______
Anunciat a la tv, a la ràdio, a la premsa... A la fi la Fundació Bernat Metge fa alguna cosa per ressuscitar el seu fons i posar-lo a l'abast de qualsevol públic.
Una aliança amb Altaya, una filial de Planeta dedicada als fascicles i al col·leccionisme, fa que als quioscos es pugui anar trobant, setmana rere setmana, una selecció d'un centenar de volums de traduccions de clàssics grecs i llatins en l'edició bilingüe de la Fundació.
No criticarem pas la iniciativa. Estem cansats de voltar per les botiges i mercats de segona mà a la recerca de volums de la col·lecció i pagar-los a uns preus inhumans. I ja fa temps que s'alçaven veus des de tot arreu demanant una edició assequible d'aquests llibres.
Però sí que volem dir-hi coses:
Dins de la tapa dura forrada en tela, com a la col·lecció original, s'hi troba una operació d'impremta molt barroera. Les pàgines no són altra cosa que la reproducció fotogràfica de les pàgines amb la tipografia original dels volums. La gran diferència és que aquesta mena de tipografia, estampada en tipus (suposem de plom) directament sobre el paper és noble, bella i de qualitat. Tanta qualitat que avui dia ja no es fan aquesta mena de coses. Però aquesta mateixa pàgina reproduïda en ofset sobre un paper normalet fa l'efecte d'una feina pobra i deixada a mig. Els tipus es veuen ratats, irregulars... Aquests efectes en impressió directa dels tipus no són cap problema, però ho són, i molt, en offset. I si no, consultin a qualsevol tipògraf o impressor conscient.
Amb els mitjans que hi ha actualment, és relativament fàcil convertir aquestes pàgines en un document susceptible de ser imprès amb qualsevol tipografia en offset (i potser hagués calgut canviar la tipografia per adequar-la al sistema offset d'impressió. Demanin als tipògrafs i impressors). Però aquí s'ha optat per la via directa i irreverent.
Una altra cosa és la qüestió de les traduccions. Publicaran, per exemple, Catul. I serà la traducció de la col·lecció, que és la de Miquel Dolç, home tan culte com estret de mires, que va omplir el llibre d'asteriscs per substiutir les paraules i expressions que ell considerava innobles o impròpies. Faran res per pal·liar aquest despropòsit? Ens quedarem sense traducció de versos com "Pedicabo eo uos et irrumabo" o "nouem continuas fututiones" o "nam dextra pater inquinatiore, / culo filius est uoratiore"? Ho veurem.
Una altra cosa és la selecció. Suposem que està ben feta. No tenim prou coneixements, i ens fiem de qui l'ha feta. Però no consta enlloc cap nom de cap responsable de res. En cap paper de promoció no hi ha ni un nom, a part del dels autors dels textos.
Ni un nom: ni el dels traductors. En una col·lecció que es vol (i sovint és) un paradigma de les col·leccions de traduccions de clàssics, no esmentar enlloc el nom dels traductors és una manca de respecte, una manca de consideració i d'ètica, un error d'editor i una ocultació d'informació que no tenen perdó. Possiblement a qui està al capdavant d'aquesta operació li importa un rave qui són els traductors, però al públic no.
I una altra cosa, greu també, és la decisió d'encomanar aquestes reedicions a una editorial especialitzada en fascicles. Això implica que aquests llibres mai no seran llibres de fons de les llibreries. Per exemple: L'Orestea, d'Èsquil, o vostè se la compra al quiosc la setmana del 9 al 15 de febrer, o ja ha begut oli. Qui vulgui l'Orestea el 26 de maig, per exemple, que la pagui cara, que aquesta edició ja no existirà. Això és posar la col·lecció a l'abast de tots els públics? Això és només un miratge.
I ara estem temptats a concloure que, pels motius que hem explicat i, segurament, per d'altres que se'ns escapen, la reedició de la Bernat Metge pot ser un miratge.
