_________
Escoltant la Ràdio. RAC1. L'anunci d'una pel·lícula que fan a la seva emissora de TV. El film és Molt soroll per no res, l'adaptació de Kenneth Branagh de l'obra de Shakespeare.
L'anunci qualifica la pel·lícula com: "La genial adaptació de la novel·la de William Shakespeare".
No sabíem això de les novel·les de Shakespeare. Si ho diu la ràdio, deu ser veritat.
Haurem de consultar l'Enciclopèdia Britànica, a veure si en diu res.
(Es pon, es pon, es pon)
________
03 d’abril, 2009
24 de març, 2009
Ligeti autor de música de pel·lícules?
_______
A vegades va bé entrar a treballar d'hora. Pocs minuts abans de les set del matí, a RAC1, han donat la notícia de l'estrena de "El gran Macabre", l'òpera de György Ligeti que posa en escena la Fura dels Baus. I per parlar del compositor han dit que era l'autor de la banda sonora de "2001 Odissea de l'espai", de Stanley Kubrik.
Ligeti autor de música de pel·lícules? Sí. I tant! Es veu que Kubrik li va encarregar a Ligeti una música per la pel·lícula. Com també va encarregar a Händel que composés alguna coseta per "Barry Lyndon". De la mateixa manera que —com també és sabut— Coppola va encarregar a Wagner uns compassos per l'escena de l'atac dels helicòpters, o Brian de Palma va demanar a Mozart una cançoneta de bressol per "La fira de les vanitats", i el jove Amadeu li va fer una peça que va titular "Eine kleine Nachtmusic".
Ai els periodistes...!
Amb ells sí que el sol es va ponent de pressa.
_______
A vegades va bé entrar a treballar d'hora. Pocs minuts abans de les set del matí, a RAC1, han donat la notícia de l'estrena de "El gran Macabre", l'òpera de György Ligeti que posa en escena la Fura dels Baus. I per parlar del compositor han dit que era l'autor de la banda sonora de "2001 Odissea de l'espai", de Stanley Kubrik.
Ligeti autor de música de pel·lícules? Sí. I tant! Es veu que Kubrik li va encarregar a Ligeti una música per la pel·lícula. Com també va encarregar a Händel que composés alguna coseta per "Barry Lyndon". De la mateixa manera que —com també és sabut— Coppola va encarregar a Wagner uns compassos per l'escena de l'atac dels helicòpters, o Brian de Palma va demanar a Mozart una cançoneta de bressol per "La fira de les vanitats", i el jove Amadeu li va fer una peça que va titular "Eine kleine Nachtmusic".
Ai els periodistes...!
Amb ells sí que el sol es va ponent de pressa.
_______
23 de març, 2009
Els premis Cavall Verd
____
D'aquí a quatre dies es donen els premis Cavall Verd corresponents a les obres editades el 2008: El premi Rafel Jaume, de traducció poètica, i el premi Josep M. Llompart, de poesia.
Els organitzadors aprofiten l'esdeveniment per fer un homenatge a Damià Huguet, cosa que celebrem i ens omple de joia.
Els premis Cavall Verd, ho sap tothom, reben el nom de la petita i extra-ordinària llibreria de Palma, dedicada exclusivament a la poesia, que mantingué Rafael Jaume contra impediments de tota mena. Ell, allà rere el taulell, coneixent cada un dels llibres que hi tenia, i estimant-los un a un, és encara una mostra d'allò que voldríem que fossin tots els llibreters. I els premis han estat fins ara uns premis de prestigi i reconeguts per pràcticament tothom.
Però anem pels premis: Aquest cap de setmana hem estat discutint sobre els premis i especulant sobre què pot passar en aquesta convocatòria.
Hi ha qui deia que l'ediciò anterior, que tingué de guardonats Joan Margarit i Susanna Rafart va ser la culminació d'una deriva i davallada important dels premis, que començà fa cinc o sis anys quan es va canviar el jurat sense ni comunicar-ho als seus membres. Deia que d'aquell moment ençà el prestigi que havien tingut els premis ha anat minvant i que s'han donat algunes bastonades de cec, alguns premis a llibres que no s'ho mereixien prou, o gens, mentre que alguns d'excel·lents es quedaven fora dels premis.
