Som allò que ens representa

Som allò que ens representa? Per a nosaltres potser no, però per als altres...

Fem aquesta pregunta en motiu del passat (i passadíssim) Festival de Poesia de Barcelona. La poesia catalana hi va ser representada per: Maria Josep Escrivà, Amat Baró i Joan Vergés.

Tenim tot el respecte per a tots tres, i sobretot per l'històric Joan Vergés, de qui les circumstàncies han fet un poeta oblidat, més conegut a través de Toti Soler, Ovidi Montllor o Joan Manuel Serrat que no pas directament a través de la lectura de la seva obra. Ara bé, malgrat aquest respecte la pregunta que ens fem és: Aquesta tríade és la representació de la poesia catalana davant del món? La nostra poesia és això? I ens neguem a acceptar-ho. Com a lectors de poesia, i de poesia catalana, no podem acceptar que aquestes tres veus siguin,a hores d'ara l'aparador de la poesia catalana davant del món, i a casa nostra.

Una altra acte que ens va fer "gràcia" va ser l'acte inaugural de la setmana, allò que en van dir "tres poetes clàssics". Aquests eren:
El poeta caducat i caduc Luís Alberto de Cuenca, un ego superlatiu àvid de festivals, que fa una poesia prima com el paper de fumar, insubstancial com el pa amb aigua i inflada com un globus de fira.
El poeta Luís Garcia Montero, més interessant, representant d'un moviment acabat i força estèril, que ja no té el seu temps, que s'ha mostrat força incapaç de respondre als reptes reals de la poesia contemporània pel que fa a la llengua, l'ètica i la tradició (tot i que encara és llegible).
La poetessa Marta Pessarodona, que fa trenta anys que fa el mateix llibre, cada vegada més inconsistent i cada vegada més pobre, i que tothom tracta com a la gran poetessa. Potser és uan dona culta, segurament, però una gran poetessa? La nostra lectura no ens ho ha mostrat mai.

Això eren els "tres clàssics"?

I per què els clàssics són dos de castellans i un de català? És que els espanyols són millors? És que aquí no hi ha poetes clàssics? (la llista seria llarga.) És que hem de pagar algun peatge a la cultura castellana? És que els catalans no podem anar sols pel món? És que no posem ensenyar al món la nostra poesia? Quina mena de complex tenim? Això forma part de la política dels socialistes? Hi ha hagut mai un festival de poesia a Madrid, a Sevilla o a León on es convidi poetes catalans amb el mateix rang dels poetes castellans? (o a París, o a Florència, o a Berlín.)
Quina raó té això si no és servilisme, complex d'inferioritat i provincianisme? Que ens ho expliqui el programador de la Setmana de poesia.

Sigui el que sigui, no ens agrada gens. Ara som nosaltres ateixos que anem empenyent el sol cap a la posta.