_____
No podem dir gaire res d’aquest Diccionari de la Literatura Catalana que s’acaba de publicar a Proa, dirigit per Àlex Broch. L’hem vist a les llibreries, però tan ben plastificat que no l’hem pogut fullejar. Haurem d’esperar a ser rics o que el tinguin a les biblioteques.
(Per cert: algú faria una juguesca sobre quin percentatge de biblioteques —municipals, comarcals, de la Diputació, de la Generalitat, escolars...— adquirirà aquest diccionari? Amb tantes revistes com compren —de mecànica, de cotxes, de motos, de parapsicologia, de punt de creu i patchwork, de moda, de decoració, de xafarderies del cor, de gimnàstica, d’informàtica, d’arts marcials, de maquetisme, de militars, de música, de rock & pop, d’adolescents, de televisió, de jocs virtuals...— i tants llibres d’autoajuda i bestsellers americans, no els quedaran diners per aquest diccionari. Segur.)
De moment, però, el que esperem amb candeletes són les reaccions que provocarà aquesta obra. És evident que un treball així no pot agradar a tothom. Per exemple, ja sabem que no li ha agradat al senyor Lluís Bonada ( http://www.eltemps.net/art2.php?num_id=166 ). L’únic que es demana és que tingui uns criteris clars, clarament exposats i fidelment seguits. Sabem que tracta autors nascuts fins el 1975, que incorpora personatges literaris (suposem, per exemple, el Sr. Esteve, la Colometa, Blanquerna, Plaerdemavida, Manelic...), que també incorpora obres, i que hi ha hagut una distribució crítica i racional de l’espai que ha d’ocupar cada autor.
I aquí volíem anar. Esperem amb delit les reaccions dels escriptors i escriptorets al diccionari, davant de l’article que els dedica i davant la mida de l'article. Encara hi ha qui recorda les reaccions d’aquesta mena que va suposar l’aparició del Diccionari de Literatura d’Edicions 62. Reaccions del tipus: “A aquell li han dedicat vint-i-tres ratlles i a mi només disset!!”.
Està clar que, com aquella vegada, la majoria d’aquestes reaccions no seran públiques. Haurem d’estar molt a l’aguait, afinar l’orella i llegir entre línies. Però ens ho passarem molt bé, esperem. Ja veiem els escriptors comptant línies i paraules, mesurant i calibrant adjectius... Rictus d’enveja, de satisfacció, d’autocomplaença... Ens agradaria tant de veure la cara de cada un (sobretot d’alguns i algunes) davant del seu article i davant del d’alguns altres!!!!! Però no ho veurem. Ens haurem de conformar amb els rumors i les confidències.
I, tot sigui dit, felicitem als artífex del diccionari. Els que surten amb lletres grosses i sobretot als que surten amb lletres petites (o potser que ni surten). Ara que anem cap a la posta, al menys anem-hi amb un inventari ben correcte.
______
30 de desembre, 2008
28 de desembre, 2008
Poeta amb majúscules: Jordi Domènech
_____
Deu ser cosa dels astres, però tot es conxorxa perquè aquest hivern sigui el de les obres completes o, el que és el mateix, dels desgreuges als morts. Després de l’obra completa de Damià Huguet (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html), que encara no hem vist al Principat, però els informes diuen que ja corre per les Illes, i la d’Andreu Vidal (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/11/tot-andreu-vidal.html), ara li toca el torn a un altre Poeta amb majúscules: Jordi Domènech.
Hem de confessar que fins ara el nom de Jordi Domènech ens remetia sobretot a un antic volum dels Llibres del Mall, En comptes de la revolució, que en llegir-lo, anys després de la seva publicació, ens va impactar molt i ens va ensenyar algunes coses sobre la poesia i la modernitat. I també a un dels primers volums de la col·lecció “Jardins de Samarcanda”, Història de l’arquitectura, que no es quedava gens enrere en les seves propostes i disparava directe al mateix objectiu: construir la modernitat poètica a casa nostra. I encertava de ple el tret.
És Nostra Culpa que no en sabéssim res més i que no el seguíssim amb més tenacitat. Ens va posar sobre la pista del poeta i d’aquesta Obra Completa una crítica de Pere Ballart a l’Avui (http://multimedia.avui.cat/pdf/08/1213/081213sup_a015.pdf ) i el vam trobar de seguida al taulell de les novetats de poesia.