La veritat és que la memòria no ens va respondre, i el google no ens va saber trobar una relació completa dels darrers premiats. Per això ens vam quedar sense saber si tenia raó o no el nostre contertuli.
De tota manera, sí que vam estar d'acord que si l'any passat van guanyar el Margarit i la Rafart, aquest any pot ser que guanyin lo Gaiter del Llobregat i la Pilarín Bayés.
Esperem que no, que això se'ns va ponent més de pressa del que sembla.
________
D'aquí a quatre dies es donen els premis Cavall Verd corresponents a les obres editades el 2008: El premi Rafel Jaume, de traducció poètica, i el premi Josep M. Llompart, de poesia.
Els organitzadors aprofiten l'esdeveniment per fer un homenatge a Damià Huguet, cosa que celebrem i ens omple de joia.
Els premis Cavall Verd, ho sap tothom, reben el nom de la petita i extra-ordinària llibreria de Palma, dedicada exclusivament a la poesia, que mantingué Rafael Jaume contra impediments de tota mena. Ell, allà rere el taulell, coneixent cada un dels llibres que hi tenia, i estimant-los un a un, és encara una mostra d'allò que voldríem que fossin tots els llibreters. I els premis han estat fins ara uns premis de prestigi i reconeguts per pràcticament tothom.
Però anem pels premis: Aquest cap de setmana hem estat discutint sobre els premis i especulant sobre què pot passar en aquesta convocatòria.
Hi ha qui deia que l'ediciò anterior, que tingué de guardonats Joan Margarit i Susanna Rafart va ser la culminació d'una deriva i davallada important dels premis, que començà fa cinc o sis anys quan es va canviar el jurat sense ni comunicar-ho als seus membres. Deia que d'aquell moment ençà el prestigi que havien tingut els premis ha anat minvant i que s'han donat algunes bastonades de cec, alguns premis a llibres que no s'ho mereixien prou, o gens, mentre que alguns d'excel·lents es quedaven fora dels premis.
La veritat és que la memòria no ens va respondre, i el google no ens va saber trobar una relació completa dels darrers premiats. Per això ens vam quedar sense saber si tenia raó o no el nostre contertuli.
De tota manera, sí que vam estar d'acord que si l'any passat van guanyar el Margarit i la Rafart, aquest any pot ser que guanyin lo Gaiter del Llobregat i la Pilarín Bayés.
Esperem que no, que això se'ns va ponent més de pressa del que sembla.
________
19 de març, 2009
porres contra llibres
__________
Porres contra llibres. Qui provoca a qui?
http://blocs.mesvilaweb.cat/davidcc
http://domingo.balearweb.net/
http://www.kaosenlared.net/noticia/video-policia-autonomica-desaloja-violencia-extrema-estudiantes-rector
Els estudiants feia mesos que demanaven, pacíficament, diàleg.
Les "forces defensores de la democràcia" en pocs minuts han donat una lliçó de feixisme, d'intolerància, de violència gratuïta i desmesurada, que aquest país no pot oblidar.
(Però que no volen veure i que ja han oblidat els governants, que es diuen demòcrates, responsables d'aquesta policia només digna d'una dictadura.)
Porres contra llibres. Ens pensàvem que no ho hauríem de veure mai més. I un govern, dit d'esquerres, ho ha propiciat i continua dient que ha estat una actuació policial "mesurada" i "raonable" malgrat totes les proves i evidències de violenta brutalitat injustificable. I els mitjans de comunicació (també els "progressistes"), o callaran com uns morts limitant-se a allò que ells en diuen "informació objectiva" (silenci còmplice) o diran que sí, que calia aquesta actuació.
Que potser ens acostem a la "democràcia orgànica"?
Avui s'ha post un sol.
