_____
Potser ens equivoquem, però cada dia trobem més a faltar la crítica literària i cultural. Fora d'una revista especialitzada i de poquíssima difusió que es fa amb gran esforç i estoïcisme a València (Caràcters), ja no ens queda gaire res. El suplement de El Periódico és pràcticament inexistent per la seva nul·litat. El de l'Avui ja es comença a confondre amb un suplement de varietés, xafarderies i articles sense substància o articles sobre llibres o temes sense substància. El de La Vanguardia ignora (si no menysprea) el català i tot el que fa olor de Catalunya. Babelia és un fulletó de propaganda massa sovint pesat i petulant. I què més ens queda? Unes pàgines de Serra d'Or (suposem. fa temps que no la llegim), Els Marges, que és una revista especialitzada i no per grans públics...
I la ràdio i la televisió? A la ràdio pràcticament només hi podrem sentir com algú llegeix les notes de premsa de les editorials (Hi ha alguna excepció, sí. Però una agulla en un paller). A la televisió, les derives i els canvis ofereixen un panorama lamentable. El senyor Manzano fa el que pot, però amb uns criteris molt castellans i sense furgar gaire per dins de l'stablishment o el cànon dominant, sense anar més enllà de l'ordre constitucional, funcionarial, administratiu i mediàtic, no fos cas. I parem de comptar.
No tenim res. On és la crítica?
Necessitem crítica de debò, la necessitem com el pa que mengem. I no tenim ni engrunes. On hem d'anar així? És normal, doncs, que el desgavell imperi i que qualsevol fulletó es presenti com una novel·la excepcional ique qualsevol redactoret sigui pres com un gran novel·lista.
Sense crítica no hi ha cultura, no hi ha progrés, no hi ha res.
No tenim res.
Només una gran posta cap a la fosca.
____
29 de juny, 2008
24 de juny, 2008
Montserrat Abelló. A cadascú el que es mereix
________
Ella, que s’ha passat més de mitja vida treballant a l’ombra. Ella, que ha incorporat al català les veus femenines més fonamentals de la lírica anglosaxona. Ella, autora d’una obra poètica de gruix i fondària. Ella, que ha impartit docència i saviesa. Ella, que ha treballat en els sistemes lingüístics per a l’aprenentatge de l’anglès pels catalans. Ella, que ha estat dona, i activa, quan la dona no existia. Ella, que ha treballat amb el feminisme des de sempre. Ella, que fins molt tard anava publicant la seva obra de mica en mica, en petits editors i de manera callada i humil. Ella, que s’ha sabut guanyar el respecte i l’afecte de totes les generacions que l’han coneguda.
Ella, la Montserrat Abelló, quan rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, diu que sí, que sí que creu que s’ho mereix.
Davant de tanta falsa modèstia, davant de tant “No, no. Jo no m’ho mereixo”, aquesta afirmació, que pot sorprendre en principi, ens apareix d’una sinceritat esclatant. Tota la vida treballant per no-res, treballant per un país que no sol agrair res, i un dia que t’ho agraeixen no diràs pas que no et pertoca.
Molt bé, Montserrat Abelló. A cadascú el que es mereix.
I anar fent. Malgrat premis merescuts com aquest, malgrat alguna altra coseta, de mica en mica ens anem ponent.
__________
Ella, que s’ha passat més de mitja vida treballant a l’ombra. Ella, que ha incorporat al català les veus femenines més fonamentals de la lírica anglosaxona. Ella, autora d’una obra poètica de gruix i fondària. Ella, que ha impartit docència i saviesa. Ella, que ha treballat en els sistemes lingüístics per a l’aprenentatge de l’anglès pels catalans. Ella, que ha estat dona, i activa, quan la dona no existia. Ella, que ha treballat amb el feminisme des de sempre. Ella, que fins molt tard anava publicant la seva obra de mica en mica, en petits editors i de manera callada i humil. Ella, que s’ha sabut guanyar el respecte i l’afecte de totes les generacions que l’han coneguda.
Ella, la Montserrat Abelló, quan rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, diu que sí, que sí que creu que s’ho mereix.
Davant de tanta falsa modèstia, davant de tant “No, no. Jo no m’ho mereixo”, aquesta afirmació, que pot sorprendre en principi, ens apareix d’una sinceritat esclatant. Tota la vida treballant per no-res, treballant per un país que no sol agrair res, i un dia que t’ho agraeixen no diràs pas que no et pertoca.
