El mot
més
breu
serà
sanglot
d'adéu.
PALAU
I ara, asseiem-nos al turó i contemplem, amb la posta, tots els corbs que s'hi acostaran, grallant i ensenyant-se, cínics incontinents.
23 de febrer, 2008
22 de febrer, 2008
literatura?
Quedem parats de nou en veure la cobertura que els mitjans dediquen a l'aparició d'un altre volum de Harry Potter. Però no pas pel fet en si. És evident que d'un esdeveniment qualsevols els mitjans en parlaran molt i en parlaran bé sempre que els promotors tinguin capacitat de convicció i de seducció, que vol dir capacitat econòmica.
El que ens sorprèn (encara) és que la premsa, la televisió i la ràdio parlen d'aquests llibres sota l'epígraf de "Cultura", i en aquestes cròniques contínuament usen la paraula "literatura".
Ens sorprèn, de fet, perquè som uns ingenus. I si ens fem la pregunta: "per què es parla de Harry Potter com a literatura?", la resposta és ben clara: ni els periodistes culturals (una altra denominació hilarant) no saben què és la literatura. O no ho volen saber, o ens volen vendre gat per llebre, o volen convertir els gats en llebres.
Sigui com sigui, tot plegat és ben trist. com la posta en la qual estem immersos.
(i aquesta nota és només una rabieta inútil)
El que ens sorprèn (encara) és que la premsa, la televisió i la ràdio parlen d'aquests llibres sota l'epígraf de "Cultura", i en aquestes cròniques contínuament usen la paraula "literatura".
Ens sorprèn, de fet, perquè som uns ingenus. I si ens fem la pregunta: "per què es parla de Harry Potter com a literatura?", la resposta és ben clara: ni els periodistes culturals (una altra denominació hilarant) no saben què és la literatura. O no ho volen saber, o ens volen vendre gat per llebre, o volen convertir els gats en llebres.
Sigui com sigui, tot plegat és ben trist. com la posta en la qual estem immersos.
(i aquesta nota és només una rabieta inútil)
14 de febrer, 2008
premis a llibres fantasma
Entre les coses que no entenem (o que ens estimem més no entendre) hi ha això dels premis fantasma (o premis a llibres fantasma).
Ara li ha tocat a Jordi Llovet per la traducció de Les flors del mal. Un llibre que no existeix, que encara no ha estat publicat. Estem a feber del 2008 i donem el premi Ciutat de Barcelona 2007 a un llibre que encara no és res més que un títol en un anunci o en una programació editorial. Fantàstic.
Exactament el mateix va passar quan se li va donar a la traducció de Salvador Oliva dels Sonets de Shakespeare, un llibre que encara no havia sortit. (I a més resulta que ara, uns quants anys després de lloar-lo tant, ja es van sentint tot de veus autoritzades que li comencen a trobar defectes, i que comencen a dir que no és pas la millor traducció completa dels sonets de Shakespeare en català).
Davant d'això, no calen comentaris. Calia donar-li el premi al senyor Llovet, i se li ha donat. Que és el que deu ser correcte en aquest país. O no?
I qui hi havia al jurat? i quina editorial encara no ha publicat aquest excels llibre? I com s'ho ha fet el jurat per a donar-li? Com s'ho ha fet per valorar-lo? Amb quines altres traduccions de l'any 2007 se les ha hagut de veure? Quins contactes i relacions i ara-tu-ara-jo hi ha per aquí?
No demanem més, i asseguem-nos, tots tres, a contemplar l'esplendorosa posta que se'ns ofereix.
11 de febrer, 2008
"a la literatura catalana no hi ha narrativa de terror"
Era el dissabte, dia 9 de febrer, a la nit. Estava conduint i escoltant la ràdio. Rac 1. Era un programa que vol ser de misteris i temes esotèrics que porta el senyor Sebastià d'Arbó.
