___________
Ara mateix, tot esmorzant, escoltàvem a la ràdio el senyor Vicent Sanchís que incitava a anar a veure la pel·lícula de Jiri Menzel sobre Jo he servit al rei d’Anglaterra. I demanava als editors (Destino) la reedició de la novel·la, que està exhaurida o bé feta pasta de paper.
No ens podíem creure que una novel·la com aquesta no es pugui trobar. Si és, com és, una de les millor novel·les de Hrabal, com és que no es troba?
I aleshores ens demanem com és que el senyor Castillo quan parla d’Andreu Teixidor (l’editor de Destino) en parla com d’un “entusiasta hrabalià”.
Si fos tan hrabalià, procuraria que mai dels mais hi hagués un títol de Hrabal exhaurit.
Si fos tan hrabalià, hauria reeditat la novel·la ara que se’n fa la pel·lícula.
Si fos tan hrabalià i tan bon editor no hauria fet allò tan lleig que va fer d’encomanar traduccions de Hrabal a altres traductors en lloc de Monica Zgustová, la traductora de Hrabal d’una eficiència més que provada, traductora excel·lent, biògrafa i molt bona coneixedora de l’obra i la persona de Hrabal (la millor al nostre país); posant per damunt de la qualitat literària algunes qüestions personals o econòmiques.
Si fos tan bon editor no hauria deixat passar l’oportunitat de fer una reedició de la novel·la amb alguna clara referència a la pel·lícula.
Per què el senyor Castillo en lloc de tirar-li floretes no deia les coses pel seu nom i li exigia el que se li ha d’exigir?
En Raimon ja ho deia: "Qui pregunta ja respon".
I de pregunta en pregunta, el sol se’ns pon.
______________
06 d’agost, 2008
04 d’agost, 2008
Jo he fet unes cerveses amb Bohumil Hrabal
_________
Diumenge havent dinat. Baixem a fer el cafè en una terrassa, amb uns quants diaris. Agafo l’Avui. Tot plegat em trobo un article de David Castillo que parla de la pel·lícula de Jiri Menzel sobre Jo he servit el rei d’Anglaterra, una les novel·les imprescindibles de Bohumil Hrabal. http://paper.avui.cat/article/cultura/135177/jo/he/servit/rei/hrabal.html
He dit que l’article parla de la pel·licula?. Cal dubtar-ne. El primer terç és dedicat a explicar que el senyor Castillo un dia va compartir taula i cervesa amb Hrabal. Jo he servit el rei d’Anglaterra es converteix en Jo he fet unes cerveses amb Bohumil Hrabal. Que ho sàpiga tothom: El senyor Castillo va fer unes cerveses amb Hrabal.
I això quan tothom que hagi llegit o escoltat la Monika Zgustová o que conegui algú que hagi tingut el privilegi de coincidir amb Hrabal al bar on passava les tardes a Praga, sap què vol dir asseure’s a una taula amb Hrabal: l’home silent, sorrut i “no-m’atabalis-i-deixa’m-en-pau”.
I després de fer propaganda d’una marca de cervesa i de recuperar una mica l’engruna que encara li queda d’adolescent anarquistoide (si és que n’hi queda alguna i si és que mai n’ha tingut res), què més diu en senyor Castillo a l’article?
Doncs ja res més. Obvietats, vaguetats, res que no sigui previsible o conegut per la majoria dels lectors, res que no es trobi en una font d’informació general sobre txecoslovàquia, res que no haguem sentit mil vegades (incloses les referències al comunisme i les obligades al·lusions al PSUC i a la seva defensa de comunisme txec després del 68).
Al final, quatre vaguetats més sobre la pel·lícula (que per escriure-les no calia ni veure-la) i un final ritornello de les cerveses amb Hrabal.
Un gran article, sí senyor.
Ah! i digueu-li al corrector de l’Avui que es miri bé els articles del senyor Castillo, que no es fiï de la seva llengua:
El primer punt i seguit de l’article no ho hauria de ser.
El pronom feble a la frase “quan va ser-hi aquí” és redundant i sobra (deu ser perquè algú li va dir al senyor Castillo que no es mengés els pronoms febles, i ara en posa fins i tot quan no toca).
