____
Potser no ho hem vist enlloc perquè a vegades no ens fixem prou en els coses, però només ho hem vist ressenyat en una revista (El Temps), a la pàgina de l'editorial (Cossetània) i prou. Ens referim a la reedició dels dos llibres de contes de Diego (o Dídac) Ruiz. Els Contes d'un filòsof i els Contes de glòria i d'infern. El primer el tenim, des de fa un munt d'anys, en la vella edició dels Quaderns literaris (1936), que reprodueix el pròleg que Maragall (sí. Maragall!!) va escriure per a la primera ecició, el 1908. El segon, seguit de Diàlegs i màximes del Super-Christ, en una edició de 1911 de la Bibioteca Joventut ens va arribar fa uns mesos com a regal d'un amic que ens sap els gustos i les febleses (gràcies de nou).
De Diego Ruiz encara ens en falta un bon estudi biogràfic i crític. Després de la novel·la-venjança de Prudenci Bertrana, que en féu una biografia apassionada (amb mala llet, però apassionada) a "Jo!", les memòries d'un metge filòsof, i després de l'estudi de Joaquim Jubert dins el volum Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i "La locura de Álvarez de Castro", encara ens falta un estudi sencer i complert d'aquest filòsof, escriptor i psiquiatre que forma part dels catalans arrauxats i genials. De tota manera, la introducció de Lurdes Malgrat a aquesta reedició és ja una molt bona aproximació a aquest català malagueny.
De moment, però, gaudim amb la lectura d'aquests contes, tan revindicats per Palau i Fabre, tan denostats pels noucentistes, tan oblidats per la historiografia i tan menystinguts per la crítica. A veure si al menys aquest genial Diego Ruiz té tanta sort com Francesc Pujols (però, sisplau, que no li surtin tants devots, escolanets i capelletes com a ell). A veure si anem recomponent el mapa de la nostra història de la literatura i de la cultura sense entrebancs ni omissions.
I, és clar. Qui ha fet l'aposta per editar aquest llibre no ha estat cap gran editorial, de les que s'omplen la boca parlant de la seva contribució a la cultura; ha estat Cossetània, una petita editorial. Volem dir : Qui ha editat el llibre no ha estat una editorialeta mediocre d'aquestes tan grans i potents i que ja no saben què és un llibre. Qui l'ha editat ha estat una gran editorial, de mida petita; de mida petita com totes les grans editorials d'aquest país.
Una mostra més que tot se'ns va ponent.
Més a :
http://premsacossetania.blogspot.com/2009/02/cossetania-recupera-lescriptor-diego.html
______
23 de febrer, 2009
14 de febrer, 2009
Ad vivum? No: Mortis
__
Ho vam veure en una llibreria i ens va fer rumiar, buscar-ne les causes. Vam pensar que: o bé era una acció del llibreter, fruit de les ganes de donar un bon servei i oferir llibres difícils de trobar, o bé que era una estratègia de l'editorial per col·locar uns llibres que ja no es venen i fa temps que no es mouen del magatzem.
Però coincidir amb una altra persona que ha vist el mateix en una altra llibreria, ens fa pensar que es tracta d'una estratègia editorial per guanyar uns calerons; cosa, per altra banda, gens il·lícita ni abominable en una empresa, però en aquest cas creiem que, com a mínim, immoral.
Es tracta d'haver trobat a les taules de novetats el llibre Ad vivum, d'Andreu Vidal. Un llibre que durant anys no es trobava en cap llibreria. Ad vivum és del 1999. L'editor (Empúries) va tardar tant a treure'l que l'autor no el va poder veure editat (va morir l'estiu del 1998). I no se'n va fer cap promoció ni es van fer gaires esforços per donar-lo a conèixer, ni que fos per un interès estrictament comercial i econòmic.
La mateixa editorial és la que va tenir encallada l'Obra poètica completa de l'autor, que ha acabat sortint en una altre segell (Edicions del Salobre) en una edició magnífica.
I ara, ara que per fi ha sortit l'Obra Poètica d'Andreu Vidal, ens temem que el que ha passat és que Empúries ha mirat el magatzem, hi ha trobat la pila de llibres d'Ad vivum que no va saber ni va voler promocionar, i ha pensat: "Home... Ara que Edicions del Salobre ha tret l'Obra poètica completa, potser podrem vendre algun d'aquests llibres que tenim al magatzem. Tornem-los a treure a la circulació".
És a dir:
1. Una editorial no cuida un llibre, el darrer llibre, pòstum, d'un dels grans poetes contemporanis.
2. La mateixa editorial deixa encallat i mort als despatxos el llibre de l'Obra completa d'aquest autor; tan encallat que al final els responsables de l'edició se l'enduen i el porten a una altra editorial que realment creu en la poesia i en l'edició. I aquesta segona editorial l'edita, amb un esforç molt més gran, ja que el llibre és costós i aquesta editorial és molt petita en comparació a la primera.