_____
Porres contra llibres. Qui provoca a qui?
http://blocs.mesvilaweb.cat/davidcc
http://domingo.balearweb.net/
http://www.kaosenlared.net/noticia/video-policia-autonomica-desaloja-violencia-extrema-estudiantes-rector
Els estudiants feia mesos que demanaven, pacíficament, diàleg.
Les "forces defensores de la democràcia" en pocs minuts han donat una lliçó de feixisme, d'intolerància, de violència gratuïta i desmesurada, que aquest país no pot oblidar.
(Però que no volen veure i que ja han oblidat els governants, que es diuen demòcrates, responsables d'aquesta policia només digna d'una dictadura.)
Porres contra llibres. Ens pensàvem que no ho hauríem de veure mai més. I un govern, dit d'esquerres, ho ha propiciat i continua dient que ha estat una actuació policial "mesurada" i "raonable" malgrat totes les proves i evidències de violenta brutalitat injustificable. I els mitjans de comunicació (també els "progressistes"), o callaran com uns morts limitant-se a allò que ells en diuen "informació objectiva" (silenci còmplice) o diran que sí, que calia aquesta actuació.
Que potser ens acostem a la "democràcia orgànica"?
Avui s'ha post un sol.
_____
17 de març, 2009
On és el teatre amb majúscules?
____
Ho diuen els diaris: "Barcelona aposta per la comèdia". Els teatres de Barcelona majoritàriament estan oferint comèdies, teatre còmic, inocu, teatre comercial i acomodat, teatre convencional i tradicional, teatre sense risc ni experimentació, teatre que no remogui gaire res i tranquil·litzi consciències, teatre balsàmic i d'evasió, teatre amb estètiques i idees més que caduques i que ja crèiem superades.
On és el teatre amb majúscules? On és el teatre experimental? On és el risc? On són les idees noves? On és la contemporaneïtat? On és aquell teatre que enlluernava Europa i el món amb les seves innovacions i les seves gosadies? S'ha fos la tradició teatral contemporània catalana?
Els programadors i productors no estan d'històries i ofereixen al públic el que ells han decidit que el públic vol. I han decidit que el públic català (gairebé TOT el públic català) vol l'equivalent al segle XXI de la comèdia burgesa del XIX i el XX, ja sigui en forma de pretès teatre d'idees, teatre d'humor, teatre musical o altres fórmules.
La qüestió és divertir-se; sense pensar, sense plantejar-se res, sense qüestionar-se res, sense cap mirada al món real. Amb l'excusa que "ja és prou trist el món, anem al teatre a evadir-nos", estem convertint el teatre (i totes les arts) en un portaventura que no fa altra funció que la d'opi del poble. I oblidem que la gran missió de l'art és despertar sensibilitats i consciències; que "passar-s'ho bé" realment és l'antítesi de la diversió superficial; que "passar-s'ho bé" realment és sinònim de cultivar-nos, en l'accepció plena del mot.
S'ha acabat la contemporaneïtat. El teatre català s'està enfonsant en formes i idees teatrals antigues, caduques i conformistes. Tornem enrere, enrere i més enrere.
I no ens podem deixar enlluernar per segons quines produccions falsament contemporànies i falsament arriscades, de concepte o de forma. A vegades la provocació més explícita dissimula un teatre més ranci del que ens podríem imaginar. Fem-ne una anàlisi a consciència i li veurem el llautó. Només serveix per tranquil·litzar consciències i construir falses modernitats.
Voleu noms? Mireu la cartellera. En dos o tres anys hem reculat dècades.
I és que tot se'ns va ponent.
______
Ho diuen els diaris: "Barcelona aposta per la comèdia". Els teatres de Barcelona majoritàriament estan oferint comèdies, teatre còmic, inocu, teatre comercial i acomodat, teatre convencional i tradicional, teatre sense risc ni experimentació, teatre que no remogui gaire res i tranquil·litzi consciències, teatre balsàmic i d'evasió, teatre amb estètiques i idees més que caduques i que ja crèiem superades.