També és greu que no sàpiga escriure bé el cognom de Monika Zgustová (una visita a la lleixa on hi ha els seus llibres o les traduccions, o una vista al google ho haguessin solventat fàcilment).
I ens sembla una mica massa petulant que el senyor Castillo digui que Jo he servit el rei d'Anglaterra és "per mi la millor novel·la del txec", és a dir: que si és la millor novel·la de Hrabal és a causa de (o gràcies a) ell mateix, gràcies al senyor Castillo. Devia voler dir "per a mi, la millor novel·la del txec". És que les As són importants.
Per altra banda, no serien sobreres unes correccions d’estil a les frases llargues, en les quals enllaça idees amb uns connectors causals i consecutius realment sospitosos.
I dir-li surrealista a Joan Miró... Què voleu que us digui? No crec que “surrealista” sigui el terme més adequat per a la seva pintura ni per a la seva actitud.
Amb articles com aquest, és normal que cada dia llegim menys diaris. Amb articulistes com aquest, no ens calen manifiestos ni atacs externs a la cultura i a la llengua; ja ens ho fem sols. Nosaltres mateixos empenyem el sol cap a ponent.
________
Diumenge havent dinat. Baixem a fer el cafè en una terrassa, amb uns quants diaris. Agafo l’Avui. Tot plegat em trobo un article de David Castillo que parla de la pel·lícula de Jiri Menzel sobre Jo he servit el rei d’Anglaterra, una les novel·les imprescindibles de Bohumil Hrabal. http://paper.avui.cat/article/cultura/135177/jo/he/servit/rei/hrabal.html
He dit que l’article parla de la pel·licula?. Cal dubtar-ne. El primer terç és dedicat a explicar que el senyor Castillo un dia va compartir taula i cervesa amb Hrabal. Jo he servit el rei d’Anglaterra es converteix en Jo he fet unes cerveses amb Bohumil Hrabal. Que ho sàpiga tothom: El senyor Castillo va fer unes cerveses amb Hrabal.
I això quan tothom que hagi llegit o escoltat la Monika Zgustová o que conegui algú que hagi tingut el privilegi de coincidir amb Hrabal al bar on passava les tardes a Praga, sap què vol dir asseure’s a una taula amb Hrabal: l’home silent, sorrut i “no-m’atabalis-i-deixa’m-en-pau”.
I després de fer propaganda d’una marca de cervesa i de recuperar una mica l’engruna que encara li queda d’adolescent anarquistoide (si és que n’hi queda alguna i si és que mai n’ha tingut res), què més diu en senyor Castillo a l’article?
Doncs ja res més. Obvietats, vaguetats, res que no sigui previsible o conegut per la majoria dels lectors, res que no es trobi en una font d’informació general sobre txecoslovàquia, res que no haguem sentit mil vegades (incloses les referències al comunisme i les obligades al·lusions al PSUC i a la seva defensa de comunisme txec després del 68).
Al final, quatre vaguetats més sobre la pel·lícula (que per escriure-les no calia ni veure-la) i un final ritornello de les cerveses amb Hrabal.
Un gran article, sí senyor.
Ah! i digueu-li al corrector de l’Avui que es miri bé els articles del senyor Castillo, que no es fiï de la seva llengua:
El primer punt i seguit de l’article no ho hauria de ser.
El pronom feble a la frase “quan va ser-hi aquí” és redundant i sobra (deu ser perquè algú li va dir al senyor Castillo que no es mengés els pronoms febles, i ara en posa fins i tot quan no toca).
També és greu que no sàpiga escriure bé el cognom de Monika Zgustová (una visita a la lleixa on hi ha els seus llibres o les traduccions, o una vista al google ho haguessin solventat fàcilment).
I ens sembla una mica massa petulant que el senyor Castillo digui que Jo he servit el rei d'Anglaterra és "per mi la millor novel·la del txec", és a dir: que si és la millor novel·la de Hrabal és a causa de (o gràcies a) ell mateix, gràcies al senyor Castillo. Devia voler dir "per a mi, la millor novel·la del txec". És que les As són importants.
Per altra banda, no serien sobreres unes correccions d’estil a les frases llargues, en les quals enllaça idees amb uns connectors causals i consecutius realment sospitosos.
I dir-li surrealista a Joan Miró... Què voleu que us digui? No crec que “surrealista” sigui el terme més adequat per a la seva pintura ni per a la seva actitud.
