xitxarel·los

Avel·lí Artís, Xavier Benguerel, Pere Calders, Salvador Espriu, Joan Fuster, Sebastià Juan Arbó, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo, Miquel Àngel Riera, Vicenç Riera Llorca, Montserrat Roig, Carles Soldevila, Màrius Torres, Francesc Trabal, Andreu Vidal, Ramon Vinyes...

On són ara que no hi són?

I qui hem posat en el seu lloc?

Xitxarel·los

(i tot es va ponent. El sol i aquesta terra)

Ens han robat Joan Brossa

A l'Avui d'avui diumenge (4 de maig de 2008) Carles Santos parla del seu darrer espectacle, i parla de la seva relació amb Brossa, i parla de Brossa : http://paper.avui.cat/article/cultura/125240/santos/embrossat.html

I diu allò que molts desitjàvem sentir d'alguna persona realment propera a Brossa. Allò que intuïm i que no podem afirmar del tot per desconeixença o per precaució, perquè no tenim totes les cartes.

Per exemple:

"Hi havia un compromís social, una actitud. Jo anava amb ell i teníem una relació fàcil que m'ha condicionat molt, també l'actitud davant de la vida. Sóc molt diferent d'ell, però és qui més m'ha influït. El fet que em produeixi més en espais teatrals que musicals va ser per l'«Ara què fem amb el piano?», o utilitzar disciplines diverses... Brossa n'és culpable."

Molt bé. Això ja ho sap tothom. Però :

"És el personatge més estrany i que més m'ha interessat, i sempre l'he defensat quan se l'ha hagut de defensar. Ara ja no, ara només dic que jo l'he conegut i que el que explico són vivències reals i no el que expliquen altres. El Brossa feia, no predicava, més que res es cagava en tothom, però defensava unes posicions, una manera de treballar."

"Jo recordo un Brossa i la gent n'explica un altre. Del Brossa se n'ha fet un personatge, un personatge amable, fàcil i peculiar. Però això no és el Brossa. A l'obra ho plantejo, el situo fora dels tòpics amb què se l'ha rodejat, fora del confeti, dels jocs de mans, del Fregoli i l'estriptis. Brossa és bastant més transcendental que tot això.
[...]
L'han tancat, l'han fet amable. En aquest país la gent vol coses amables i en Brossa era complicat i gens amable, afortunadament. El sents parlar i és mortal, d'una amargor tremenda, fins i tot desagradable. Després el van convertir en una persona amable i al final es va deixar seduir, necessitava carinyo i la comprensió de la gent. No és el tipus d'aproximació que s'hauria hagut de fer, molt perifèrica, per fora, sense entrar a fons".

i:

Ara hi ha l'Espai Brossa, i gent molt amable amb ell però que són els mateixos que en aquella època no el podien suportar perquè era insuportable, afortunadament i en el bon sentit de la paraula. I després hi ha el públic, que no el va entendre, només un sector que érem brossistes, o brossians, però que ara ha millorat molt i permet que aquestes coses funcionin; i un Premi de les Lletres Catalanes que no li han donat mai, i és un símptoma.

i per acabar, amb més raó que Descartes, diu:

Els artistes d'ara i els de la meva època o la seva són diferents. El compromís ideològic, polític, intel·lectual, ara no el veig. Ho busco, ho busco, i em diuen que ja sóc gran".


Sí, Carles Santos, sí. Ja ets gran. Ets de l'època dels de debò. Ara és l'època dels de plàstic, dels que ho han tornat tot amable, tot producte, tot digerible, tot molt mono, de confetti i carnaval i frègoli de pacotilla. Ara és l'època de mirar només la cara inòcua de l'art i el pensament. I per aquest tub hi passen tots. Des de Brossa a Duchamp. Ja ets gran. Ara manen els xitxarel·los que allò més sublim que han vist és Portaventura, les revistes fashion, i un viatge a NY.

Sí, Carles Santos, sí. Mira la Fundació Brossa, Mira l'Espai Brossa, mira el que de Brossa es diu, s'explica i es recorda... On és Joan Brossa? Ens han robat Joan Brossa, en (i amb) el seu nom.