Ara que ens semblava que havíem aturat el sol una mica, resulta que no, que continua ponent-se.
_____
28 de gener, 2009
20 de gener, 2009
Per què aquests premis es diuen "Gaudí"?
_______
Estem contents per la decisió de l'Acadèmia del Cinema Català de celabrar una gala del cinema català amb premis i tot el que convingui. Deu ser així com s'ha de fer perquè el cinema català comenci a existir.
Estem contents pel premi Gaudí de l'acadèmia del cinema català a la millor pel·lícula catalana, donat a El cant dels ocells, d'Albert Serra.
Sabem que és una pel·lícula que en aquests moments han vist unes mil persones a tot Catalunya (que vol dir un sol cinema de Barcelona), i sabem que ens agraden la pel·lícula i el director.
I ens demanem el per què de la decisió del jurat de premiar un treball tan especial i minoritari, quan hi havia treballs molt dignes i més populars. No dubtem de l'honestedat i de la professionalitat del jurat, ni del seu bon gust. Però ens ensumem que, sense voler, molts dels membres de l'Acadèmia han optat per un vot que els faci veure com uns "moderns" i "alternatius"; que han volgut donar una imatge concreta de l'acadèmia. Ja ens està bé. Però... voleu dir que això no respon a una estratègia? "És que som els més moderns", "Nosaltres sí que entenem el cinema compromès", "Nosaltres sí que estem per un cinema de risc i alternatiu" etc. etc.
Sigui com sigui, estem contents. Per nosaltres sí que és la millor pel·lícula. I si ho és per tothom, doncs molt millor.
Una altra cosa: Per què aquests premis es diuen "Gaudí"? Què té a veure Gaudí amb el cinema? Posats a donar-li un nom de persona, no tenim cineastes indiscutibles en aquest país? Ja no parlem de contemporanis morts (tot i que Miquel Porter potser sí que s'ho mereixeria), sinó dels indiscutibles clàssics. "Premi Fructuós Gelabert", "Francesc Elías" o "Belio", per exemple.
Sembla que no és més que una inexcusable amnca de imaginació, i apuntar-se al carro del que es porta i el que pòt donar un nom conegut, quan potser un altre nom faria conèixer un altre català important. Però no: només tenim en Gaudí.
Tota la imaginació i el risc que han posat a premiar El cant dels ocells, on era a l'hora de triar el nom dels premis?
I és que tot es va ponent.
__________
Estem contents per la decisió de l'Acadèmia del Cinema Català de celabrar una gala del cinema català amb premis i tot el que convingui. Deu ser així com s'ha de fer perquè el cinema català comenci a existir.
Estem contents pel premi Gaudí de l'acadèmia del cinema català a la millor pel·lícula catalana, donat a El cant dels ocells, d'Albert Serra.
Sabem que és una pel·lícula que en aquests moments han vist unes mil persones a tot Catalunya (que vol dir un sol cinema de Barcelona), i sabem que ens agraden la pel·lícula i el director.
I ens demanem el per què de la decisió del jurat de premiar un treball tan especial i minoritari, quan hi havia treballs molt dignes i més populars. No dubtem de l'honestedat i de la professionalitat del jurat, ni del seu bon gust. Però ens ensumem que, sense voler, molts dels membres de l'Acadèmia han optat per un vot que els faci veure com uns "moderns" i "alternatius"; que han volgut donar una imatge concreta de l'acadèmia. Ja ens està bé. Però... voleu dir que això no respon a una estratègia? "És que som els més moderns", "Nosaltres sí que entenem el cinema compromès", "Nosaltres sí que estem per un cinema de risc i alternatiu" etc. etc.
Sigui com sigui, estem contents. Per nosaltres sí que és la millor pel·lícula. I si ho és per tothom, doncs molt millor.