Molt bé, Montserrat Abelló. A cadascú el que es mereix.
I anar fent. Malgrat premis merescuts com aquest, malgrat alguna altra coseta, de mica en mica ens anem ponent.
__________
07 de juny, 2008
l'escriptor Antoni Llena
__
La lectura (encara no acabada) de Per l'ull de l'art, el darrer llibre d'Antoni Llena, ens ha confirmat allò que ja sabíem, i possiblement els qui llegeixin això també: que Antoni Llena no és només un gran artista plàstic, sinó que és també un gran escriptor.
No parlem d'un pintor que a "més a més" escriu, sinó d'una persona que és un artista plàstic i que és un escriptor. Només cal llegir uns quants articles del llibre per adonar-se'n (o un de sol: amb la introducció n'hi ha de sobres), per adonar-se de la llengua que usa, de la sintaxi, del vocabulari, de l'estil, de la bellesa del seu text. I un text, naturalment, prenyat d'idees i de lucidesa. Un text bell i intel·ligent, ben escrit, ben raonat, ben pensat, amb amor a la llengua i amor a les idees. Si des de fa uns nou anys La gana de l'artista ens ha anat acompanyant i alimentant, a partir d'ara ja tenim un altre llibre de Llena a la pila dels indispensables i de lectura recurrrent.
Ara bé, aquesta dualitat sembla que no es perdona o no s'accepta, ja que a cap dels nostres artistes i escriptors no se'ls reconeix el doble vessant, i un dels dos se sol oblidar. I, cosa greu de debò, són els escriptors i els crítics literaris els que menystenen la part literària d'aquells que a més de ser escriptors són artistes visuals. Ells, que hi tenen tant a aprendre!
És que tot se'ns va ponent...!
___
La lectura (encara no acabada) de Per l'ull de l'art, el darrer llibre d'Antoni Llena, ens ha confirmat allò que ja sabíem, i possiblement els qui llegeixin això també: que Antoni Llena no és només un gran artista plàstic, sinó que és també un gran escriptor.
No parlem d'un pintor que a "més a més" escriu, sinó d'una persona que és un artista plàstic i que és un escriptor. Només cal llegir uns quants articles del llibre per adonar-se'n (o un de sol: amb la introducció n'hi ha de sobres), per adonar-se de la llengua que usa, de la sintaxi, del vocabulari, de l'estil, de la bellesa del seu text. I un text, naturalment, prenyat d'idees i de lucidesa. Un text bell i intel·ligent, ben escrit, ben raonat, ben pensat, amb amor a la llengua i amor a les idees. Si des de fa uns nou anys La gana de l'artista ens ha anat acompanyant i alimentant, a partir d'ara ja tenim un altre llibre de Llena a la pila dels indispensables i de lectura recurrrent.
A la nòmina d'artistes escriptors, doncs, al costat d'Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada o Perejaume, cal posar-hi, amb lletres ben grosses l'escriptor Antoni Llena.
Ara bé, aquesta dualitat sembla que no es perdona o no s'accepta, ja que a cap dels nostres artistes i escriptors no se'ls reconeix el doble vessant, i un dels dos se sol oblidar. I, cosa greu de debò, són els escriptors i els crítics literaris els que menystenen la part literària d'aquells que a més de ser escriptors són artistes visuals. Ells, que hi tenen tant a aprendre!
És que tot se'ns va ponent...!
___
05 de juny, 2008
Josep Vicent Marquès
Allò que en diuen "una llarga malaltia" s'ha endut Josep Vicent Marquès. Demà i l'altre demà i l'altre alguns diaris en parlaran i diran coses d'ell; de les seves idees compromeses, del País perplex, de la seva activitat política nacionalista i d'esquerres (que molts diaris ens escatimaran en la necrològica), del que va suposar per unes quantes generacions un llibre com Qué hace el poder en tu cama? o els seus articles. Des d'aquí només voldríem recordar-lo en un aspecte poc valorat i poc difós.
