26 d’agost, 2008

Steiner, no fotem!!!

_____

Hi ha savis i savis. I savis poc informats. I savis que en algunes qüestions naveguen. O naufraguen.
Hem de Confessar que George Steiner ens cau bé. Que el seguim i que ens alimenta. Però, ja se sap, no hi ha amors perfectes. Reproduïm un tros d’una entrevista apareguda aquest diumenge, 24 d’agost, al suplement de “El País” (Sí, a vegades comprem El País i tot. Nostra Culpa). Diu això:

¡Pero no me compare el catalán con el gallego! El catalán es un idioma importante, con una literatura impresionante. Pero el gallego ¿por qué ha de ser obligatorio en una universidad?

Vam quedar morts, glaçats, de pedra, atordits, de pasta filipina, estorats.

Qui no es consola és perquè no vol. Per això després de l’ensurt ens vam consolar pensant que tot això de la projecció exterior de la cultura catalana funciona (o al menys funciona més bé que la de la gallega). Però, Steiner, no fotem!!! Que ets un home culte, savi i mesurat.

És ben cert que en això de les llengües anem molt despistats. Segurament perquè la majoria de pensadors i gent que té opinió pertanyen a cultures amb llengües majoritàries, o es mouen en aquestes cultures, i des d’aquestes altes poltrones es deu fer difícil de pensar sobre el poble baix (encara tindran raó els que diuen que la intel·ligència emocional hi té alguna cosa a veure). Però continuen essent imperdonables aquestes idees sobre les llengües. Després aniran pel món fent antropologia i sociologia i defensant la “biodiversitat cultural”. Doncs, potser que comencessin per eliminar els propis prejudicis culturals i lingüístics. Steiner: Cap a escola!!



Anem cap a la posta, sí, però no ens hi portem nosaltres sols, que el món també ens hi arrossega.


---

I pel que fa a tantes queixes sobre l’anonimat que es veuen en els comentaris. No entenem res. La gent vol noms? I què els diran els noms? No som gent coneguda, no estem en el món de l’escriptura ni de la crítica ni de l’edició. Som simples lectors, i anònims. Anònims, però no amagats; no ens hem d’amagar de res. Els noms no diran res a ningú. Tan és que siguem Josep Plans, Lluís Mirambell o Fina Muntal, com si som Miquel Pahissa, Andrea Corrius i Carme Vergés. Poseu-hi el nom que vulgueu, que serà igual que una xifra, o que si diguéssim l’alçada o el color de cabells. Ara bé, si és tan important saber qui som, hi penjarem noms, cognoms, dni, adreça i una fotografia i tot. Ens pensàvem que allò important eren les idees, el debat, parlar, opinar, discutir. Ens pensàvem que una idea era el que era per ella mateixa i no pel nom del qual venia; ens pensàvem que un blog era un espai d’opinió i no una carta personal.

Tampoc no entenem que s’usi tant la paraula “atac” parlant dels nostres comentaris. Potser no en sabem prou, però procurem ser objectius, exposar fets. En un post anterior vam intentar de mostrar-ho, però es veu que no va quedar prou clar. Ara bé, si els fets no agraden, això ja és una altra cosa (abans en deien “matar el missatger”).

Ni tampoc tenim cap ganes que aquest blog es converteixi en una mena de fòrum per discutir com es defensa millor la cultura, si torpedinant-la des de dintre o mostrant les seves febleses.

____

17 d’agost, 2008

La Vanguardia en català?

____

A la conversa d'havent dinat, parlant de parents i amics, hem anat d'un tema a l'altre i hem acabat amb una idea d'aquelles que, de tan clares i netes, no se'ns havien acudit encara mai:

Si el suplement Culturas, de La Vanguardia, s'escrivís en català, què passaria? Segur que més del 90% dels seus lectors saben llegir el català i l'entenen. I la majoria de col·laboradors, no només el saben escriure, sinó que és la seva llengua habitual. Possiblement, si fos en català caldria traduir menys articles (ja sigui traduir-los un cop escrits, o bé dins del cap de l'autor mentre els escriu), cosa que en milloraria la qualitat. I segurament contribuiria en alguna cosa més a la cultura catalana.

Però no. Es publica en castellà. (I després encara diran que no es volen posar en política.)

És clar que la llengua no ho és tot; que l'esperit també compta, i molt. Per això no només caldria canviar la llengua, sobretot en els temes que afecten a la literatura.

I, és clar, d'aquí hem anat a parlar del diari en general, el de cada dia. La Vanguardia en català? Què passaria? Se'n vendrien menys, sí. Però, quants menys? I si fessin dues edicions, com El Periódico? Ai, és clar, que ells no en fan, de política. (I en el diari de cada dia sí que caldria canviar l'esperit.)

