____
Ho diuen els diaris: "Barcelona aposta per la comèdia". Els teatres de Barcelona majoritàriament estan oferint comèdies, teatre còmic, inocu, teatre comercial i acomodat, teatre convencional i tradicional, teatre sense risc ni experimentació, teatre que no remogui gaire res i tranquil·litzi consciències, teatre balsàmic i d'evasió, teatre amb estètiques i idees més que caduques i que ja crèiem superades.
On és el teatre amb majúscules? On és el teatre experimental? On és el risc? On són les idees noves? On és la contemporaneïtat? On és aquell teatre que enlluernava Europa i el món amb les seves innovacions i les seves gosadies? S'ha fos la tradició teatral contemporània catalana?
Els programadors i productors no estan d'històries i ofereixen al públic el que ells han decidit que el públic vol. I han decidit que el públic català (gairebé TOT el públic català) vol l'equivalent al segle XXI de la comèdia burgesa del XIX i el XX, ja sigui en forma de pretès teatre d'idees, teatre d'humor, teatre musical o altres fórmules.
La qüestió és divertir-se; sense pensar, sense plantejar-se res, sense qüestionar-se res, sense cap mirada al món real. Amb l'excusa que "ja és prou trist el món, anem al teatre a evadir-nos", estem convertint el teatre (i totes les arts) en un portaventura que no fa altra funció que la d'opi del poble. I oblidem que la gran missió de l'art és despertar sensibilitats i consciències; que "passar-s'ho bé" realment és l'antítesi de la diversió superficial; que "passar-s'ho bé" realment és sinònim de cultivar-nos, en l'accepció plena del mot.
S'ha acabat la contemporaneïtat. El teatre català s'està enfonsant en formes i idees teatrals antigues, caduques i conformistes. Tornem enrere, enrere i més enrere.
I no ens podem deixar enlluernar per segons quines produccions falsament contemporànies i falsament arriscades, de concepte o de forma. A vegades la provocació més explícita dissimula un teatre més ranci del que ens podríem imaginar. Fem-ne una anàlisi a consciència i li veurem el llautó. Només serveix per tranquil·litzar consciències i construir falses modernitats.
Voleu noms? Mireu la cartellera. En dos o tres anys hem reculat dècades.
I és que tot se'ns va ponent.
______
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Voleu dir que més que anar cap a la posta, potser és que el sol encara no ha emblanquit mai l'horitzó? En d'altres paraules, és de nit i sempre ha estat de nit, doncs, no ha esta sempre Joan Pere i els seus avantpassats, qui han omplert els grans teatres? O potser hi ha hagut un temps pretèrit, que jo ignoro, on, Rossinyol, Brossa o Pedrolo (per parlar de nostrats dramaturgs) omplien el Romea o el Victòria amb les seves popularíssimes obres?
Home... Teniu una part de raó. Però no ens direu que les cartelleres teatrals i les produccions escèniques del país, fa uns quants anys tenien uan altra cara i feien molt més goig.
Ara no és que les produccions una mica valentes no omplin escenaris, és que pràcticament no n'hi ha.
(ah! Rusiñol sí que omplia teatres!)
Publica un comentari a l'entrada