Una altra cosa: Per què aquests premis es diuen "Gaudí"? Què té a veure Gaudí amb el cinema? Posats a donar-li un nom de persona, no tenim cineastes indiscutibles en aquest país? Ja no parlem de contemporanis morts (tot i que Miquel Porter potser sí que s'ho mereixeria), sinó dels indiscutibles clàssics. "Premi Fructuós Gelabert", "Francesc Elías" o "Belio", per exemple.
Sembla que no és més que una inexcusable amnca de imaginació, i apuntar-se al carro del que es porta i el que pòt donar un nom conegut, quan potser un altre nom faria conèixer un altre català important. Però no: només tenim en Gaudí.
Tota la imaginació i el risc que han posat a premiar El cant dels ocells, on era a l'hora de triar el nom dels premis?
I és que tot es va ponent.
__________
30 de desembre, 2008
les reaccions dels escriptors i escriptorets al Diccionari
_____
No podem dir gaire res d’aquest Diccionari de la Literatura Catalana que s’acaba de publicar a Proa, dirigit per Àlex Broch. L’hem vist a les llibreries, però tan ben plastificat que no l’hem pogut fullejar. Haurem d’esperar a ser rics o que el tinguin a les biblioteques.
(Per cert: algú faria una juguesca sobre quin percentatge de biblioteques —municipals, comarcals, de la Diputació, de la Generalitat, escolars...— adquirirà aquest diccionari? Amb tantes revistes com compren —de mecànica, de cotxes, de motos, de parapsicologia, de punt de creu i patchwork, de moda, de decoració, de xafarderies del cor, de gimnàstica, d’informàtica, d’arts marcials, de maquetisme, de militars, de música, de rock & pop, d’adolescents, de televisió, de jocs virtuals...— i tants llibres d’autoajuda i bestsellers americans, no els quedaran diners per aquest diccionari. Segur.)
De moment, però, el que esperem amb candeletes són les reaccions que provocarà aquesta obra. És evident que un treball així no pot agradar a tothom. Per exemple, ja sabem que no li ha agradat al senyor Lluís Bonada ( http://www.eltemps.net/art2.php?num_id=166 ). L’únic que es demana és que tingui uns criteris clars, clarament exposats i fidelment seguits. Sabem que tracta autors nascuts fins el 1975, que incorpora personatges literaris (suposem, per exemple, el Sr. Esteve, la Colometa, Blanquerna, Plaerdemavida, Manelic...), que també incorpora obres, i que hi ha hagut una distribució crítica i racional de l’espai que ha d’ocupar cada autor.
I aquí volíem anar. Esperem amb delit les reaccions dels escriptors i escriptorets al diccionari, davant de l’article que els dedica i davant la mida de l'article. Encara hi ha qui recorda les reaccions d’aquesta mena que va suposar l’aparició del Diccionari de Literatura d’Edicions 62. Reaccions del tipus: “A aquell li han dedicat vint-i-tres ratlles i a mi només disset!!”.
Està clar que, com aquella vegada, la majoria d’aquestes reaccions no seran públiques. Haurem d’estar molt a l’aguait, afinar l’orella i llegir entre línies. Però ens ho passarem molt bé, esperem. Ja veiem els escriptors comptant línies i paraules, mesurant i calibrant adjectius... Rictus d’enveja, de satisfacció, d’autocomplaença... Ens agradaria tant de veure la cara de cada un (sobretot d’alguns i algunes) davant del seu article i davant del d’alguns altres!!!!! Però no ho veurem. Ens haurem de conformar amb els rumors i les confidències.
I, tot sigui dit, felicitem als artífex del diccionari. Els que surten amb lletres grosses i sobretot als que surten amb lletres petites (o potser que ni surten). Ara que anem cap a la posta, al menys anem-hi amb un inventari ben correcte.
______
No podem dir gaire res d’aquest Diccionari de la Literatura Catalana que s’acaba de publicar a Proa, dirigit per Àlex Broch. L’hem vist a les llibreries, però tan ben plastificat que no l’hem pogut fullejar. Haurem d’esperar a ser rics o que el tinguin a les biblioteques.
