Ahir a la nit vam poder reveure el progama de TV3 de la sèrie "El meu avi" dedicat a la Mercè Rodoreda. Ens va sobtar la presència tan gran d'una de les biògrafes de l'escriptora, Montserrat Casals, al costat de la poca presència de l'altra estudiosa de Rodoreda: Carme Arnau.
Diem que ens va sorprendre, i ens va sorprendre gratament. La consideració dels treballs sobre Rodoreda és un d'aquells casos que no es poden entendre, o que no s'entenen en una situació normal. La biografia de la Rodoreda que va publicar Montserrat Casals el 1991 (Mercè Rodoreda, contra la vida, la literatura) sempre ha estat considerada en un segon terme, igual que els altres estudis de Casals sobre aquesta autora, com l'edició i estudi del seu teatre. I és que aquí qui s'ocupa de la Rodoreda és la Carme Arnau (i se n'ha ocupat molt, i molt bé; indubtablement) i sembla que ningú més no en pugui parlar, o que mai ningú més no serà una veu tan autoritzada, com si només una persona fos la legitimada per una temàtica.
Aquí hi té molt a veure, segur, la Universitat. Arnau és a dins la Universitat i Casals n'és fora. Arnau té una aurèola i té uns ressorts que Casals no té. I la Universitat legitima, i sobretot crea uns regnes de taifes que s'autoprotegeixen i s'autoproclamen els legítims. Pura supervivència, sí, però injusta.
És el mateix que passa amb els estudis sobre l'edat mitjana. Una obra tan important, innovadora i necessària com l'edició de Lo somni de Bernat Metge, feta per Stefano Cingolani (2006) no ha obtingut l'aquiescència de les forces vives universitàries (tant les antigues -Riquer- com les més noves -Badia-) senzillament perquè posa en dubte algunes de les interpretacions que aquests corrents han fet del text, de la persona i les idees de Bernat Metge).
En un país normal, les interpretacions diferents sobre els clàssics són a l'ordre del dia i es fan en públic, als mitjans més o menys especialitzats (revistes, llibres...). Aquí sembla que no hi hagi lloc per al debat. Surt l'estudi de Cingolani i tothom calla, l'ignora perquè no els interessa. No se l'ha convidat a cap universitat, no s'han debatut les seves interpretacions. (Ignora i venceràs?)
Aquesta no és la manera de fer ciència. Però, és clar, és la manera de conservar les cadires a la universitat i als lloc de poder. I un personatge com Cingolani, amb uns coneixements, una erudidició i unes interessantíssimes idees, de sobres demostrats, no té accés a la palestra pública i és com si no existís.
No sabem si és el mateix cas, però aquest senyor, italià afincat a a Catalunya, acaba de publicar una biografia novel·lada de Jaume I (Jaume I, Història i mite d'un rei, ed.62), on exposa de manera amena i clara la figura d'aquest rei, el seu temps, les seves idees, i la construcció del mite sobre la seva figura. Un llibre més que excel·lent. Al mateix temps Antoni Furió ha publicat un gros llibre, una biografia il·lustrada del rei Jaume I (Jaume I, ed. Bromera). Està molt bé, i és gran un llibre de regal, però no deixa de ser una biografia a l'ús.
El que volíem dir és que tothom parla del llibre de Furió i gairebé ningú no parla del de Cingolani. I no ens acabem de creure que sigui només una qüestió de l'esforç que cada editorial posa en la promoció dels seus productes. Alguna cosa més hi deu haver.
Vaja. Que la Rodoreda, Bernat Metge i Jaume I sembla que tenen mala peça al teler. Una mala peça que són les lluites, les parcel·les de poder, els recels, les malfiances, les capalletes, el regnes de taifes, les envejes... les estratègies per conservar un pam de terra al sol, en un país on, també per culpa d'això, el sol es va colgant cada vegada més de pressa.
I si només fossin aquests tres autors rai! "Tot n'és ple", que deia mestre Foix.
03 de gener, 2008
Rodoreda, Bernat Metge, Jaume I : mala peça al teler
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
totalment d'acord amb tot el que diu, i amb que el llibre de Cingolani és excel·lent (l'altre no l'he llegit pas), però, ni que estigui d'acord amb vostè, per pur amor a la veritat, li preguntaré: ¿n'està segur, que del seu llibre no en parla ningú? sospito que un repàs mínimament acurat a les hemeroteques recents (o una passada de google) ens ho desmentiria. és a dir, potser és una bona manera de reblar el seu discurs justificadament pessimista, però crec que aquí força la mà: del llibre de Cingolani se n'ha parlat bastant per bastants llocs (com s'ha parlat bastant a bastants llocs del que va publicar fa mig any sobre les quatre cròniques). a veure si ara el posarem en la situació de Porcel, que diuen que (tot i els premis, honors, distincions, lloances i medalles) és menystingut...
Gràcies pels comentaris. En bona mesura encertats -almenys pel que fa la vessant acadèmica-. Però, l'altre comentador té raó que de tots els llibres publicats darrerament almenys la premsa se n'ha fet ressó, d'una manera gairebé impensable per llibres a vegades molt erudits o especialistes.
potser té raó, vironera, i té raó anònim en el fet que d'un llibre més "acadèmic" no se sol fer tant soroll. I la memòria sol fallar. Hauríem de repassar hemeroteques. En tot cas, l'efecte mediàtic del llibre de Bromera ha estat superior (en nosaltres) que el de 62. Tampoc hi posaríem la mà al foc.
gràcies per passar i per comentar.
Publica un comentari a l'entrada