Amb articles com aquest, és normal que cada dia llegim menys diaris. Amb articulistes com aquest, no ens calen manifiestos ni atacs externs a la cultura i a la llengua; ja ens ho fem sols. Nosaltres mateixos empenyem el sol cap a ponent.
________
28 de juliol, 2008
Manuel Lobo i editors de Funabulista: Torneu-nos els diners
_______
Se suposa que un editor és algú que estima els llibres, estima la llengua i estima la literatura. I se suposa que respecta la llengua, respecta la literatura i respecta els llibres.
Se suposa que un traductor és una persona que coneix, com a mínim, dues llengües, les estima i les respecta.
Se suposa que les editorials tenen correctors, que són persones que repassen els llibres per tal que no hi hagi errades, degudes a oblits, errors, casualitats... i se suposa que fan la seva feina eficientment.
Tot això se suposa. I no només se suposa, sinó que és així, o ha de ser així.
Així doncs, ens demanem:
Per què l'edició d'Els Maia, de J. M. Eça de Queiroz, editada per l'editorial Funabulista i traduïda per Manuel Lobo està tan plena d'errors?
Però és que n'hi ha molts, molts molts. No hi ha pàgina que no se n'escapi. Ortogràfics, d'estil, sintàctics... I alguns de tan elementals que un nen de la ESO els podria corregir.
El que encara no sabem és per què en lloc de tornar-lo a la llibreria i que ens abonessin els calés l'hem tirat al contenidor del paper per a reciclar (no és una metàfora, és literal).
Manuel Lobo i editors de Funambulista: Torneu-nos els diners i plegueu. Sisplau. O repenseu-vos-ho deu vegades abans de treure al carrer un llibre. I retireu aquest de la circulació i feu-ne pasta de paper per a imprimir la segona edició un cop hagi passat per un corrector que sàpiga de què va.
Amb traductors i editors d'aquesta mena, la posta s'accelera de manera inusitada.
______
Se suposa que un editor és algú que estima els llibres, estima la llengua i estima la literatura. I se suposa que respecta la llengua, respecta la literatura i respecta els llibres.
Se suposa que un traductor és una persona que coneix, com a mínim, dues llengües, les estima i les respecta.
Se suposa que les editorials tenen correctors, que són persones que repassen els llibres per tal que no hi hagi errades, degudes a oblits, errors, casualitats... i se suposa que fan la seva feina eficientment.
Tot això se suposa. I no només se suposa, sinó que és així, o ha de ser així.
Així doncs, ens demanem:
Per què l'edició d'Els Maia, de J. M. Eça de Queiroz, editada per l'editorial Funabulista i traduïda per Manuel Lobo està tan plena d'errors?
Però és que n'hi ha molts, molts molts. No hi ha pàgina que no se n'escapi. Ortogràfics, d'estil, sintàctics... I alguns de tan elementals que un nen de la ESO els podria corregir.
El que encara no sabem és per què en lloc de tornar-lo a la llibreria i que ens abonessin els calés l'hem tirat al contenidor del paper per a reciclar (no és una metàfora, és literal).
Manuel Lobo i editors de Funambulista: Torneu-nos els diners i plegueu. Sisplau. O repenseu-vos-ho deu vegades abans de treure al carrer un llibre. I retireu aquest de la circulació i feu-ne pasta de paper per a imprimir la segona edició un cop hagi passat per un corrector que sàpiga de què va.
Amb traductors i editors d'aquesta mena, la posta s'accelera de manera inusitada.
______
27 de juliol, 2008
Nostra culpa, Nostra culpa, Nostra grandissima culpa!
_________
Hem provat de llegir tantes coses que no hem pogut acabar!
Tants llibres que ens han recomanat els crítics o que ens han seduït per les declaracions dels autors o periodistes, o des de les llistes de vendes!
Hem deixat tants llibres no acabats a les lleixes! N'hem deixat tants al carrer per veure si alguna ànima caritativa els acollia! Ens hem penedit tantes vegades d'haver caigut (i recaigut)!
Hem callat tantes vegades, a la llibreria, en reunions d'amics, a la feina, a l'autobús, al tren...! Hem callat tantes vegades en converses sobre llibres sentint comentaris errats, fora de lloc, sense criteri, sense fonament, repetint les idees de les agències de premsa...!