Ara, un cop llegit el volum del començament al final, ens veiem en cor de defensar aquest poeta i la seva poètica fins al final: de defensar-lo com a un dels pocs poetes “moderns” que ha tingut aquest país. I posem “moderns” entre cometes per donar èmfasi al concepte i per apartar-lo, en aquesta frase, de tanta pretesa modernitat i de tants pretesos poetes i teòrics de la modernitat com hem tingut i continuem tenint en aquesta nostra pobra, bruta i desgraciada terra.
El llibre, Obra poètica 1971-2002, reuneix els sis llibres publicats per l’autor. I en la seva lectura hi trobem realment, com diu Pere Ballart, “una operació intel·lectual audaç i engrescadora”.
Audaç perquè llibre a llibre anem veient la construcció d’una poètica radical, extremadament exigent, absolutament coherent i lluny de poses fictícies. Una poètica en la qual l’autor es devia trobar bastant sol en aquest país, només acompanyat per set o vuit altres poetes (i potser és una xifra exagerada). Una poètica que es fonamenta en la modernitat europea i hi fa les seves contribucions (com en el pròleg demostra Sam Abrams, a qui per una vegada no podem acusar d’hiperbòlic).
Engrescadora perquè és, llibre a llibre, un monument a la poesia, un dictat de sensibilitat, una mostra de la contemporaneïtat sense trampes ni disfresses. I crítica política, social, cultural; autocrítica; airejament de dimonis personals; universalització d’allò particular; control i domini de la llengua i la forma poètica... És a dir, tot el que hi pot haver en la bona poesia. I sense ni una engruna de concessió, de complaença o d’autocomplaença, de melifluïtat, amb què ens turmenten tants poetes oficials del país. Engrescadora perquè és una obra que incita a la confiança en la poesia.
Una obra que ens porta a pensar que si la crítica i la història les escrivissin unes altres mans i, sobretot, uns altres poders i uns altres gustos, podríem haver dibuixat un mapa de la poesia catalana per ensenyar orgullosos a tot el món; un mapa inserit de ple en la literatura contemporània universal, i no un mapa de petits pobles de províncies amb aspiració de ser petites ciutats de províncies, que és el que anem ensenyat pel món. On eren les obres de Jordi Domènech, Andreu Vidal o Joan Navarro (per dir-ne tres) mentre tanta gent ensenyava les seves migradeses a Frankfurt?
I és que és així: l’edició de llibres com aquest és una gota de pluja al desert. Mentrestant, tot se’ns va ponent.
Engrescadora perquè és, llibre a llibre, un monument a la poesia, un dictat de sensibilitat, una mostra de la contemporaneïtat sense trampes ni disfresses. I crítica política, social, cultural; autocrítica; airejament de dimonis personals; universalització d’allò particular; control i domini de la llengua i la forma poètica... És a dir, tot el que hi pot haver en la bona poesia. I sense ni una engruna de concessió, de complaença o d’autocomplaença, de melifluïtat, amb què ens turmenten tants poetes oficials del país. Engrescadora perquè és una obra que incita a la confiança en la poesia.
Una obra que ens porta a pensar que si la crítica i la història les escrivissin unes altres mans i, sobretot, uns altres poders i uns altres gustos, podríem haver dibuixat un mapa de la poesia catalana per ensenyar orgullosos a tot el món; un mapa inserit de ple en la literatura contemporània universal, i no un mapa de petits pobles de províncies amb aspiració de ser petites ciutats de províncies, que és el que anem ensenyat pel món. On eren les obres de Jordi Domènech, Andreu Vidal o Joan Navarro (per dir-ne tres) mentre tanta gent ensenyava les seves migradeses a Frankfurt?
I és que és així: l’edició de llibres com aquest és una gota de pluja al desert. Mentrestant, tot se’ns va ponent.
______
21 de desembre, 2008
Però... Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?
_____
Si hem de ser sincers, crèiem que a l'Alzamora ja li havíen donat el Carles Riba.