3. I quan surt aquesta Obra Completa, l'editorial primera torna a posar en circulació el llibre pòstum que no va cuidar gens amb la intenció d'aprofitar-se de la inèrcia que pot tenir l'edició de l'Obra Completa i així vendre uns quants dels seus llibrets.
Voleu més cinisme? Voleu més necrofília? Voleu més immoralitat? Ad vivum? No: Mortis
Ara bé: també podria ser que dues llibreries d'aquest país vulguin oferir als seus clients un bon servei, i posin a les taules de novetats altres llibres d'Andreu Vidal aprofitant l'edició de l'Obra Completa. Potser sí. Però...
És que amb les editorials que tenim, tot se'ns va ponent.
______
Ho vam veure en una llibreria i ens va fer rumiar, buscar-ne les causes. Vam pensar que: o bé era una acció del llibreter, fruit de les ganes de donar un bon servei i oferir llibres difícils de trobar, o bé que era una estratègia de l'editorial per col·locar uns llibres que ja no es venen i fa temps que no es mouen del magatzem.
Però coincidir amb una altra persona que ha vist el mateix en una altra llibreria, ens fa pensar que es tracta d'una estratègia editorial per guanyar uns calerons; cosa, per altra banda, gens il·lícita ni abominable en una empresa, però en aquest cas creiem que, com a mínim, immoral.
Es tracta d'haver trobat a les taules de novetats el llibre Ad vivum, d'Andreu Vidal. Un llibre que durant anys no es trobava en cap llibreria. Ad vivum és del 1999. L'editor (Empúries) va tardar tant a treure'l que l'autor no el va poder veure editat (va morir l'estiu del 1998). I no se'n va fer cap promoció ni es van fer gaires esforços per donar-lo a conèixer, ni que fos per un interès estrictament comercial i econòmic.
La mateixa editorial és la que va tenir encallada l'Obra poètica completa de l'autor, que ha acabat sortint en una altre segell (Edicions del Salobre) en una edició magnífica.
I ara, ara que per fi ha sortit l'Obra Poètica d'Andreu Vidal, ens temem que el que ha passat és que Empúries ha mirat el magatzem, hi ha trobat la pila de llibres d'Ad vivum que no va saber ni va voler promocionar, i ha pensat: "Home... Ara que Edicions del Salobre ha tret l'Obra poètica completa, potser podrem vendre algun d'aquests llibres que tenim al magatzem. Tornem-los a treure a la circulació".
És a dir:
1. Una editorial no cuida un llibre, el darrer llibre, pòstum, d'un dels grans poetes contemporanis.
2. La mateixa editorial deixa encallat i mort als despatxos el llibre de l'Obra completa d'aquest autor; tan encallat que al final els responsables de l'edició se l'enduen i el porten a una altra editorial que realment creu en la poesia i en l'edició. I aquesta segona editorial l'edita, amb un esforç molt més gran, ja que el llibre és costós i aquesta editorial és molt petita en comparació a la primera.
3. I quan surt aquesta Obra Completa, l'editorial primera torna a posar en circulació el llibre pòstum que no va cuidar gens amb la intenció d'aprofitar-se de la inèrcia que pot tenir l'edició de l'Obra Completa i així vendre uns quants dels seus llibrets.
Voleu més cinisme? Voleu més necrofília? Voleu més immoralitat? Ad vivum? No: Mortis
Ara bé: també podria ser que dues llibreries d'aquest país vulguin oferir als seus clients un bon servei, i posin a les taules de novetats altres llibres d'Andreu Vidal aprofitant l'edició de l'Obra Completa. Potser sí. Però...
És que amb les editorials que tenim, tot se'ns va ponent.
______
08 de febrer, 2009
Benjamin Button: sempre anem enrere
___________
Encara no hem anat a veure The curious case of Benjamin Button, la llarguíssima peli de David Fincher. Però ja ens l'han explicada.
Com que tots els papers promocionals diuen que està basada en un conte de F. Scott Fizzgerald, hi ha un munt de crítics i periodistes que ho han anat repetint (no costa gaire llegir els papers i repetir). Però no hem llegit enlloc que algú hagi parlat encara de la novel·la d'Andrew Sean Greer, The confessions of Max Tivoli, del 2004, publicada en Castellà per Destino el mateix any (en traducció de Bianca Southwood), i aclamada per John Updike com una obra mestra comparable a Proust o Nabokov.