Hem deixat dir tantes ximpleries sense obrir boca!
Hem contribuït tant a mantenir autors i editors que no ens agraden i dels quals no ens agrada la seva feina!
Nostra culpa, Nostra culpa, Nostra grandissima culpa!
Perdona'ns, Senyor. Perdona'ns.
Nosaltres també empenyem el sol cap a la posta!
_________
Hem provat de llegir tantes coses que no hem pogut acabar!
Tants llibres que ens han recomanat els crítics o que ens han seduït per les declaracions dels autors o periodistes, o des de les llistes de vendes!
Hem deixat tants llibres no acabats a les lleixes! N'hem deixat tants al carrer per veure si alguna ànima caritativa els acollia! Ens hem penedit tantes vegades d'haver caigut (i recaigut)!
Hem callat tantes vegades, a la llibreria, en reunions d'amics, a la feina, a l'autobús, al tren...! Hem callat tantes vegades en converses sobre llibres sentint comentaris errats, fora de lloc, sense criteri, sense fonament, repetint les idees de les agències de premsa...!
Hem deixat dir tantes ximpleries sense obrir boca!
Hem contribuït tant a mantenir autors i editors que no ens agraden i dels quals no ens agrada la seva feina!
Nostra culpa, Nostra culpa, Nostra grandissima culpa!
Perdona'ns, Senyor. Perdona'ns.
Nosaltres també empenyem el sol cap a la posta!
_________
19 de juliol, 2008
Pobre Miquel Martí i Pol, que oblidat que està!
______
De debò que no ens ho podíem creure. Titular de l'Avui, de fa uns quants dies:
El Museu d'Art de Girona ofereix un recital per reivindicar la figura de Miquel Martí i Pol
El Museu d'Art de Girona oferirà un recital de poesia dramatitzada aquest dimecres titulat 'Potser ja seré lluny' per reivindicar la figura del poeta Miquel Martí i Pol com un dels valors de la literatura catalana contemporània.
http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/35785/museu/dart/girona/ofereix/recital/reivindicar/la/figura/miquel/marti/pol.html#opi
Ostres! I tant que s'ha de reivindicar la figura de Miquel Martí i Pol!!
Ningú no en parla, ningú no diu que és el gran (i potser únic) poeta contemporani català. Ningú no el llegeix, ningú no l'edita, ningú no compra els seus llibres, les editorials no el volen publicar, ningú no pretén fer negoci amb ell i la seva obra, les escoles no en parlen, no surt als llibres de text ni als programes escolars, mai no se cita un vers seu enlloc, éstà del tot oblidat, no té una camarilla de seguidors i devots que el santifiquin a cada cantonada, no està de moda, ningú no posa textos seus a les targes de casaments, comunions, enterraments i actes socials, no té un grup de gent que treballa per la difusió i perpetuació de la seva obra, no es publiquen llibres dubtosament escrits per ell aprofitant l'èxit de vendes que el seu nom genera, no es publiquen les seves memòries, cap cantant no el canta, no hi ha cap projecte de recordar-lo en forma de museu, biblioteca, rutes literàries, premis... És cert, està caient en un oblit profund.
Sort que el Museu d'Art de Girona, atent a reparar injustícies, ara farà els possibles i impossibles per reivindicar-lo i fer que sigui present a la vida cultural i literària, que el té tan oblidat.
Pobre Miquel Martí i Pol, que oblidat que està!
I potser que ja està bé de tant parlar de poetets com Salvador Espriu, Carles Riba, Gabriel Ferrater, Màrius Torres, Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli... D'aquests en parlem massa, surten a tot arreu, tothom els cita, a les escoles només es parla d'ells, només es llegeixen els seus poemes, hi ha altars seus a tot arreu, en tenim estudis, biografies, edicions de tota mena, els cantants només fan que cantar poemes seus, els posem a les targes de casaments, d'enterraments...
Potser que deixem de parlar d'aquests, que se'n parla massa, i parlem del poeta de qui ningú no parla mai, de Miquel Martí i Pol, que es mor en l'oblit i la pols.
Déu dels cels! Hi pot haver una quimera més gran?
És que tot se'ns pon. I tan de pressa!
