Tot Andreu Vidal

_______


Feia dies que no anàvem per les llibreries, i ahir ens va sorprendre a la taula de novetats un volum consistent (522 pàgines), de portada negra, austera, on hi vam llegir:

Andreu Vidal

Obra poètica

i altres escrits

I ens va fer un salt el cor. Per fi! Ja era hora! Anys i anys esperant, escoltant notícies i rumors sobre aquest volum que reuneix tot Andreu Vidal. Que si hi havia problemes entre la gent que volien fer-ne l'edició, que si l'editor el tenia desidiosament encallat en un calaix, que si... (http://asolcolgant.blogspot.com/2008/10/dami-huguet-per-sempre.html)

Però ara ja està. Fa goig. El pròleg de Margalida Pons ens ha complagut molt. Entre la crítica exegètica i d'edició i el testimoni en primera persona, equilibrat i molt aclaridor. Encara no hem llegit el text d'Albert Roig ni el de Josep M. Lluró. Hem preferit passar pàgina i començar a llegir, de dalt a baix, pàgina a pàgina, aquesta obra rica, enlluernadora, vital, extraordinària.

No seria cap exageració ni un error gaire gran dir que les grans obres de la poesia catalana de les darreres generacions es troba fonamentalment en dos volums: Llengua abolida, l'obra de M. Mercè Marçal, i aquest volum per fi editat.

No volem parlar-ne més. Ara toca llegir-lo.El que cal és rellegir l'obra de Vidal, i llegir els molts inèdits que incorpora l'edició. Un plaer en aquest novembre gris i fosc.

I el que cal és convidar tothom a comprar-lo i llegir-lo. Que una editorial petita com Edicions del Salobre hagi fet aquest esforç mereix tota la consideració, tot el reconeixement i sobretot el recolzament en forma de compra del volum. Compreu-lo, regaleu-lo, feu-vos-el vostre i feu-lo a mans de la gent que estimeu i que estima la poesia. Andreu Vidal ha d'escampar-se pel món dels lectors per assolir el lloc que li pertoca en el mapa de la poesia contemporània.

Una alegria de tant en tant, sempre va bé.

A vegades sembla anar més a poc a poc aquest sol ponent-se.


________

ja ho dèiem

____________

http://paper.avui.cat/article/cultura/144682/homenatges/marti/pol/cinc/anys/la/seva/mort.html

En tots aquests anys ja s'han aconseguit una sèrie de reconeixements fixos [a Miquel Martí i Pol]: 58 carrers, places o avingudes que duen el seu nom, 2 biblioteques, 10 escoles, 10 escultures i, fins i tot, un hospital, també batejats amb el seu nom. Ramon Besora, president de l'AAMMP, afirma que es vol seguir "estimulant tots els municipis del territori perquè s'afegeixin a aquesta iniciativa".

Ja ho dèiem:

http://asolcolgant.blogspot.com/2008/07/pobre-miquel-mart-i-pol-que-oblidat-que.html


ponent, ponent, com t'acostes amb el vent!
_______________

No només nosaltres

_________

http://paper.avui.cat/article/cultura/144681/despertador/la/cultura.html

que ve a ser:

El despertador de la cultura
Ignasi Aragay / iaragay@avui.cat

La frase de Joan Sales, extreta d'una carta a Mercè Rodoreda, que dimarts reproduïa Ada Castells en un article en aquesta secció de Cultura resulta impagable: "Escriure en català és un drama en diversos actes. Primer acte, premis que no funcionen; segon acte, públic que dorm; tercer acte, editors estrangers que no entenen el català (¿i per què l'entendrien, si els mateixos catalans sembla que no l'entenen?)". En un article de Ferran Mascarell publicat el mateix dimarts a les pàgines de Diàleg, l'historiador i exconseller de Cultura advertia que Catalunya i el catalanisme només tenen sentit si es construeixen des de la cultura: "Un país és una cultura; no és només un conjunt més o menys eficient d'infraestructures".
De les paraules de Sales, escrites fa unes quantes dècades, i de les de Mascarell, en podem deduir que un país no es construeix només amb bons gestors, siguin polítics, editors o el que sigui. Un país necessita una cultura en el sentit fort de la paraula, i necessita gent que s'hi identifiqui i hi cregui. Gent preparada i il·lusionada. Després de dècades de fer el ridícul, els EUA han apostat finalment per aquest perfil, el perfil d'Obama. Ja era hora. A veure quan aquí trobarem alguna cosa semblant. Algú que desperti de l'apatia el nostre país, que cregui en els escriptors, en la gent de teatre i cine, en els mestres, en tots aquells que dia a dia posen les bases d'una cultura, la catalana, que segueix sent rebuda amb recel. Com deia Sales, el públic segueix dormint. Cal convicció, autoritat i valentia per despertar-lo. Com diu Mascarell, cal posar la cultura (ep, en català, si pot ser, afegeixo) al centre del debat. Sense complexos.