Ens la va recomanar un bon amic, i li hem agraït sempre més. La novel·la parteix del mateix fenomen (fet gens original: també hi ha un conte de Carpentier i, en certa manera, el conte El regressiu, de Pedrolo també toca el tema). I pel que podem deduir, està a anys llum de la pel·lícula. Com sempre: aquesta mena de pel·lícules agafen un fenomen i l'expliquen pel seu vessant més superficial, edulcorat, fàcil i espectacular.
La pel·lícula "copia" de la novel·la de Sean Greer el truc narratiu del manuscrit (tot que Sean Greer és mil vegades més subtil, interessant i intens, ja que mostra el protagonista escrivint-lo). Però no en copia les reflexions belles i profundes sobre l'amor, el pas del temps, el fat, la impossibilitat de viure el desig... La pel·lícula necessita espectacle. I per això hi ha de fer sortir la guerra i mil aventures més que no deuen fer sinó posar ornamentacions supèrflues per salvar una història que tractada a fons no necessita cap gran escenari.
Sean Greer fa un fris magnífic de l'Europa de finals del XIX i de la primera meitat del XX. Construeix una novel·la amb la precisió d'un enginyer, ja que la complexitat de la combinació cronològica argumental ho demana, i amb mil detalls que no es copsen sinó en una relectura. És subtil i profund, crea uns personatges meravellosos, que es poden tocar amb les mans, unes situacions intenses. Té un component emocional gens adotzenat ni superficial... I la pel·lícula... Ja ho veurem.
El que és més greu és que si algú redescobreix la novel·la la considerarà un subproducte de la pel·lícula, i dirà allò tan conegut: "Ja sé de què va; ja he vist una peli igual". I és ben al revés. La peli és un reflex feble del que es pot fer amb aquest argument, i el llibre és més, molt més. ¿Per què els guionistes o productors de la peli no es van fixar en aquesta novel·la i no van intentar de fer una cosa semblant amb llenguatge cinematogràfic? Simplement: la qualitat, l'estil, la profunditat, la reflexió no interessa. Volem espectacle i negoci, i tota la resta fa nosa.
Com Benjamin Button: sempre anem enrere.
I el sol es va ponent per a tots.
_____________
Encara no hem anat a veure The curious case of Benjamin Button, la llarguíssima peli de David Fincher. Però ja ens l'han explicada.
Com que tots els papers promocionals diuen que està basada en un conte de F. Scott Fizzgerald, hi ha un munt de crítics i periodistes que ho han anat repetint (no costa gaire llegir els papers i repetir). Però no hem llegit enlloc que algú hagi parlat encara de la novel·la d'Andrew Sean Greer, The confessions of Max Tivoli, del 2004, publicada en Castellà per Destino el mateix any (en traducció de Bianca Southwood), i aclamada per John Updike com una obra mestra comparable a Proust o Nabokov.
Ens la va recomanar un bon amic, i li hem agraït sempre més. La novel·la parteix del mateix fenomen (fet gens original: també hi ha un conte de Carpentier i, en certa manera, el conte El regressiu, de Pedrolo també toca el tema). I pel que podem deduir, està a anys llum de la pel·lícula. Com sempre: aquesta mena de pel·lícules agafen un fenomen i l'expliquen pel seu vessant més superficial, edulcorat, fàcil i espectacular.
La pel·lícula "copia" de la novel·la de Sean Greer el truc narratiu del manuscrit (tot que Sean Greer és mil vegades més subtil, interessant i intens, ja que mostra el protagonista escrivint-lo). Però no en copia les reflexions belles i profundes sobre l'amor, el pas del temps, el fat, la impossibilitat de viure el desig... La pel·lícula necessita espectacle. I per això hi ha de fer sortir la guerra i mil aventures més que no deuen fer sinó posar ornamentacions supèrflues per salvar una història que tractada a fons no necessita cap gran escenari.
Sean Greer fa un fris magnífic de l'Europa de finals del XIX i de la primera meitat del XX. Construeix una novel·la amb la precisió d'un enginyer, ja que la complexitat de la combinació cronològica argumental ho demana, i amb mil detalls que no es copsen sinó en una relectura. És subtil i profund, crea uns personatges meravellosos, que es poden tocar amb les mans, unes situacions intenses. Té un component emocional gens adotzenat ni superficial... I la pel·lícula... Ja ho veurem.
El que és més greu és que si algú redescobreix la novel·la la considerarà un subproducte de la pel·lícula, i dirà allò tan conegut: "Ja sé de què va; ja he vist una peli igual". I és ben al revés. La peli és un reflex feble del que es pot fer amb aquest argument, i el llibre és més, molt més. ¿Per què els guionistes o productors de la peli no es van fixar en aquesta novel·la i no van intentar de fer una cosa semblant amb llenguatge cinematogràfic? Simplement: la qualitat, l'estil, la profunditat, la reflexió no interessa. Volem espectacle i negoci, i tota la resta fa nosa.