_____
De debò que no ens ho podíem creure. Titular de l'Avui, de fa uns quants dies:
El Museu d'Art de Girona ofereix un recital per reivindicar la figura de Miquel Martí i Pol
El Museu d'Art de Girona oferirà un recital de poesia dramatitzada aquest dimecres titulat 'Potser ja seré lluny' per reivindicar la figura del poeta Miquel Martí i Pol com un dels valors de la literatura catalana contemporània.
http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/35785/museu/dart/girona/ofereix/recital/reivindicar/la/figura/miquel/marti/pol.html#opi
Ostres! I tant que s'ha de reivindicar la figura de Miquel Martí i Pol!!
Ningú no en parla, ningú no diu que és el gran (i potser únic) poeta contemporani català. Ningú no el llegeix, ningú no l'edita, ningú no compra els seus llibres, les editorials no el volen publicar, ningú no pretén fer negoci amb ell i la seva obra, les escoles no en parlen, no surt als llibres de text ni als programes escolars, mai no se cita un vers seu enlloc, éstà del tot oblidat, no té una camarilla de seguidors i devots que el santifiquin a cada cantonada, no està de moda, ningú no posa textos seus a les targes de casaments, comunions, enterraments i actes socials, no té un grup de gent que treballa per la difusió i perpetuació de la seva obra, no es publiquen llibres dubtosament escrits per ell aprofitant l'èxit de vendes que el seu nom genera, no es publiquen les seves memòries, cap cantant no el canta, no hi ha cap projecte de recordar-lo en forma de museu, biblioteca, rutes literàries, premis... És cert, està caient en un oblit profund.
Sort que el Museu d'Art de Girona, atent a reparar injustícies, ara farà els possibles i impossibles per reivindicar-lo i fer que sigui present a la vida cultural i literària, que el té tan oblidat.
Pobre Miquel Martí i Pol, que oblidat que està!
I potser que ja està bé de tant parlar de poetets com Salvador Espriu, Carles Riba, Gabriel Ferrater, Màrius Torres, Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli... D'aquests en parlem massa, surten a tot arreu, tothom els cita, a les escoles només es parla d'ells, només es llegeixen els seus poemes, hi ha altars seus a tot arreu, en tenim estudis, biografies, edicions de tota mena, els cantants només fan que cantar poemes seus, els posem a les targes de casaments, d'enterraments...
Potser que deixem de parlar d'aquests, que se'n parla massa, i parlem del poeta de qui ningú no parla mai, de Miquel Martí i Pol, que es mor en l'oblit i la pols.
Déu dels cels! Hi pot haver una quimera més gran?
És que tot se'ns pon. I tan de pressa!
_____
16 de juliol, 2008
la traducció castellana i la catalana
____
Que ens perdoni l'absència, si algú hi ha que segueix aquests escrits. No hem estat de vacances, però hem tingut a casa gent que estava de vacances; i això sí que és cansat.
Però ens han donat tema per més d'un post. Ells, estrangers, es miraven la biblioteca i tot d'un plegat fan el comentari de per què tenim tantes traduccions doblades, de per què de tantes traduccions en tenim dues edicions diferents.
I nosaltres: "No, no. Fora d'alguns casos execpcionals els llibres es tradueixen una vegada".
I ells ens comencen a ensenyar volums doblats: Ulisses, de joyce, Tristram Shandy, alguns llibres de Thomas Bernhard, Shakespeares, Conrad, Dickens, Yourcenar, alguns clàssics grecs i llatins... Una llarga mostra
I els hem de donar la raó.
I els hem d'explicar que no estan pas doblats, que en tenim la traducció castellana i la catalana.
I ens demanen: I per què?
Doncs per què quan tenim la castellana surt la catalana i també la comprem (i a vegades no la llegim). I els ensenyem les dues flamants i encara no llegides versions de Llámale sueño/Digueu-ne son. Fan veure que ho entenen, però no entenen res. I ens passem el sopar intentant que ho entenguin.
És que la gent civilitzada això ho pot entendre, però no ho poden concebre. I nosaltres ho trobem tan normal. Estem pagant dues cultures, dues traduccions, quan la nostra amb prou feines pot pagar-se-les sola. Algú més al món ho fa? (I si els diners que els lectors gastem en traduccions al castellà els invertíssim en traduccions al català, en podrien sortir moltes més.)
Així no anem bé. així anem només cap a un ponent. Dolcíssim, però ponent.