Són tants els esforços que fem entre tots perquè el sol es vagi ponent...!

______

I gràcies, als lectors que tenim, per tots els comentaris que heu deixat als posts anteriors. I gràcies també als que van dir que "dir que un inepte és un inepte" és atacar la cultura i alinear-se amb personal com el d'El Mundo. Ha anat molt bé per acalrir les coses i per generar més opinions i reaccions. Procurarem anar fent i no defraudar-vos, mentre no es faci nit del tot.

____

12 d’agost, 2008

atacar la cultura?

_____

Reproduïm els dos últims comentaris al penúltim post. Són aquests:

Anònim ha dit...
Potser el que ens sobra és mala llet i blogs com aquest que podrien servir per al debat i l'intercanvi d'idees acaben convertint-se en caus de ressentiment i enveges. És una llàstima perquè l'autor sembla que sap escriure, però només disparant indiscriminadament contra gent que ho fa bé. Espero que a mi no m'insultin

Anònim ha dit...
Tens raó, en aquesta web només parlen dels escriptors catalans per posar-los a parir. Deuen ser del diari El Mundo, una colla de ressentits, que mai no donen la cara. Ben amagadets i cagadets. Si no fos per articles com els del Castillo no es podria ni obrir el diari.


Vam obrir aquest blog per fer comentaris, debat i intercanvi d’idees. No tenim ni idea de contra qui podem estar ressentits ni de qui (o de què) podem tenir enveges. Vam obrir el blog per dir coses, i ens vam anar adonant que en aquesta cultura només hi ha floretes i lloances mútues i que ningú no gosa posar sobre la taula veritats que no agraden. Aquí ningú no diu mai públicament evidències que van ressonant en veu baixa. Mostrar les mancances d’una cultura, assenyalar les trampes, les impostures i les mentides, intentar posar les coses al seu lloc no és atacar aquesta cultura; és, simplement, defensar-la. Si a un escriptor mediocre se’l tracta d’escriptor excel·lent, denunciar aquesta falsedat és defensar la literatura i la cultura.

Hem repassat els darrers temes de què hem parlat:
Mostrar que un article que mereix mitja pàgina de diari és mal escrit i buit. I poc decent i interessat.
Denunciar una traducció a totes llums mal feta i mal editada (i subvencionada amb diner públic).
Ironitzar sobre el fet que es digui que cal reivindicar i popularitzar Miquel Martí i Pol (el poeta més llegit, venut i conegut) mentre s’obliden els grans noms de la poesia contemporània.
Queixar-nos de la condició de doble peatge a què ens obliga la política de traduccions de les editorials.
Denunciar la tasca demolidora de Rosa Cullell i Joan Francesc Marco en totes les empreses que se’ls han confiat, i la imatge de bons gestors que tenen.
Evidenciar la manca de crítica seriosa i de mecanismes per a al seva difusió.
Felicitar la Montserrat Abelló pel premi i per la seva reacció.
Incidir sobre la categoria d’escriptor de l’artista Antoni Llena.
Plànyer la mort de Josep Vicent Marquès.
Queixar-nos de la poca representativitat evident dels poetes catalans presents al Festival de Poesia de Barcelona.
Denunciar la substitució dels grans autors per autors mediocres en l’imaginari literari i en el cànon.
Fer-nos ressò de les paraules de Carles Santos sobre la desnaturalització, domesticació i falsejament de Joan Brossa.

Algú pot dir que parlar d’això és atacar la cultura?
Qui parla dels enemics del país o de la cultura potser hauria d’obrir els ulls i adonar-se que l’enemic, sobretot, és el cofoisme, és l’engany, és la trampa, és el poc rigor, és la feina mal feta, és la manca de crítica, és l’exaltació de la mediocritat, és el manteniment d’un estat de les coses que només beneficia els interessos d’alguns grups o individus i, sobretot, que ens porta a tots cap al no res; que ens porta a morir (i morirem dient que som els millors i immortals). Que ens porta cap a una posta. Esplendorosa, això sí, però posta.

_______

06 d’agost, 2008

un "entusiasta hrabalià"

___________

Ara mateix, tot esmorzant, escoltàvem a la ràdio el senyor Vicent Sanchís que incitava a anar a veure la pel·lícula de Jiri Menzel sobre Jo he servit al rei d’Anglaterra. I demanava als editors (Destino) la reedició de la novel·la, que està exhaurida o bé feta pasta de paper.

No ens podíem creure que una novel·la com aquesta no es pugui trobar. Si és, com és, una de les millor novel·les de Hrabal, com és que no es troba?