Com Benjamin Button: sempre anem enrere.
I el sol es va ponent per a tots.
_____________
28 de gener, 2009
La reedició de la Bernat Metge pot ser un miratge
______
Anunciat a la tv, a la ràdio, a la premsa... A la fi la Fundació Bernat Metge fa alguna cosa per ressuscitar el seu fons i posar-lo a l'abast de qualsevol públic.
Una aliança amb Altaya, una filial de Planeta dedicada als fascicles i al col·leccionisme, fa que als quioscos es pugui anar trobant, setmana rere setmana, una selecció d'un centenar de volums de traduccions de clàssics grecs i llatins en l'edició bilingüe de la Fundació.
No criticarem pas la iniciativa. Estem cansats de voltar per les botiges i mercats de segona mà a la recerca de volums de la col·lecció i pagar-los a uns preus inhumans. I ja fa temps que s'alçaven veus des de tot arreu demanant una edició assequible d'aquests llibres.
Però sí que volem dir-hi coses:
Dins de la tapa dura forrada en tela, com a la col·lecció original, s'hi troba una operació d'impremta molt barroera. Les pàgines no són altra cosa que la reproducció fotogràfica de les pàgines amb la tipografia original dels volums. La gran diferència és que aquesta mena de tipografia, estampada en tipus (suposem de plom) directament sobre el paper és noble, bella i de qualitat. Tanta qualitat que avui dia ja no es fan aquesta mena de coses. Però aquesta mateixa pàgina reproduïda en ofset sobre un paper normalet fa l'efecte d'una feina pobra i deixada a mig. Els tipus es veuen ratats, irregulars... Aquests efectes en impressió directa dels tipus no són cap problema, però ho són, i molt, en offset. I si no, consultin a qualsevol tipògraf o impressor conscient.
Amb els mitjans que hi ha actualment, és relativament fàcil convertir aquestes pàgines en un document susceptible de ser imprès amb qualsevol tipografia en offset (i potser hagués calgut canviar la tipografia per adequar-la al sistema offset d'impressió. Demanin als tipògrafs i impressors). Però aquí s'ha optat per la via directa i irreverent.
Una altra cosa és la qüestió de les traduccions. Publicaran, per exemple, Catul. I serà la traducció de la col·lecció, que és la de Miquel Dolç, home tan culte com estret de mires, que va omplir el llibre d'asteriscs per substiutir les paraules i expressions que ell considerava innobles o impròpies. Faran res per pal·liar aquest despropòsit? Ens quedarem sense traducció de versos com "Pedicabo eo uos et irrumabo" o "nouem continuas fututiones" o "nam dextra pater inquinatiore, / culo filius est uoratiore"? Ho veurem.
Una altra cosa és la selecció. Suposem que està ben feta. No tenim prou coneixements, i ens fiem de qui l'ha feta. Però no consta enlloc cap nom de cap responsable de res. En cap paper de promoció no hi ha ni un nom, a part del dels autors dels textos.
Ni un nom: ni el dels traductors. En una col·lecció que es vol (i sovint és) un paradigma de les col·leccions de traduccions de clàssics, no esmentar enlloc el nom dels traductors és una manca de respecte, una manca de consideració i d'ètica, un error d'editor i una ocultació d'informació que no tenen perdó. Possiblement a qui està al capdavant d'aquesta operació li importa un rave qui són els traductors, però al públic no.
I una altra cosa, greu també, és la decisió d'encomanar aquestes reedicions a una editorial especialitzada en fascicles. Això implica que aquests llibres mai no seran llibres de fons de les llibreries. Per exemple: L'Orestea, d'Èsquil, o vostè se la compra al quiosc la setmana del 9 al 15 de febrer, o ja ha begut oli. Qui vulgui l'Orestea el 26 de maig, per exemple, que la pagui cara, que aquesta edició ja no existirà. Això és posar la col·lecció a l'abast de tots els públics? Això és només un miratge.
I ara estem temptats a concloure que, pels motius que hem explicat i, segurament, per d'altres que se'ns escapen, la reedició de la Bernat Metge pot ser un miratge.
Ara que ens semblava que havíem aturat el sol una mica, resulta que no, que continua ponent-se.
_____
Anunciat a la tv, a la ràdio, a la premsa... A la fi la Fundació Bernat Metge fa alguna cosa per ressuscitar el seu fons i posar-lo a l'abast de qualsevol públic.
Una aliança amb Altaya, una filial de Planeta dedicada als fascicles i al col·leccionisme, fa que als quioscos es pugui anar trobant, setmana rere setmana, una selecció d'un centenar de volums de traduccions de clàssics grecs i llatins en l'edició bilingüe de la Fundació.