_____
Que ens perdoni l'absència, si algú hi ha que segueix aquests escrits. No hem estat de vacances, però hem tingut a casa gent que estava de vacances; i això sí que és cansat.
Però ens han donat tema per més d'un post. Ells, estrangers, es miraven la biblioteca i tot d'un plegat fan el comentari de per què tenim tantes traduccions doblades, de per què de tantes traduccions en tenim dues edicions diferents.
I nosaltres: "No, no. Fora d'alguns casos execpcionals els llibres es tradueixen una vegada".
I ells ens comencen a ensenyar volums doblats: Ulisses, de joyce, Tristram Shandy, alguns llibres de Thomas Bernhard, Shakespeares, Conrad, Dickens, Yourcenar, alguns clàssics grecs i llatins... Una llarga mostra
I els hem de donar la raó.
I els hem d'explicar que no estan pas doblats, que en tenim la traducció castellana i la catalana.
I ens demanen: I per què?
Doncs per què quan tenim la castellana surt la catalana i també la comprem (i a vegades no la llegim). I els ensenyem les dues flamants i encara no llegides versions de Llámale sueño/Digueu-ne son. Fan veure que ho entenen, però no entenen res. I ens passem el sopar intentant que ho entenguin.
És que la gent civilitzada això ho pot entendre, però no ho poden concebre. I nosaltres ho trobem tan normal. Estem pagant dues cultures, dues traduccions, quan la nostra amb prou feines pot pagar-se-les sola. Algú més al món ho fa? (I si els diners que els lectors gastem en traduccions al castellà els invertíssim en traduccions al català, en podrien sortir moltes més.)
Així no anem bé. així anem només cap a un ponent. Dolcíssim, però ponent.
_____
01 de juliol, 2008
El bulldozer Marco-Cullell
______
Joan Francesc Marco, ara al Liceu.
Molt bé. Després d'haver desmantellat i desgraciat l'Institut del Teatre i el Teatre Nacional de Catalunya, i de fer no-res a la Ciutat de la Música de Sabadell, aquest individu està disposat a acabar la labor de destrucció de Rosa Cullell al Liceu.
Tant en Marco com la Cullell semblen disposats a desmuntar les infrastructures culturals catalanes. I així que n'han destrossat una, els posen a una altra. Cada cop més amunt, i cada cop més importants. Després d'Edicions 62 (que va convertir en una empresa sense cap esperit cultural i editor i amb criteris purament econòmics i de rendabilitat) i el Liceu (a la deriva cada vegada més), ara la labor de la Cullell ja dóna els seus fruits a la Coroporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (vegi's, per exemple, Bassas). I Marco li va al darrere.
Aquesta és la política cultural del PSC? Sembla que sí. Si no, per què cada cop posen més amunt uns personatges tan destructors i nefastos com aquests?
El bulldozer Marco-Cullell és imparable. Però: qui hi ha al darrere? I quin objectiu final hi ha?
Definitivament, amb gent com aquesta, el país es pon més de pressa que mai.
______
Joan Francesc Marco, ara al Liceu.
Molt bé. Després d'haver desmantellat i desgraciat l'Institut del Teatre i el Teatre Nacional de Catalunya, i de fer no-res a la Ciutat de la Música de Sabadell, aquest individu està disposat a acabar la labor de destrucció de Rosa Cullell al Liceu.
Tant en Marco com la Cullell semblen disposats a desmuntar les infrastructures culturals catalanes. I així que n'han destrossat una, els posen a una altra. Cada cop més amunt, i cada cop més importants. Després d'Edicions 62 (que va convertir en una empresa sense cap esperit cultural i editor i amb criteris purament econòmics i de rendabilitat) i el Liceu (a la deriva cada vegada més), ara la labor de la Cullell ja dóna els seus fruits a la Coroporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (vegi's, per exemple, Bassas). I Marco li va al darrere.
Aquesta és la política cultural del PSC? Sembla que sí. Si no, per què cada cop posen més amunt uns personatges tan destructors i nefastos com aquests?
El bulldozer Marco-Cullell és imparable. Però: qui hi ha al darrere? I quin objectiu final hi ha?
Definitivament, amb gent com aquesta, el país es pon més de pressa que mai.
______
Subscriure's a:
Missatges (Atom)