Avui. 6 de novembre de 2008


Afegiríem més noms i càrrecs a la llista dels qui estan dormint des del temps de Joan Sales (i de més abans). Però bé. Ens reconforta l'article. No només nosaltres veiem que el sol es va ponent.
__________

Damià Huguet per sempre

___________

Per fi.

Dotze anys després de la seva mort s'ha publicat l'obra poètica de Damià Huguet. Si hem de ser sincers, havíem sentit campanes d'aquesta publicació, però no ens ho acabàvem de creure. Estem massa acostumats a frustracions d'aquesta mena (i encara esperem l'obra d'Andreu Vidal després que sembla que l'arrenquessin de les inútils mans d'edicions 62 per portar-la a una petita editorial mallorquina que se'n farà càrrec).

Damià Huguet és un gran poeta. I ara ho podran veure tots els qui no ho van voler veure en vida seva. Un home íntegre i fidel a una cultura, una tradició (que ell es va fer pas a pas), a una llengua, a un poble. Però per sobre de tot un "home" viu i glatint, i un poeta com pocs.

No va tenir el ressò que havia de tenir al Principat, ofuscats com estaven aquí, crítics i lectors, amb focs d'encenalls que ara s'han ben apagat; ni a les Illes (ningú no és profeta a la seva terra), també ocultat per noms potser massa grandiloquents i la mena d'autoodi que tots portem a sobre.

Ell, l'home de Campos, de la terra salinitzada, de la terra roja, del guaret de macs; l'home de París i del cinema valent; l'home sensible i sentimental, l'home de l'Esquena de Ganivet, que li van dedicar Pep Tossar i el Teatre de Ciutat. Ell, el Damià Huguet que encara llegim amb mans tremoloses en els llibres que ens agrada de guardar i esguardar; ell, ara, per fi, veurà la seva obra completa editada.

I amb nou llibres inèdits. Tot un regal que ens conhorta de la seva absència.

Damià Huguet, per sempre.


http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/huguet-de-principi-a-fi.html

(avui, potser, el sol no es pon tant de pressa)
________________

En contra de "El nen del pijama de ratlles"

____

Ja està escrit l’èxit que tindrà la pel·lícula de El nen del pijama de ratlles. Tothom hi anirà, tothom plorarà molt, i els productors faran molts diners. Passarà el mateix que va passar amb el llibre. És indignant que entre tanta literatura i tants films que hi ha sobre els camps de concentració i extermini, allò que més èxit té siguin els llibres i pel·lícules amb més trampa i més engany, i els més immorals. És indignant, però no és estrany. I no és estrany perquè el que fan aquests productes és tocar només la superfície del tema, edulcorar-lo i desculpabilitzar tothom d’aquests fets. No s’arriba al fons, a l’arrel; no es tracten les coses com són, com van ser; no es demanen responsabilitats (al contrari, sembla que no hi hagués culpables); no es parla de l’horror i de la mort, sinó que se'n mostra una caricatura inofensiva i com de Walt Disney; no es veu la realitat, sinó una mena de conte de fades una mica trist. I que consti que parlem d’horror, no de por, ni de malvestats. "Horror", amb majúscula.

Amb bona o mala fe, aquest llibre i la pel·lícula (com La vida és bella, de Begnini) són absolutament immorals. I ho són perquè amaguen la història i l’endolceixen. És un argument on la guerra i l’extermini hi són com per art de màgia, sense qüestionar-los, i no hi ha culpables ni dolents, i gairebé res a recriminar. A l’espectador o al lector li sap greu i li fa pena, perquè la gent pateix i es mor, però tot això és donat igual que les morts a la carretera o una catàstrofe natural. La ingenuïtat del nen protagonista, que és innocent, es traspassa a l’autor i al lector. I aquesta ingenuïtat ja no és innocent, ja és culpable. És culpable en l’autor, perquè narcotitza i encega el lectors i espectadors, els amaga la realitat; i és culpable en el lector i en l’espectador, perquè es converteixen en falsificadors i mistificadors de la història (culpables i víctimes alhora).

