21 de desembre, 2008

Però... Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?

_____

Si hem de ser sincers, crèiem que a l'Alzamora ja li havíen donat el Carles Riba.

I no és estrany que ens ho penséssim. En primer lloc, perquè amb la repartició de premis, guardons, càrrecs, consideracions i títols honorífics que s'està donant en aquest país, un ja perd els papers i la memòria i no recorda si a "aquest" li han donat el premi de poesia o un càrrec institucional; si a "aquell" l'han fet president d'una institució o membre d'un jurat o li han donat un premi nacional; o si és "aquell altre" el que ha rebut el premi important o el càrrec públic.

En segon lloc perquè aquests llibres de poemes s'assemblen com un ou i un altre ou. Ens és difícil destriar entre aquesta brossa. Entre altres coses, perquè un cop llegits no ens en queda res, tot se'ns escola com l'aigua entre les mans; no hi ha res que valgui la pena de retenir; llibres per donar a les biblioteques, deixar als bancs públics o revendre als llibreters de vell. Hi ha una generació de poetes, aquesta, que va fent ous nials (i va rebent honors).

I en tercer lloc perquè no parem gaire atenció als premis. Va com va. Però ara ho hem llegit al diari i ens hem demanat: "Però...Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?". I es veu que no. O potser sí, però ningú ja no se'n recorda, ni el jurat.

I com que darrerament els llibres premiats amb el Carles Riba solen ser tan poca cosa, al cap d'un quant temps ja ningú no se'n recorda.

Però el que recordem és un altre premi de poesia que li van donar a l'Alzamora, amb un llibre que es deia El benestar, i que, ben mirat i ben llegit, no valia gaire res, i ningú no se'n recorda. I també recordem un parell o tres de premis de narrativa, La pell de la princesa, Sara i Jeremies, que han resultat ser també, i amb justícia, llibres oblidats. I els jurats, vinga!, vinga donar-li premis. Doncs molt bé; ja ho sabem, anar contribuint al descrèdit dels premis i de la literatura.

I així se'ns va ponent tot, de mica en mica.


NOTA :
ens estaviem de comentar el que s'ha dit sobre el llibre premiat. Diu l'AVUI:

[és una] revisitació del Llibre d’Amic e Amat i El llibre de les bèsties de Ramon Llull. Amb el títol de La part visible, 65 poemes protagonitzats per una singular parella, un mico i un caribú, són l’excusa d’Alzamora per reflexionar sobre les relacions entre homes i dones en l’actualitat. Sam Abrams, membre del jurat, no ha dubtat a afirmar que si Llull fos viu hauria escrit exactament d’aquesta manera el Llibre d’Amic e Amat.



Potser el sol no se'ns pon tan a poc a poc com ens sembla

______

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Per si no et vols sentir tan sol, nosaltres també n'hem parlat aquí. És clar que per decidir que quelcom no val gaire res estaria bé aportar text, oi?

Júlia ha dit...

Però, a què feia plorar allò del guanyador de la novel·la explicant la seva trista vida i el nen de tres anys que no comprèn que el papi escrigui mentre altres papis treballen a la Caixa????

No m'imagino el Pedrolo dient aquestes coses, vaja.és que ja sóc velleta.

Anònim ha dit...

Servidor, com que no llegeix, aquestes coses se li escapen...

Anònim ha dit...

DOGMATICA IMPARABLE: ABANDONEU TOTA ESPERANÇA... de guanyar (els nostres) premis.