No criticarem pas la iniciativa. Estem cansats de voltar per les botiges i mercats de segona mà a la recerca de volums de la col·lecció i pagar-los a uns preus inhumans. I ja fa temps que s'alçaven veus des de tot arreu demanant una edició assequible d'aquests llibres.
Però sí que volem dir-hi coses:
Dins de la tapa dura forrada en tela, com a la col·lecció original, s'hi troba una operació d'impremta molt barroera. Les pàgines no són altra cosa que la reproducció fotogràfica de les pàgines amb la tipografia original dels volums. La gran diferència és que aquesta mena de tipografia, estampada en tipus (suposem de plom) directament sobre el paper és noble, bella i de qualitat. Tanta qualitat que avui dia ja no es fan aquesta mena de coses. Però aquesta mateixa pàgina reproduïda en ofset sobre un paper normalet fa l'efecte d'una feina pobra i deixada a mig. Els tipus es veuen ratats, irregulars... Aquests efectes en impressió directa dels tipus no són cap problema, però ho són, i molt, en offset. I si no, consultin a qualsevol tipògraf o impressor conscient.
Amb els mitjans que hi ha actualment, és relativament fàcil convertir aquestes pàgines en un document susceptible de ser imprès amb qualsevol tipografia en offset (i potser hagués calgut canviar la tipografia per adequar-la al sistema offset d'impressió. Demanin als tipògrafs i impressors). Però aquí s'ha optat per la via directa i irreverent.
Una altra cosa és la qüestió de les traduccions. Publicaran, per exemple, Catul. I serà la traducció de la col·lecció, que és la de Miquel Dolç, home tan culte com estret de mires, que va omplir el llibre d'asteriscs per substiutir les paraules i expressions que ell considerava innobles o impròpies. Faran res per pal·liar aquest despropòsit? Ens quedarem sense traducció de versos com "Pedicabo eo uos et irrumabo" o "nouem continuas fututiones" o "nam dextra pater inquinatiore, / culo filius est uoratiore"? Ho veurem.
Una altra cosa és la selecció. Suposem que està ben feta. No tenim prou coneixements, i ens fiem de qui l'ha feta. Però no consta enlloc cap nom de cap responsable de res. En cap paper de promoció no hi ha ni un nom, a part del dels autors dels textos.
Ni un nom: ni el dels traductors. En una col·lecció que es vol (i sovint és) un paradigma de les col·leccions de traduccions de clàssics, no esmentar enlloc el nom dels traductors és una manca de respecte, una manca de consideració i d'ètica, un error d'editor i una ocultació d'informació que no tenen perdó. Possiblement a qui està al capdavant d'aquesta operació li importa un rave qui són els traductors, però al públic no.
I una altra cosa, greu també, és la decisió d'encomanar aquestes reedicions a una editorial especialitzada en fascicles. Això implica que aquests llibres mai no seran llibres de fons de les llibreries. Per exemple: L'Orestea, d'Èsquil, o vostè se la compra al quiosc la setmana del 9 al 15 de febrer, o ja ha begut oli. Qui vulgui l'Orestea el 26 de maig, per exemple, que la pagui cara, que aquesta edició ja no existirà. Això és posar la col·lecció a l'abast de tots els públics? Això és només un miratge.
I ara estem temptats a concloure que, pels motius que hem explicat i, segurament, per d'altres que se'ns escapen, la reedició de la Bernat Metge pot ser un miratge.
Ara que ens semblava que havíem aturat el sol una mica, resulta que no, que continua ponent-se.
_____
20 de gener, 2009
Per què aquests premis es diuen "Gaudí"?
_______
Estem contents per la decisió de l'Acadèmia del Cinema Català de celabrar una gala del cinema català amb premis i tot el que convingui. Deu ser així com s'ha de fer perquè el cinema català comenci a existir.
Estem contents pel premi Gaudí de l'acadèmia del cinema català a la millor pel·lícula catalana, donat a El cant dels ocells, d'Albert Serra.
Sabem que és una pel·lícula que en aquests moments han vist unes mil persones a tot Catalunya (que vol dir un sol cinema de Barcelona), i sabem que ens agraden la pel·lícula i el director.
I ens demanem el per què de la decisió del jurat de premiar un treball tan especial i minoritari, quan hi havia treballs molt dignes i més populars. No dubtem de l'honestedat i de la professionalitat del jurat, ni del seu bon gust. Però ens ensumem que, sense voler, molts dels membres de l'Acadèmia han optat per un vot que els faci veure com uns "moderns" i "alternatius"; que han volgut donar una imatge concreta de l'acadèmia. Ja ens està bé. Però... voleu dir que això no respon a una estratègia? "És que som els més moderns", "Nosaltres sí que entenem el cinema compromès", "Nosaltres sí que estem per un cinema de risc i alternatiu" etc. etc.