I no és estrany que ens ho penséssim. En primer lloc, perquè amb la repartició de premis, guardons, càrrecs, consideracions i títols honorífics que s'està donant en aquest país, un ja perd els papers i la memòria i no recorda si a "aquest" li han donat el premi de poesia o un càrrec institucional; si a "aquell" l'han fet president d'una institució o membre d'un jurat o li han donat un premi nacional; o si és "aquell altre" el que ha rebut el premi important o el càrrec públic.
En segon lloc perquè aquests llibres de poemes s'assemblen com un ou i un altre ou. Ens és difícil destriar entre aquesta brossa. Entre altres coses, perquè un cop llegits no ens en queda res, tot se'ns escola com l'aigua entre les mans; no hi ha res que valgui la pena de retenir; llibres per donar a les biblioteques, deixar als bancs públics o revendre als llibreters de vell. Hi ha una generació de poetes, aquesta, que va fent ous nials (i va rebent honors).
I en tercer lloc perquè no parem gaire atenció als premis. Va com va. Però ara ho hem llegit al diari i ens hem demanat: "Però...Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?". I es veu que no. O potser sí, però ningú ja no se'n recorda, ni el jurat.
I com que darrerament els llibres premiats amb el Carles Riba solen ser tan poca cosa, al cap d'un quant temps ja ningú no se'n recorda.
Però el que recordem és un altre premi de poesia que li van donar a l'Alzamora, amb un llibre que es deia El benestar, i que, ben mirat i ben llegit, no valia gaire res, i ningú no se'n recorda. I també recordem un parell o tres de premis de narrativa, La pell de la princesa, Sara i Jeremies, que han resultat ser també, i amb justícia, llibres oblidats. I els jurats, vinga!, vinga donar-li premis. Doncs molt bé; ja ho sabem, anar contribuint al descrèdit dels premis i de la literatura.
I així se'ns va ponent tot, de mica en mica.
NOTA :
ens estaviem de comentar el que s'ha dit sobre el llibre premiat. Diu l'AVUI:
[és una] revisitació del Llibre d’Amic e Amat i El llibre de les bèsties de Ramon Llull. Amb el títol de La part visible, 65 poemes protagonitzats per una singular parella, un mico i un caribú, són l’excusa d’Alzamora per reflexionar sobre les relacions entre homes i dones en l’actualitat. Sam Abrams, membre del jurat, no ha dubtat a afirmar que si Llull fos viu hauria escrit exactament d’aquesta manera el Llibre d’Amic e Amat.
Potser el sol no se'ns pon tan a poc a poc com ens sembla
______
Si hem de ser sincers, crèiem que a l'Alzamora ja li havíen donat el Carles Riba.
I no és estrany que ens ho penséssim. En primer lloc, perquè amb la repartició de premis, guardons, càrrecs, consideracions i títols honorífics que s'està donant en aquest país, un ja perd els papers i la memòria i no recorda si a "aquest" li han donat el premi de poesia o un càrrec institucional; si a "aquell" l'han fet president d'una institució o membre d'un jurat o li han donat un premi nacional; o si és "aquell altre" el que ha rebut el premi important o el càrrec públic.
En segon lloc perquè aquests llibres de poemes s'assemblen com un ou i un altre ou. Ens és difícil destriar entre aquesta brossa. Entre altres coses, perquè un cop llegits no ens en queda res, tot se'ns escola com l'aigua entre les mans; no hi ha res que valgui la pena de retenir; llibres per donar a les biblioteques, deixar als bancs públics o revendre als llibreters de vell. Hi ha una generació de poetes, aquesta, que va fent ous nials (i va rebent honors).
I en tercer lloc perquè no parem gaire atenció als premis. Va com va. Però ara ho hem llegit al diari i ens hem demanat: "Però...Que no el tenia, l'Alzamora, el premi Carles Riba?". I es veu que no. O potser sí, però ningú ja no se'n recorda, ni el jurat.
I com que darrerament els llibres premiats amb el Carles Riba solen ser tan poca cosa, al cap d'un quant temps ja ningú no se'n recorda.
