Sort que vaig escriure l'anterior post dimecres a la nit.
Perquè el dijous al matí, agafo l'Avui i em trobo un article de Pere Ballart titulat "Campana sobre Campana" (és que entre tots som tan originals posant títols!) on fa el que jo reclamava que hauria de fer algú entenimentat i coneixedor.
Gràcies, senyor Ballart.
Ara ja tenim, que parla de les dues traduccions i SOBRE CAMPANA, UNA veu autoritzada que diu les coses pel seu nom.
Però em continuo demanant: i els altres articulistes, que van dir que la traducció de la Susanna Rafart era tan bona i tan excelsa, se l'havien llegida? O parlaven d'oïda? Havien contrastat l'original i la traducció? O realment creuen que la traducció desferra de la Susanna Rafart és bona? Tots els articles els fan amb el mateix rigor aquests senyors? Ens podria explicar, per exemple, el senyor Llovet, per què diu que és tan bona la traducció de la Senyora Rafart?
Ai déu dels cels! Que mentre el sol s'està colgant, nosaltres jugant jugant com si fossim migdia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
No és cert que ningú no parli de la traducció del senyor Arnau Pons. N'han parlat la Lourdes Duran, del Diario de Mallorca, i en Pere Ballart de l'Avui, entre d'altres.
El que passa és que així com tu confesses que no saps italià, en Pere Ballart tampoc no en sap, però no ho reconeix si no és en la intimitat. I la Rafart sí que en sap. Només cal dir que va traduir l'hermètic Salvatore Quasimodo, de dificultat equiparable a la de Campana.
Cal destacar que el llibre de la Rafart ha estat supervisat per Francesco Ardolino, professor de la UB i especialista en Campana, que ha fet un pròleg ben clar a fi de guiar de debò el lector.
L'edició de l'Arnau Pons o, més ben dit, l'autoedició, ja que se l'ha publicat ell mateix en la col·lecció que dirigeix, afegeix poemes que no s'han d'afegir si es vol ser mínimament curós en la publicació sistemàtica dels textos de l'autor. I, més greu, afegeix versos que mai no han existit a determinats cants.
El llibre-objecte que tu dius pot ser molt bonic, però a banda de car és molt poc útil per al lector perquè en comptes d'acarar cada poema traduït amb el seu original, relega el text italià íntegre al final del llibre.
Ah, i la traducció de la Rafart compta amb l'aval de l'Istituto Italiano di Cultura. Qui garanteix la solvència de l'Arnau Pons?
ara només falta que aparegue algú que conegui l'italià i que ens ho expliqui. perquè vostès s'estan llençant unes bufetades ben catalanes. i no hi ha manera d'aclarir-se: al final me'ls compraré tots dos, per si de cas!!!
Té raó que la polèmica pot induir a confusió, però no perdi de vista que a l'Istituto Italiano di Cultura saben més italià que ningú, i que aquest organisme avala la traducció de la Susanna Rafart. Tota la resta, segurament, és pura redundància.
Salutacions cordials.
sí, molt bé, molt bé, però naturalment, l'altra opció que tinc és no comprar-ne cap dels dos, enviar-vos a tots a pastar fang i comprar-me'n una en castellà. o aprendre italià jo. enteneu el problema?
En realitat no acabo d'entendre el problema. Les diferències entre les dues edicions catalanes no us haurien d'empènyer a comprar-ne una de castellana, entre d'altres coses perquè en castellà n'hi ha tres: la d'Olifante, la de la Univ. de Múrcia i la de DVD Poesía, i us trobrareu igual. Recórrer a l'original italià és l'ideal, però per això val més la pena tenir una edició bilingüe, i comparar. I per comparar res millor que poder acarar cada poema amb el seu original, pàgina a pàgina.
M’estranya llegir els comentaris que fas respecte a les traduccions dels Cants Òrfics de Dino Campana. Tinc la impressió que derives cap al maniqueisme ventilant fòbies i afectes irreflexivament. Penso que bases la teva opinió en informació poc solvent, i en canvi, rebutges la que sí que ho es. Anem a pams: et preguntes per què Llobet lloa la traducció de Rafart, mentre que Llobet deixa ben clar en la seva crítica el motiu de les seves lloances. Pel contrari, et deixes seduir per un article de Pere Ballart que, en lògica continuació del que va escriure un mes abans sobre el mateix tema, i per al seu descrèdit, no resulta ser més que la fi d’un lamentable publireportatge. En el final de la crítica del 18 d’octubre, càustica amb la traducció de Rafart, Pere Ballart adoba el terreny per a la posterior recepció de la de l’Arnau Pons lamentant-se que Campana s’hagués quedat esperant “l’hora del seu total i merescut reconeixement”, i en el principi de la del 22 de novembre, lloa així la d’Arnau Pons:
“Ara sí. Així sí. Quan fa poc més d’un mes jo planyia [...] poc em podia imaginar que caldria esperar tan poc temps per donar notícia del rescabalament de la seva obra...”