Josep Vicent Marquès va ser també un excel·lent narrador, conreador de contes curts, àgils, intel·ligents, mordaços, irònics. Els dos volums dels seus Amors impossibles són tota una lliçó de com aplicar el pensament lliure, compromès i d'esquerres a la narrativa. Àgils, didàctics, divertits, suggerents, qüestionadors... Un luxe de llibres. Per ells hi desfilen el nàufrag professional, el gnom sense cognom, el rei que tenia tres fills, el pastor i el llop, el sofòcrata i el cratòsof, l'avi que no sabia contar rondalles i tot un reguitzell d'històries a les quals cal tornar sovint.
(Quan se'n va gent d'aquesta, el sol se'ns va ponent, també.)
Eliseu: Quan ho reeditaràs en un volum ben bufó?
Josep Vicent Marquès va ser també un excel·lent narrador, conreador de contes curts, àgils, intel·ligents, mordaços, irònics. Els dos volums dels seus Amors impossibles són tota una lliçó de com aplicar el pensament lliure, compromès i d'esquerres a la narrativa. Àgils, didàctics, divertits, suggerents, qüestionadors... Un luxe de llibres. Per ells hi desfilen el nàufrag professional, el gnom sense cognom, el rei que tenia tres fills, el pastor i el llop, el sofòcrata i el cratòsof, l'avi que no sabia contar rondalles i tot un reguitzell d'històries a les quals cal tornar sovint.
(Quan se'n va gent d'aquesta, el sol se'ns va ponent, també.)
Eliseu: Quan ho reeditaràs en un volum ben bufó?
27 de maig, 2008
Som allò que ens representa
Som allò que ens representa? Per a nosaltres potser no, però per als altres...
Fem aquesta pregunta en motiu del passat (i passadíssim) Festival de Poesia de Barcelona. La poesia catalana hi va ser representada per: Maria Josep Escrivà, Amat Baró i Joan Vergés.
Tenim tot el respecte per a tots tres, i sobretot per l'històric Joan Vergés, de qui les circumstàncies han fet un poeta oblidat, més conegut a través de Toti Soler, Ovidi Montllor o Joan Manuel Serrat que no pas directament a través de la lectura de la seva obra. Ara bé, malgrat aquest respecte la pregunta que ens fem és: Aquesta tríade és la representació de la poesia catalana davant del món? La nostra poesia és això? I ens neguem a acceptar-ho. Com a lectors de poesia, i de poesia catalana, no podem acceptar que aquestes tres veus siguin,a hores d'ara l'aparador de la poesia catalana davant del món, i a casa nostra.
Una altra acte que ens va fer "gràcia" va ser l'acte inaugural de la setmana, allò que en van dir "tres poetes clàssics". Aquests eren:
El poeta caducat i caduc Luís Alberto de Cuenca, un ego superlatiu àvid de festivals, que fa una poesia prima com el paper de fumar, insubstancial com el pa amb aigua i inflada com un globus de fira.
El poeta Luís Garcia Montero, més interessant, representant d'un moviment acabat i força estèril, que ja no té el seu temps, que s'ha mostrat força incapaç de respondre als reptes reals de la poesia contemporània pel que fa a la llengua, l'ètica i la tradició (tot i que encara és llegible).
La poetessa Marta Pessarodona, que fa trenta anys que fa el mateix llibre, cada vegada més inconsistent i cada vegada més pobre, i que tothom tracta com a la gran poetessa. Potser és uan dona culta, segurament, però una gran poetessa? La nostra lectura no ens ho ha mostrat mai.
Això eren els "tres clàssics"?
I per què els clàssics són dos de castellans i un de català? És que els espanyols són millors? És que aquí no hi ha poetes clàssics? (la llista seria llarga.) És que hem de pagar algun peatge a la cultura castellana? És que els catalans no podem anar sols pel món? És que no posem ensenyar al món la nostra poesia? Quina mena de complex tenim? Això forma part de la política dels socialistes? Hi ha hagut mai un festival de poesia a Madrid, a Sevilla o a León on es convidi poetes catalans amb el mateix rang dels poetes castellans? (o a París, o a Florència, o a Berlín.)
Quina raó té això si no és servilisme, complex d'inferioritat i provincianisme? Que ens ho expliqui el programador de la Setmana de poesia.
Sigui el que sigui, no ens agrada gens. Ara som nosaltres ateixos que anem empenyent el sol cap a la posta.
