En contra de "El nen del pijama de ratlles"

____

Ja està escrit l’èxit que tindrà la pel·lícula de El nen del pijama de ratlles. Tothom hi anirà, tothom plorarà molt, i els productors faran molts diners. Passarà el mateix que va passar amb el llibre. És indignant que entre tanta literatura i tants films que hi ha sobre els camps de concentració i extermini, allò que més èxit té siguin els llibres i pel·lícules amb més trampa i més engany, i els més immorals. És indignant, però no és estrany. I no és estrany perquè el que fan aquests productes és tocar només la superfície del tema, edulcorar-lo i desculpabilitzar tothom d’aquests fets. No s’arriba al fons, a l’arrel; no es tracten les coses com són, com van ser; no es demanen responsabilitats (al contrari, sembla que no hi hagués culpables); no es parla de l’horror i de la mort, sinó que se'n mostra una caricatura inofensiva i com de Walt Disney; no es veu la realitat, sinó una mena de conte de fades una mica trist. I que consti que parlem d’horror, no de por, ni de malvestats. "Horror", amb majúscula.

Amb bona o mala fe, aquest llibre i la pel·lícula (com La vida és bella, de Begnini) són absolutament immorals. I ho són perquè amaguen la història i l’endolceixen. És un argument on la guerra i l’extermini hi són com per art de màgia, sense qüestionar-los, i no hi ha culpables ni dolents, i gairebé res a recriminar. A l’espectador o al lector li sap greu i li fa pena, perquè la gent pateix i es mor, però tot això és donat igual que les morts a la carretera o una catàstrofe natural. La ingenuïtat del nen protagonista, que és innocent, es traspassa a l’autor i al lector. I aquesta ingenuïtat ja no és innocent, ja és culpable. És culpable en l’autor, perquè narcotitza i encega el lectors i espectadors, els amaga la realitat; i és culpable en el lector i en l’espectador, perquè es converteixen en falsificadors i mistificadors de la història (culpables i víctimes alhora).

Tothom sap (o hauria de saber) que l’horror no es pot narrar, no es pot mostrar en ficció. Això ja ho sabien els grecs, que no deixen que la mort o l’horror es converteixin en anècdota superficial i circumstancial, i per això en les tragèdies aquests episodis no passen mai en escena, sinó que són donats per la paraula, per un testimoni (i què és el film “Shoa” sinó això?). Només d’aquesta manera allò que no es pot ni comprendre, allò inenarrable, pot aparèixer a escena. A la mínima que es vulgui “representar”, per bé que es vulgui fer, quedarà una anècdota de teatre amateur. Perquè estem tractant amb allò irrepresentable, inenarrable. Però, és clar, els productors de cinema, els guionistes, els novel·listes inconscients no saben res de tot això, i estan cometent un dels errors més grans de la història de la ficció en el món contemporani.

D’un dels pitjors episodis de la nostra història (“nostra”, és a dir: de nosaltres, de cada un de nosaltres), segurament el pitjor episodi, que té unes circumstàncies concretes, uns antecedents i uns culpables, se’n fa un episodi simplement malaurat i trist; així de simple. Això és immoral, profundament immoral. I és la via més clara per esborrar la memòria, falsificar-la i convertir-nos a tots en uns sensecervell, cada vegada més a punt d’assolir les condicions idònies per a repetir la història.

Per això estem en contra de “El nen del pijama de ratlles”. Simplement, no s’hauria d’haver escrit el llibre, ni filmat la pel·lícula. Per dignitat, per l’educació de les generacions presents i futures i per respecte històric.

I aquest camí cap a la posta sí que és profundament preocupant.
__________

Dos temes

______

De les sobretaules del cap de setmana en traiem dos temes.

— Que no en teníem prou a convertir Barcelona en una ciutat ocupada pel turisme de xancletes i borratxeres, que ara des de la Generalitat de Catalunya s’està anunciant que el “model Barcelona” s’ha d’aplicar a tot Catalunya. En les seves darreres declaracions, la conselleria de torn de la Generalitat diu que això és el que ens convé. Que hem de eixamplar l’oferta turística del país a tot l’any, i fer-ho amb els paràmetres amb què ho han fet a Barcelona.
Què? Comencem a mirar a quin país ens exilem?