Sí, Carles Santos, sí. N'hi ha per estar trist, o per dimitir, o per exilar-se (on, però, si tot és igual?). O, sobretot, n'hi ha per no parar, per continuar treballant, com tu, i com aquells que encara no us heu rendit (i ara estava pensant en un altre irreductible: Carles Hac Mor); aquells que no renuncieu a res i a qui els poders van substitïnt per brossetes de cartrópedra, o de brossa pura: modernets, pseudoradicals, pseudorebels, pseudotrencadors, pseudoartistes, en copalta o amb banderes roiginegres o amb americanes grogues, tant li fa (i pensava en tants i tants, que més m'estimo no dir noms).

Sí, Carles (Santos o Hac Mor), sí. Ho hem perdut gairebé tot, o ens ho han pres gairebé tot. Sort que vosaltres continueu i ens doneu per a viure.

Però el més bèstia és pensar que quan ja no hi sigueu, també us "brossificaran", i els qui ho faran seran els mateixos, els que ara us ataquen, els que no us poden veure, o (pitjor encara) els que no us suporten i públicament us han d'acceptar (i uns quants, a més, viuen de vosaltres).

Quina Merdra!!!

(És que això s'acaba. És que ens n'anem de dret a la posta darrera)

fira

Ara que ja anem de ressaca, deixeu-m'ho dir:

Potser que deixem que SantJordi vagi derivant pel pendent per on davalla; deixem que es converteixi d'una vegada i per totes en aquesta mena de fira de mostres, fira de les vanitats, fira dels horrors, fira dels enganys, fira dels aprofitats, fira dels negocis, fira de fireta, fira de ferums, fira de focs artificials, fira de decorats, fira de desferres, fira de forats, fira de vergonyes... i muntem, en un altre dia i d'una altra manera, una festa de la literatura, del llibre com a portador d'alguna cosa més que tinta negra sobre paper blanc.

O potser no. Deixem que SantJordi esdevingui el que va esdevenint i deixem-ho córrer. Que la literatura no necessita festes ni fastos; que és millor que continui dissimulada, camuflada, clandestina fins i tot; així no ens la tornaran a prendre.

I l'any que ve, com aquest any: tancats a casa, sense comprar ni un llibre. Potser els que comprem llibres gairebé cada dia haurem d'instaurar el 23 d'abril com a "dia sense comprar llibres".

Tot plegat, un senyal més d'aquest ocàs profund de tot allò que més estimem i ens fa viure.

el llibre de Joan Margarit i el de Chantal Maillard

Molt breu, que estem a punt de marxar (no res, un diumenge a fora):

Acabem de llegir que els Premios Nacionales de la Crítica (o com se digui) han guardonat Joan Margarit i el seu llibre Casa de Misericòrdia amb el premi de poesia en català.

I ens ha caigut fatal. D'entrada, la poesia de Joan Margarit no ens diu res; és fàcil, previsible, sense gruix literari ni lingüístic i donada a l'efectisme fàcil i superficial. I, a més, sempre hem pensat que Casa de misericòrdia és un llibre fallit, que refregeix els tòpics de l'autor, que no aporta res a la seva obra (ni al lector) i que no deixa de ser un llibre absolutament prescindible fins i tot en la trajectòria ja prou minsa de l'autor.

Però el que ens preocupa és veure que el corresponent premi en llengua castellana ha estat pel llibre Hilos, de Chantal Maillard (encara que el web de l'Avui digui "hijos"). Un llibre excepcional, intens, compromès amb la poesia, amb la llengua, amb el pensament. Un llibre dur i profund, d'una autora sense fissures, que no fa cap concessió; un llibre que ja és un referent en la literatura castellana.

I, és clar, posar de costat el llibre de Joan Margarit i el de Chantal Maillard deixa a la literatura catalana en una situació de migradesa extrema. Si el que la poesia catalana pot posar al costat de Hilos és Casa de Misericòrdia, val més que la poesia catalana plegui veles i vagi cap a casa.