Fem aquesta pregunta en motiu del passat (i passadíssim) Festival de Poesia de Barcelona. La poesia catalana hi va ser representada per: Maria Josep Escrivà, Amat Baró i Joan Vergés.
Tenim tot el respecte per a tots tres, i sobretot per l'històric Joan Vergés, de qui les circumstàncies han fet un poeta oblidat, més conegut a través de Toti Soler, Ovidi Montllor o Joan Manuel Serrat que no pas directament a través de la lectura de la seva obra. Ara bé, malgrat aquest respecte la pregunta que ens fem és: Aquesta tríade és la representació de la poesia catalana davant del món? La nostra poesia és això? I ens neguem a acceptar-ho. Com a lectors de poesia, i de poesia catalana, no podem acceptar que aquestes tres veus siguin,a hores d'ara l'aparador de la poesia catalana davant del món, i a casa nostra.
Una altra acte que ens va fer "gràcia" va ser l'acte inaugural de la setmana, allò que en van dir "tres poetes clàssics". Aquests eren:
El poeta caducat i caduc Luís Alberto de Cuenca, un ego superlatiu àvid de festivals, que fa una poesia prima com el paper de fumar, insubstancial com el pa amb aigua i inflada com un globus de fira.
El poeta Luís Garcia Montero, més interessant, representant d'un moviment acabat i força estèril, que ja no té el seu temps, que s'ha mostrat força incapaç de respondre als reptes reals de la poesia contemporània pel que fa a la llengua, l'ètica i la tradició (tot i que encara és llegible).
La poetessa Marta Pessarodona, que fa trenta anys que fa el mateix llibre, cada vegada més inconsistent i cada vegada més pobre, i que tothom tracta com a la gran poetessa. Potser és uan dona culta, segurament, però una gran poetessa? La nostra lectura no ens ho ha mostrat mai.
Això eren els "tres clàssics"?
I per què els clàssics són dos de castellans i un de català? És que els espanyols són millors? És que aquí no hi ha poetes clàssics? (la llista seria llarga.) És que hem de pagar algun peatge a la cultura castellana? És que els catalans no podem anar sols pel món? És que no posem ensenyar al món la nostra poesia? Quina mena de complex tenim? Això forma part de la política dels socialistes? Hi ha hagut mai un festival de poesia a Madrid, a Sevilla o a León on es convidi poetes catalans amb el mateix rang dels poetes castellans? (o a París, o a Florència, o a Berlín.)
Quina raó té això si no és servilisme, complex d'inferioritat i provincianisme? Que ens ho expliqui el programador de la Setmana de poesia.
Sigui el que sigui, no ens agrada gens. Ara som nosaltres ateixos que anem empenyent el sol cap a la posta.
12 de maig, 2008
xitxarel·los
Avel·lí Artís, Xavier Benguerel, Pere Calders, Salvador Espriu, Joan Fuster, Sebastià Juan Arbó, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo, Miquel Àngel Riera, Vicenç Riera Llorca, Montserrat Roig, Carles Soldevila, Màrius Torres, Francesc Trabal, Andreu Vidal, Ramon Vinyes...
On són ara que no hi són?
I qui hem posat en el seu lloc?
Xitxarel·los
(i tot es va ponent. El sol i aquesta terra)
On són ara que no hi són?
I qui hem posat en el seu lloc?
Xitxarel·los
(i tot es va ponent. El sol i aquesta terra)
04 de maig, 2008
Ens han robat Joan Brossa
A l'Avui d'avui diumenge (4 de maig de 2008) Carles Santos parla del seu darrer espectacle, i parla de la seva relació amb Brossa, i parla de Brossa : http://paper.avui.cat/article/cultura/125240/santos/embrossat.html
I diu allò que molts desitjàvem sentir d'alguna persona realment propera a Brossa. Allò que intuïm i que no podem afirmar del tot per desconeixença o per precaució, perquè no tenim totes les cartes.
Per exemple:
"Hi havia un compromís social, una actitud. Jo anava amb ell i teníem una relació fàcil que m'ha condicionat molt, també l'actitud davant de la vida. Sóc molt diferent d'ell, però és qui més m'ha influït. El fet que em produeixi més en espais teatrals que musicals va ser per l'«Ara què fem amb el piano?», o utilitzar disciplines diverses... Brossa n'és culpable."