(Per cert: algú faria una juguesca sobre quin percentatge de biblioteques —municipals, comarcals, de la Diputació, de la Generalitat, escolars...— adquirirà aquest diccionari? Amb tantes revistes com compren —de mecànica, de cotxes, de motos, de parapsicologia, de punt de creu i patchwork, de moda, de decoració, de xafarderies del cor, de gimnàstica, d’informàtica, d’arts marcials, de maquetisme, de militars, de música, de rock & pop, d’adolescents, de televisió, de jocs virtuals...— i tants llibres d’autoajuda i bestsellers americans, no els quedaran diners per aquest diccionari. Segur.)
De moment, però, el que esperem amb candeletes són les reaccions que provocarà aquesta obra. És evident que un treball així no pot agradar a tothom. Per exemple, ja sabem que no li ha agradat al senyor Lluís Bonada ( http://www.eltemps.net/art2.php?num_id=166 ). L’únic que es demana és que tingui uns criteris clars, clarament exposats i fidelment seguits. Sabem que tracta autors nascuts fins el 1975, que incorpora personatges literaris (suposem, per exemple, el Sr. Esteve, la Colometa, Blanquerna, Plaerdemavida, Manelic...), que també incorpora obres, i que hi ha hagut una distribució crítica i racional de l’espai que ha d’ocupar cada autor.
I aquí volíem anar. Esperem amb delit les reaccions dels escriptors i escriptorets al diccionari, davant de l’article que els dedica i davant la mida de l'article. Encara hi ha qui recorda les reaccions d’aquesta mena que va suposar l’aparició del Diccionari de Literatura d’Edicions 62. Reaccions del tipus: “A aquell li han dedicat vint-i-tres ratlles i a mi només disset!!”.
Està clar que, com aquella vegada, la majoria d’aquestes reaccions no seran públiques. Haurem d’estar molt a l’aguait, afinar l’orella i llegir entre línies. Però ens ho passarem molt bé, esperem. Ja veiem els escriptors comptant línies i paraules, mesurant i calibrant adjectius... Rictus d’enveja, de satisfacció, d’autocomplaença... Ens agradaria tant de veure la cara de cada un (sobretot d’alguns i algunes) davant del seu article i davant del d’alguns altres!!!!! Però no ho veurem. Ens haurem de conformar amb els rumors i les confidències.
I, tot sigui dit, felicitem als artífex del diccionari. Els que surten amb lletres grosses i sobretot als que surten amb lletres petites (o potser que ni surten). Ara que anem cap a la posta, al menys anem-hi amb un inventari ben correcte.
______
28 de desembre, 2008
Poeta amb majúscules: Jordi Domènech
_____
Deu ser cosa dels astres, però tot es conxorxa perquè aquest hivern sigui el de les obres completes o, el que és el mateix, dels desgreuges als morts. Després de l’obra completa de Damià Huguet (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html), que encara no hem vist al Principat, però els informes diuen que ja corre per les Illes, i la d’Andreu Vidal (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/11/tot-andreu-vidal.html), ara li toca el torn a un altre Poeta amb majúscules: Jordi Domènech.
Hem de confessar que fins ara el nom de Jordi Domènech ens remetia sobretot a un antic volum dels Llibres del Mall, En comptes de la revolució, que en llegir-lo, anys després de la seva publicació, ens va impactar molt i ens va ensenyar algunes coses sobre la poesia i la modernitat. I també a un dels primers volums de la col·lecció “Jardins de Samarcanda”, Història de l’arquitectura, que no es quedava gens enrere en les seves propostes i disparava directe al mateix objectiu: construir la modernitat poètica a casa nostra. I encertava de ple el tret.