Sigui com sigui, estem contents. Per nosaltres sí que és la millor pel·lícula. I si ho és per tothom, doncs molt millor.
Una altra cosa: Per què aquests premis es diuen "Gaudí"? Què té a veure Gaudí amb el cinema? Posats a donar-li un nom de persona, no tenim cineastes indiscutibles en aquest país? Ja no parlem de contemporanis morts (tot i que Miquel Porter potser sí que s'ho mereixeria), sinó dels indiscutibles clàssics. "Premi Fructuós Gelabert", "Francesc Elías" o "Belio", per exemple.
Sembla que no és més que una inexcusable amnca de imaginació, i apuntar-se al carro del que es porta i el que pòt donar un nom conegut, quan potser un altre nom faria conèixer un altre català important. Però no: només tenim en Gaudí.
Tota la imaginació i el risc que han posat a premiar El cant dels ocells, on era a l'hora de triar el nom dels premis?
I és que tot es va ponent.
__________
Estem contents per la decisió de l'Acadèmia del Cinema Català de celabrar una gala del cinema català amb premis i tot el que convingui. Deu ser així com s'ha de fer perquè el cinema català comenci a existir.
Estem contents pel premi Gaudí de l'acadèmia del cinema català a la millor pel·lícula catalana, donat a El cant dels ocells, d'Albert Serra.
Sabem que és una pel·lícula que en aquests moments han vist unes mil persones a tot Catalunya (que vol dir un sol cinema de Barcelona), i sabem que ens agraden la pel·lícula i el director.
I ens demanem el per què de la decisió del jurat de premiar un treball tan especial i minoritari, quan hi havia treballs molt dignes i més populars. No dubtem de l'honestedat i de la professionalitat del jurat, ni del seu bon gust. Però ens ensumem que, sense voler, molts dels membres de l'Acadèmia han optat per un vot que els faci veure com uns "moderns" i "alternatius"; que han volgut donar una imatge concreta de l'acadèmia. Ja ens està bé. Però... voleu dir que això no respon a una estratègia? "És que som els més moderns", "Nosaltres sí que entenem el cinema compromès", "Nosaltres sí que estem per un cinema de risc i alternatiu" etc. etc.
Sigui com sigui, estem contents. Per nosaltres sí que és la millor pel·lícula. I si ho és per tothom, doncs molt millor.
Una altra cosa: Per què aquests premis es diuen "Gaudí"? Què té a veure Gaudí amb el cinema? Posats a donar-li un nom de persona, no tenim cineastes indiscutibles en aquest país? Ja no parlem de contemporanis morts (tot i que Miquel Porter potser sí que s'ho mereixeria), sinó dels indiscutibles clàssics. "Premi Fructuós Gelabert", "Francesc Elías" o "Belio", per exemple.
Sembla que no és més que una inexcusable amnca de imaginació, i apuntar-se al carro del que es porta i el que pòt donar un nom conegut, quan potser un altre nom faria conèixer un altre català important. Però no: només tenim en Gaudí.
Tota la imaginació i el risc que han posat a premiar El cant dels ocells, on era a l'hora de triar el nom dels premis?
I és que tot es va ponent.
__________
30 de desembre, 2008
les reaccions dels escriptors i escriptorets al Diccionari
_____
No podem dir gaire res d’aquest Diccionari de la Literatura Catalana que s’acaba de publicar a Proa, dirigit per Àlex Broch. L’hem vist a les llibreries, però tan ben plastificat que no l’hem pogut fullejar. Haurem d’esperar a ser rics o que el tinguin a les biblioteques.
(Per cert: algú faria una juguesca sobre quin percentatge de biblioteques —municipals, comarcals, de la Diputació, de la Generalitat, escolars...— adquirirà aquest diccionari? Amb tantes revistes com compren —de mecànica, de cotxes, de motos, de parapsicologia, de punt de creu i patchwork, de moda, de decoració, de xafarderies del cor, de gimnàstica, d’informàtica, d’arts marcials, de maquetisme, de militars, de música, de rock & pop, d’adolescents, de televisió, de jocs virtuals...— i tants llibres d’autoajuda i bestsellers americans, no els quedaran diners per aquest diccionari. Segur.)
De moment, però, el que esperem amb candeletes són les reaccions que provocarà aquesta obra. És evident que un treball així no pot agradar a tothom. Per exemple, ja sabem que no li ha agradat al senyor Lluís Bonada ( http://www.eltemps.net/art2.php?num_id=166 ). L’únic que es demana és que tingui uns criteris clars, clarament exposats i fidelment seguits. Sabem que tracta autors nascuts fins el 1975, que incorpora personatges literaris (suposem, per exemple, el Sr. Esteve, la Colometa, Blanquerna, Plaerdemavida, Manelic...), que també incorpora obres, i que hi ha hagut una distribució crítica i racional de l’espai que ha d’ocupar cada autor.
