Najat, Laila i Asha

Najat el Hachmi ha guanyat el Ramon Llull. I hem de confessar que això ens reconforta. Fa uns quants anys en les lletres catalanes va aparèixer un producte editorial signat per Asha Miró. Un nom exòtic i un llibre pensat per vendre el seu exotisme i la seva història personal. I la màquina va funcionar. Qualsevol lector una mica llest veia que allò no funcionava, sobretot sentint parlar l'autora; i després s'ha anat escampant la veritat. De l'original presentat per l'autora al llibre publicat hi ha una gran diferència. Els llibres posteriors d'aquesta senyora han anat mostrant la veritat d'un bluf.

Com que el mercat va respondre la mar de bé a aquesta estratègia, una altra editorial es va afanyar a publicar un llibre d'una "altra catalana"; en aquest cas, d'origen magribí. Era Laila Karrouch, i el llibre contava l'experiència d'una nena que passa de viure a Nador, un poblet al nord del Marroc, a Vic, una ciutat a l'interior de Catalunya. Certament, el llibre no acomplia les expectatives. Una narració molt plana, poc emotiva, poc treballada literàriament, poc aprofitada, superficial, sense ni reflexionar en l'emigració i el canvi de cultura, sense cap pregunta... Li devia faltar un bon editor que li traiés tot el suc que segurament tenia l'autora però que ella sola no va saber treure's. Un primer llibre immadur i molt fluixet. Però políticament convenia i va funcionar; i comericalment també.

Molt poc després apareixia Jo també sóc catalana, un llibre de Najat el Hachmi. Aquí ja no era una noia emigrada que provava d'explicar el seu itinerari. Aquí es tractava d'una jove mare, immigrada, que escrivia un llibre per intentar explicar-se i explicar al seu fill la seva situació. I l'escrivia amb una clara voluntat literària molt més enllà d'utilitzar com a base la seva experiència personal (la lectura del primer capítol, on la mare parla al fill, ens ho va ben aclarir de seguida). Un llibre ambiciós, reflexiu, crític, intel·ligent. Un primer llibre, sí; però que apuntava molt més amunt que els altres dos i, certament, arribava molt més amunt. Curiosament aquest llibre i aquesta autora van ser els menys publicitats i els menys anomenats dels tres. Segurament perquè no responien a allò que la població esperava d'un llibre d'una immigrant i es presentava, simplement, com un llibre, gens exòtic, gens folkloritzant, gens convencional, gens previsible. Pel que fa a l'actitud literària i ideològica de l'autora, potser encara algú recordarà la disconformitat que, amb veu baixa, ella manifestava amb el títol que l'editorial va imposar-li al llibre. Ella no es feia cap qüestió de ser o no ser catalana o magribina. Era escriptora.

I ho era. I ho és. El premi ens ho demostra. És possible que el jurat hagi tingut en compte la naturalesa i la persona de l'autora (al capdaval és un premi d'una editorial), però no li hauria donat el premi si no fos un bon llibre. I ara també ella vol defugir etiquetes i circumstàncies. En les entrevistes defensa la novel·la com el retrat d'un tirà, a seques. I es defineix com a escriptora, a seques, i mai com a "escriptora-catalana-d'origen-magribí". I això l'honora i ens la presenta com una persona seriosa, com a una escriptora conscient, ambiciosa i preparada.

A nosaltres ens reconforta aquest premi, perquè sempre l'havíem defensada quan parlant de les tres escriptores, Najat, Laila i Asha, carregàvem contra les altre dues (una per immadura i l'altra per ser un simple producte editorial), i perquè sempre hem cregut en la seva escriptura.

Ara només falta que la premsa i la crítica parlin d'ella com a "una escriptora" o "una escripora catalana", a seques, sense adjectius ni històries.

I ens reconforta perquè, a la fi, potser algú començarà a veure que hi ha noms de debò i noms buits per dins. (Però mentre les editorials s'entestin a anar-nos colocant productes de mercat, el poc sol que hi havia anirà ponent-se.)