— Que l’Ajuntament de Barcelona és bo. Molt bo. I creu en la democràcia. Hi creu molt. Després d’anunciar als quatre vents que faran una consulta per decidir què fan amb la Diagonal, es mig tiren enrere i diuen que no serà vinculant (doncs, per què la volen fer si faran el que voldran?). I després, ja sense cap mena remordiment ni de sentit de culpabilitat ni del ridícul, diuen que no la faran. I es queden tan amples. El que ens demanem és si aquests demòcrates creuen en la democràcia o no. Perquè qui hi creu no té por de les consultes populars. I si té motius per tenir-hi por, és que governa una població a la qual ell mateix, el governant, no ha sabut donar prou bona educació (ciutadana, política, cultural, estètica...). És clar, ja se sap: un poble educat a consciència pot treure de la poltrona els mals governs.

I així anem fent. Cap a la posta.

_______

La cultura et pertenay

____

Un vagó de les línies de rodalies de renfe, 19 de setembre :

I segurament ningú no dirà res; cap organisme ni institució no agafaran els del diari "Público" i els explicaran que hi ha diccionaris, correctors, serveis lingüístics i, sobretot, uns conceptes com els de respecte, consideració o, simplement, rigor, consciència i professionalitat. I qui diu els del diari, diu l'agència de publicitat i també la Renfe, que permet que aquests cartells viatgin per tot el país.

Hauria pogut passar una cosa així en un text en castellà? Hauria aguantat tants dies exposat al públic aquest maltracte a una llengua i, per tant a una gent i a un país? No s'haurien remogut cels i terra?...

(ah! ens n'oblidàvem: definitivament, aquest diari no és el nostre ni ens pertenay)

I així, de mica en mica, però sense pausa, tot se'ns va ponent

____

A qui se li va acudir encomanar l'actuació musical de l'onze de setembre a la Lídia Pujol?

_____________
Ens fem nostre el comentari que va sortir en una sobretaula aquests dies de festa:

A qui se li va acudir encomanar l'actuació musical de l'onze de setembre a la Lídia Pujol? Segurament que a algun membre de l'Ajuntament o de la Generalitat que, fent gala del seu poc gust musical, va confiar en aquesta noia que canta (i van dir que l'alcalde Hereu era un gran fan d'aquesta noia).

Fer versions de clàssics o de cançons populars és lícit i interessant, enriqueix el patrimoni musical i és una mostra que aquella peça és un clàssic. El testament d'Amèlia és una bellíssima cançó popular, i ha estat versionada moltes vegades i des de diferents conceptes musicals, des del pop al jazz. Però el que va fer Lídia Pujol l'onze de setembre no era versionar-la, era senzillament cantar-la malament. La versió i els arranjaments no eren cap gran cosa, mediocres i d'una previsibilitat exagerada. Amb una bona interpretació hauria pogut quedar simplement correcta. Però per art de Lídia Pujol va resultar una catàstrofe important. Si és una peça del seu darrer disc, ja sabem què no cal escoltar.

L'any passat o fa dos anys hi va haver una gran polèmica perquè hi cantava Mayte Martín, una noia de Barcelona que canta en la tradició de la cançó espanyola i andalusa, "tonadilla" i "bolero". Personalment, no és la música que ens agrada. No ens agrada gens. Però Mayte Martín interpreta molt i molt bé aquesta mena de música. Estils a part, la qualitat estava assegurada. (I una nota més: I si en lloc de ser una noia de Barcelona que canta en la tradició espanyola i andalusa hagués estat una noia de Barcelona que hagués cantat en la tradició japonesa o amazigh, hi hagués hagut la mateixa polèmica?)