És Nostra Culpa que no en sabéssim res més i que no el seguíssim amb més tenacitat. Ens va posar sobre la pista del poeta i d’aquesta Obra Completa una crítica de Pere Ballart a l’Avui (http://multimedia.avui.cat/pdf/08/1213/081213sup_a015.pdf ) i el vam trobar de seguida al taulell de les novetats de poesia.
Ara, un cop llegit el volum del començament al final, ens veiem en cor de defensar aquest poeta i la seva poètica fins al final: de defensar-lo com a un dels pocs poetes “moderns” que ha tingut aquest país. I posem “moderns” entre cometes per donar èmfasi al concepte i per apartar-lo, en aquesta frase, de tanta pretesa modernitat i de tants pretesos poetes i teòrics de la modernitat com hem tingut i continuem tenint en aquesta nostra pobra, bruta i desgraciada terra.
El llibre, Obra poètica 1971-2002, reuneix els sis llibres publicats per l’autor. I en la seva lectura hi trobem realment, com diu Pere Ballart, “una operació intel·lectual audaç i engrescadora”.
Audaç perquè llibre a llibre anem veient la construcció d’una poètica radical, extremadament exigent, absolutament coherent i lluny de poses fictícies. Una poètica en la qual l’autor es devia trobar bastant sol en aquest país, només acompanyat per set o vuit altres poetes (i potser és una xifra exagerada). Una poètica que es fonamenta en la modernitat europea i hi fa les seves contribucions (com en el pròleg demostra Sam Abrams, a qui per una vegada no podem acusar d’hiperbòlic).
Engrescadora perquè és, llibre a llibre, un monument a la poesia, un dictat de sensibilitat, una mostra de la contemporaneïtat sense trampes ni disfresses. I crítica política, social, cultural; autocrítica; airejament de dimonis personals; universalització d’allò particular; control i domini de la llengua i la forma poètica... És a dir, tot el que hi pot haver en la bona poesia. I sense ni una engruna de concessió, de complaença o d’autocomplaença, de melifluïtat, amb què ens turmenten tants poetes oficials del país. Engrescadora perquè és una obra que incita a la confiança en la poesia.
Una obra que ens porta a pensar que si la crítica i la història les escrivissin unes altres mans i, sobretot, uns altres poders i uns altres gustos, podríem haver dibuixat un mapa de la poesia catalana per ensenyar orgullosos a tot el món; un mapa inserit de ple en la literatura contemporània universal, i no un mapa de petits pobles de províncies amb aspiració de ser petites ciutats de províncies, que és el que anem ensenyat pel món. On eren les obres de Jordi Domènech, Andreu Vidal o Joan Navarro (per dir-ne tres) mentre tanta gent ensenyava les seves migradeses a Frankfurt?
I és que és així: l’edició de llibres com aquest és una gota de pluja al desert. Mentrestant, tot se’ns va ponent.
Engrescadora perquè és, llibre a llibre, un monument a la poesia, un dictat de sensibilitat, una mostra de la contemporaneïtat sense trampes ni disfresses. I crítica política, social, cultural; autocrítica; airejament de dimonis personals; universalització d’allò particular; control i domini de la llengua i la forma poètica... És a dir, tot el que hi pot haver en la bona poesia. I sense ni una engruna de concessió, de complaença o d’autocomplaença, de melifluïtat, amb què ens turmenten tants poetes oficials del país. Engrescadora perquè és una obra que incita a la confiança en la poesia.
Una obra que ens porta a pensar que si la crítica i la història les escrivissin unes altres mans i, sobretot, uns altres poders i uns altres gustos, podríem haver dibuixat un mapa de la poesia catalana per ensenyar orgullosos a tot el món; un mapa inserit de ple en la literatura contemporània universal, i no un mapa de petits pobles de províncies amb aspiració de ser petites ciutats de províncies, que és el que anem ensenyat pel món. On eren les obres de Jordi Domènech, Andreu Vidal o Joan Navarro (per dir-ne tres) mentre tanta gent ensenyava les seves migradeses a Frankfurt?