Molt bé. Això ja ho sap tothom. Però :
"És el personatge més estrany i que més m'ha interessat, i sempre l'he defensat quan se l'ha hagut de defensar. Ara ja no, ara només dic que jo l'he conegut i que el que explico són vivències reals i no el que expliquen altres. El Brossa feia, no predicava, més que res es cagava en tothom, però defensava unes posicions, una manera de treballar."
"Jo recordo un Brossa i la gent n'explica un altre. Del Brossa se n'ha fet un personatge, un personatge amable, fàcil i peculiar. Però això no és el Brossa. A l'obra ho plantejo, el situo fora dels tòpics amb què se l'ha rodejat, fora del confeti, dels jocs de mans, del Fregoli i l'estriptis. Brossa és bastant més transcendental que tot això.
[...]
L'han tancat, l'han fet amable. En aquest país la gent vol coses amables i en Brossa era complicat i gens amable, afortunadament. El sents parlar i és mortal, d'una amargor tremenda, fins i tot desagradable. Després el van convertir en una persona amable i al final es va deixar seduir, necessitava carinyo i la comprensió de la gent. No és el tipus d'aproximació que s'hauria hagut de fer, molt perifèrica, per fora, sense entrar a fons".
i:
Ara hi ha l'Espai Brossa, i gent molt amable amb ell però que són els mateixos que en aquella època no el podien suportar perquè era insuportable, afortunadament i en el bon sentit de la paraula. I després hi ha el públic, que no el va entendre, només un sector que érem brossistes, o brossians, però que ara ha millorat molt i permet que aquestes coses funcionin; i un Premi de les Lletres Catalanes que no li han donat mai, i és un símptoma.
i per acabar, amb més raó que Descartes, diu:
Els artistes d'ara i els de la meva època o la seva són diferents. El compromís ideològic, polític, intel·lectual, ara no el veig. Ho busco, ho busco, i em diuen que ja sóc gran".
Sí, Carles Santos, sí. Ja ets gran. Ets de l'època dels de debò. Ara és l'època dels de plàstic, dels que ho han tornat tot amable, tot producte, tot digerible, tot molt mono, de confetti i carnaval i frègoli de pacotilla. Ara és l'època de mirar només la cara inòcua de l'art i el pensament. I per aquest tub hi passen tots. Des de Brossa a Duchamp. Ja ets gran. Ara manen els xitxarel·los que allò més sublim que han vist és Portaventura, les revistes fashion, i un viatge a NY.
Sí, Carles Santos, sí. Mira la Fundació Brossa, Mira l'Espai Brossa, mira el que de Brossa es diu, s'explica i es recorda... On és Joan Brossa? Ens han robat Joan Brossa, en (i amb) el seu nom.
Sí, Carles Santos, sí. N'hi ha per estar trist, o per dimitir, o per exilar-se (on, però, si tot és igual?). O, sobretot, n'hi ha per no parar, per continuar treballant, com tu, i com aquells que encara no us heu rendit (i ara estava pensant en un altre irreductible: Carles Hac Mor); aquells que no renuncieu a res i a qui els poders van substitïnt per brossetes de cartrópedra, o de brossa pura: modernets, pseudoradicals, pseudorebels, pseudotrencadors, pseudoartistes, en copalta o amb banderes roiginegres o amb americanes grogues, tant li fa (i pensava en tants i tants, que més m'estimo no dir noms).
Sí, Carles (Santos o Hac Mor), sí. Ho hem perdut gairebé tot, o ens ho han pres gairebé tot. Sort que vosaltres continueu i ens doneu per a viure.
Però el més bèstia és pensar que quan ja no hi sigueu, també us "brossificaran", i els qui ho faran seran els mateixos, els que ara us ataquen, els que no us poden veure, o (pitjor encara) els que no us suporten i públicament us han d'acceptar (i uns quants, a més, viuen de vosaltres).
Quina Merdra!!!
(És que això s'acaba. És que ens n'anem de dret a la posta darrera)
I diu allò que molts desitjàvem sentir d'alguna persona realment propera a Brossa. Allò que intuïm i que no podem afirmar del tot per desconeixença o per precaució, perquè no tenim totes les cartes.