Pobre angelet!, poc s’ho podia imaginar ell, quan va fer la primera crítica, que hi havia aquesta simultaneïtat d’edició, desconeguda només per a lectors incautes.
Una altra perla:
“No cal ni tan sols ponderar els mèrits d’aquesta versió per contrast amb els defectes de l’altra, per que n’és ben bé l’exacte revers de la moneda”
Algú amb dos dits de front pot creure que una traducció es blanca i l’altra negra, que el joc del Barça es totalment bo i el del Madrid absolutament dolent? Que jo sàpiga, els dos autors són poetes i traductors solvents, i per tant, he de concloure que es veu el llautó de l’instrument que fa ballar Ballart. Per acabar, la joia de la corona que aproxima el quefer del ressenyista al del llegendari Manuel Luque:
“...un Campana tapa l’altre, ni ha d’estranyar tampoc, doncs, que l’elecció del lector en poques ocasions hagi pogut estar mes clara”.
El “Busque, compare, y si encuentra algo mejor, cómprelo” de Luque, és una opció molt més refinada, i sobretot, més estètica.
Tens molta raó, antònim. El que passa és que n'Arnau, en Pere i en Lleonard són amics de l'ànima i volen fer passar bou per bèstia grossa.
Jo no sé qui és amic de l'ànima de qui, ni m'interesses gens les històries de fílies, fòbies i capelletes.
Només tinc una cosa a dir, que em sembla que és definitiva: Agafeu les dues versions i compareu.
Al menys en la meva lectura, en la meva visió de Campana i deles traduccions, no hi ha color. La traducció de Pons és altament superior.
I pel que fa a l'Institut de cultura italiana... Què voleu que us digui. També hi deu haver amics, enemics, fílies i fòbies.
Sí. Quedeu-vos amb la que més us agradi, però per a mi és clar com el cel de tramuntana.
No costa gaire anar a una llibreria on et deixin obrir i llegir els llibres, comparar quatre o cinc poemes, i comprar la que més bé et sembli.
Amic Colgant, potser no ets conscient de tenir cap fòbia, però elegàncies com “traducció desferra”, “la que ha fet (o ha desfet) Susanna Rafart”, “estudiant de primer d’italià”, “aprenent de poeta”, “S. R. i la seva traïció”, “cascavellet rovellat” entre d’altres penjaments que dediques a la Rafart em fan dubtar seriosament del teu “fair play” “acapellesc”. És més, quan et preguntes perquè deixen bé la traducció de Rafart, et dius: “alguna cosa estranya hi deu haver per aquí el mig”. O quan carregues innocentment i càndida contra el seu “Cor grec” (per cert, tinc curiositat per saber quin premi dius que ha guanyat aquest llibre)que la bona crítica “només s’entendria per l’analfabetisme dels crítics o per altres motius”, el que em porta a deduir que si rebutges el terme fòbia per a la teva vehemència deu ser perquè es tracta de rasa i simple misogínia.
Però tranquil, que aquesta és una nafra menor. La xacra major és la crítica literària amb vocació destructiva que et fa gaudir.
Estimat asolcolgant: efectivament, el millor és comparar les dues edicions i adquirir la que més t'agradi. Curiosament, n'Arnau Pons no s'ha atrevit a acarar cada poema amb el seu original, sinó que ha posat els italians tots junts al final del llibre.
Ah, i dubtar de l'autoritat de l'Istituto Italiano di Cultura és simplement tendenciós.
I et diré més: el diccionari Italià-Català de l'Arqués és molt justet, i la Brunella Servidei no és especialista en literatura italiana contemporània.
Senyors colgats,
Atesa la concessió del Premi Atlàntida en la “Nit de l’Edició” del proppassat 18 de desembre a Bartomeu Fiol com a millor articulista en llengua catalana per la seva tasca de divulgació literària a el “Diari de Balears”, i que el guardonat, model d’equanimitat gens suspecte de conspirar amb ningú i menys encara amb “sindicats”, no encaixa dins la categoria de “crític analfabet” que vosaltres reserveu a qui valori positivament “Un cor grec” de la Rafart, caldria fer-vos saber, que:
Va dedicar tres dels articles que l’han fet mereixedor del guardó (3!) en tres setmanes consecutives precisament a valorar altament “Un cor grec”. D’altra banda, en els respectius articles que ell equilibradament dedica a cadascuna de les dues traduccions de Campana, fa elogi de totes dues edicions (la qual cosa em sembla molt bé), però atenció a l’únic comentari que dedica pròpiament a la traducció d’Arnau Pons: “Però a un servidor el que més ha aprofitat de la feina d’Arnau Pons hauran estat les seves versions d’Altre poesie, a partir dels versos esparsos”.
“A buen entendedor...”
Definitivament, doncs, a “el sol s’està colgant”, jo afegiria “I el vespre ve tot d’una”.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada