______
De debò que no ens ho podíem creure. Titular de l'Avui, de fa uns quants dies:
El Museu d'Art de Girona ofereix un recital per reivindicar la figura de Miquel Martí i Pol
El Museu d'Art de Girona oferirà un recital de poesia dramatitzada aquest dimecres titulat 'Potser ja seré lluny' per reivindicar la figura del poeta Miquel Martí i Pol com un dels valors de la literatura catalana contemporània.
http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/35785/museu/dart/girona/ofereix/recital/reivindicar/la/figura/miquel/marti/pol.html#opi
Ostres! I tant que s'ha de reivindicar la figura de Miquel Martí i Pol!!
Ningú no en parla, ningú no diu que és el gran (i potser únic) poeta contemporani català. Ningú no el llegeix, ningú no l'edita, ningú no compra els seus llibres, les editorials no el volen publicar, ningú no pretén fer negoci amb ell i la seva obra, les escoles no en parlen, no surt als llibres de text ni als programes escolars, mai no se cita un vers seu enlloc, éstà del tot oblidat, no té una camarilla de seguidors i devots que el santifiquin a cada cantonada, no està de moda, ningú no posa textos seus a les targes de casaments, comunions, enterraments i actes socials, no té un grup de gent que treballa per la difusió i perpetuació de la seva obra, no es publiquen llibres dubtosament escrits per ell aprofitant l'èxit de vendes que el seu nom genera, no es publiquen les seves memòries, cap cantant no el canta, no hi ha cap projecte de recordar-lo en forma de museu, biblioteca, rutes literàries, premis... És cert, està caient en un oblit profund.
Sort que el Museu d'Art de Girona, atent a reparar injustícies, ara farà els possibles i impossibles per reivindicar-lo i fer que sigui present a la vida cultural i literària, que el té tan oblidat.
Pobre Miquel Martí i Pol, que oblidat que està!
I potser que ja està bé de tant parlar de poetets com Salvador Espriu, Carles Riba, Gabriel Ferrater, Màrius Torres, Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli... D'aquests en parlem massa, surten a tot arreu, tothom els cita, a les escoles només es parla d'ells, només es llegeixen els seus poemes, hi ha altars seus a tot arreu, en tenim estudis, biografies, edicions de tota mena, els cantants només fan que cantar poemes seus, els posem a les targes de casaments, d'enterraments...
Potser que deixem de parlar d'aquests, que se'n parla massa, i parlem del poeta de qui ningú no parla mai, de Miquel Martí i Pol, que es mor en l'oblit i la pols.
Déu dels cels! Hi pot haver una quimera més gran?
És que tot se'ns pon. I tan de pressa!
_____
19 de juliol, 2008
16 de juliol, 2008
la traducció castellana i la catalana
____
Que ens perdoni l'absència, si algú hi ha que segueix aquests escrits. No hem estat de vacances, però hem tingut a casa gent que estava de vacances; i això sí que és cansat.
Però ens han donat tema per més d'un post. Ells, estrangers, es miraven la biblioteca i tot d'un plegat fan el comentari de per què tenim tantes traduccions doblades, de per què de tantes traduccions en tenim dues edicions diferents.
I nosaltres: "No, no. Fora d'alguns casos execpcionals els llibres es tradueixen una vegada".
I ells ens comencen a ensenyar volums doblats: Ulisses, de joyce, Tristram Shandy, alguns llibres de Thomas Bernhard, Shakespeares, Conrad, Dickens, Yourcenar, alguns clàssics grecs i llatins... Una llarga mostra
I els hem de donar la raó.
I els hem d'explicar que no estan pas doblats, que en tenim la traducció castellana i la catalana.
I ens demanen: I per què?
Doncs per què quan tenim la castellana surt la catalana i també la comprem (i a vegades no la llegim). I els ensenyem les dues flamants i encara no llegides versions de Llámale sueño/Digueu-ne son. Fan veure que ho entenen, però no entenen res. I ens passem el sopar intentant que ho entenguin.
És que la gent civilitzada això ho pot entendre, però no ho poden concebre. I nosaltres ho trobem tan normal. Estem pagant dues cultures, dues traduccions, quan la nostra amb prou feines pot pagar-se-les sola. Algú més al món ho fa? (I si els diners que els lectors gastem en traduccions al castellà els invertíssim en traduccions al català, en podrien sortir moltes més.)
Així no anem bé. així anem només cap a un ponent. Dolcíssim, però ponent.
_____
Que ens perdoni l'absència, si algú hi ha que segueix aquests escrits. No hem estat de vacances, però hem tingut a casa gent que estava de vacances; i això sí que és cansat.
Però ens han donat tema per més d'un post. Ells, estrangers, es miraven la biblioteca i tot d'un plegat fan el comentari de per què tenim tantes traduccions doblades, de per què de tantes traduccions en tenim dues edicions diferents.
I nosaltres: "No, no. Fora d'alguns casos execpcionals els llibres es tradueixen una vegada".
I ells ens comencen a ensenyar volums doblats: Ulisses, de joyce, Tristram Shandy, alguns llibres de Thomas Bernhard, Shakespeares, Conrad, Dickens, Yourcenar, alguns clàssics grecs i llatins... Una llarga mostra
I els hem de donar la raó.
I els hem d'explicar que no estan pas doblats, que en tenim la traducció castellana i la catalana.
I ens demanen: I per què?
Doncs per què quan tenim la castellana surt la catalana i també la comprem (i a vegades no la llegim). I els ensenyem les dues flamants i encara no llegides versions de Llámale sueño/Digueu-ne son. Fan veure que ho entenen, però no entenen res. I ens passem el sopar intentant que ho entenguin.
És que la gent civilitzada això ho pot entendre, però no ho poden concebre. I nosaltres ho trobem tan normal. Estem pagant dues cultures, dues traduccions, quan la nostra amb prou feines pot pagar-se-les sola. Algú més al món ho fa? (I si els diners que els lectors gastem en traduccions al castellà els invertíssim en traduccions al català, en podrien sortir moltes més.)
Així no anem bé. així anem només cap a un ponent. Dolcíssim, però ponent.
_____
01 de juliol, 2008
El bulldozer Marco-Cullell
______
Joan Francesc Marco, ara al Liceu.
Molt bé. Després d'haver desmantellat i desgraciat l'Institut del Teatre i el Teatre Nacional de Catalunya, i de fer no-res a la Ciutat de la Música de Sabadell, aquest individu està disposat a acabar la labor de destrucció de Rosa Cullell al Liceu.
Tant en Marco com la Cullell semblen disposats a desmuntar les infrastructures culturals catalanes. I així que n'han destrossat una, els posen a una altra. Cada cop més amunt, i cada cop més importants. Després d'Edicions 62 (que va convertir en una empresa sense cap esperit cultural i editor i amb criteris purament econòmics i de rendabilitat) i el Liceu (a la deriva cada vegada més), ara la labor de la Cullell ja dóna els seus fruits a la Coroporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (vegi's, per exemple, Bassas). I Marco li va al darrere.
Aquesta és la política cultural del PSC? Sembla que sí. Si no, per què cada cop posen més amunt uns personatges tan destructors i nefastos com aquests?
El bulldozer Marco-Cullell és imparable. Però: qui hi ha al darrere? I quin objectiu final hi ha?
Definitivament, amb gent com aquesta, el país es pon més de pressa que mai.
______
Joan Francesc Marco, ara al Liceu.
Molt bé. Després d'haver desmantellat i desgraciat l'Institut del Teatre i el Teatre Nacional de Catalunya, i de fer no-res a la Ciutat de la Música de Sabadell, aquest individu està disposat a acabar la labor de destrucció de Rosa Cullell al Liceu.
Tant en Marco com la Cullell semblen disposats a desmuntar les infrastructures culturals catalanes. I així que n'han destrossat una, els posen a una altra. Cada cop més amunt, i cada cop més importants. Després d'Edicions 62 (que va convertir en una empresa sense cap esperit cultural i editor i amb criteris purament econòmics i de rendabilitat) i el Liceu (a la deriva cada vegada més), ara la labor de la Cullell ja dóna els seus fruits a la Coroporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (vegi's, per exemple, Bassas). I Marco li va al darrere.
Aquesta és la política cultural del PSC? Sembla que sí. Si no, per què cada cop posen més amunt uns personatges tan destructors i nefastos com aquests?
El bulldozer Marco-Cullell és imparable. Però: qui hi ha al darrere? I quin objectiu final hi ha?
Definitivament, amb gent com aquesta, el país es pon més de pressa que mai.
______
29 de juny, 2008
On és la crítica?
_____
Potser ens equivoquem, però cada dia trobem més a faltar la crítica literària i cultural. Fora d'una revista especialitzada i de poquíssima difusió que es fa amb gran esforç i estoïcisme a València (Caràcters), ja no ens queda gaire res. El suplement de El Periódico és pràcticament inexistent per la seva nul·litat. El de l'Avui ja es comença a confondre amb un suplement de varietés, xafarderies i articles sense substància o articles sobre llibres o temes sense substància. El de La Vanguardia ignora (si no menysprea) el català i tot el que fa olor de Catalunya. Babelia és un fulletó de propaganda massa sovint pesat i petulant. I què més ens queda? Unes pàgines de Serra d'Or (suposem. fa temps que no la llegim), Els Marges, que és una revista especialitzada i no per grans públics...
I la ràdio i la televisió? A la ràdio pràcticament només hi podrem sentir com algú llegeix les notes de premsa de les editorials (Hi ha alguna excepció, sí. Però una agulla en un paller). A la televisió, les derives i els canvis ofereixen un panorama lamentable. El senyor Manzano fa el que pot, però amb uns criteris molt castellans i sense furgar gaire per dins de l'stablishment o el cànon dominant, sense anar més enllà de l'ordre constitucional, funcionarial, administratiu i mediàtic, no fos cas. I parem de comptar.
No tenim res. On és la crítica?
Necessitem crítica de debò, la necessitem com el pa que mengem. I no tenim ni engrunes. On hem d'anar així? És normal, doncs, que el desgavell imperi i que qualsevol fulletó es presenti com una novel·la excepcional ique qualsevol redactoret sigui pres com un gran novel·lista.
Sense crítica no hi ha cultura, no hi ha progrés, no hi ha res.
No tenim res.
Només una gran posta cap a la fosca.
____
Potser ens equivoquem, però cada dia trobem més a faltar la crítica literària i cultural. Fora d'una revista especialitzada i de poquíssima difusió que es fa amb gran esforç i estoïcisme a València (Caràcters), ja no ens queda gaire res. El suplement de El Periódico és pràcticament inexistent per la seva nul·litat. El de l'Avui ja es comença a confondre amb un suplement de varietés, xafarderies i articles sense substància o articles sobre llibres o temes sense substància. El de La Vanguardia ignora (si no menysprea) el català i tot el que fa olor de Catalunya. Babelia és un fulletó de propaganda massa sovint pesat i petulant. I què més ens queda? Unes pàgines de Serra d'Or (suposem. fa temps que no la llegim), Els Marges, que és una revista especialitzada i no per grans públics...
I la ràdio i la televisió? A la ràdio pràcticament només hi podrem sentir com algú llegeix les notes de premsa de les editorials (Hi ha alguna excepció, sí. Però una agulla en un paller). A la televisió, les derives i els canvis ofereixen un panorama lamentable. El senyor Manzano fa el que pot, però amb uns criteris molt castellans i sense furgar gaire per dins de l'stablishment o el cànon dominant, sense anar més enllà de l'ordre constitucional, funcionarial, administratiu i mediàtic, no fos cas. I parem de comptar.
No tenim res. On és la crítica?
Necessitem crítica de debò, la necessitem com el pa que mengem. I no tenim ni engrunes. On hem d'anar així? És normal, doncs, que el desgavell imperi i que qualsevol fulletó es presenti com una novel·la excepcional ique qualsevol redactoret sigui pres com un gran novel·lista.
Sense crítica no hi ha cultura, no hi ha progrés, no hi ha res.
No tenim res.
Només una gran posta cap a la fosca.
____
24 de juny, 2008
Montserrat Abelló. A cadascú el que es mereix
________
Ella, que s’ha passat més de mitja vida treballant a l’ombra. Ella, que ha incorporat al català les veus femenines més fonamentals de la lírica anglosaxona. Ella, autora d’una obra poètica de gruix i fondària. Ella, que ha impartit docència i saviesa. Ella, que ha treballat en els sistemes lingüístics per a l’aprenentatge de l’anglès pels catalans. Ella, que ha estat dona, i activa, quan la dona no existia. Ella, que ha treballat amb el feminisme des de sempre. Ella, que fins molt tard anava publicant la seva obra de mica en mica, en petits editors i de manera callada i humil. Ella, que s’ha sabut guanyar el respecte i l’afecte de totes les generacions que l’han coneguda.
Ella, la Montserrat Abelló, quan rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, diu que sí, que sí que creu que s’ho mereix.
Davant de tanta falsa modèstia, davant de tant “No, no. Jo no m’ho mereixo”, aquesta afirmació, que pot sorprendre en principi, ens apareix d’una sinceritat esclatant. Tota la vida treballant per no-res, treballant per un país que no sol agrair res, i un dia que t’ho agraeixen no diràs pas que no et pertoca.
Molt bé, Montserrat Abelló. A cadascú el que es mereix.
I anar fent. Malgrat premis merescuts com aquest, malgrat alguna altra coseta, de mica en mica ens anem ponent.
__________
Ella, que s’ha passat més de mitja vida treballant a l’ombra. Ella, que ha incorporat al català les veus femenines més fonamentals de la lírica anglosaxona. Ella, autora d’una obra poètica de gruix i fondària. Ella, que ha impartit docència i saviesa. Ella, que ha treballat en els sistemes lingüístics per a l’aprenentatge de l’anglès pels catalans. Ella, que ha estat dona, i activa, quan la dona no existia. Ella, que ha treballat amb el feminisme des de sempre. Ella, que fins molt tard anava publicant la seva obra de mica en mica, en petits editors i de manera callada i humil. Ella, que s’ha sabut guanyar el respecte i l’afecte de totes les generacions que l’han coneguda.
Ella, la Montserrat Abelló, quan rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, diu que sí, que sí que creu que s’ho mereix.
Davant de tanta falsa modèstia, davant de tant “No, no. Jo no m’ho mereixo”, aquesta afirmació, que pot sorprendre en principi, ens apareix d’una sinceritat esclatant. Tota la vida treballant per no-res, treballant per un país que no sol agrair res, i un dia que t’ho agraeixen no diràs pas que no et pertoca.
Molt bé, Montserrat Abelló. A cadascú el que es mereix.
I anar fent. Malgrat premis merescuts com aquest, malgrat alguna altra coseta, de mica en mica ens anem ponent.
__________
07 de juny, 2008
l'escriptor Antoni Llena
__
La lectura (encara no acabada) de Per l'ull de l'art, el darrer llibre d'Antoni Llena, ens ha confirmat allò que ja sabíem, i possiblement els qui llegeixin això també: que Antoni Llena no és només un gran artista plàstic, sinó que és també un gran escriptor.
No parlem d'un pintor que a "més a més" escriu, sinó d'una persona que és un artista plàstic i que és un escriptor. Només cal llegir uns quants articles del llibre per adonar-se'n (o un de sol: amb la introducció n'hi ha de sobres), per adonar-se de la llengua que usa, de la sintaxi, del vocabulari, de l'estil, de la bellesa del seu text. I un text, naturalment, prenyat d'idees i de lucidesa. Un text bell i intel·ligent, ben escrit, ben raonat, ben pensat, amb amor a la llengua i amor a les idees. Si des de fa uns nou anys La gana de l'artista ens ha anat acompanyant i alimentant, a partir d'ara ja tenim un altre llibre de Llena a la pila dels indispensables i de lectura recurrrent.
Ara bé, aquesta dualitat sembla que no es perdona o no s'accepta, ja que a cap dels nostres artistes i escriptors no se'ls reconeix el doble vessant, i un dels dos se sol oblidar. I, cosa greu de debò, són els escriptors i els crítics literaris els que menystenen la part literària d'aquells que a més de ser escriptors són artistes visuals. Ells, que hi tenen tant a aprendre!
És que tot se'ns va ponent...!
___
La lectura (encara no acabada) de Per l'ull de l'art, el darrer llibre d'Antoni Llena, ens ha confirmat allò que ja sabíem, i possiblement els qui llegeixin això també: que Antoni Llena no és només un gran artista plàstic, sinó que és també un gran escriptor.
No parlem d'un pintor que a "més a més" escriu, sinó d'una persona que és un artista plàstic i que és un escriptor. Només cal llegir uns quants articles del llibre per adonar-se'n (o un de sol: amb la introducció n'hi ha de sobres), per adonar-se de la llengua que usa, de la sintaxi, del vocabulari, de l'estil, de la bellesa del seu text. I un text, naturalment, prenyat d'idees i de lucidesa. Un text bell i intel·ligent, ben escrit, ben raonat, ben pensat, amb amor a la llengua i amor a les idees. Si des de fa uns nou anys La gana de l'artista ens ha anat acompanyant i alimentant, a partir d'ara ja tenim un altre llibre de Llena a la pila dels indispensables i de lectura recurrrent.
A la nòmina d'artistes escriptors, doncs, al costat d'Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada o Perejaume, cal posar-hi, amb lletres ben grosses l'escriptor Antoni Llena.
Ara bé, aquesta dualitat sembla que no es perdona o no s'accepta, ja que a cap dels nostres artistes i escriptors no se'ls reconeix el doble vessant, i un dels dos se sol oblidar. I, cosa greu de debò, són els escriptors i els crítics literaris els que menystenen la part literària d'aquells que a més de ser escriptors són artistes visuals. Ells, que hi tenen tant a aprendre!
És que tot se'ns va ponent...!
___
05 de juny, 2008
Josep Vicent Marquès
Allò que en diuen "una llarga malaltia" s'ha endut Josep Vicent Marquès. Demà i l'altre demà i l'altre alguns diaris en parlaran i diran coses d'ell; de les seves idees compromeses, del País perplex, de la seva activitat política nacionalista i d'esquerres (que molts diaris ens escatimaran en la necrològica), del que va suposar per unes quantes generacions un llibre com Qué hace el poder en tu cama? o els seus articles. Des d'aquí només voldríem recordar-lo en un aspecte poc valorat i poc difós.
Josep Vicent Marquès va ser també un excel·lent narrador, conreador de contes curts, àgils, intel·ligents, mordaços, irònics. Els dos volums dels seus Amors impossibles són tota una lliçó de com aplicar el pensament lliure, compromès i d'esquerres a la narrativa. Àgils, didàctics, divertits, suggerents, qüestionadors... Un luxe de llibres. Per ells hi desfilen el nàufrag professional, el gnom sense cognom, el rei que tenia tres fills, el pastor i el llop, el sofòcrata i el cratòsof, l'avi que no sabia contar rondalles i tot un reguitzell d'històries a les quals cal tornar sovint.
(Quan se'n va gent d'aquesta, el sol se'ns va ponent, també.)
Eliseu: Quan ho reeditaràs en un volum ben bufó?
Josep Vicent Marquès va ser també un excel·lent narrador, conreador de contes curts, àgils, intel·ligents, mordaços, irònics. Els dos volums dels seus Amors impossibles són tota una lliçó de com aplicar el pensament lliure, compromès i d'esquerres a la narrativa. Àgils, didàctics, divertits, suggerents, qüestionadors... Un luxe de llibres. Per ells hi desfilen el nàufrag professional, el gnom sense cognom, el rei que tenia tres fills, el pastor i el llop, el sofòcrata i el cratòsof, l'avi que no sabia contar rondalles i tot un reguitzell d'històries a les quals cal tornar sovint.
(Quan se'n va gent d'aquesta, el sol se'ns va ponent, també.)
Eliseu: Quan ho reeditaràs en un volum ben bufó?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)