Entrevistaven a un membre d'una revista de literatura de terror i ciència-fició, "Miasma". (www.miasma.cat)
Tot d'una el membre de la revista, sense com va ni com costa, dispara aquesta afirmació: "És que a la literatura catalana no hi ha narrativa de terror, no n'hi ha hagut mai". I el presentador entrevistador, amb un aplom esfereïdor diu: "No, no". I es queden tots dos tan amples.
I un es queda de pedra i va recordant noms de la literatura catalana que han escrit relats de por (i no diguem de ciència-ficció!!!), des d'alguns medievals i del renaixement fins al Sánchez-Pinyol, passant per un grapat de modernistes (molts!) i romàntics, i un nombre considerable de narradors de la segona meitat del XX.
Però no. No passa res. A la ràdio han dit que no n'hi havia. I això deu ser la veritat. Tota la gent que escoltava la ràdio a aquella hora ara "saben" i estan convençuts que a la literatura catalana no hi ha hagut mai ni hi ha relats de terror. Ho han dit uns senyors que en deuen saber d'això.
Heus aquí els nous periodistes. Heus ací "la veu de la ciència". I ningú no rectificarà aquestes mentides. I ningú no castigarà aquests indocumentats, que seguiran impunes escampant errors i mentides. No hi ha una mena de defensor de l'oient? No hi ha a les emissores un control de qualitat? Un control de la veracitat del que s'emet? Qui els farà pagar per això? Qui els renyarà? qui els farà rectificar des del mateix programa? Res ni ningú, és clar.
Aquí, qualsevol tros de pedra s'erigeix en or, i no hi ha res ni ningú per a desemmascarar els falsaris. I anem escampant errors com veritats absolutes, i anem creant confusió i més confusió. Sempre impunes. Però és igual. Tot sigui per guanyar audiència i fer veure que sabem de tot.
El sol, amics, es colga per tot arreu, i més de pressa del que no sembla.
Entrevistaven a un membre d'una revista de literatura de terror i ciència-fició, "Miasma". (www.miasma.cat)
Tot d'una el membre de la revista, sense com va ni com costa, dispara aquesta afirmació: "És que a la literatura catalana no hi ha narrativa de terror, no n'hi ha hagut mai". I el presentador entrevistador, amb un aplom esfereïdor diu: "No, no". I es queden tots dos tan amples.
I un es queda de pedra i va recordant noms de la literatura catalana que han escrit relats de por (i no diguem de ciència-ficció!!!), des d'alguns medievals i del renaixement fins al Sánchez-Pinyol, passant per un grapat de modernistes (molts!) i romàntics, i un nombre considerable de narradors de la segona meitat del XX.
Però no. No passa res. A la ràdio han dit que no n'hi havia. I això deu ser la veritat. Tota la gent que escoltava la ràdio a aquella hora ara "saben" i estan convençuts que a la literatura catalana no hi ha hagut mai ni hi ha relats de terror. Ho han dit uns senyors que en deuen saber d'això.
Heus aquí els nous periodistes. Heus ací "la veu de la ciència". I ningú no rectificarà aquestes mentides. I ningú no castigarà aquests indocumentats, que seguiran impunes escampant errors i mentides. No hi ha una mena de defensor de l'oient? No hi ha a les emissores un control de qualitat? Un control de la veracitat del que s'emet? Qui els farà pagar per això? Qui els renyarà? qui els farà rectificar des del mateix programa? Res ni ningú, és clar.
Aquí, qualsevol tros de pedra s'erigeix en or, i no hi ha res ni ningú per a desemmascarar els falsaris. I anem escampant errors com veritats absolutes, i anem creant confusió i més confusió. Sempre impunes. Però és igual. Tot sigui per guanyar audiència i fer veure que sabem de tot.
El sol, amics, es colga per tot arreu, i més de pressa del que no sembla.
07 de febrer, 2008
una "Hola!" de la cultura
Ara mateix parlàvem del suplement dels dijous de l'Avui.
Una opinió diu que si fa temps algú reclamava una "Hola!" de la cultura i la cultureta, aviat ja no caldrà demanar-ho. La majoria de suplements literaris ja fan aquesta feina, i el de l'Avui cada dia s'hi dedica més.
I per avui ja hem dit prou coses.
