atacar la cultura?

_____

Reproduïm els dos últims comentaris al penúltim post. Són aquests:

Anònim ha dit...
Potser el que ens sobra és mala llet i blogs com aquest que podrien servir per al debat i l'intercanvi d'idees acaben convertint-se en caus de ressentiment i enveges. És una llàstima perquè l'autor sembla que sap escriure, però només disparant indiscriminadament contra gent que ho fa bé. Espero que a mi no m'insultin

Anònim ha dit...
Tens raó, en aquesta web només parlen dels escriptors catalans per posar-los a parir. Deuen ser del diari El Mundo, una colla de ressentits, que mai no donen la cara. Ben amagadets i cagadets. Si no fos per articles com els del Castillo no es podria ni obrir el diari.


Vam obrir aquest blog per fer comentaris, debat i intercanvi d’idees. No tenim ni idea de contra qui podem estar ressentits ni de qui (o de què) podem tenir enveges. Vam obrir el blog per dir coses, i ens vam anar adonant que en aquesta cultura només hi ha floretes i lloances mútues i que ningú no gosa posar sobre la taula veritats que no agraden. Aquí ningú no diu mai públicament evidències que van ressonant en veu baixa. Mostrar les mancances d’una cultura, assenyalar les trampes, les impostures i les mentides, intentar posar les coses al seu lloc no és atacar aquesta cultura; és, simplement, defensar-la. Si a un escriptor mediocre se’l tracta d’escriptor excel·lent, denunciar aquesta falsedat és defensar la literatura i la cultura.

Hem repassat els darrers temes de què hem parlat:
Mostrar que un article que mereix mitja pàgina de diari és mal escrit i buit. I poc decent i interessat.
Denunciar una traducció a totes llums mal feta i mal editada (i subvencionada amb diner públic).
Ironitzar sobre el fet que es digui que cal reivindicar i popularitzar Miquel Martí i Pol (el poeta més llegit, venut i conegut) mentre s’obliden els grans noms de la poesia contemporània.
Queixar-nos de la condició de doble peatge a què ens obliga la política de traduccions de les editorials.
Denunciar la tasca demolidora de Rosa Cullell i Joan Francesc Marco en totes les empreses que se’ls han confiat, i la imatge de bons gestors que tenen.
Evidenciar la manca de crítica seriosa i de mecanismes per a al seva difusió.
Felicitar la Montserrat Abelló pel premi i per la seva reacció.
Incidir sobre la categoria d’escriptor de l’artista Antoni Llena.
Plànyer la mort de Josep Vicent Marquès.
Queixar-nos de la poca representativitat evident dels poetes catalans presents al Festival de Poesia de Barcelona.
Denunciar la substitució dels grans autors per autors mediocres en l’imaginari literari i en el cànon.
Fer-nos ressò de les paraules de Carles Santos sobre la desnaturalització, domesticació i falsejament de Joan Brossa.

Algú pot dir que parlar d’això és atacar la cultura?
Qui parla dels enemics del país o de la cultura potser hauria d’obrir els ulls i adonar-se que l’enemic, sobretot, és el cofoisme, és l’engany, és la trampa, és el poc rigor, és la feina mal feta, és la manca de crítica, és l’exaltació de la mediocritat, és el manteniment d’un estat de les coses que només beneficia els interessos d’alguns grups o individus i, sobretot, que ens porta a tots cap al no res; que ens porta a morir (i morirem dient que som els millors i immortals). Que ens porta cap a una posta. Esplendorosa, això sí, però posta.

_______