Que trist...!

M'ho van dir així: "Que trist...!"

Es veu que era una poeta que no es va trobar a les llistes de Frankfurt. I es veu que ella tenia molt clar que hi havia de ser, que sense ella la Cultura Catalana es representava coixa a Alemanya.
I no se li va acudir altra cosa que (tota dolorosa) agafar el telèfon i telefonar al Director de l'Institut Ramon Llull per demanar-li explicacions (i no per fotre-li un miquel) : "I com és que no m'heu posat a la llista?". I el senyor Director (amb el qual comparteixen procedència geogràfica, diuen), vés a saber què li va dir. El cas és que la poeta va anar a Frankfurt amb tots els honors.

I jo vaig dir: "Trist, no. Patètic i demencial"

Així m'agrada aquest país! Així és com es fan les coses! D'això se'n diu rigor!


Ai!