Res... sobretaula amb amics

Que un sopar d'aquests "de Nadal" acabi amb una discussió sobre literatura, fa reconciliar amb el món. Ara voldríem recollir-ne algunes idees.

Va començar sobre la revindicació que s'està fent d'Artur Bladé i Desumvila (és el seu centenari). Un autor oblidat (anava a escriure "massa oblidat", però és que és simplement oblidat). I la cosa va anar per molts viaranys diferents:

Que si els autors perifèrics sempre tindran les de perdre. I aquí es va parlar dels perifèrics geogràfics, com Bladé o Sebastià Juan Arbó o Màrius Torres (o Ruyra o Bertrana), dels perifèrics ideològicament o estèticament, com Puig i Ferreter o Joan Sales, i dels perifèrics de genere, com Rosa Leveroni o Clementina Arderiu

Que hi ha una mena d'imposició del tan anomenat "estil" de Josep Pla que fa que escriptors tant o més (jo crec que més) elegants, fins, precisos, estilísticament bells i contundents, estiguin menystinguts a la seva ombra. Ruyra n'és un cas flagrant, i Bladé un altre. Els paisatges i els personatges de Pla no tenen gaire res a fer al costat dels de Bladé i, absolutament res, al costat dels de Ruyra, que aquest sí que ens va salvar la llengua.

Que hi ha un oblit immoral envers una colla d'escripors que no només s'hi van jugar la pell sinó que es van proposar de construir una literatura en una llengua d'un país que estava acabant-se. Que molts d'ells en tornar de l'exili (o, els que es van quedar, quan van poder sortir a la llum) es van trobar oblidats i menystinguts, arraconats, en un exercici col·lectiu de menyspreu que hauria de fer caure la cara de vergonya a aquest país. Artur Bladé n'és un cas claríssim. I Estanislau Torres, i Riera Llorca, Anna Murià, una mica Agustí Bartra, i tants i tants. (I Pere Calders, si no arriba a ser per l'èxit d'una obra de teatre amb contes seus).

Que el mateix passa amb autors més propers en el temps. I aquí va sortir Pedrolo com a cas emblemàtic. De ben segur que algunes de les seves nombroses obres ara resulten llunyanes i passades de temps, però n'hi ha moltes i moltes i moltes que s'aguanten perfectament. I ningú no se'n recorda. ni de la seva acció cultural, ideològica i olítica, ni dels seus esforços per portar la literatura catalana a la modernitat (amb obres molt i molt interessants i reeixides) i de portar-la a la normalitat, ni de les seves traduccions, que van importar la novel·la contemporània a aquest país, ni de la seva producció de contes... ni de res.

I més coses.... Res... sobretaula amb amics mentre el sol es va apagant.

Literatura vs Escriptura

Sabedors que se'ns dirà que només veiem la cara negra de les coses, comencem aquest nou comentari. No és que només vegem la cara negra; és que la blanca tothom la proclama i l'escriu, i algú deu haver d'exercir de mala consciència, o de descobridor de la cara fosca de la lluna.

Es tracta del premi Sant Jordi de novel·la. Vam sentir el veredicte: "Pep Coll?" vam demanar-nos. I era que sí. I després: "Maria Dolors Farrés?" I era que sí, també.

D'entrada, i que no sigui dit, felicitem-los. Però... Aquest deu ser el premi literari de més prestigi en novel·la de les lletres catalanes. I noi...

Maria Dolors Farrés va publicar anys ha, a columna, Ciutat Ambre, un primer llibre molt i molt primicer, amb voluntat, però sense un resultat gaire brillant; més aviat fallit. I no n'havíem sabut res més. De cop surt amb una novel·la ambientada en un convent al segle XIV i amb un tema d'homosexualitat entre dos frares. Ui!!! Quina mala espina! Si la novel·la històrica ja és difícil i és difícil fer-la creïble i versemblant, aquí el repte és molt superior encara. Quina por!!! No. No l'hem llegit, naturalment, però el més natural és témer el pitjor. La literatura catalana està ben farcida de novel·les històriques que qualsevol historiador desautoritza en cinc minuts. I tots tan contents.

I en Pep Coll? Escriu bé. És un bon narrador, un bon contista, eficaç. Les seves obres no ens cauen de les mans. Però... Limitat de registre, un xic cançoner... De tota manera, ens cau bé. Però un Sant Jordi? Voleu dir...? I sobre la Bernardette de Lourdes!! De veritat que ens fa por. Molta. Però de moment, esperarem. (refelxionant si veiem en les obres anteriors de Pep Coll tot allò que demanaríem a un autor perquè de les seves mans en sortís una novel·la sobre aquest tema que ens pogués satisfer).

