_________
Diumenge havent dinat. Baixem a fer el cafè en una terrassa, amb uns quants diaris. Agafo l’Avui. Tot plegat em trobo un article de David Castillo que parla de la pel·lícula de Jiri Menzel sobre Jo he servit el rei d’Anglaterra, una les novel·les imprescindibles de Bohumil Hrabal. http://paper.avui.cat/article/cultura/135177/jo/he/servit/rei/hrabal.html
He dit que l’article parla de la pel·licula?. Cal dubtar-ne. El primer terç és dedicat a explicar que el senyor Castillo un dia va compartir taula i cervesa amb Hrabal. Jo he servit el rei d’Anglaterra es converteix en Jo he fet unes cerveses amb Bohumil Hrabal. Que ho sàpiga tothom: El senyor Castillo va fer unes cerveses amb Hrabal.
I això quan tothom que hagi llegit o escoltat la Monika Zgustová o que conegui algú que hagi tingut el privilegi de coincidir amb Hrabal al bar on passava les tardes a Praga, sap què vol dir asseure’s a una taula amb Hrabal: l’home silent, sorrut i “no-m’atabalis-i-deixa’m-en-pau”.
I després de fer propaganda d’una marca de cervesa i de recuperar una mica l’engruna que encara li queda d’adolescent anarquistoide (si és que n’hi queda alguna i si és que mai n’ha tingut res), què més diu en senyor Castillo a l’article?
Doncs ja res més. Obvietats, vaguetats, res que no sigui previsible o conegut per la majoria dels lectors, res que no es trobi en una font d’informació general sobre txecoslovàquia, res que no haguem sentit mil vegades (incloses les referències al comunisme i les obligades al·lusions al PSUC i a la seva defensa de comunisme txec després del 68).
Al final, quatre vaguetats més sobre la pel·lícula (que per escriure-les no calia ni veure-la) i un final ritornello de les cerveses amb Hrabal.
Un gran article, sí senyor.
Ah! i digueu-li al corrector de l’Avui que es miri bé els articles del senyor Castillo, que no es fiï de la seva llengua:
El primer punt i seguit de l’article no ho hauria de ser.
El pronom feble a la frase “quan va ser-hi aquí” és redundant i sobra (deu ser perquè algú li va dir al senyor Castillo que no es mengés els pronoms febles, i ara en posa fins i tot quan no toca).
També és greu que no sàpiga escriure bé el cognom de Monika Zgustová (una visita a la lleixa on hi ha els seus llibres o les traduccions, o una vista al google ho haguessin solventat fàcilment).
I ens sembla una mica massa petulant que el senyor Castillo digui que Jo he servit el rei d'Anglaterra és "per mi la millor novel·la del txec", és a dir: que si és la millor novel·la de Hrabal és a causa de (o gràcies a) ell mateix, gràcies al senyor Castillo. Devia voler dir "per a mi, la millor novel·la del txec". És que les As són importants.
Per altra banda, no serien sobreres unes correccions d’estil a les frases llargues, en les quals enllaça idees amb uns connectors causals i consecutius realment sospitosos.
I dir-li surrealista a Joan Miró... Què voleu que us digui? No crec que “surrealista” sigui el terme més adequat per a la seva pintura ni per a la seva actitud.
Amb articles com aquest, és normal que cada dia llegim menys diaris. Amb articulistes com aquest, no ens calen manifiestos ni atacs externs a la cultura i a la llengua; ja ens ho fem sols. Nosaltres mateixos empenyem el sol cap a ponent.
________
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Malauradament té vostè tota la raó. En Castle és inexplicablement (o massa bé que es pot explicar) el melic del món cultural de Barcelona, i així ens va a tots, fent força per empènyer cap a ponent.
Confesso la meva simpatia per aquest blog, tot i que sembla especialitzat en la crítica negativa (que és de la que estem més mancats), fins i tot quan és tan destructiu i amb mala bava com aquest post. I li tinc simpatia perquè, sigui quin sigui el to, mai no està mancat de raó.
En aquest país de "avui jo t'ensabono a tu i demà tu m'ensabones a mi", ens fan falta moltes veus que posin les coses a lloc i que remenin la merda. Llàstima que escrits així mai no podran sortir en un mitjà "normal" (diaris, revistes, televisió...). Mana qui mana, ja se sap.
a mi em va agradar l'article, com la majoria dels que signa aquest articulista. En aquest cas vaig veure la peli i em va semblar tan bona com la novel·la. No entenc la seva bilis
David, jo crec que està clara la crítica, que en qualsevol cas és raonada.
Un article sobre una pel·lícula es converteix en un relat anecdòtic i mal escrit sobre la vida del crític de la ciutat.