I és que és així: l’edició de llibres com aquest és una gota de pluja al desert. Mentrestant, tot se’ns va ponent.
______
21 de desembre, 2008
Però... Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?
_____
Si hem de ser sincers, crèiem que a l'Alzamora ja li havíen donat el Carles Riba.
I no és estrany que ens ho penséssim. En primer lloc, perquè amb la repartició de premis, guardons, càrrecs, consideracions i títols honorífics que s'està donant en aquest país, un ja perd els papers i la memòria i no recorda si a "aquest" li han donat el premi de poesia o un càrrec institucional; si a "aquell" l'han fet president d'una institució o membre d'un jurat o li han donat un premi nacional; o si és "aquell altre" el que ha rebut el premi important o el càrrec públic.
En segon lloc perquè aquests llibres de poemes s'assemblen com un ou i un altre ou. Ens és difícil destriar entre aquesta brossa. Entre altres coses, perquè un cop llegits no ens en queda res, tot se'ns escola com l'aigua entre les mans; no hi ha res que valgui la pena de retenir; llibres per donar a les biblioteques, deixar als bancs públics o revendre als llibreters de vell. Hi ha una generació de poetes, aquesta, que va fent ous nials (i va rebent honors).
I en tercer lloc perquè no parem gaire atenció als premis. Va com va. Però ara ho hem llegit al diari i ens hem demanat: "Però...Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?". I es veu que no. O potser sí, però ningú ja no se'n recorda, ni el jurat.
I com que darrerament els llibres premiats amb el Carles Riba solen ser tan poca cosa, al cap d'un quant temps ja ningú no se'n recorda.
Però el que recordem és un altre premi de poesia que li van donar a l'Alzamora, amb un llibre que es deia El benestar, i que, ben mirat i ben llegit, no valia gaire res, i ningú no se'n recorda. I també recordem un parell o tres de premis de narrativa, La pell de la princesa, Sara i Jeremies, que han resultat ser també, i amb justícia, llibres oblidats. I els jurats, vinga!, vinga donar-li premis. Doncs molt bé; ja ho sabem, anar contribuint al descrèdit dels premis i de la literatura.
I així se'ns va ponent tot, de mica en mica.
NOTA :
ens estaviem de comentar el que s'ha dit sobre el llibre premiat. Diu l'AVUI:
[és una] revisitació del Llibre d’Amic e Amat i El llibre de les bèsties de Ramon Llull. Amb el títol de La part visible, 65 poemes protagonitzats per una singular parella, un mico i un caribú, són l’excusa d’Alzamora per reflexionar sobre les relacions entre homes i dones en l’actualitat. Sam Abrams, membre del jurat, no ha dubtat a afirmar que si Llull fos viu hauria escrit exactament d’aquesta manera el Llibre d’Amic e Amat.
Potser el sol no se'ns pon tan a poc a poc com ens sembla
______
Si hem de ser sincers, crèiem que a l'Alzamora ja li havíen donat el Carles Riba.
I no és estrany que ens ho penséssim. En primer lloc, perquè amb la repartició de premis, guardons, càrrecs, consideracions i títols honorífics que s'està donant en aquest país, un ja perd els papers i la memòria i no recorda si a "aquest" li han donat el premi de poesia o un càrrec institucional; si a "aquell" l'han fet president d'una institució o membre d'un jurat o li han donat un premi nacional; o si és "aquell altre" el que ha rebut el premi important o el càrrec públic.
En segon lloc perquè aquests llibres de poemes s'assemblen com un ou i un altre ou. Ens és difícil destriar entre aquesta brossa. Entre altres coses, perquè un cop llegits no ens en queda res, tot se'ns escola com l'aigua entre les mans; no hi ha res que valgui la pena de retenir; llibres per donar a les biblioteques, deixar als bancs públics o revendre als llibreters de vell. Hi ha una generació de poetes, aquesta, que va fent ous nials (i va rebent honors).