Ai! Que això ens fa posar nerviosos. És clar que aquesta mena de premis ja no té res a veure amb la literatura sinó només amb el comerç dels llibres, amb el mercat i el món editorial. La pena és que això es confon amb la literatura. Mai no hem entès, per exemple, que un llibre com El pont dels jueus pugui ser etiquetat de literatura, i que el seu autor vagi pel món al costat de Baltasar Porcel o vagi a les llistes d'autors catalans al costat de Llorenç Villalonga (per exemple). I qui diu Martí Gironell, diu una llarguíssima llista d'escriptors.

Un professor ens deia que caldria cercar nous noms. Que de la literatura en continuéssim dient "literatura" i de les altres coses en diguéssim simplement "llibres" o "escriptura". És veritat: Literatura vs Escriptura. Ens estalviaríem moltes confusions i aclariríem les coses. Però aquí totes ens ponen i tenim uns literats de primera que fan llibres tan "excel·lents" com La filla del Ganges o Memòries! o Tor, tretze cases i tres morts o Judici final. Totes ens ponen. I el sol també, es va ponent.

Deixeu en pau els morts, deixeu en pau Miquel Martí i Pol

Els dos diaris que he llegit avui en el meu país es feien ressò d'un nou volum d'una biografia de Miquel Martí i Pol, escrita per Ignasi Pujades. I tots dos diaris posen l'accent en el fet que la biografia desenterra una mena d'història d'amor del poeta de Roda de Ter; un episodi d'amor (platònic o no, no queda clar) extramatrimonial d'un home casat, que generà un centenar de cartes del poeta a la senyora. I el llibre en publica algunes i tot. Que els dos diaris coincideixin en ressaltar axò ens fa pensar que aquest és l'ham que l'editorial posa per pescar lectors, i vés a saber fins a quin punt l'autor de la biografia no hi és en aquesta operació.

Independentment del que penso de la poesia de Miquel Martí i Pol, li tinc un gran respecte, com a persona i com a autor, i per això em fa fàstic veure com hi ha tanta necrofília al seu voltant.

Fa uns anys va aparèixer del no res un llibre "inèdit", del qual molts crítics deien (en veu baixa, això sí) que era de dubtosa autoria; es parlava d'operació comercial, de dubtes sobre si el poeta hauria aprovat la seva publicació en llibre...

Fa unes setmanes ha aparegut una mena de "missal" per a martipolians. Algú s'ha dedicat a extreure de la seva obra frases, fragments de vers, retalls, imatges... i les ha aplegades sota l'epígraf de "pensaments" del poeta. I en realitat és només això: retalls de la seva obra, imatges, fragments, tot descontextualitzat, fragmentat, desnaturalitzat... Allò que fan els adolescents quan un tros de poema els agrada i se l'escriuen a la carpeta o a l'agenda. Sí. Allò mateix, però amb la categoria de "llibre". Segurament l'autor ho ha fet amb bona voluntat. Però de bones voluntats l'infern n'és ple. No només destrossem els textos del poeta, especejant-los i enrunant-los, sinó que continuem servint a la necrofília més impúdica.

I impúdic (i immoral, diríem també) és això de desenterrar una història d'amor, exhumar les cartes i exhibir-les a tot el món. Necrofília pura i dura. Si les cartes fossin un prodigi d'estil, si fossin una obra mestra, tindria algun sentit publicar-les (segurament més tard, no pas ara). Però l'experiència en tot allò que concerneix a l'entorn de Martí i Pol ens fa dubtar d'això i ens fa pensar una vegada més que les raons es troben en la necrofília, la morbositat i en les ganes de fer rendible el poeta per qualsevol camí. Fins i tot en aquesta intromissió salvatge irrespectuosa i despietada en la seva vida privada. A la gent que s'estima, se la respecta; em deia sempre la meva mare.

Sisplau: Deixeu en pau els morts, deixeu en pau Miquel Martí i Pol. Deixeu que parli la seva obra, i deixeu que ell reposi en pau, sense corbs, sense voltors, en un jardí de paraules, al costat de la gent i els poetes que estimava. (Que si no, encara acabareu fent un parc d'atraccions martipolià a la vora de riu Ter). Només ens faltava això, que mentre el sol va morint anem xuclant dels morts.

No em crec el "nou" Susanna

Diumenge a la tarda. Repassant diaris vells, suplements i coses pendents de llegir. Trobo en un suplement de l'Avui un article de D. Sam Abrams sobre el darrer llibre d'Àlex Susanna http://media.avui.cat/pdf/07/1122/071122sup_a014.pdf . Un article ple d'elogis : "un gran sentit d'exigència, maduresa, passió, agraïment, plaer intel·lectual i sensual, modèstia, autenticitat, generositat i empatia" (No n'hi havia més?). Sembla ser que aquest llibre és el punt màxim de la poesia catalana contempòrània, i fe des d'una "posició tan intensa i tan arriscada" (Abrams dixit).