I si aquella vegada al menys la qualitat hi era, aquest any, com ja ens tenen acostumats en tot, Ajuntament i Generalitat han preferit allò més modernet, "fashion" i que vesteixi, que surti als diaris i tot això. En aquest país hi ha centenars de persones capaces de cantar un Testament d'Amèlia meravellós o simplement digne. Però no; hem hagut d'anar a buscar el producte "de disseny" amb una etiqueta molt bonica, però molt mal dissenyat. I així tot el país va veure per televisió com es destrossava una bella cançó; o, el que és pitjor, es va quedar amb una impressió ben pobre d'una cançó ben bella. (I encara més: en tot moment els rètols i els locutors no es referien al la cançó pel seu titol real, sinó que al van batejar com a "La cançó d'Amèlia" o "Amèlia". Així es conserva i es fa la cultura!)

És que ens les foten per tots cantons! I per tots cantons tot es va ponent.
__________

Pobre Rodoreda!!!

______

Han fet pública la nova programació del Teatre Nacional de Catalunya. I es veu que les dues produccions estrella fan honor a dos grans escriptors: Frederico García Lorca i Mercè Rodoreda. Fins aquí, molt bé. Ja ens comença a mosquejar tant servilisme a la cultura castellana. Posats a fer, el Teatre Nacional de Catalunya es podria dedicar a promocionar el teatre anglès, o el polonès, o repartir-ho una mica. O, simplement, promocionar el teatre català.

Però bé; quedem que ja ens està bé que es dediquin a García Lorca i Rodoreda. I què han fet? Doncs, de García Lorca, una obra important: La casa de Bernarda Alba, dirigida per Lluís Pasqual i interpretada per dues dames com Núria Espert i Anna Lizaran. És a dir: un Lorca de luxe, amb garantia de qualitat i tractat de la manera més digna i respectuosa possible, se suposa. (Tot i que l'Espert no és santa de la nostra devoció.)

I de la Rodoreda? Doncs el TNC programa el grup Dagoll-Dagom interpretant a la seva manera la novel·la Aloma en una obra de teatre musical. Aloma, precisament Aloma, que no és una novel·leta qualsevol, vestida de cançons i coreografies i tota aquesta història superficial i antiquada a què ens té acostumats Dagoll-Dagom.

La diferència és, com a mínim, notable; si no significativa i reveladora.

De La plaça del Diamant ja en van fer un monstre grandiloquent, excessiu en tot i dramatúrgicament fallit. Ara, d'Aloma en farem una bagatel·la insubstancial i, a més a més, amb cançonetes a l'estil Broadway o del West end. Pobre Rodoreda!!!

I si algú torna a dir que això de jutjar una obra abans de veure-la no es fa, que buqui el post del 13 de gener de 2008 en aquest blog, dedicat a La batalla de Walter Stamm, de Melcior Comes, premi Josep Pla, i el compari amb les crítiques que va tenir la novel·la. I els recomanem la recent crítica que en va fer Joan Daniel Bezsonoff al número de "El Temps" del 12 d'agost, o la de Xavier Pla a l'"Avui" del 20 de març (que va provocar el nostre post del 24 de març). Ens temem que amb Aloma tornarem a tenir raó. I és que això se'ns va ponent.
___________________

Steiner, no fotem!!!

_____

Hi ha savis i savis. I savis poc informats. I savis que en algunes qüestions naveguen. O naufraguen.
Hem de Confessar que George Steiner ens cau bé. Que el seguim i que ens alimenta. Però, ja se sap, no hi ha amors perfectes. Reproduïm un tros d’una entrevista apareguda aquest diumenge, 24 d’agost, al suplement de “El País” (Sí, a vegades comprem El País i tot. Nostra Culpa). Diu això:

¡Pero no me compare el catalán con el gallego! El catalán es un idioma importante, con una literatura impresionante. Pero el gallego ¿por qué ha de ser obligatorio en una universidad?

Vam quedar morts, glaçats, de pedra, atordits, de pasta filipina, estorats.

Qui no es consola és perquè no vol. Per això després de l’ensurt ens vam consolar pensant que tot això de la projecció exterior de la cultura catalana funciona (o al menys funciona més bé que la de la gallega). Però, Steiner, no fotem!!! Que ets un home culte, savi i mesurat.