I en tercer lloc perquè no parem gaire atenció als premis. Va com va. Però ara ho hem llegit al diari i ens hem demanat: "Però...Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?". I es veu que no. O potser sí, però ningú ja no se'n recorda, ni el jurat.
I com que darrerament els llibres premiats amb el Carles Riba solen ser tan poca cosa, al cap d'un quant temps ja ningú no se'n recorda.
Però el que recordem és un altre premi de poesia que li van donar a l'Alzamora, amb un llibre que es deia El benestar, i que, ben mirat i ben llegit, no valia gaire res, i ningú no se'n recorda. I també recordem un parell o tres de premis de narrativa, La pell de la princesa, Sara i Jeremies, que han resultat ser també, i amb justícia, llibres oblidats. I els jurats, vinga!, vinga donar-li premis. Doncs molt bé; ja ho sabem, anar contribuint al descrèdit dels premis i de la literatura.
I així se'ns va ponent tot, de mica en mica.
NOTA :
ens estaviem de comentar el que s'ha dit sobre el llibre premiat. Diu l'AVUI:
[és una] revisitació del Llibre d’Amic e Amat i El llibre de les bèsties de Ramon Llull. Amb el títol de La part visible, 65 poemes protagonitzats per una singular parella, un mico i un caribú, són l’excusa d’Alzamora per reflexionar sobre les relacions entre homes i dones en l’actualitat. Sam Abrams, membre del jurat, no ha dubtat a afirmar que si Llull fos viu hauria escrit exactament d’aquesta manera el Llibre d’Amic e Amat.
Potser el sol no se'ns pon tan a poc a poc com ens sembla
______
08 de desembre, 2008
Mirin, mirin:
______
És que no tenim ganes d'escriure.
Darrerament només llegim.
I de tant en tant mirem blocs.
Mirin, mirin:
http://llunatic.blogspot.com/2008/11/clcul-destructures-de-joan-margarit.html
http://criticadepoesia.blogspot.com/2008/10/joan-margarit-casa-de-misericordia.html
Ens demanàvem: Per què les crítiques negatives no existeixen? Per què els mitjans de comunicació no gosen o no volen publicar críques com aquestes, que són molt més objectives (creiem) que les que hi ha als diaris, a les revistes, a les ràdios i als altaveus? Ja ho deia en Raimon: "Qui pregunta ja respon".
Algun dia podrem trobar en els mitjans majoritaris crítiques intel·ligents, independents, neutres, objectives i que posin les coses al seu lloc? (ja ho deia en Raimon...)
i així se'ns va ponent aquest sol d'hivern.
_________
És que no tenim ganes d'escriure.
Darrerament només llegim.
I de tant en tant mirem blocs.
Mirin, mirin:
http://llunatic.blogspot.com/2008/11/clcul-destructures-de-joan-margarit.html
http://criticadepoesia.blogspot.com/2008/10/joan-margarit-casa-de-misericordia.html
Ens demanàvem: Per què les crítiques negatives no existeixen? Per què els mitjans de comunicació no gosen o no volen publicar críques com aquestes, que són molt més objectives (creiem) que les que hi ha als diaris, a les revistes, a les ràdios i als altaveus? Ja ho deia en Raimon: "Qui pregunta ja respon".
Algun dia podrem trobar en els mitjans majoritaris crítiques intel·ligents, independents, neutres, objectives i que posin les coses al seu lloc? (ja ho deia en Raimon...)
i així se'ns va ponent aquest sol d'hivern.