No he llegit el llibre, ni sabia de la seva existència. Però m'estranya molt que de cop Susanna hagi esdevingut el nostre Eliot o el nostre Hardy o un nou Vinyoli. Vull dir que no m'ho crec. Vaig seguir la poesia de Susanna una bona pila d'anys i de llibres, fins que tanta mediocritat em va cansar, fins que vaig creure que ja no hi havia remei, que com a molt es copiava a ell mateix i se'n feia caricatures. Vaig seguir la poesia de Susanna per "militància" de la poesia catalana fins que vaig creure que no calia perdre més el temps en una poesia buida i amanerada i mal resolta (malgrat, per exemple, el premi Carles Riba, que va rebre per un llibre ben poca cosa. I aquest sí que me l'he llegit). Per això no em crec el "nou" Susanna de què parla Abrams. De la mateixa manera que llegint i rellegint els seus "Quaderns" mai no hi he trobat ni una engruna de saviesa ni de reflexió ni de bella prosa. I molt menys modèstia ni generositat ni empatia.
Sobretot modèstia, en aquelles pàgines només escrites per exhibir-se al costat dels famosos o importants i per explicar que bonic i intel·ligent i bon escriptor que és ell.

Potser sí que ha canviat molt aquest senyor, i ha après a escriure i ha canviat el seu tarannà. Però no ho crec. L'experiència no falla, i gat escaldat...

M'agradaria llegir-lo, aquest nou llibre, i veure què hi ha de tot això. Però la veritat és que només pensar-ho ja em ve mal de cap. Prometo que si mai em cau a les mans i faig l'esforç de llegir-lo, ho comentaré aquí, per si a algú li interessa. (Per cert: Hi ha algú aquí?)

Segueixo els articles de Sam Abrams i sovint m'interessen, però a vegades no l'entenc, no puc entendre'n algunes actituds, comentaris o posicions. Com per exemple aquesta.

Crec fermament que si Susanna és el nostre gran poeta, és un altre símptoma que el sol s'està colgant definitivament.

Més Frontera que Carrers?

Anit vaig estar a casa d'A. Un sopar amable, com sempre, conversa suggerent, com sempre, tempesta d'idees, com sempre, i acabar a hores petites, com sempe.

Allà, a sobre la tauleta de la sala, hi havia el volum (gran volum) Carrers de frontera, recull d'estudis sobre la influència de la cultura germànica en la cultura catalana, que es va editar en ocasió de la fira de Frankfurt per explicar als alemanys i a Europa que els catalans som molt i molt germanòfils.

No puc parlar del contingut del llibre. Vaig passar els ulls per sobre d'uns quants articles i no gaire res més. Intueixo que en general està molt bé (tot i que vaig veure alguns articles, s'ha de dir, molt fluixos), i em fio, d'entrada, dels curadors, Arnau Pons i Simona Skrabek.

Volia parlar, això sí, del llibre en si, del disseny, de l'edició material. Potser els entesos diran que és molt bo i molt bonic, i és cert, però crec que aquest excés de luxe li és perjudicial. La veritat és que jo m'hauria estimat més un volum com els que s'acostumen a publicar quan s'editen actes de congressos o col·loquis. ¿Hem d'anar pel món, els catalans, amb aquests aires i malbarataments de nou ric?

Contraportada de vellut, papers de colors entremig del llibre, moltes i moltes il·lustracions a tutti colori, etc etc. Cal? Realment, és bonic el llibre. Però ens preguntàvem, amb A., si això no era contraproduent. si aquests Carrers de frontera, presentats així, feien més frontera que carrers. Per altra banda, ens vam adonar que no enteníem l'índex, que no enteníem les categoritzacions tipogràfiques que hi ha. Hi ha noms en tinta de color, com a única entrada, hi ha alguns noms en color però dins d'un text més llarg (dins del títol de l'article)... També dins del volum el tractament és difícil d'entendre: autors o articles que tenen portadella i/o fotografia i/o les pàgines en paper de color... Intentàvem trobar-hi una raó, però no en vam saber. Potser som una mica rucs, però si quatre persones no ho saben trobar en una bona estona, deu voler dir que la funció que han de fer aquestes categoritzacions no està ben aconseguida.

De tota manera, el que més m'inquieta és aquest aspecte de luxe desmesurat. Perquè no crec que aquesta sigui una bona manera d'explicar-nos a fora. La feina ben feta, sí, però sense estridències, sense voler ser més del que som, sense provincianismes. Amb dignitat i rigor (que crec que hi són, ho repeteixo), però també amb mesura i control. Crec. (I també crec que un llibre així es llegeix menys que un de més convencional).

Perquè en temps de sols colgants no deu ser bo llançar castells de focs.