On és el teatre amb majúscules? On és el teatre experimental? On és el risc? On són les idees noves? On és la contemporaneïtat? On és aquell teatre que enlluernava Europa i el món amb les seves innovacions i les seves gosadies? S'ha fos la tradició teatral contemporània catalana?
Els programadors i productors no estan d'històries i ofereixen al públic el que ells han decidit que el públic vol. I han decidit que el públic català (gairebé TOT el públic català) vol l'equivalent al segle XXI de la comèdia burgesa del XIX i el XX, ja sigui en forma de pretès teatre d'idees, teatre d'humor, teatre musical o altres fórmules.
La qüestió és divertir-se; sense pensar, sense plantejar-se res, sense qüestionar-se res, sense cap mirada al món real. Amb l'excusa que "ja és prou trist el món, anem al teatre a evadir-nos", estem convertint el teatre (i totes les arts) en un portaventura que no fa altra funció que la d'opi del poble. I oblidem que la gran missió de l'art és despertar sensibilitats i consciències; que "passar-s'ho bé" realment és l'antítesi de la diversió superficial; que "passar-s'ho bé" realment és sinònim de cultivar-nos, en l'accepció plena del mot.
S'ha acabat la contemporaneïtat. El teatre català s'està enfonsant en formes i idees teatrals antigues, caduques i conformistes. Tornem enrere, enrere i més enrere.
I no ens podem deixar enlluernar per segons quines produccions falsament contemporànies i falsament arriscades, de concepte o de forma. A vegades la provocació més explícita dissimula un teatre més ranci del que ens podríem imaginar. Fem-ne una anàlisi a consciència i li veurem el llautó. Només serveix per tranquil·litzar consciències i construir falses modernitats.
Voleu noms? Mireu la cartellera. En dos o tres anys hem reculat dècades.
I és que tot se'ns va ponent.
______
14 de març, 2009
"El País" i el respecte a l'art
___
No sabem què passaven al televisor. Recordem que tot plegat arribà un anunci del diari El País. Es veu que fan una col·lecció de vídeos de pel·lis eròtiques. I van, i diuen que la primera pel·lícula és Porter de nit, el film de Liliana Cavani amb Charlotte Rampling i Dirk Bogarde.
Posar aquesta pel·lícula, i Casanova de Fellini o 2046 de Wong Kar-Wai, en una col·lecció titulada "de cinema eròtic" al costat de la Bo Derek i d'altres coses d'aquestes ens sembla, com a mínim, irresponsable.
Ni Liliana Cavani, ni Wong Kar-Wai ni Fellini no es mereixen aquests tractes ni aquests reclams.
"El País" i el respecte a l'art. El respecte envers l'art que tenen els mitjans de comunicació.
posta, posta i més posta.
______________
No sabem què passaven al televisor. Recordem que tot plegat arribà un anunci del diari El País. Es veu que fan una col·lecció de vídeos de pel·lis eròtiques. I van, i diuen que la primera pel·lícula és Porter de nit, el film de Liliana Cavani amb Charlotte Rampling i Dirk Bogarde.
Posar aquesta pel·lícula, i Casanova de Fellini o 2046 de Wong Kar-Wai, en una col·lecció titulada "de cinema eròtic" al costat de la Bo Derek i d'altres coses d'aquestes ens sembla, com a mínim, irresponsable.
Ni Liliana Cavani, ni Wong Kar-Wai ni Fellini no es mereixen aquests tractes ni aquests reclams.
"El País" i el respecte a l'art. El respecte envers l'art que tenen els mitjans de comunicació.
posta, posta i més posta.
______________
07 de març, 2009
Bolaño, la mort
___
Es veu que els marmessors de Roberto Bolaño han trobat a casa seva un munt d'inèdits: tres novel·les, contes, diaris, una gran quantitat de notes i també poemes (recordem aquell interessantíssim llibre de poemes, Tres).
Els editors ja es freguen les mans pensant en els diners que podran fer. I volem suposar que els hereus intel·lectuals es posen les mans al cap pensant a veure com destriaran el gra de la palla. Sembla que hi ha una novel·la que sí que tenia en ment de publicar, ja que l'estava copiant del manuscrit a l'ordinador, i un llibre de contes també força enllestit, uns quants dels quals ja havia publicat en revistes o altres mitjans.