Però ara em diuen que apunti que això no és pas una revindicació de l'antic director del suplement. Que tampoc.
I així tot se'ns va ponent. ("a la vegada que a alguns totes els ponen", em dicten ara.)
Una opinió diu que si fa temps algú reclamava una "Hola!" de la cultura i la cultureta, aviat ja no caldrà demanar-ho. La majoria de suplements literaris ja fan aquesta feina, i el de l'Avui cada dia s'hi dedica més.
I per avui ja hem dit prou coses.
Però ara em diuen que apunti que això no és pas una revindicació de l'antic director del suplement. Que tampoc.
I així tot se'ns va ponent. ("a la vegada que a alguns totes els ponen", em dicten ara.)
02 de febrer, 2008
Najat, Laila i Asha
Najat el Hachmi ha guanyat el Ramon Llull. I hem de confessar que això ens reconforta. Fa uns quants anys en les lletres catalanes va aparèixer un producte editorial signat per Asha Miró. Un nom exòtic i un llibre pensat per vendre el seu exotisme i la seva història personal. I la màquina va funcionar. Qualsevol lector una mica llest veia que allò no funcionava, sobretot sentint parlar l'autora; i després s'ha anat escampant la veritat. De l'original presentat per l'autora al llibre publicat hi ha una gran diferència. Els llibres posteriors d'aquesta senyora han anat mostrant la veritat d'un bluf.
Com que el mercat va respondre la mar de bé a aquesta estratègia, una altra editorial es va afanyar a publicar un llibre d'una "altra catalana"; en aquest cas, d'origen magribí. Era Laila Karrouch, i el llibre contava l'experiència d'una nena que passa de viure a Nador, un poblet al nord del Marroc, a Vic, una ciutat a l'interior de Catalunya. Certament, el llibre no acomplia les expectatives. Una narració molt plana, poc emotiva, poc treballada literàriament, poc aprofitada, superficial, sense ni reflexionar en l'emigració i el canvi de cultura, sense cap pregunta... Li devia faltar un bon editor que li traiés tot el suc que segurament tenia l'autora però que ella sola no va saber treure's. Un primer llibre immadur i molt fluixet. Però políticament convenia i va funcionar; i comericalment també.
Molt poc després apareixia Jo també sóc catalana, un llibre de Najat el Hachmi. Aquí ja no era una noia emigrada que provava d'explicar el seu itinerari. Aquí es tractava d'una jove mare, immigrada, que escrivia un llibre per intentar explicar-se i explicar al seu fill la seva situació. I l'escrivia amb una clara voluntat literària molt més enllà d'utilitzar com a base la seva experiència personal (la lectura del primer capítol, on la mare parla al fill, ens ho va ben aclarir de seguida). Un llibre ambiciós, reflexiu, crític, intel·ligent. Un primer llibre, sí; però que apuntava molt més amunt que els altres dos i, certament, arribava molt més amunt. Curiosament aquest llibre i aquesta autora van ser els menys publicitats i els menys anomenats dels tres. Segurament perquè no responien a allò que la població esperava d'un llibre d'una immigrant i es presentava, simplement, com un llibre, gens exòtic, gens folkloritzant, gens convencional, gens previsible. Pel que fa a l'actitud literària i ideològica de l'autora, potser encara algú recordarà la disconformitat que, amb veu baixa, ella manifestava amb el títol que l'editorial va imposar-li al llibre. Ella no es feia cap qüestió de ser o no ser catalana o magribina. Era escriptora.
I ho era. I ho és. El premi ens ho demostra. És possible que el jurat hagi tingut en compte la naturalesa i la persona de l'autora (al capdaval és un premi d'una editorial), però no li hauria donat el premi si no fos un bon llibre. I ara també ella vol defugir etiquetes i circumstàncies. En les entrevistes defensa la novel·la com el retrat d'un tirà, a seques. I es defineix com a escriptora, a seques, i mai com a "escriptora-catalana-d'origen-magribí". I això l'honora i ens la presenta com una persona seriosa, com a una escriptora conscient, ambiciosa i preparada.
