Steiner, no fotem!!!

_____

Hi ha savis i savis. I savis poc informats. I savis que en algunes qüestions naveguen. O naufraguen.
Hem de Confessar que George Steiner ens cau bé. Que el seguim i que ens alimenta. Però, ja se sap, no hi ha amors perfectes. Reproduïm un tros d’una entrevista apareguda aquest diumenge, 24 d’agost, al suplement de “El País” (Sí, a vegades comprem El País i tot. Nostra Culpa). Diu això:

¡Pero no me compare el catalán con el gallego! El catalán es un idioma importante, con una literatura impresionante. Pero el gallego ¿por qué ha de ser obligatorio en una universidad?

Vam quedar morts, glaçats, de pedra, atordits, de pasta filipina, estorats.

Qui no es consola és perquè no vol. Per això després de l’ensurt ens vam consolar pensant que tot això de la projecció exterior de la cultura catalana funciona (o al menys funciona més bé que la de la gallega). Però, Steiner, no fotem!!! Que ets un home culte, savi i mesurat.

És ben cert que en això de les llengües anem molt despistats. Segurament perquè la majoria de pensadors i gent que té opinió pertanyen a cultures amb llengües majoritàries, o es mouen en aquestes cultures, i des d’aquestes altes poltrones es deu fer difícil de pensar sobre el poble baix (encara tindran raó els que diuen que la intel·ligència emocional hi té alguna cosa a veure). Però continuen essent imperdonables aquestes idees sobre les llengües. Després aniran pel món fent antropologia i sociologia i defensant la “biodiversitat cultural”. Doncs, potser que comencessin per eliminar els propis prejudicis culturals i lingüístics. Steiner: Cap a escola!!


Anem cap a la posta, sí, però no ens hi portem nosaltres sols, que el món també ens hi arrossega.


---

I pel que fa a tantes queixes sobre l’anonimat que es veuen en els comentaris. No entenem res. La gent vol noms? I què els diran els noms? No som gent coneguda, no estem en el món de l’escriptura ni de la crítica ni de l’edició. Som simples lectors, i anònims. Anònims, però no amagats; no ens hem d’amagar de res. Els noms no diran res a ningú. Tan és que siguem Josep Plans, Lluís Mirambell o Fina Muntal, com si som Miquel Pahissa, Andrea Corrius i Carme Vergés. Poseu-hi el nom que vulgueu, que serà igual que una xifra, o que si diguéssim l’alçada o el color de cabells. Ara bé, si és tan important saber qui som, hi penjarem noms, cognoms, dni, adreça i una fotografia i tot. Ens pensàvem que allò important eren les idees, el debat, parlar, opinar, discutir. Ens pensàvem que una idea era el que era per ella mateixa i no pel nom del qual venia; ens pensàvem que un blog era un espai d’opinió i no una carta personal.

Tampoc no entenem que s’usi tant la paraula “atac” parlant dels nostres comentaris. Potser no en sabem prou, però procurem ser objectius, exposar fets. En un post anterior vam intentar de mostrar-ho, però es veu que no va quedar prou clar. Ara bé, si els fets no agraden, això ja és una altra cosa (abans en deien “matar el missatger”).

Ni tampoc tenim cap ganes que aquest blog es converteixi en una mena de fòrum per discutir com es defensa millor la cultura, si torpedinant-la des de dintre o mostrant les seves febleses.
____