_________
23 de novembre, 2008
Tot Andreu Vidal
_______
Feia dies que no anàvem per les llibreries, i ahir ens va sorprendre a la taula de novetats un volum consistent (522 pàgines), de portada negra, austera, on hi vam llegir:
I ens va fer un salt el cor. Per fi! Ja era hora! Anys i anys esperant, escoltant notícies i rumors sobre aquest volum que reuneix tot Andreu Vidal. Que si hi havia problemes entre la gent que volien fer-ne l'edició, que si l'editor el tenia desidiosament encallat en un calaix, que si... (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html)
Però ara ja està. Fa goig. El pròleg de Margalida Pons ens ha complagut molt. Entre la crítica exegètica i d'edició i el testimoni en primera persona, equilibrat i molt aclaridor. Encara no hem llegit el text d'Albert Roig ni el de Josep M. Lluró. Hem preferit passar pàgina i començar a llegir, de dalt a baix, pàgina a pàgina, aquesta obra rica, enlluernadora, vital, extraordinària.
No seria cap exageració ni un error gaire gran dir que les grans obres de la poesia catalana de les darreres generacions es troba fonamentalment en dos volums: Llengua abolida, l'obra de M. Mercè Marçal, i aquest volum per fi editat.
No volem parlar-ne més. Ara toca llegir-lo.El que cal és rellegir l'obra de Vidal, i llegir els molts inèdits que incorpora l'edició. Un plaer en aquest novembre gris i fosc.
I el que cal és convidar tothom a comprar-lo i llegir-lo. Que una editorial petita com Edicions del Salobre hagi fet aquest esforç mereix tota la consideració, tot el reconeixement i sobretot el recolzament en forma de compra del volum. Compreu-lo, regaleu-lo, feu-vos-el vostre i feu-lo a mans de la gent que estimeu i que estima la poesia. Andreu Vidal ha d'escampar-se pel món dels lectors per assolir el lloc que li pertoca en el mapa de la poesia contemporània.
Una alegria de tant en tant, sempre va bé.
A vegades sembla anar més a poc a poc aquest sol ponent-se.
________
Feia dies que no anàvem per les llibreries, i ahir ens va sorprendre a la taula de novetats un volum consistent (522 pàgines), de portada negra, austera, on hi vam llegir:
Andreu Vidal
Obra poètica
i altres escrits
I ens va fer un salt el cor. Per fi! Ja era hora! Anys i anys esperant, escoltant notícies i rumors sobre aquest volum que reuneix tot Andreu Vidal. Que si hi havia problemes entre la gent que volien fer-ne l'edició, que si l'editor el tenia desidiosament encallat en un calaix, que si... (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html)
Però ara ja està. Fa goig. El pròleg de Margalida Pons ens ha complagut molt. Entre la crítica exegètica i d'edició i el testimoni en primera persona, equilibrat i molt aclaridor. Encara no hem llegit el text d'Albert Roig ni el de Josep M. Lluró. Hem preferit passar pàgina i començar a llegir, de dalt a baix, pàgina a pàgina, aquesta obra rica, enlluernadora, vital, extraordinària.
No seria cap exageració ni un error gaire gran dir que les grans obres de la poesia catalana de les darreres generacions es troba fonamentalment en dos volums: Llengua abolida, l'obra de M. Mercè Marçal, i aquest volum per fi editat.
No volem parlar-ne més. Ara toca llegir-lo.El que cal és rellegir l'obra de Vidal, i llegir els molts inèdits que incorpora l'edició. Un plaer en aquest novembre gris i fosc.
I el que cal és convidar tothom a comprar-lo i llegir-lo. Que una editorial petita com Edicions del Salobre hagi fet aquest esforç mereix tota la consideració, tot el reconeixement i sobretot el recolzament en forma de compra del volum. Compreu-lo, regaleu-lo, feu-vos-el vostre i feu-lo a mans de la gent que estimeu i que estima la poesia. Andreu Vidal ha d'escampar-se pel món dels lectors per assolir el lloc que li pertoca en el mapa de la poesia contemporània.
Una alegria de tant en tant, sempre va bé.
A vegades sembla anar més a poc a poc aquest sol ponent-se.
________
Subscriure's a:
Missatges (Atom)