A nosaltres ens reconforta aquest premi, perquè sempre l'havíem defensada quan parlant de les tres escriptores, Najat, Laila i Asha, carregàvem contra les altre dues (una per immadura i l'altra per ser un simple producte editorial), i perquè sempre hem cregut en la seva escriptura.
Ara només falta que la premsa i la crítica parlin d'ella com a "una escriptora" o "una escripora catalana", a seques, sense adjectius ni històries.
I ens reconforta perquè, a la fi, potser algú començarà a veure que hi ha noms de debò i noms buits per dins. (Però mentre les editorials s'entestin a anar-nos colocant productes de mercat, el poc sol que hi havia anirà ponent-se.)
Com que el mercat va respondre la mar de bé a aquesta estratègia, una altra editorial es va afanyar a publicar un llibre d'una "altra catalana"; en aquest cas, d'origen magribí. Era Laila Karrouch, i el llibre contava l'experiència d'una nena que passa de viure a Nador, un poblet al nord del Marroc, a Vic, una ciutat a l'interior de Catalunya. Certament, el llibre no acomplia les expectatives. Una narració molt plana, poc emotiva, poc treballada literàriament, poc aprofitada, superficial, sense ni reflexionar en l'emigració i el canvi de cultura, sense cap pregunta... Li devia faltar un bon editor que li traiés tot el suc que segurament tenia l'autora però que ella sola no va saber treure's. Un primer llibre immadur i molt fluixet. Però políticament convenia i va funcionar; i comericalment també.
Molt poc després apareixia Jo també sóc catalana, un llibre de Najat el Hachmi. Aquí ja no era una noia emigrada que provava d'explicar el seu itinerari. Aquí es tractava d'una jove mare, immigrada, que escrivia un llibre per intentar explicar-se i explicar al seu fill la seva situació. I l'escrivia amb una clara voluntat literària molt més enllà d'utilitzar com a base la seva experiència personal (la lectura del primer capítol, on la mare parla al fill, ens ho va ben aclarir de seguida). Un llibre ambiciós, reflexiu, crític, intel·ligent. Un primer llibre, sí; però que apuntava molt més amunt que els altres dos i, certament, arribava molt més amunt. Curiosament aquest llibre i aquesta autora van ser els menys publicitats i els menys anomenats dels tres. Segurament perquè no responien a allò que la població esperava d'un llibre d'una immigrant i es presentava, simplement, com un llibre, gens exòtic, gens folkloritzant, gens convencional, gens previsible. Pel que fa a l'actitud literària i ideològica de l'autora, potser encara algú recordarà la disconformitat que, amb veu baixa, ella manifestava amb el títol que l'editorial va imposar-li al llibre. Ella no es feia cap qüestió de ser o no ser catalana o magribina. Era escriptora.
I ho era. I ho és. El premi ens ho demostra. És possible que el jurat hagi tingut en compte la naturalesa i la persona de l'autora (al capdaval és un premi d'una editorial), però no li hauria donat el premi si no fos un bon llibre. I ara també ella vol defugir etiquetes i circumstàncies. En les entrevistes defensa la novel·la com el retrat d'un tirà, a seques. I es defineix com a escriptora, a seques, i mai com a "escriptora-catalana-d'origen-magribí". I això l'honora i ens la presenta com una persona seriosa, com a una escriptora conscient, ambiciosa i preparada.
A nosaltres ens reconforta aquest premi, perquè sempre l'havíem defensada quan parlant de les tres escriptores, Najat, Laila i Asha, carregàvem contra les altre dues (una per immadura i l'altra per ser un simple producte editorial), i perquè sempre hem cregut en la seva escriptura.
Ara només falta que la premsa i la crítica parlin d'ella com a "una escriptora" o "una escripora catalana", a seques, sense adjectius ni històries.
I ens reconforta perquè, a la fi, potser algú començarà a veure que hi ha noms de debò i noms buits per dins. (Però mentre les editorials s'entestin a anar-nos colocant productes de mercat, el poc sol que hi havia anirà ponent-se.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)