Ja veurem què passarà. Sigui com sigui, no volíem pas parlar d'això. Juntament amb la notícia d'aquestes troballes, les agències de premsa ens recorden que Bolaño actualment és un èxit editorial a molts indrets. Els Estats Units d'Amèrica, Anglaterra, Itàlia i França estan entre els països on Bolaño és un habitual de les llistes de més venuts (llistes que només volen dir això: que algú vol que es digui que són els més venuts).
Al darrere d'això hi ha el tema de sempre: la legitimitat de publicar textos que l'autor no va donar a l'edició. Però llegint la notícia nosaltres ens demanàvem sobretot: Seria igual si Bolaño encara fos viu? Fins a quin punt aquest èxit està directament vinculat a la seva mort?
I la resposta que ens temem certa és la pitjor: que, a Bolaño, la mort l'ha fet bo per al món. Qui en vida no era més que un pària que escrivia coses rares que només interessaven a quatre lletraferits, un cop mort és un gran escriptor maleït, un mite d'aquells que ens justifiquen la inòpia i la dependència de factors tan extraliteraris com la necrofília i les agències de premsa i els moviments col·lectius gregaris.
I ens demanem també: Quants Bolaños tenim encara vius? Quants escriptors tenim a qui pràcticament ningú no fa cas i que se'l mereixerien tot? I més: Quants escriptors tenim, els catalans, d'alçades impressionants, i que mai, ni vius ni morts, tindran el ressò i la crítica que es mereixen? Si ens poséssim a comptar ens faltarien dits. Segur.
I és que tot se'ns pon tan de pressa!
_____
Es veu que els marmessors de Roberto Bolaño han trobat a casa seva un munt d'inèdits: tres novel·les, contes, diaris, una gran quantitat de notes i també poemes (recordem aquell interessantíssim llibre de poemes, Tres).
Els editors ja es freguen les mans pensant en els diners que podran fer. I volem suposar que els hereus intel·lectuals es posen les mans al cap pensant a veure com destriaran el gra de la palla. Sembla que hi ha una novel·la que sí que tenia en ment de publicar, ja que l'estava copiant del manuscrit a l'ordinador, i un llibre de contes també força enllestit, uns quants dels quals ja havia publicat en revistes o altres mitjans.
Ja veurem què passarà. Sigui com sigui, no volíem pas parlar d'això. Juntament amb la notícia d'aquestes troballes, les agències de premsa ens recorden que Bolaño actualment és un èxit editorial a molts indrets. Els Estats Units d'Amèrica, Anglaterra, Itàlia i França estan entre els països on Bolaño és un habitual de les llistes de més venuts (llistes que només volen dir això: que algú vol que es digui que són els més venuts).
Al darrere d'això hi ha el tema de sempre: la legitimitat de publicar textos que l'autor no va donar a l'edició. Però llegint la notícia nosaltres ens demanàvem sobretot: Seria igual si Bolaño encara fos viu? Fins a quin punt aquest èxit està directament vinculat a la seva mort?
I la resposta que ens temem certa és la pitjor: que, a Bolaño, la mort l'ha fet bo per al món. Qui en vida no era més que un pària que escrivia coses rares que només interessaven a quatre lletraferits, un cop mort és un gran escriptor maleït, un mite d'aquells que ens justifiquen la inòpia i la dependència de factors tan extraliteraris com la necrofília i les agències de premsa i els moviments col·lectius gregaris.
I ens demanem també: Quants Bolaños tenim encara vius? Quants escriptors tenim a qui pràcticament ningú no fa cas i que se'l mereixerien tot? I més: Quants escriptors tenim, els catalans, d'alçades impressionants, i que mai, ni vius ni morts, tindran el ressò i la crítica que es mereixen? Si ens poséssim a comptar ens faltarien dits. Segur.
I és que tot se'ns pon tan de pressa!
_____
Subscriure's a:
Missatges (Atom)