04 de maig, 2008

Ens han robat Joan Brossa

A l'Avui d'avui diumenge (4 de maig de 2008) Carles Santos parla del seu darrer espectacle, i parla de la seva relació amb Brossa, i parla de Brossa : http://paper.avui.cat/article/cultura/125240/santos/embrossat.html

I diu allò que molts desitjàvem sentir d'alguna persona realment propera a Brossa. Allò que intuïm i que no podem afirmar del tot per desconeixença o per precaució, perquè no tenim totes les cartes.

Per exemple:

"Hi havia un compromís social, una actitud. Jo anava amb ell i teníem una relació fàcil que m'ha condicionat molt, també l'actitud davant de la vida. Sóc molt diferent d'ell, però és qui més m'ha influït. El fet que em produeixi més en espais teatrals que musicals va ser per l'«Ara què fem amb el piano?», o utilitzar disciplines diverses... Brossa n'és culpable."

Molt bé. Això ja ho sap tothom. Però :

"És el personatge més estrany i que més m'ha interessat, i sempre l'he defensat quan se l'ha hagut de defensar. Ara ja no, ara només dic que jo l'he conegut i que el que explico són vivències reals i no el que expliquen altres. El Brossa feia, no predicava, més que res es cagava en tothom, però defensava unes posicions, una manera de treballar."

"Jo recordo un Brossa i la gent n'explica un altre. Del Brossa se n'ha fet un personatge, un personatge amable, fàcil i peculiar. Però això no és el Brossa. A l'obra ho plantejo, el situo fora dels tòpics amb què se l'ha rodejat, fora del confeti, dels jocs de mans, del Fregoli i l'estriptis. Brossa és bastant més transcendental que tot això.
[...]
L'han tancat, l'han fet amable. En aquest país la gent vol coses amables i en Brossa era complicat i gens amable, afortunadament. El sents parlar i és mortal, d'una amargor tremenda, fins i tot desagradable. Després el van convertir en una persona amable i al final es va deixar seduir, necessitava carinyo i la comprensió de la gent. No és el tipus d'aproximació que s'hauria hagut de fer, molt perifèrica, per fora, sense entrar a fons".

i:

Ara hi ha l'Espai Brossa, i gent molt amable amb ell però que són els mateixos que en aquella època no el podien suportar perquè era insuportable, afortunadament i en el bon sentit de la paraula. I després hi ha el públic, que no el va entendre, només un sector que érem brossistes, o brossians, però que ara ha millorat molt i permet que aquestes coses funcionin; i un Premi de les Lletres Catalanes que no li han donat mai, i és un símptoma.

i per acabar, amb més raó que Descartes, diu:

Els artistes d'ara i els de la meva època o la seva són diferents. El compromís ideològic, polític, intel·lectual, ara no el veig. Ho busco, ho busco, i em diuen que ja sóc gran".


Sí, Carles Santos, sí. Ja ets gran. Ets de l'època dels de debò. Ara és l'època dels de plàstic, dels que ho han tornat tot amable, tot producte, tot digerible, tot molt mono, de confetti i carnaval i frègoli de pacotilla. Ara és l'època de mirar només la cara inòcua de l'art i el pensament. I per aquest tub hi passen tots. Des de Brossa a Duchamp. Ja ets gran. Ara manen els xitxarel·los que allò més sublim que han vist és Portaventura, les revistes fashion, i un viatge a NY.

Sí, Carles Santos, sí. Mira la Fundació Brossa, Mira l'Espai Brossa, mira el que de Brossa es diu, s'explica i es recorda... On és Joan Brossa? Ens han robat Joan Brossa, en (i amb) el seu nom.

Sí, Carles Santos, sí. N'hi ha per estar trist, o per dimitir, o per exilar-se (on, però, si tot és igual?). O, sobretot, n'hi ha per no parar, per continuar treballant, com tu, i com aquells que encara no us heu rendit (i ara estava pensant en un altre irreductible: Carles Hac Mor); aquells que no renuncieu a res i a qui els poders van substitïnt per brossetes de cartrópedra, o de brossa pura: modernets, pseudoradicals, pseudorebels, pseudotrencadors, pseudoartistes, en copalta o amb banderes roiginegres o amb americanes grogues, tant li fa (i pensava en tants i tants, que més m'estimo no dir noms).

Sí, Carles (Santos o Hac Mor), sí. Ho hem perdut gairebé tot, o ens ho han pres gairebé tot. Sort que vosaltres continueu i ens doneu per a viure.

Però el més bèstia és pensar que quan ja no hi sigueu, també us "brossificaran", i els qui ho faran seran els mateixos, els que ara us ataquen, els que no us poden veure, o (pitjor encara) els que no us suporten i públicament us han d'acceptar (i uns quants, a més, viuen de vosaltres).

Quina Merdra!!!

(És que això s'acaba. És que ens n'anem de dret a la posta darrera)

4 comentaris:

dErsu_ ha dit...

I després els oblidarem, a Brossa, a Santos... a tothom.

Anònim ha dit...

Hac Mor?! Per l'amor de déu, però si aquest sí és un farsant, una estafa!!

Anònim ha dit...

personalment, no crec que hac mor sigui ben bé una estafa. ja brossa mateix avisava sobre el terme "avantguarda", que aquí s'utilitza amb molta alegria. i en el cas d'hac mor, crec que hi ha una certa honestedat respecte a una sèrie de contradiccions que no són més que apories. ara, ¿que després no queda bé que demani subvencions? ¿que cursilitzen brossa? sospito que són dos temes diferents, benvolgut anònim de les 3:42 PM...

Anònim ha dit...

SÓC UN ALTRE ANÒNIM (3x3)

Tampoc crec que Hac Mor sigui una estafa. Es podria dir si ses diu que tota l'avantguarda ho és, des dels primers (Duchamp, tzara...) als darrers.
Hac Mor és el primer a dir que l'Avantguarda és uan tradició de fa cent anys i que no és actual, encara que ell es podria reclamar hereu de tot això.
I Hac Mor no és en absolut una estafa. Té una postura radical, honesta i coherent. Que pot no agradar a molta gent, però és clara, honesta i intel·ligent.
Això de les subvencions... Per què no? Si en demanen els escriptors o artistes d'estètiques convencionals, per què no els adscrits a estètiques més radicals?
Potser són aquests, més minoritaris, però necessaris per la cultura, els que haurien de tenir més suport de les institucions. Penso que es mereix i necessita més ajuda pública Hac Mor que no pas Àlex Susanna, per exemple.