho expresso pel mal educat comentari anterior, no confonem els retrets, sempre legítims, vers una obra amb la seva censura.

Anònim ha dit...

4 comentaris lamentables per a un blog que només serveix per escopir bilis a tort i a dret. Això sembla la Falange catalana. No és estrany doncs que estiguin en contra dels que lluiten encara ara contra la memòria dels nazis