I aquí volíem anar. Esperem amb delit les reaccions dels escriptors i escriptorets al diccionari, davant de l’article que els dedica i davant la mida de l'article. Encara hi ha qui recorda les reaccions d’aquesta mena que va suposar l’aparició del Diccionari de Literatura d’Edicions 62. Reaccions del tipus: “A aquell li han dedicat vint-i-tres ratlles i a mi només disset!!”.
Està clar que, com aquella vegada, la majoria d’aquestes reaccions no seran públiques. Haurem d’estar molt a l’aguait, afinar l’orella i llegir entre línies. Però ens ho passarem molt bé, esperem. Ja veiem els escriptors comptant línies i paraules, mesurant i calibrant adjectius... Rictus d’enveja, de satisfacció, d’autocomplaença... Ens agradaria tant de veure la cara de cada un (sobretot d’alguns i algunes) davant del seu article i davant del d’alguns altres!!!!! Però no ho veurem. Ens haurem de conformar amb els rumors i les confidències.
I, tot sigui dit, felicitem als artífex del diccionari. Els que surten amb lletres grosses i sobretot als que surten amb lletres petites (o potser que ni surten). Ara que anem cap a la posta, al menys anem-hi amb un inventari ben correcte.
______
No podem dir gaire res d’aquest Diccionari de la Literatura Catalana que s’acaba de publicar a Proa, dirigit per Àlex Broch. L’hem vist a les llibreries, però tan ben plastificat que no l’hem pogut fullejar. Haurem d’esperar a ser rics o que el tinguin a les biblioteques.
(Per cert: algú faria una juguesca sobre quin percentatge de biblioteques —municipals, comarcals, de la Diputació, de la Generalitat, escolars...— adquirirà aquest diccionari? Amb tantes revistes com compren —de mecànica, de cotxes, de motos, de parapsicologia, de punt de creu i patchwork, de moda, de decoració, de xafarderies del cor, de gimnàstica, d’informàtica, d’arts marcials, de maquetisme, de militars, de música, de rock & pop, d’adolescents, de televisió, de jocs virtuals...— i tants llibres d’autoajuda i bestsellers americans, no els quedaran diners per aquest diccionari. Segur.)
De moment, però, el que esperem amb candeletes són les reaccions que provocarà aquesta obra. És evident que un treball així no pot agradar a tothom. Per exemple, ja sabem que no li ha agradat al senyor Lluís Bonada ( http://www.eltemps.net/art2.php?num_id=166 ). L’únic que es demana és que tingui uns criteris clars, clarament exposats i fidelment seguits. Sabem que tracta autors nascuts fins el 1975, que incorpora personatges literaris (suposem, per exemple, el Sr. Esteve, la Colometa, Blanquerna, Plaerdemavida, Manelic...), que també incorpora obres, i que hi ha hagut una distribució crítica i racional de l’espai que ha d’ocupar cada autor.
I aquí volíem anar. Esperem amb delit les reaccions dels escriptors i escriptorets al diccionari, davant de l’article que els dedica i davant la mida de l'article. Encara hi ha qui recorda les reaccions d’aquesta mena que va suposar l’aparició del Diccionari de Literatura d’Edicions 62. Reaccions del tipus: “A aquell li han dedicat vint-i-tres ratlles i a mi només disset!!”.
Està clar que, com aquella vegada, la majoria d’aquestes reaccions no seran públiques. Haurem d’estar molt a l’aguait, afinar l’orella i llegir entre línies. Però ens ho passarem molt bé, esperem. Ja veiem els escriptors comptant línies i paraules, mesurant i calibrant adjectius... Rictus d’enveja, de satisfacció, d’autocomplaença... Ens agradaria tant de veure la cara de cada un (sobretot d’alguns i algunes) davant del seu article i davant del d’alguns altres!!!!! Però no ho veurem. Ens haurem de conformar amb els rumors i les confidències.
I, tot sigui dit, felicitem als artífex del diccionari. Els que surten amb lletres grosses i sobretot als que surten amb lletres petites (o potser que ni surten). Ara que anem cap a la posta, al menys anem-hi amb un inventari ben correcte.
______
28 de desembre, 2008
Poeta amb majúscules: Jordi Domènech
_____
Deu ser cosa dels astres, però tot es conxorxa perquè aquest hivern sigui el de les obres completes o, el que és el mateix, dels desgreuges als morts. Després de l’obra completa de Damià Huguet (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html), que encara no hem vist al Principat, però els informes diuen que ja corre per les Illes, i la d’Andreu Vidal (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/11/tot-andreu-vidal.html), ara li toca el torn a un altre Poeta amb majúscules: Jordi Domènech.