I aleshores ens demanem com és que el senyor Castillo quan parla d’Andreu Teixidor (l’editor de Destino) en parla com d’un “entusiasta hrabalià”.
Si fos tan hrabalià, procuraria que mai dels mais hi hagués un títol de Hrabal exhaurit.
Si fos tan hrabalià, hauria reeditat la novel·la ara que se’n fa la pel·lícula.
Si fos tan hrabalià i tan bon editor no hauria fet allò tan lleig que va fer d’encomanar traduccions de Hrabal a altres traductors en lloc de Monica Zgustová, la traductora de Hrabal d’una eficiència més que provada, traductora excel·lent, biògrafa i molt bona coneixedora de l’obra i la persona de Hrabal (la millor al nostre país); posant per damunt de la qualitat literària algunes qüestions personals o econòmiques.
Si fos tan bon editor no hauria deixat passar l’oportunitat de fer una reedició de la novel·la amb alguna clara referència a la pel·lícula.

Per què el senyor Castillo en lloc de tirar-li floretes no deia les coses pel seu nom i li exigia el que se li ha d’exigir?

En Raimon ja ho deia: "Qui pregunta ja respon".

I de pregunta en pregunta, el sol se’ns pon.

______________

04 d’agost, 2008

Jo he fet unes cerveses amb Bohumil Hrabal

_________

Diumenge havent dinat. Baixem a fer el cafè en una terrassa, amb uns quants diaris. Agafo l’Avui. Tot plegat em trobo un article de David Castillo que parla de la pel·lícula de Jiri Menzel sobre Jo he servit el rei d’Anglaterra, una les novel·les imprescindibles de Bohumil Hrabal. http://paper.avui.cat/article/cultura/135177/jo/he/servit/rei/hrabal.html

He dit que l’article parla de la pel·licula?. Cal dubtar-ne. El primer terç és dedicat a explicar que el senyor Castillo un dia va compartir taula i cervesa amb Hrabal. Jo he servit el rei d’Anglaterra es converteix en Jo he fet unes cerveses amb Bohumil Hrabal. Que ho sàpiga tothom: El senyor Castillo va fer unes cerveses amb Hrabal.

I això quan tothom que hagi llegit o escoltat la Monika Zgustová o que conegui algú que hagi tingut el privilegi de coincidir amb Hrabal al bar on passava les tardes a Praga, sap què vol dir asseure’s a una taula amb Hrabal: l’home silent, sorrut i “no-m’atabalis-i-deixa’m-en-pau”.

I després de fer propaganda d’una marca de cervesa i de recuperar una mica l’engruna que encara li queda d’adolescent anarquistoide (si és que n’hi queda alguna i si és que mai n’ha tingut res), què més diu en senyor Castillo a l’article?

Doncs ja res més. Obvietats, vaguetats, res que no sigui previsible o conegut per la majoria dels lectors, res que no es trobi en una font d’informació general sobre txecoslovàquia, res que no haguem sentit mil vegades (incloses les referències al comunisme i les obligades al·lusions al PSUC i a la seva defensa de comunisme txec després del 68).

Al final, quatre vaguetats més sobre la pel·lícula (que per escriure-les no calia ni veure-la) i un final ritornello de les cerveses amb Hrabal.

Un gran article, sí senyor.

Ah! i digueu-li al corrector de l’Avui que es miri bé els articles del senyor Castillo, que no es fiï de la seva llengua:
El primer punt i seguit de l’article no ho hauria de ser.
El pronom feble a la frase “quan va ser-hi aquí” és redundant i sobra (deu ser perquè algú li va dir al senyor Castillo que no es mengés els pronoms febles, i ara en posa fins i tot quan no toca).
També és greu que no sàpiga escriure bé el cognom de Monika Zgustová (una visita a la lleixa on hi ha els seus llibres o les traduccions, o una vista al google ho haguessin solventat fàcilment).
I ens sembla una mica massa petulant que el senyor Castillo digui que Jo he servit el rei d'Anglaterra és "per mi la millor novel·la del txec", és a dir: que si és la millor novel·la de Hrabal és a causa de (o gràcies a) ell mateix, gràcies al senyor Castillo. Devia voler dir "per a mi, la millor novel·la del txec". És que les As són importants.
Per altra banda, no serien sobreres unes correccions d’estil a les frases llargues, en les quals enllaça idees amb uns connectors causals i consecutius realment sospitosos.

I dir-li surrealista a Joan Miró... Què voleu que us digui? No crec que “surrealista” sigui el terme més adequat per a la seva pintura ni per a la seva actitud.

Amb articles com aquest, és normal que cada dia llegim menys diaris. Amb articulistes com aquest, no ens calen manifiestos ni atacs externs a la cultura i a la llengua; ja ens ho fem sols. Nosaltres mateixos empenyem el sol cap a ponent.

________