Però el que recordem és un altre premi de poesia que li van donar a l'Alzamora, amb un llibre que es deia El benestar, i que, ben mirat i ben llegit, no valia gaire res, i ningú no se'n recorda. I també recordem un parell o tres de premis de narrativa, La pell de la princesa, Sara i Jeremies, que han resultat ser també, i amb justícia, llibres oblidats. I els jurats, vinga!, vinga donar-li premis. Doncs molt bé; ja ho sabem, anar contribuint al descrèdit dels premis i de la literatura.
I així se'ns va ponent tot, de mica en mica.
NOTA :
ens estaviem de comentar el que s'ha dit sobre el llibre premiat. Diu l'AVUI:
[és una] revisitació del Llibre d’Amic e Amat i El llibre de les bèsties de Ramon Llull. Amb el títol de La part visible, 65 poemes protagonitzats per una singular parella, un mico i un caribú, són l’excusa d’Alzamora per reflexionar sobre les relacions entre homes i dones en l’actualitat. Sam Abrams, membre del jurat, no ha dubtat a afirmar que si Llull fos viu hauria escrit exactament d’aquesta manera el Llibre d’Amic e Amat.
Potser el sol no se'ns pon tan a poc a poc com ens sembla
______
08 de desembre, 2008
Mirin, mirin:
______
És que no tenim ganes d'escriure.
Darrerament només llegim.
I de tant en tant mirem blocs.
Mirin, mirin:
http://llunatic.blogspot.com/2008/11/clcul-destructures-de-joan-margarit.html
http://criticadepoesia.blogspot.com/2008/10/joan-margarit-casa-de-misericordia.html
Ens demanàvem: Per què les crítiques negatives no existeixen? Per què els mitjans de comunicació no gosen o no volen publicar críques com aquestes, que són molt més objectives (creiem) que les que hi ha als diaris, a les revistes, a les ràdios i als altaveus? Ja ho deia en Raimon: "Qui pregunta ja respon".
Algun dia podrem trobar en els mitjans majoritaris crítiques intel·ligents, independents, neutres, objectives i que posin les coses al seu lloc? (ja ho deia en Raimon...)
i així se'ns va ponent aquest sol d'hivern.
_________
És que no tenim ganes d'escriure.
Darrerament només llegim.
I de tant en tant mirem blocs.
Mirin, mirin:
http://llunatic.blogspot.com/2008/11/clcul-destructures-de-joan-margarit.html
http://criticadepoesia.blogspot.com/2008/10/joan-margarit-casa-de-misericordia.html
Ens demanàvem: Per què les crítiques negatives no existeixen? Per què els mitjans de comunicació no gosen o no volen publicar críques com aquestes, que són molt més objectives (creiem) que les que hi ha als diaris, a les revistes, a les ràdios i als altaveus? Ja ho deia en Raimon: "Qui pregunta ja respon".
Algun dia podrem trobar en els mitjans majoritaris crítiques intel·ligents, independents, neutres, objectives i que posin les coses al seu lloc? (ja ho deia en Raimon...)
i així se'ns va ponent aquest sol d'hivern.
_________
23 de novembre, 2008
Tot Andreu Vidal
_______
Feia dies que no anàvem per les llibreries, i ahir ens va sorprendre a la taula de novetats un volum consistent (522 pàgines), de portada negra, austera, on hi vam llegir:
I ens va fer un salt el cor. Per fi! Ja era hora! Anys i anys esperant, escoltant notícies i rumors sobre aquest volum que reuneix tot Andreu Vidal. Que si hi havia problemes entre la gent que volien fer-ne l'edició, que si l'editor el tenia desidiosament encallat en un calaix, que si... (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html)
Però ara ja està. Fa goig. El pròleg de Margalida Pons ens ha complagut molt. Entre la crítica exegètica i d'edició i el testimoni en primera persona, equilibrat i molt aclaridor. Encara no hem llegit el text d'Albert Roig ni el de Josep M. Lluró. Hem preferit passar pàgina i començar a llegir, de dalt a baix, pàgina a pàgina, aquesta obra rica, enlluernadora, vital, extraordinària.
No seria cap exageració ni un error gaire gran dir que les grans obres de la poesia catalana de les darreres generacions es troba fonamentalment en dos volums: Llengua abolida, l'obra de M. Mercè Marçal, i aquest volum per fi editat.