Hem de confessar que fins ara el nom de Jordi Domènech ens remetia sobretot a un antic volum dels Llibres del Mall, En comptes de la revolució, que en llegir-lo, anys després de la seva publicació, ens va impactar molt i ens va ensenyar algunes coses sobre la poesia i la modernitat. I també a un dels primers volums de la col·lecció “Jardins de Samarcanda”, Història de l’arquitectura, que no es quedava gens enrere en les seves propostes i disparava directe al mateix objectiu: construir la modernitat poètica a casa nostra. I encertava de ple el tret.
És Nostra Culpa que no en sabéssim res més i que no el seguíssim amb més tenacitat. Ens va posar sobre la pista del poeta i d’aquesta Obra Completa una crítica de Pere Ballart a l’Avui (http://multimedia.avui.cat/pdf/08/1213/081213sup_a015.pdf ) i el vam trobar de seguida al taulell de les novetats de poesia.
Ara, un cop llegit el volum del començament al final, ens veiem en cor de defensar aquest poeta i la seva poètica fins al final: de defensar-lo com a un dels pocs poetes “moderns” que ha tingut aquest país. I posem “moderns” entre cometes per donar èmfasi al concepte i per apartar-lo, en aquesta frase, de tanta pretesa modernitat i de tants pretesos poetes i teòrics de la modernitat com hem tingut i continuem tenint en aquesta nostra pobra, bruta i desgraciada terra.
El llibre, Obra poètica 1971-2002, reuneix els sis llibres publicats per l’autor. I en la seva lectura hi trobem realment, com diu Pere Ballart, “una operació intel·lectual audaç i engrescadora”.
Audaç perquè llibre a llibre anem veient la construcció d’una poètica radical, extremadament exigent, absolutament coherent i lluny de poses fictícies. Una poètica en la qual l’autor es devia trobar bastant sol en aquest país, només acompanyat per set o vuit altres poetes (i potser és una xifra exagerada). Una poètica que es fonamenta en la modernitat europea i hi fa les seves contribucions (com en el pròleg demostra Sam Abrams, a qui per una vegada no podem acusar d’hiperbòlic).
Engrescadora perquè és, llibre a llibre, un monument a la poesia, un dictat de sensibilitat, una mostra de la contemporaneïtat sense trampes ni disfresses. I crítica política, social, cultural; autocrítica; airejament de dimonis personals; universalització d’allò particular; control i domini de la llengua i la forma poètica... És a dir, tot el que hi pot haver en la bona poesia. I sense ni una engruna de concessió, de complaença o d’autocomplaença, de melifluïtat, amb què ens turmenten tants poetes oficials del país. Engrescadora perquè és una obra que incita a la confiança en la poesia.
Una obra que ens porta a pensar que si la crítica i la història les escrivissin unes altres mans i, sobretot, uns altres poders i uns altres gustos, podríem haver dibuixat un mapa de la poesia catalana per ensenyar orgullosos a tot el món; un mapa inserit de ple en la literatura contemporània universal, i no un mapa de petits pobles de províncies amb aspiració de ser petites ciutats de províncies, que és el que anem ensenyat pel món. On eren les obres de Jordi Domènech, Andreu Vidal o Joan Navarro (per dir-ne tres) mentre tanta gent ensenyava les seves migradeses a Frankfurt?
I és que és així: l’edició de llibres com aquest és una gota de pluja al desert. Mentrestant, tot se’ns va ponent.
Engrescadora perquè és, llibre a llibre, un monument a la poesia, un dictat de sensibilitat, una mostra de la contemporaneïtat sense trampes ni disfresses. I crítica política, social, cultural; autocrítica; airejament de dimonis personals; universalització d’allò particular; control i domini de la llengua i la forma poètica... És a dir, tot el que hi pot haver en la bona poesia. I sense ni una engruna de concessió, de complaença o d’autocomplaença, de melifluïtat, amb què ens turmenten tants poetes oficials del país. Engrescadora perquè és una obra que incita a la confiança en la poesia.
Una obra que ens porta a pensar que si la crítica i la història les escrivissin unes altres mans i, sobretot, uns altres poders i uns altres gustos, podríem haver dibuixat un mapa de la poesia catalana per ensenyar orgullosos a tot el món; un mapa inserit de ple en la literatura contemporània universal, i no un mapa de petits pobles de províncies amb aspiració de ser petites ciutats de províncies, que és el que anem ensenyat pel món. On eren les obres de Jordi Domènech, Andreu Vidal o Joan Navarro (per dir-ne tres) mentre tanta gent ensenyava les seves migradeses a Frankfurt?
I és que és així: l’edició de llibres com aquest és una gota de pluja al desert. Mentrestant, tot se’ns va ponent.
______
Subscriure's a:
Missatges (Atom)