O aquest any ha estat un "annus orribilis" per a l'edició de la poesia catalana, o el jurat s'ha begut l'enteniment o, realment, tenim mala peça al teler.

No sabem quina de les tres raons és la veritable. En qualsevol cas, ens n'anem cap al ponent.

Aquí mai no es passa factura

Fa un temps, en un post, el 20 de desembre passat, parlàvem de la relació entre literatura i escriptura, i ens queixavam que molts dels llibres que es publiquen expliquen històries, conten coses, però en ells no sabem trobar-hi literatura; és a dir, idees, alguna cosa més enllà de la superfície externa del relat...

Un temps després, el 13 de gener, arran d'un altre post, parlant del darrer premi Josep Pla, la novel·la de Melcior Comes sobre els camps de concentració, La batalla de Walter Stamm, ens preguntàvem que: si aquesta és una novel·la lúcida i poderosa sobre els camps de concentració, què cosa deuen ser els llibres de Primo Levi, de Semprún?. Ens demanàvem si Demanar-se si una persona nascuda l'any 1980 (28 anys) pot escriure una novel·la lúcida i poderosa sobre aquest tema deu estar fora de to. I continuàvem tot fent una paròdia de les crítiques que suposàvem que els criticaires dels diaris farien a aquest llibre, que encara no s'havia publicat.

I ara ens agrada haver-nos equivocat. Ep! només en l'especulació de com seria la crítica. No ens vam equivocar en el dubte de si aquesta podia ser una bona novel·la.

El dijous passat, 20 de març, vam llegir la segona crítica a aquest llibre. Xavier Pla li dedicava una pàgina al suplement de l'avui. I també ve a dir el que ens temíem: que l'autor no se'n surt, que és una novel·la fallida, que l'horror no es relata d'aquesta manera (si és que es pot relatar), que és una novella sense idees, feta de tòpics, que es queda a la superfície de tot...

Menys mal. Gràcies, senyor Pla. Com que ja és la segona o tercera crítica que surt d'aquest caire, i contundent, suposem que la crítica farà com sempre: seguir els primers que parlen, i així ens estalviarem crítiques laudatòries i buides com les que aventuràvem i parodiàvem fa uns mesos.

Però el que no ens estaviarem és la qualificació d'aquest autor. Aquest país és tan mesell que és l'únic que davant d'un fracàs evident i estrepitós (o d'uns quants de seguits) d'algun autor o creador, fa com si no passés res i continua donant-los confiança absoluta i encomanant-los obres (sovint pagades amb diner públic), i considerant-los com els millors. O, si no, penseu en músics, en directors de teatre, en directors de cinema, en escriptors...

Perquè aquí mai no es passa factura, de res. i gent manifestament mediocre o dolenta continua tenint totes les confiances i etiquetes de qualitat i llaors, com si obra rere obra anessin demostrant una gran vàlua, quan és exactament el contrari. I Melcior Comes en pot començar a ser un altre exemple.

És a dir, que davant de l'evidència, no passarà res.
El jurat que li va donar el premi Josep Pla (que no és un premi de barri qualsevol), no dimitirà ni demanarà disculpes ni res de res.
El llibre continuarà lluint la faixa del "premi J. Pla. Una novel·la lúcida i poderosa sobre els camps de concentració" (el text ens l'hem inventat, però si fa o no fa deu ser així).
Els venedors de llibres (no confondre amb "llibreters", que és una altra categoria) continuaran recomanant-lo, perquè n'han sentit a parlar, perquè té un premi o perquè el comercial de l'editorial els ha dit que "surt molt, es ven molt bé" i "és molt bo".
El lector despistat continuarà empassant-se gripaus.
L'autor seguirà essent considerat un autor molt bo, i fins i tot representarà els narradors catalans en alguns congressos o trobades, com si hagués escrit una bona novel·la. I... quina imatge donarà d'aquest país?

Doncs, d'un país on tot es va ponent.
Com és aquest.

Digital, sí. Però, literatura?