És ben cert que en això de les llengües anem molt despistats. Segurament perquè la majoria de pensadors i gent que té opinió pertanyen a cultures amb llengües majoritàries, o es mouen en aquestes cultures, i des d’aquestes altes poltrones es deu fer difícil de pensar sobre el poble baix (encara tindran raó els que diuen que la intel·ligència emocional hi té alguna cosa a veure). Però continuen essent imperdonables aquestes idees sobre les llengües. Després aniran pel món fent antropologia i sociologia i defensant la “biodiversitat cultural”. Doncs, potser que comencessin per eliminar els propis prejudicis culturals i lingüístics. Steiner: Cap a escola!!


Anem cap a la posta, sí, però no ens hi portem nosaltres sols, que el món també ens hi arrossega.


---

I pel que fa a tantes queixes sobre l’anonimat que es veuen en els comentaris. No entenem res. La gent vol noms? I què els diran els noms? No som gent coneguda, no estem en el món de l’escriptura ni de la crítica ni de l’edició. Som simples lectors, i anònims. Anònims, però no amagats; no ens hem d’amagar de res. Els noms no diran res a ningú. Tan és que siguem Josep Plans, Lluís Mirambell o Fina Muntal, com si som Miquel Pahissa, Andrea Corrius i Carme Vergés. Poseu-hi el nom que vulgueu, que serà igual que una xifra, o que si diguéssim l’alçada o el color de cabells. Ara bé, si és tan important saber qui som, hi penjarem noms, cognoms, dni, adreça i una fotografia i tot. Ens pensàvem que allò important eren les idees, el debat, parlar, opinar, discutir. Ens pensàvem que una idea era el que era per ella mateixa i no pel nom del qual venia; ens pensàvem que un blog era un espai d’opinió i no una carta personal.

Tampoc no entenem que s’usi tant la paraula “atac” parlant dels nostres comentaris. Potser no en sabem prou, però procurem ser objectius, exposar fets. En un post anterior vam intentar de mostrar-ho, però es veu que no va quedar prou clar. Ara bé, si els fets no agraden, això ja és una altra cosa (abans en deien “matar el missatger”).

Ni tampoc tenim cap ganes que aquest blog es converteixi en una mena de fòrum per discutir com es defensa millor la cultura, si torpedinant-la des de dintre o mostrant les seves febleses.
____

La Vanguardia en català?

____

A la conversa d'havent dinat, parlant de parents i amics, hem anat d'un tema a l'altre i hem acabat amb una idea d'aquelles que, de tan clares i netes, no se'ns havien acudit encara mai:

Si el suplement Culturas, de La Vanguardia, s'escrivís en català, què passaria? Segur que més del 90% dels seus lectors saben llegir el català i l'entenen. I la majoria de col·laboradors, no només el saben escriure, sinó que és la seva llengua habitual. Possiblement, si fos en català caldria traduir menys articles (ja sigui traduir-los un cop escrits, o bé dins del cap de l'autor mentre els escriu), cosa que en milloraria la qualitat. I segurament contribuiria en alguna cosa més a la cultura catalana.

Però no. Es publica en castellà. (I després encara diran que no es volen posar en política.)

És clar que la llengua no ho és tot; que l'esperit també compta, i molt. Per això no només caldria canviar la llengua, sobretot en els temes que afecten a la literatura.

I, és clar, d'aquí hem anat a parlar del diari en general, el de cada dia. La Vanguardia en català? Què passaria? Se'n vendrien menys, sí. Però, quants menys? I si fessin dues edicions, com El Periódico? Ai, és clar, que ells no en fan, de política. (I en el diari de cada dia sí que caldria canviar l'esperit.)

Són tants els esforços que fem entre tots perquè el sol es vagi ponent...!

______

I gràcies, als lectors que tenim, per tots els comentaris que heu deixat als posts anteriors. I gràcies també als que van dir que "dir que un inepte és un inepte" és atacar la cultura i alinear-se amb personal com el d'El Mundo. Ha anat molt bé per acalrir les coses i per generar més opinions i reaccions. Procurarem anar fent i no defraudar-vos, mentre no es faci nit del tot.

____