el llibre de Joan Margarit i el de Chantal Maillard

Molt breu, que estem a punt de marxar (no res, un diumenge a fora):

Acabem de llegir que els Premios Nacionales de la Crítica (o com se digui) han guardonat Joan Margarit i el seu llibre Casa de Misericòrdia amb el premi de poesia en català.

I ens ha caigut fatal. D'entrada, la poesia de Joan Margarit no ens diu res; és fàcil, previsible, sense gruix literari ni lingüístic i donada a l'efectisme fàcil i superficial. I, a més, sempre hem pensat que Casa de misericòrdia és un llibre fallit, que refregeix els tòpics de l'autor, que no aporta res a la seva obra (ni al lector) i que no deixa de ser un llibre absolutament prescindible fins i tot en la trajectòria ja prou minsa de l'autor.

Però el que ens preocupa és veure que el corresponent premi en llengua castellana ha estat pel llibre Hilos, de Chantal Maillard (encara que el web de l'Avui digui "hijos"). Un llibre excepcional, intens, compromès amb la poesia, amb la llengua, amb el pensament. Un llibre dur i profund, d'una autora sense fissures, que no fa cap concessió; un llibre que ja és un referent en la literatura castellana.

I, és clar, posar de costat el llibre de Joan Margarit i el de Chantal Maillard deixa a la literatura catalana en una situació de migradesa extrema. Si el que la poesia catalana pot posar al costat de Hilos és Casa de Misericòrdia, val més que la poesia catalana plegui veles i vagi cap a casa.

O aquest any ha estat un "annus orribilis" per a l'edició de la poesia catalana, o el jurat s'ha begut l'enteniment o, realment, tenim mala peça al teler.

No sabem quina de les tres raons és la veritable. En qualsevol cas, ens n'anem cap al ponent.