Tirant carretera amunt, parem en un poblet. A sobre la taula del bar hi ha, bastant grapejat i arrugat, el suplement Babèlia de El País de la setmana passada. S'hi anuncia a la primera plana el tema monogràfic: La literatura digital, allò que ens ha de canviar la vida, diuen. I en comencem a llegir els articles.

Van parlant del llibre digital, dels llibres, que aviat seran pda, telèfon, ordinador portàtil, llibre i encara més coses. Parlen dels autors que posen les seves obres a la xarxa, abans de la publicació en llibre, per temptar els lectors o per fer tests sobre l'argument i els personatges mentre la novel·la encara no està definitiva. Parlen dels canvis en l'edició material dels llibres, en la distribució, etc. Parlen dels blogs i de totes aquestes coses. Però no hem sabut trobar que s'hi parlés de literatura.

I demanaríem als coordinadors d'aquest suplement, i a tots els periodistes i articulistes que van parlant de literaura digital, que, sisplau, si diuen que parlen de literatura, que parlin de literatura. Però que si només parlen del món del llibre, de l'edició, que canviïn el títol. Perquè el suplement del qual parlem no està gaire malament, atenent als estàndards d'aquesta mena de suplements, no diu gaire res que ja no sapiguéssim, però tampoc no diu bajanades; el normal. Ara bé, s'hi parla del món digital, sí. Però, literatura? Ni rastre.

Cada cosa té un nom, i bé els hauríem de fer servir bé. Si no, ja se sap... El ponent serà més ràpid encara.

Quico: no et rendeixis!!

Contava el diari l'altre dia la situació d'assetjament immobiliari que viu Quico Pi de la Serra, des de tots cantons injusta i cruel, una mostra més de qui mana a casa nostra.

I recordàvem que fa uns mesos el mateix va passar a una institució de la cultura catalana: la llibreria Catalònia. Aleshores la cultura i la política del país es van organitzar i es van mobilitzar per aturar aquell desastre, i es va aconseguir.

Ara bé, Pi de la Serra no és una llibreria, no és un negoci. És un senyor que va tenir un paper importantíssim en la transició, i que encara pensa, encara canta i encara diu el que pensa, que encara va contra el poder injust. I això no agrada a qui el té.

Qui s'aixecarà per salvar-li el pis i la dignitat? Qui s'aixecarà per salvar la dignitat de tots plegats? Els mateixos que l'aplaudien fa una colla d'anys i que ara seuen a les poltrones municipals i "generalitàries"? Faran alguan cosa? La resposta és fàcil de preveure.

Pi de la Serra té un problema. Per aquells que manen (als quals ell mateix va fer molt per possibilitar que manessin) Pi de la Serra només té un problema: que és viu. Si fos mort, seria un heroi nacional i tots lamentarien la seva pèrdua, i els joves cantarien les seves cançons/himne a cops d'ska, de rock o de heavy. Però mentre sigui viu no tindrà ni pa ni aigua ni un gest a favor. I si no, digue: com estaria ara l'Ovidi si fos viu? La resposta també és fàcil de preveure.

Escriptors, cantants polítics, gent de base, d'associacions... Tots ells van servir mentre van servir, i la classe política, que els ho devia tot, quan ha manat un cop se'n va haver servit els ha arraconat amb un menyspreu miserable.

Aquella cançó, agre manifest: "Quico, Rendeix-te!" és ara més viva que mai, viva i soferta en la pell i en les entranyes. Què farà aquest poble per un dels seus capdavanters? És fàcil de preveure. Les immobiliàries i el capital no entenen ni d'idees, ni d'història, ni de serveis prestats. Però qui té a la mà la solució del problema, el polític, amb una mica d'esforç sí que podria entendre de tot això i posar-hi remei. Però, és clar, són sords. I segurament li diran una cosa així com: "és que no hi podem fer res, ens sap molt greu... Quico: rendeix-te."


A cap altre país del món els que l'han forjat són oblidats, trepitjats i menystinguts. I aquest oblit fa que sol es pongui de pressa de pressa.


Quico: No et rendeixis!!