No volem parlar-ne més. Ara toca llegir-lo.El que cal és rellegir l'obra de Vidal, i llegir els molts inèdits que incorpora l'edició. Un plaer en aquest novembre gris i fosc.
I el que cal és convidar tothom a comprar-lo i llegir-lo. Que una editorial petita com Edicions del Salobre hagi fet aquest esforç mereix tota la consideració, tot el reconeixement i sobretot el recolzament en forma de compra del volum. Compreu-lo, regaleu-lo, feu-vos-el vostre i feu-lo a mans de la gent que estimeu i que estima la poesia. Andreu Vidal ha d'escampar-se pel món dels lectors per assolir el lloc que li pertoca en el mapa de la poesia contemporània.
Una alegria de tant en tant, sempre va bé.
A vegades sembla anar més a poc a poc aquest sol ponent-se.
________
Feia dies que no anàvem per les llibreries, i ahir ens va sorprendre a la taula de novetats un volum consistent (522 pàgines), de portada negra, austera, on hi vam llegir:
Andreu Vidal
Obra poètica
i altres escrits
I ens va fer un salt el cor. Per fi! Ja era hora! Anys i anys esperant, escoltant notícies i rumors sobre aquest volum que reuneix tot Andreu Vidal. Que si hi havia problemes entre la gent que volien fer-ne l'edició, que si l'editor el tenia desidiosament encallat en un calaix, que si... (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html)
Però ara ja està. Fa goig. El pròleg de Margalida Pons ens ha complagut molt. Entre la crítica exegètica i d'edició i el testimoni en primera persona, equilibrat i molt aclaridor. Encara no hem llegit el text d'Albert Roig ni el de Josep M. Lluró. Hem preferit passar pàgina i començar a llegir, de dalt a baix, pàgina a pàgina, aquesta obra rica, enlluernadora, vital, extraordinària.
No seria cap exageració ni un error gaire gran dir que les grans obres de la poesia catalana de les darreres generacions es troba fonamentalment en dos volums: Llengua abolida, l'obra de M. Mercè Marçal, i aquest volum per fi editat.
No volem parlar-ne més. Ara toca llegir-lo.El que cal és rellegir l'obra de Vidal, i llegir els molts inèdits que incorpora l'edició. Un plaer en aquest novembre gris i fosc.
I el que cal és convidar tothom a comprar-lo i llegir-lo. Que una editorial petita com Edicions del Salobre hagi fet aquest esforç mereix tota la consideració, tot el reconeixement i sobretot el recolzament en forma de compra del volum. Compreu-lo, regaleu-lo, feu-vos-el vostre i feu-lo a mans de la gent que estimeu i que estima la poesia. Andreu Vidal ha d'escampar-se pel món dels lectors per assolir el lloc que li pertoca en el mapa de la poesia contemporània.
Una alegria de tant en tant, sempre va bé.
A vegades sembla anar més a poc a poc aquest sol ponent-se.
________
10 de novembre, 2008
ja ho dèiem
____________
http://paper.avui.cat/article/cultura/144682/homenatges/marti/pol/cinc/anys/la/seva/mort.html
Ja ho dèiem:
http://asolcolgant.blogspot.com/2008/07/pobre-miquel-mart-i-pol-que-oblidat-que.html
ponent, ponent, com t'acostes amb el vent!
_______________
http://paper.avui.cat/article/cultura/144682/homenatges/marti/pol/cinc/anys/la/seva/mort.html
En tots aquests anys ja s'han aconseguit una sèrie de reconeixements fixos [a Miquel Martí i Pol]: 58 carrers, places o avingudes que duen el seu nom, 2 biblioteques, 10 escoles, 10 escultures i, fins i tot, un hospital, també batejats amb el seu nom. Ramon Besora, president de l'AAMMP, afirma que es vol seguir "estimulant tots els municipis del territori perquè s'afegeixin a aquesta iniciativa".
Ja ho dèiem:
http://asolcolgant.blogspot.com/2008/07/pobre-miquel-mart-i-pol-que-oblidat-que.html
ponent, ponent, com t'acostes amb el vent!