Per exemple:
"Hi havia un compromís social, una actitud. Jo anava amb ell i teníem una relació fàcil que m'ha condicionat molt, també l'actitud davant de la vida. Sóc molt diferent d'ell, però és qui més m'ha influït. El fet que em produeixi més en espais teatrals que musicals va ser per l'«Ara què fem amb el piano?», o utilitzar disciplines diverses... Brossa n'és culpable."
Molt bé. Això ja ho sap tothom. Però :
"És el personatge més estrany i que més m'ha interessat, i sempre l'he defensat quan se l'ha hagut de defensar. Ara ja no, ara només dic que jo l'he conegut i que el que explico són vivències reals i no el que expliquen altres. El Brossa feia, no predicava, més que res es cagava en tothom, però defensava unes posicions, una manera de treballar."
"Jo recordo un Brossa i la gent n'explica un altre. Del Brossa se n'ha fet un personatge, un personatge amable, fàcil i peculiar. Però això no és el Brossa. A l'obra ho plantejo, el situo fora dels tòpics amb què se l'ha rodejat, fora del confeti, dels jocs de mans, del Fregoli i l'estriptis. Brossa és bastant més transcendental que tot això.
[...]
L'han tancat, l'han fet amable. En aquest país la gent vol coses amables i en Brossa era complicat i gens amable, afortunadament. El sents parlar i és mortal, d'una amargor tremenda, fins i tot desagradable. Després el van convertir en una persona amable i al final es va deixar seduir, necessitava carinyo i la comprensió de la gent. No és el tipus d'aproximació que s'hauria hagut de fer, molt perifèrica, per fora, sense entrar a fons".
i:
Ara hi ha l'Espai Brossa, i gent molt amable amb ell però que són els mateixos que en aquella època no el podien suportar perquè era insuportable, afortunadament i en el bon sentit de la paraula. I després hi ha el públic, que no el va entendre, només un sector que érem brossistes, o brossians, però que ara ha millorat molt i permet que aquestes coses funcionin; i un Premi de les Lletres Catalanes que no li han donat mai, i és un símptoma.
i per acabar, amb més raó que Descartes, diu:
Els artistes d'ara i els de la meva època o la seva són diferents. El compromís ideològic, polític, intel·lectual, ara no el veig. Ho busco, ho busco, i em diuen que ja sóc gran".
Sí, Carles Santos, sí. Ja ets gran. Ets de l'època dels de debò. Ara és l'època dels de plàstic, dels que ho han tornat tot amable, tot producte, tot digerible, tot molt mono, de confetti i carnaval i frègoli de pacotilla. Ara és l'època de mirar només la cara inòcua de l'art i el pensament. I per aquest tub hi passen tots. Des de Brossa a Duchamp. Ja ets gran. Ara manen els xitxarel·los que allò més sublim que han vist és Portaventura, les revistes fashion, i un viatge a NY.
Sí, Carles Santos, sí. Mira la Fundació Brossa, Mira l'Espai Brossa, mira el que de Brossa es diu, s'explica i es recorda... On és Joan Brossa? Ens han robat Joan Brossa, en (i amb) el seu nom.
Sí, Carles Santos, sí. N'hi ha per estar trist, o per dimitir, o per exilar-se (on, però, si tot és igual?). O, sobretot, n'hi ha per no parar, per continuar treballant, com tu, i com aquells que encara no us heu rendit (i ara estava pensant en un altre irreductible: Carles Hac Mor); aquells que no renuncieu a res i a qui els poders van substitïnt per brossetes de cartrópedra, o de brossa pura: modernets, pseudoradicals, pseudorebels, pseudotrencadors, pseudoartistes, en copalta o amb banderes roiginegres o amb americanes grogues, tant li fa (i pensava en tants i tants, que més m'estimo no dir noms).
Sí, Carles (Santos o Hac Mor), sí. Ho hem perdut gairebé tot, o ens ho han pres gairebé tot. Sort que vosaltres continueu i ens doneu per a viure.
Però el més bèstia és pensar que quan ja no hi sigueu, també us "brossificaran", i els qui ho faran seran els mateixos, els que ara us ataquen, els que no us poden veure, o (pitjor encara) els que no us suporten i públicament us han d'acceptar (i uns quants, a més, viuen de vosaltres).
Quina Merdra!!!
(És que això s'acaba. És que ens n'anem de dret a la posta darrera)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)