En Castillo ha de deixar de mirar-se el melic, que no fa bé a ningú si no és que volem recollir un anecdotari del presentador més divertit dels recitals bracelonins.
Gràcies pel comentaris.
David: no parlem de la pel·lícula, sinó de l'article, com molt bé diu en Miquel.
No crec que sigui bilis el que destil·lem, sinó més aviat ganes de posar les coses al seu lloc i assenyalar les nafres d'aquesta nostra pobra i desgraciada cultura. Unes nafres que són ferides (i a vegades purulentes) de les quals en solem fer joies o virtuts.
Doncs no. Si és una nafra, diguem-li "nafra" i ensenyem-la; que deu ser una manera de curar-la.
I fixa't que en el nostre comentari no es diu res que no sigui del tot cert i inqüestionable.
amb tot el respecte, crec que l'article és bo i que les desqualificacions que tan sovint pengen només els desqualifiquen a vostès mateixos, amb tots aquests comentaris incendiaris sobre la nostra cultura. No caldria fer una crítica una mica més constructiva?
Jo també confesso la meva predilecció per aquest blog i pel seu misteriós autor, crec que ens fa falta (i molt) una crítica directa, honesta i amb mala lleta, com la que s'està fent des d'aquí. Anims i endavant.
Una salutació des de París.
Potser el que ens sobra és mala llet i blogs com aquest que podrien servir per al debat i l'intercanvi d'idees acaben convertint-se en caus de ressentiment i enveges. És una llàstima perquè l'autor sembla que sap escriure, però només disparant indiscriminadament contra gent que ho fa bé. Espero que a mi no m'insultin
Tens raó, en aquesta web només parlen dels escriptors catalans per posar-los a parir. Deuen ser del diari El Mundo, una colla de ressentits, que mai no donen la cara. Ben amagadets i cagadets. Si no fos per articles com els del Castillo no es podria ni obrir el diari.
Elisenda Puigbó
sí, el castillo que voltava pel palau de la música el dia del festival de poesia dient que allò era molt avorrit...
Castillo, Zgustova i Foix
He trobat els seus comentaris seguint la pista de la pel•lícula sobre la novel•la de Hrabal, ‘Jo he servit al rei d’Anglaterra’. Llegeixo amb estupefacció els retrets que li fan a l’escriptor David Castillo i no acabo d’entendre els motius. Amb tot el respecte els voldria exigir respecte per una persona que des de fa anys acosta la millor poesia al nostre país, tant en català com en altres idiomes. Dissortadament passo gran part de l’any a Madrid i no puc gaudir dels espectacles poètics, amb autors tan entranyables com els que han vingut als cicles de la Caixa, a la Setmana poètica o als del bar de davant del Macba. M’havien agradat els que feia amb Lizano, Casassas i els altres ja fa anys, potser vint o vint-i-cinc. Un bon record. Estic segur que a Madrid no serien capaços d’insultar-lo, de tractar-lo d'inepte com fan vostès. I els asseguro que allà la vida cultural és bastant més insulsa i ensopida que a Barcelona. Parlem-ne. A més, el senyor Castillo ha aportat a l’Avui des de fa moltíssims anys escriptors de la vàlua de clàssics com Calders, Perucho, Palau i Fabre, Joan Solà i molts altres. També autors de les noves generacions, com Valentí Puig, Enric Casassas, Sergi Pàmies, Màrius Serra, Julià Guillamon, Eva Piquer i companyia. Precisament el vaig veure per primera vegada en un recital de J.V. Foix –de qui vostès manlleven uns versos--, de qui Castillo crec que era un bon amic. Des de l’arribada de Castillo a l’Avui, el diari català és competitiu amb d’altres més poderosos.
M’ha sobtat la mala intenció sobre l’article. Entre altres matisacions els hauria de dir que la Monika Zgustova –que també va ser col•laboradora de les pàgines culturals que dirigia Castillo a l’Avui— ha signat amb accent obert o tancat els seus escrits. Actualment veig que ho fa sense accent, com avui ho fa al suplement Culturas de ‘La Vanguardia’, és a dir, tal com apareixia a l’article de l’Avui. També convindria afegir que l’article de Castillo no era una crítica sinó una crònica, gèneres periodístics diferents, tal com ensenyen als manuals de secundària. L’opinió de si la novel•la ‘Jo he servit al rei d’Anglaterra’ és la millor de Hrabal és qüestionable, però el mateix autor considerava que era la que li havia sortit més reeixida. Hrabal estimava el surrealisme i considerava Dalí i Miró surrealistes. Els dos havien militat al moviment de Breton i Aragon. Potser vostès mantenen les essències, però ho fan amb crítiques tan poc argumentades que fan pena i provoquen angoixa. Si fossin més constructius tindrien més lectors. I si ho proven?
Aaron Cohen
Publica un comentari a l'entrada