_______________
07 de novembre, 2008
No només nosaltres
_________
http://paper.avui.cat/article/cultura/144681/despertador/la/cultura.html
que ve a ser:
El despertador de la cultura
Ignasi Aragay / iaragay@avui.cat
La frase de Joan Sales, extreta d'una carta a Mercè Rodoreda, que dimarts reproduïa Ada Castells en un article en aquesta secció de Cultura resulta impagable: "Escriure en català és un drama en diversos actes. Primer acte, premis que no funcionen; segon acte, públic que dorm; tercer acte, editors estrangers que no entenen el català (¿i per què l'entendrien, si els mateixos catalans sembla que no l'entenen?)". En un article de Ferran Mascarell publicat el mateix dimarts a les pàgines de Diàleg, l'historiador i exconseller de Cultura advertia que Catalunya i el catalanisme només tenen sentit si es construeixen des de la cultura: "Un país és una cultura; no és només un conjunt més o menys eficient d'infraestructures".
De les paraules de Sales, escrites fa unes quantes dècades, i de les de Mascarell, en podem deduir que un país no es construeix només amb bons gestors, siguin polítics, editors o el que sigui. Un país necessita una cultura en el sentit fort de la paraula, i necessita gent que s'hi identifiqui i hi cregui. Gent preparada i il·lusionada. Després de dècades de fer el ridícul, els EUA han apostat finalment per aquest perfil, el perfil d'Obama. Ja era hora. A veure quan aquí trobarem alguna cosa semblant. Algú que desperti de l'apatia el nostre país, que cregui en els escriptors, en la gent de teatre i cine, en els mestres, en tots aquells que dia a dia posen les bases d'una cultura, la catalana, que segueix sent rebuda amb recel. Com deia Sales, el públic segueix dormint. Cal convicció, autoritat i valentia per despertar-lo. Com diu Mascarell, cal posar la cultura (ep, en català, si pot ser, afegeixo) al centre del debat. Sense complexos.
Avui. 6 de novembre de 2008
Afegiríem més noms i càrrecs a la llista dels qui estan dormint des del temps de Joan Sales (i de més abans). Però bé. Ens reconforta l'article. No només nosaltres veiem que el sol es va ponent.
__________
http://paper.avui.cat/article/cultura/144681/despertador/la/cultura.html
que ve a ser:
El despertador de la cultura
Ignasi Aragay / iaragay@avui.cat
La frase de Joan Sales, extreta d'una carta a Mercè Rodoreda, que dimarts reproduïa Ada Castells en un article en aquesta secció de Cultura resulta impagable: "Escriure en català és un drama en diversos actes. Primer acte, premis que no funcionen; segon acte, públic que dorm; tercer acte, editors estrangers que no entenen el català (¿i per què l'entendrien, si els mateixos catalans sembla que no l'entenen?)". En un article de Ferran Mascarell publicat el mateix dimarts a les pàgines de Diàleg, l'historiador i exconseller de Cultura advertia que Catalunya i el catalanisme només tenen sentit si es construeixen des de la cultura: "Un país és una cultura; no és només un conjunt més o menys eficient d'infraestructures".
De les paraules de Sales, escrites fa unes quantes dècades, i de les de Mascarell, en podem deduir que un país no es construeix només amb bons gestors, siguin polítics, editors o el que sigui. Un país necessita una cultura en el sentit fort de la paraula, i necessita gent que s'hi identifiqui i hi cregui. Gent preparada i il·lusionada. Després de dècades de fer el ridícul, els EUA han apostat finalment per aquest perfil, el perfil d'Obama. Ja era hora. A veure quan aquí trobarem alguna cosa semblant. Algú que desperti de l'apatia el nostre país, que cregui en els escriptors, en la gent de teatre i cine, en els mestres, en tots aquells que dia a dia posen les bases d'una cultura, la catalana, que segueix sent rebuda amb recel. Com deia Sales, el públic segueix dormint. Cal convicció, autoritat i valentia per despertar-lo. Com diu Mascarell, cal posar la cultura (ep, en català, si pot ser, afegeixo) al centre del debat. Sense complexos.
Avui. 6 de novembre de 2008
Afegiríem més noms i càrrecs a la llista dels qui estan dormint des del temps de Joan Sales (i de més abans). Però bé. Ens reconforta l'article. No només nosaltres veiem que el sol es va ponent.
__________
Subscriure's a:
Missatges (Atom)