Tothom sap (o hauria de saber) que l’horror no es pot narrar, no es pot mostrar en ficció. Això ja ho sabien els grecs, que no deixen que la mort o l’horror es converteixin en anècdota superficial i circumstancial, i per això en les tragèdies aquests episodis no passen mai en escena, sinó que són donats per la paraula, per un testimoni (i què és el film “Shoa” sinó això?). Només d’aquesta manera allò que no es pot ni comprendre, allò inenarrable, pot aparèixer a escena. A la mínima que es vulgui “representar”, per bé que es vulgui fer, quedarà una anècdota de teatre amateur. Perquè estem tractant amb allò irrepresentable, inenarrable. Però, és clar, els productors de cinema, els guionistes, els novel·listes inconscients no saben res de tot això, i estan cometent un dels errors més grans de la història de la ficció en el món contemporani.

D’un dels pitjors episodis de la nostra història (“nostra”, és a dir: de nosaltres, de cada un de nosaltres), segurament el pitjor episodi, que té unes circumstàncies concretes, uns antecedents i uns culpables, se’n fa un episodi simplement malaurat i trist; així de simple. Això és immoral, profundament immoral. I és la via més clara per esborrar la memòria, falsificar-la i convertir-nos a tots en uns sensecervell, cada vegada més a punt d’assolir les condicions idònies per a repetir la història.

Per això estem en contra de “El nen del pijama de ratlles”. Simplement, no s’hauria d’haver escrit el llibre, ni filmat la pel·lícula. Per dignitat, per l’educació de les generacions presents i futures i per respecte històric.

I aquest camí cap a la posta sí que és profundament preocupant.
__________

Dos temes

______

De les sobretaules del cap de setmana en traiem dos temes.

— Que no en teníem prou a convertir Barcelona en una ciutat ocupada pel turisme de xancletes i borratxeres, que ara des de la Generalitat de Catalunya s’està anunciant que el “model Barcelona” s’ha d’aplicar a tot Catalunya. En les seves darreres declaracions, la conselleria de torn de la Generalitat diu que això és el que ens convé. Que hem de eixamplar l’oferta turística del país a tot l’any, i fer-ho amb els paràmetres amb què ho han fet a Barcelona.
Què? Comencem a mirar a quin país ens exilem?

— Que l’Ajuntament de Barcelona és bo. Molt bo. I creu en la democràcia. Hi creu molt. Després d’anunciar als quatre vents que faran una consulta per decidir què fan amb la Diagonal, es mig tiren enrere i diuen que no serà vinculant (doncs, per què la volen fer si faran el que voldran?). I després, ja sense cap mena remordiment ni de sentit de culpabilitat ni del ridícul, diuen que no la faran. I es queden tan amples. El que ens demanem és si aquests demòcrates creuen en la democràcia o no. Perquè qui hi creu no té por de les consultes populars. I si té motius per tenir-hi por, és que governa una població a la qual ell mateix, el governant, no ha sabut donar prou bona educació (ciutadana, política, cultural, estètica...). És clar, ja se sap: un poble educat a consciència pot treure de la poltrona els mals governs.

I així anem fent. Cap a la posta.

_______

La cultura et pertenay

____

Un vagó de les línies de rodalies de renfe, 19 de setembre :

I segurament ningú no dirà res; cap organisme ni institució no agafaran els del diari "Público" i els explicaran que hi ha diccionaris, correctors, serveis lingüístics i, sobretot, uns conceptes com els de respecte, consideració o, simplement, rigor, consciència i professionalitat. I qui diu els del diari, diu l'agència de publicitat i també la Renfe, que permet que aquests cartells viatgin per tot el país.

Hauria pogut passar una cosa així en un text en castellà? Hauria aguantat tants dies exposat al públic aquest maltracte a una llengua i, per tant a una gent i a un país? No s'haurien remogut cels i terra?...

(ah! ens n'oblidàvem: definitivament, aquest diari no és el nostre ni ens pertenay)

I així, de mica en mica, però sense pausa, tot se'ns va ponent

____